Per favor ... by Laia

Podem aguantar un altre any amb dificultats econòmiques, amb polítics que no ens agradin, amb preus massa cars, amb poques oportunitats professionals, puc passar un altre any amb mal d'esquena i amb les cervicals donant pel sac, podem anar tirant... anar fent... podem intentar seguir endavant tot i les malalties que de vegades atrapen a la gent que estimem, i que són una merda i ens preguntem per què?,  podem seguir vivint en aquest món tot i moltes petites (o no tan petites) coses que no ens agradin però no podem seguir vivint en un món on la gent es pega, es maltracta i es mata. Això sí que depèn de nosaltres. PER FAVOR PROU VIOLÈNCIA.

... estaré preparada... By Laia

A les 11:30h. començava la classe d' spinning a la que jo, hiper motivada, he decidit anar aquest matí per acabar l'any "en forma"!. Clar que sí, ole per mi!. Només seure a la bici aquella friki m'he adonat que el cul encara em feia mal de la última sessió fa un parell de dies, òstia quin mal que em feia!. Tenia ganes de plorar i no havia començat a pedalejar! Flipa!. Molt bé Laia, ole per mi? ole per mi... i una merda! més mona si et quedaves a caseta... La profe majareta cridant: "¡venga chicos, último día del año! Hoy vamos a hacer una sesión de intensidad ALTA ¡eh!.. ¡No es una pregunta, es una afirmación!. Aquí a mi se'm ha posat cara de pànic. Alta?. Per favor nooooo!. He begut una miqueta d'aigua mentre sonava la música aquella maquinera xumba xumba... i la veu de la tia de fons "¡Venga! ¡Ese turrón y ese polvorón que lo vamos a quemar todo!. Jo pensava "yo sólo he comido un par de trozos de Suchard y ningún polvorón... lo juro!. Estava traient el fetge per la boca quan he mirat el rellotge:
11:34h.
No comments.
Al costat hi havia una nena d'uns 17 anys amb una samarreta super tirada i unes bambes velles, semblava que li era tot igual i que no feia cap esforç. Jo bevia aigua i suava com una loca quan la terrorista de la profe ha dit: ¡EQUIPOOOOOO - Jo tenia por - vamos a empezar yaaaaaaa!.
Laia cara atónita.
¿A empezar? I què fotiem fins ara?. Miro el rellotge: 11:39. HO JURO. La nena impasible seguia amb la cueta igual de ben feta que al principi (la molt guarra) i pàlida com una nena de "Los otros" mentre jo semblava recent sortida d'un manicomi i vermella com un chili picante. Maldita niña inalterable. A partir d'aquí jo ja no sabia què fer ni què pensar... "que sea lo que Dios quiera", si sobrevisc a això el 2012 ja pot venir com vulgui que ESTARÉ PREPARADA.

FELIÇ 2012, i 2013, i 2014.... by Aru

Nadal , Nadal..

Ahir surto del despatx. Camino cap a Pl.Universitat. Fa fred. Passo per davant la castanyera del carrer Aribau. Mmmm...quina oloreta. Encara no he menjat castanyes aquest any. Bueno, a casa la iaia sí. Però vull dir... castanyes de castanyera. D´aquelles tan grosses i bones, i que es pelen tan ràpid.

Ple de gent comprant. Ple de llums.

Els promotors de l´Avantcar allà plantats, com cada dia, repartint flyers amb el gorret verd de Papa Noel. "¿Tienes coche?? No tengo carné! Yo te llevo donde quieras. Jeje. Gracias.

Penso que al meu cor... no és Nadal.

Entro al metro d´Universitat. Vaig cap a l´andana de la línia 1 direcció Hospital de Bellvitge. Està tancada amb la porta metàl.lica. Veig bastants seguratas. Penso que potser és una broma, una inocentada. Vaig cap un d´ells. Hi ha molta gent queixant-se. "¿Qué pasa???¿Está cerrado?¿Tardarán mucho? Pués creo que sí señora. Hay para un ratito, mejor coja el bus, o otra línea."
Val. Molt bé. Però... Què ha passat?
"Qué ha pasado?" Li pregunto a un tiu molt grandot. Se´m queda mirant un segon abans de contestar, com si no esperés aquesta pregunta. "Pués... que se ha tirado uno" Em diu amb cara de qué quieres que te diga.
"Sí?" No sé per què ho torno a preguntar. "Sí... pués claro". I segueix fent que sí amb el cap.

Intentes no pensar-hi gaire... total, no el coneixies, no saps qui és, realment no t´importa. Cada dia mor molta gent al món.
Però... pfff... et deixa tocat. No sé per què.
Perquè algú s´acava de matar, allà mateix, no fa gaire. Perquè ho ha decidit. Perquè totes les altres opcions... no li semblaven prou bones. Suposo.

Perquè de repent ni és Nadal ni és res de res.

Perquè penses que hi ha gent... que realment té problemes molt grossos.

Axí que, encara que soni superficial... s´ha d´anar endavant. Que... ja ho sabem i bla bla bla... però de tant en tant va bé que et fotin una òstia i t´ho recordin. Que la vida és curta, i S´HA  D´APROFITAR. Que el què t´importa... ho has de cuidar.
I si ho has perdut... intentar recuperar-ho.
I el que no t´agrada ho has de canviar. Ja.
I si hi ha gent que et fa sentir molt bé... estigués amb ells. Que sinó els dies són un desperdici!!

Que tingueu TOTS un any 2012 molt bò. Que serà millor que aquest. Per mi segur. Però que tampoc ha sigut taaaaaaaan dolent. Que sempre es pot treure algo bò. Jo aquest any he conegut molta gent nova, he fet windsurf (més o menys), he anat a Cannes!...he vist al Brad Pitt!! jejeje. M´he conegut més a mi mateixa. I als que em rodegen també. He après que la rutina, si l´esculls cada dia, pot ser algo fantàstic. He vist que hi ha algunes persones que no et fallen MAI.
I que ningú és perfecte. Que TOTS, TOTS... la caguem... però que... com deien a aquella peli tan nadalenca " Ningú és un fracàs... si té amics. "
O familia. O gent que t´estima i està allà, quan ets feliç, quan tens ganes de festa, quan estàs trista... i també quan la cagues...MOLT.
I com més gran l´has feta... més grans són els que et perdonen. I t´ajuden.

Feliç any, feliç vida.
(I gràcies... jo sola...no me´n hagués sortit)

... carregada per Portal de l'Àngel... BY Laia

Avui tinc el primer sopar nadalenc, amb les companyes de la feina, i a partir d’aquí ja aniran venint tots els altres, pim pam pim pam, i els vestits de festa i els tacons, i les llums del carrer mentre passejo per portal de l’Àngel carregada de paquets, a última hora, com sempre, amb els histèrics que compren a l’últim moment, igual que jo... I l’olor a “muérdago” pels carrers propers a Santa Llúcia... i els nens petits als cotxets enfundats en anoracs amb caputxa, que no se’ls hi veu casi la cara, les ganes de prendre’t una xocolata calenta quan passes pel carrer Petritxol, les parades de la Gran Via, ... els dinars familiars amb molta gent, molt de soroll i molt de cava... I a mi que m’agrada tant el Nadal, què voleu?... M’encanta el Nadal, les vacances, estar tots junts, l’ambient de festa i tothom tan guapo i arreglat... i els galets i el caldo de l’àvia, i veure’ls contents... i desitjar-nos Bon Nadal i Bon any nou... i els petons... i les copes que s’alcen...

 

I quants records aquesta foto de Concòrdia... suposo que l’has posat tu Aru... Hi ha coses que passen però en vindran de noves i de millors.

... un petit privilegi... by Laia

He somiat que no anava a primera hora. Us ho explico; quan anava a “l’insti”, algunes vegades que tenia son o em feia molta mandra... feia campana (sí, ho confesso) i per la nit pensava: “demà no aniré a primera hora”. Doncs he somiat que podia permetre’m aquest petit luxe, que només dura una horeta, i que em quedava al llit dormint sota la colxa durant 60 preciosos i llargs minuts. Com de fet i si m’haguessin deixat triar jo el que hauria volgut avui (perquè avui ha sigut molt i molt dur llevar-se), hauria sigut no anar al primer dia de la setmana, més que només a primera hora... doncs no m’hauria servit de gaire. Quan m’he llevat he pensat... “mi reino por un día de cama”. Hauriem de tenir el privilegi de poder-ho fer això ni que fos un cop a l’any... com si un geni de la làmpara màgica ens concedís un desig...

 -          JO EL QUE VULL ÉS QUEDAR-ME TOT EL DIA AL LLIT (sense conseqüències negatives, sense que a la feina pensis que sóc una vaga o una mentidera... quedar-me al llit i que no passi res, com si fos un dret... què li passa a la Laia avui?... no res, que és el dia que s’ha agafat per quedar-se al llit... ah molt bé molt bé...)

 Res, no em feu massa cas... son pequeños delirios de un lunes matutino...

Molt bona setmana a tots i a veure si lliutem per aquest petit privilegi que us comentava... donem-hi un parell de voltes a veure com ho podem fer, ok?

Mil muassssss

Avui és divendres i es surt! ... By Laia

Divendresssssss i vaya divendres gent!. Que hem tingut una setmana de bojos!. Que és millor currar 3 dies que no pas 5, sí, ok, però ha sigut un caos. Jo no he sabut ni un sol dia en quin dia estàvem. Cada matí em llevava i m’havia de repetir unes quantes vegades el dia que era i com estava el panorama, tipus: “dimecres, ok, avui és dimecres Laia, dimecres, avui treballes, demà és festiu, ok... avui es pot sortir...” El següent: “dijous, avui és dijous, hem quedat per dinar amb el papi, ... és festa, demà treballem, aquesta nit a dormir d’hora Laia, ... avui a dormir d’hora... demà no és festa...” BUAH!. Però ¡Qué locuraaaaaa!. He vist clarament que som animals de costums... i que necessitem un mínim d’ordre a les nostres vides, ... que la rutina (encara que enemiga en moltes ocasions, la sucia rutina com diria el Sabina) de vegades és bona.  

Jo soleta ja poso prou desordre i caos a qualsevol setmana normal, no necessito que la setmana també es torni boja...

Així que avui és divendres, i es treballa, i per la nit es surt, com a mínim un ratet, i com ha de ser, que cada dia té les seves coses... i sinó perden la gràcia.

Nadal... a un pas de pardal... BY LAIA

1 de desembre de 2011. Ho pensava quan he sortit del metro aquest matí i venia cap a la feina... 1 de desembre... del 2011.. deu ni do. Fa uns quants anys si m’haguessin preguntat què estaria fent o quina seria la meva situació al 2011 no hauria dit la que estic vivint, però suposo que ni millor ni pitjor... diferent, no? ;)

Joder com passa el temps, semblo una iaia però és que és veritat. A mi de vegades em fa por que passi tan ràpid. I amb totes aquestes reflexions comencem desembre... bufff, mes de reflexions també. Nadal, les llums, els Reis, que només ens portaran regals si ens hem portat bé. A mi aquest any segur que em porten alguna cosa molt molt xula. L’any nou s’apropa i ens fem propòsits... tot i que de vegades se’ns passin les ganes, després d’uns quants anys de fer-nos-en i que no serveixin per massa. Així i tot m’agrada el desembre, m’agrada el fred de Barcelona (que no és fred de veritat) i m’agraden les llums, m’encanten, i passejar pel centre i ficar-me dins del “barullo” de gent de Sta. Llúcia, i els paquets molt adornats i sobretot els dinars familiars amb molta gent, molt caliu, tothom parlant a la vegada, tots molt guapos i arreglats... m’agrada la meva gent. Quina sort que tinc.

Què demanaríeu per aquest Nadal que està a un pas de pardal?... a part de salut i pau al món (com les Miss).

6000 del tirón! ... by Laia

Ahir vaig acompanyar la meva iaia al caixer. Prefereix anar-hi amb nosaltres ja que té por que no la robin, li estirin el bolso, això que passa tan sovint ara, “com que som grans... s’aprofiten...”. Pobreta té raó. Quan vam arribar li vaig preguntar el número, i la quantitat que volia treure (jo feia l’operació), ... em va mirar com dubtant i em va dir (molt baixet):

- 6.000? Ho dic bé? - Jo somreia... i ella veia que no ho deia bé... sempre es fot un liu pobre dona amb això dels euros... normal!.

- Sí, si vols que tregui un milió de pessetes... – es va posar la mà a la boca, com qui diu un disbarat molt gran i vam riure les dues... que mona la meva iaia J

Vaig pensar que quina putada que et canviïn la moneda quan tens més de 70 anys, no?. Com si no fos ja prou difícil tot a segons quina edat. També vaig pensar que guay de que la poguem acompanyar i ajudar-la, i evitar que tregui 6.000€ així “del tirón”... si és que els tenia ;)

ESTE MUNDO NO LO ENTIENDO ...by Aru

Estava aquí estirada al sofà, intentant menjar-me un bombó (sembla fàcil... però no ho és eh quan portes peces quadradetes enganxades a les dents i un ferro que te les ajunta i te les apreta i tens els llavis inflats i amb llaguetes!!!)... i m´he enrecordat d´una notícia que vaig llegir l´altre dia a l´adn... que ens fa pensar, almenys a mi, EN QUIN MÓN VIVIM que codemnem a la víctima i no a l´agresor?? Com es mira? Com s´entén? Opineu vosaltres mateixos:

CONDENADA A 12 AÑOS DE PRISIÓN POR SER VIOLADA
La justicia afgana le ofrece únicamente dos salidas: pasar 12 años en prisión o casarse con su violador. Gulnaz tenía 19 años cuando fue agredida sexualmente por el marido de su prima. Dos años después, un tribunal la ha condenado a 12 años de cárcel por adulterio -tal y como establecen las leyes afganas por mantener relaciones sexuales con un hombre casado. La joven deberá casarse con el agresor si quiere ser "perdonada". En una entrevista concedida a la cadena CNN desde la cárcel, Gulnaz asegura en un vídeo que aceptará casarse con su agresor para que su hija de dos años, producto de la violación, pueda "seguir teniendo una madre". El violador ha negado su responsabilidad en el supuesto abuso sexual. Según un reportaje de Robert Fisk, corresponsal del diario The Independent en Oriente Próximo, al menos 20.000 mujeres son asesinadas cada año en el mundo en nombre del honor

En fí... nosaltres seguim amb les nostres vides.I jo ja m´he acabat el bombó. ...

FELICITATS NEN MAR ... by Aru

Fa dies que vull escriure al blog i no trobo temps.
Volia explicar que vaig currar a una mesa electoral... i que m´ho vaig passar molt bé. Jeje. Imagineu-vos, quan portaven més de 12 hores allà, amb aquell cansanci que tot et fa gràcia, i sense poder comptar els vots pq ens va agafar un atac de riure(plorant i tot eh!) amb la senyora del costat.
També us volia explicar una conversa entre una nena tonteta del metro, i la seva amiga, que li deia, entre altres coses, que havia quedat amb un tio i no sabia de què parlar amb ell. L´amiga sàbia li aconsellava: "EL chico es el que lleva la conversación, la chica sólo tiene que responder SÍ o No."
Acostuma a ser al contrari. Però bueno.
Total... que avui sí que tinc un motiu important i per això he trobat el moment.
Es té temps...quan es vol.
Avui és el cumple d´un nen molt guapo. Molt bò. D´un nen d´ulls transparents com el mar.
I només volia desitjar-te moltes felicitats. Tota la felicitat del món. Tota la que et mereixes.
Perquè quan tu rius... ens fas somriure a tots.
Perquè et portes bé amb la gent, perquè els teus amics, la teva família, la teva gent sap que pot comptar amb tu.
Perquè tens un cor gran gran gran ple d´amor i de calma i de generositat.
Perquè ets bona persona i omples la vida de coses bones per tu i pels altres.
Perquè tens 31 anys... i moltes coses, ja, per explicar als teus fills i als teus néts algun dia. Quan tinguis pinta de papa Noël. Jeje.
Tenim sort de tenir-te a la nostra vida.
Jo he tingut molta sort de compartir alguns d´aquest 31 anys teus;
I per això espero que passis un dia brutal, rodejat de solet, família... i fum de barbacoa.
I que et regalin alguna cosa bonica...
Jo, ja ho saps, si hi ha algo que et pugui donar...
T´ho dono tot, embolicat amb un gran llaç vermell.



De moment et regalo una cançó.

http://youtu.be/uu9Em1oTv2o

Felicitats Rootxi Chan, de tota la Mafia.
T´estimem molt.





I de las gallinas rizadas tb.
Jeje

Canciones para no dormir... By Laia

Buon giorno per la matina people!. Aquesta nit he tornat a somiar amb gats... horrible. El que m’estranya, però, és no haver somiat amb pumes, o millor dit amb EL PUMA. Ahir per la nit, tirades al sofà, amb l’Aru, fèiem zapping i vam ensopegar, sense voler, ho juro, amb el programa aquell que els famosos imiten a altres famosos... podriem dir-li “meta-ridícul” ja que és el ridícul dins del ridícul. Bé, el tema, sortia el Josema Yuste (l’alt de Martes y trece) imitant El Puma, ... feia por, i a sobre cantava una cançó que era per tirar-se pel balcó i que es deia “Pavo Real”. S’hauria pogut dir “Suicidio real”, o “Reales las ganas de llorar que te van a entrar cuando la escuches”.

La lletra deia així (no m’ho invento):


Numerao, Numerao
Viva la numeración
Quien ha visto matrimonio
Sin correr amonestación

Pavo real hu, pavo real hu
Pavo real hu, pavo real hu

A todos los que me escuchan
Aquí les vengo a dejar
Aquí les vengo a dejar
Un corrío venezolano
Que se llama pavo real
Que se llama pavo real
Y a las muchachas les digo
Que aquí me quiero casar
Que aquí me quiero casar
Y ahora mismo les ofrezco
Cuatro casas por capital
La prenatal, el manicomio,
la cárcel o el hospital,
la cárcel o el hospital...

La canço segueix, però jo crec que ja ens fem una idea, no?. OK.

¿Viva la numeración?. Va en sèrio, a aquest home què li passava quan escrivia aquesta cançó? És malaltissa... Déu méu. Intentaré oblidar-la però no se si podré.

Si algú té valor la pot buscar al You tube... Pero yo no respondo.

... porqué nos gusta y porqué nos divierte. By Laia

Sabeu aquella cançó que diu “...y por las noches haremos lo de siempre, porqué nos gusta y porqué nos divierte..”? Doncs bàsicament és això el que volia dir; que dissabte vam celebrar el nostre “cumple” amb els amics, unes “risas” i uns vinets a casa, i poc més. Que si la majoria de vegades que ens reunim fem el mateix, per alguna cosa serà, i que ja n’hi ha prou... que no cal gaire més...
Ahir veia un programa de la 2, no us explicaré tot el context però un home d’uns 50 anys parlava dels seus viatges i aventures... Deia: “cuándo era joven lo importante era DÓNDE, ahora es CON QUIÉN”. Jo encara sóc jove ;) però estic totalment d’acord, a mi cada cop més el que m’importa és AMB QUI. És igual si estem a casa, al Bar, a la disco... o en Pekín o Pokón... el tema és la companyia. Si la companyia és bona tota la resta de coses són secundàries.

... some things they stay the same. By Laia

Aquest matí estava a la pelu (dimecres tinc matí lliure), esperant el meu torn; llegia i de fons tenia el Damien Rice en el meu ipod... cantant “Some things in life may change and some things they stay the same”. I un noi m’ha distret. Ha entrat pentinant-se amb la mà, s’acabava de treure el casc i duia una jaqueta negra d’aquelles de motorista... amb ombreres, que queden tan bé. No era especialment guapo, però era alt... i motorista ;) És un “look” que agrada molt a les ties o només a mi, ara en sèrio?.
He pensat que com diu el Damien hi ha coses a la vida que sempre seran iguals i els motoristes despentinats i amb el casc a la mà sempre ens semblaran sexys.

...JUST A PERFECT DAY.... by Aru

Avui hem començat les celebracions del nostre cumple (que és demà eh, però sino les comencem abans ... ens falten dies). Hem anat a Badalona a dinar. Un dinar molt bò. Demà toca soparet a casa amb la mami i l´àvia... i el pròxim finde birretes amb els colegues. Com les bodas gitanes, que duren 3 dies, oi?
Total... que demà la Laia i jo en fem 31. I toca cel.lebrar-ho, i ho farem, perquè hi ha molts motius per estar contents, i tenim feina i salut i una família molt guai.
Però...
Ja ho veieu que venia un "però" , no?
Però... te´n adones que a vegades pot ser halloween, o el teu cumple, o Nadal... i això no et fa tenir ganes de celebar-ho.
Vull dir que és una escusa, però el que celebrem realment és la nostra vida, la que portem, la gent que ens estima, les coses que van bé, el què tenim... o desitjem tenir.
Ens passen coses bones, de tant en tant. Tenim amor, uns d´un tipus, uns d´un altre.
Sabem que som afortunats. Que tenim feina, diners(ja ens entenem...per anar fent), una caseta... Que no ens podem queixar.
No ens podem queixar.
PErò cada dia anem massa atrafagats com per anar-ho celebrant. Anem fent i no diem "Que bé que estàs amb mi" "Mira...la meva caseta..no està malament" "Tinc sort de tenir la família que tinc".
No ens parem a pensar això cada dia.
Per això les celebracions són una escusa que ens obliga a parar. A estar contents.
Per això m´agrada tant que a casa nostra sempre s´hagi celebrat TOT.
Clar que sí.
Tot i que realment, probablement, no estem celebrant el que se suposa que celebrem.
Per això demà brindaré...per les celebracions.
Pels aniversaris, els Nadals, La Primavera, St Joan, Cap d´any...
Però sobretot brindaré per les altres celebracions. Les festes de debò. Les que no toquen... però ho són. Aquells dies que sí que ets sents "de festa". Aquells dies que el teu cor està radiant. Aquells dimarts en què obres una ampolleta de vi i la comparteixes asseguts al sofà. ELs vermutets del diumenge. Les pelis que veiem ben acompanyats, al sofà, o que no veiem perquè ens adormim als 5 minuts.
Perquè a vegades és festa... i no t ´hi sents. I a vegades és un dia qualsevol... i sents que és un dia perfecte.

... a punt de trenta-un... By Laia

A punt de fer-ne trenta un... pfffff, sí senyors, trenta un he dit ;) faig una mica de recapitulació i veig que en realitat res canvia massa d’un any per l’altre, no? O en el meu cas no ho ha fet. No m’he casat, no he tingut fills, no he muntat un xiringuito de mojitos en un racó perdut del món... Però... no ho se, potser han canviat més coses de les que em penso, perquè n’hi ha algunes que fa un any considerava importants i que ara ja no ho són. I hi ha coses que fa un any em van fer molt de mal i que ara no me’n farien ni la meitat, hi ha persones que em van felicitar quan en vaig fer 30 que se que aquest cop no ho faran, però també se que n’hi ha unes quantes que faran al revés... i que aquest any desitjaran amb mi que els 31 siguin genials (jo ho desitjo molt). Ara fa un any estava tornant-me boja per confirmar convidats a la festa, aquest any gens ni mica (tampoc no fem la festassa dels 30), l’any passat m’estava tornant boja, ja a dia d’avui, pensant en el “modelito” de la gran nit; no serà una gran nit, serà un brindis entre amics i jo... estaré pletòrica i radiant igual que l’Aruna, perquè estarem felices de ser amb vosaltres, amb qui vulgui acompanyar-nos, i ens posem el que ens posem Aquest any estic més tranquil•la, estic més segura i sóc més feliç... amb el que tinc, que és molt. (Ningú em treurà dies dramàtics, d’histèria, d’ hecatombes, però he dit que estic MÉS TRANQUIL•LA, no que sigui el “rotllo” ZEN personificat, ok ;) ? )

Estic aprenent a no perseguir, que es quedi amb tu la gent que hi vulgui estar és el més sa. I a rodejar-me de persones que em fan la vida més fàcil... cada cop més, els “bultos”... FORA!.

Quedem-nos amb les persones que ens fan somriure... I RIURE!.

Tomadura de pelo nª 3.000.000.000... By Laia

“Hola, Srta. Layla Ruiz (ya estamos, com sempre, jo ni em molesto a corregir-los), sí sí, soy yo... Layla te apuntaste en un sorteo de un tratamiento de belleza en la pàgina web bla bla bla, de la empresa bla bla bla, y este sorteo se va a realizar ya mañana.
¿?
Ah pués muy bién, no? Què vol que faci? Que li faci un petó?. No ho entenc...
“Pero de momento sólo por el hecho de participar queremos tener un detalle contigo”
Ah mira que bé...: Ajá... -dic jo
“Eres ganadora de un descuento de un pack de alta cosmética Layla.”
Però que diu la mentidera “ganadora”, que no ho regalen a tothom que participa?. M’ho acaba de dir...
Ya... soy ganadora de una cosa que tengo que pagar, ¿no?
“A ver Layla, (veu condescendent), eres ganadora del descuento, es ALTA COSMÉTICA LAYLA”
Ya...¿ y qué tengo que pagar?.
“Mira, por el lote de 6 cremas... bla bla bla, ble ble ble... 49€, Layla”. (Si em torna a dir Layla li penjo).
Muy bien, gracias...
Ella no m’escolta... Va dient les propietats de les cremes aquestes que sembla que són com la piscina de Cocoon.
Li dic: - Oye, que muchas gracias pero no me interesa eh.
“Ah, no le interesa... ya”.

Es pensen que som imbècils, oi?

NO EN SABIEM MÉS, TENIEM 30 ANYS... by Aru

Setmana densa, la veritat. Sort que treballo amb els nens, i m´agrada i m´ho passo bé. I estic ocupada. I haig d´estar animada, i somriure.
Dimarts a Kids (l´escola on dono classes d´anglès) faig molt el pallasso pels peques; Dimecres veiga a la Natàlia i surto un ratet; Dijous passa, tarda a kids, igual. Nit durilla; Divendres... avui estàs bé eh Aruna. Prou de massoquisme i deixar-se portar per la tristesa, i recrear-se amb records, cançons o imatges que tenies al cap i que potser mai es faran realitat. Va. Al metro... faig sudokus. Als ferrocarrils... crucis. No pensis. No pensis. Dono classe de jazz. Guai. Un altre cop al metro... no pensis Aruna, no pensis. Em dedico a borrar contactes del mb, als que no truco mai (tot i que havent perdut el telèfon tants cops... no me´n queden gaires.) Bé Aruna, bé. Arribo animada a casa la mami. Sopem allà. Tot molt bò. La Laia fa el pallasso i ens pixem de riure. Com sempre. Tornem a casa passejant i parlant del nostre cumple. La Laia se´n va a dormir que ha de matinar.
Aru... divendres nit... sola al sofà... que no decaigui que vas bé. Vale. Poso "Las Vegas" de fons, i com que no és suficient per distreure el meu cap... preparo les classes d´anglès per la setmana vinent. Bé Aruna ...bé. Fan l´anunci de Movistar: "Yo te doy mi sí, para siempre" toca´t els ous. Fan l´anunci d´ikea... no el miro. Ho estàs fent bé... Si pensar et fa mal... no pensis. Ja has pensat prou.
Són la 1 i m´adormo al sofà. Dissabte m´aixeco. dia gris. Va Aruna...va!... un amica de música... aviam: aquest cd de varis de música en català que no escolto mai ni em recordarà a ningú. "...Em passo els dies esperant la nit..." La passo. No problem. Em faig un tè, vaig cantant el far del sur. "Perquè sol no vull trobar-me..." Next. No passa res. "Ella...em va estimar tant, jo me l´estimo encara, plegats vam travessar una porta tancada. Ella...com us ho podré dir, era tot el meu món llavors..."

Uf.
Aquí ja no puc.
M´assec un moment. Només un moment. Només aquesta, de debò.
Imagino que ballem agafats.
... I tampoc passa res.


Vale. Poso el cd d´italianes i ballo, canto i m´invento coses. Vinga.
Dimmi dimmi....
tutta la vita...
e si l'amore non c'e basta una sola canzone
...lalilolalilo...

Nit d'emocions... By Laia

Aquesta nit m’he quedat soleta a casa. Les meves sisters han sortit però jo com que tinc febre i m’explota el cap m’he quedat a casa. Sí, és que de tant en tant faig coses amb sentit... ves per on!.
L’Aru i jo ens hem discutit i ella ha marxat i jo m’he quedat posant-me el termòmetre i plorant. No, jejeje, que cabrona que sóc, lo del termòmetre era per ficar llenya. Però m’he quedat plorant... em sabia greu ( i estic una mica atontada amb tant de medicament). I he anat a buscar la xocolata a la cuina. El Barça de fons. Jo menjava xocolata, entre llàgrimes, mentre em convencia de que m’ho mereixia i m’ho podia permetre, per malalta i per sola. I ja està JOLÍN!. També anava animant al Barça, que com els hi ha costat... pfffff, i cridant (sola, ho recordo). Xocolata, el kleenex, FALTAAAAAA CONY!!!!. De foto. Estava de foto.

Ha acabat el Barça, guanyant afortunadament, que sinó m’haurien trobat al fons d’un pou... He començat a fer zapping sense gaires esperances i Oh! Sorpresa! A Divinity (nuestro canal favorito luego cuento por qué) començava “una vida inesperada”. Una sèrie que va començar la setmana passada i a la que em vaig enganxar. Aquí m’he posat el termòmetre, ara sí, i com que tenia unes dècimes m’he pres un paracetamol que és antitèrmic. Toma, paracetamol al canto i una mica de xocolata per endolcir-ho, que pobre de mi prou pena tinc aquí sola i malalta (en realitat estava tan ricamente però és per donar-li una mica de dramatisme al assumpte, ok?).

Uix...! un SMS!... a veure... de qui serà? de qui serà?... aja... : ) li responc de seguida, res... un amic... però m’ha fet “ilu”.

Momentazo lagrimón entre la nena adolescent i la mare que la va abandonar fa 15 anys i que ara intenta fer punts perquè la perdoni i recuperar el temps perdut... Aix... quants Kleenex, my God!. La mare, que no us ho perdeu té... 31 anys!. Ara fan anuncis i diuen amb tota la barra del món “en 6 minutos volvemos”. Com si fos poc!. Manda huevos!. Que no ho diguin almenys!. Ric sola irònica, és que no m’ho puc creure... remugo com si algú em pogués sentir. Una crema super mega novedosa, con todas las tecnologías habidas y por haber, porque la piel a partir de los 30 empieza a caer...”. CALLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA, CALLAAAAAAAAAAAAAAAAA!. Crido, de veritat, sola a casa. Suposo que estic majara. Però què volen? Que ens suïcidem o què? Em fan gràcia...

Miro el mòbil... res de res. Si és que sóc idiota.

Divinity, el canal que us deia abans ens agrada perquè casi sempre fan “Sexo en Nueva York” o “Mujeres desesperadas” o... ara “Una vida inesperada”. I Sexo en NY, com jo hem repetit algunes vegades a algun amic nostre, pobre..., ens agrada perquè surten dones de 30 anys, que no tenen parella, ni fills, i que s’equivoquen i de vegades no saben el què volen... i no passa res! I no són unes desgraciades. Ens agrada molt, sí, què passa?!.

A veure el mòbil... ric irònica, un altre cop, ... Mira que arribes a ser burra tia. Que el donguin pel sac home, que no vols saber res d’ell, que com et torni a dir algo li diràs que se’n vagi a ... EI EI EI ! Quieta pará! Apa xateta, ves-te’n al llit que per avui ja has tingut prou emocions, ... i demà serà un altre dia.

Últim intent de zapping, Aquí no hay quien viva, per variar, que el fan també a totes hores!, ... ella mou els mobles i posa plantes per tota la casa obsessionada amb un libre de Feng Shui. Ell es posa histèric i camina amunt i avall menjant-se totes les plantes per les cantonades... Al cap d’uns dies ell entra i li regala un llibre a ella “Me cago en el Feng Shui”. Jajajajaja. Ric molt, sola. Que bé abans d’anar a dormir.


(No patiu per mi, ni per la meva salut mental ni per la de les meves germanes, tot té un punt d’exageració còmica... i CUALQUIER PARECIDO CON LA REALIDAD ES PURA COINCIDENCIA ;)

... llegó el otoño. By Laia

Llegó el otoño y me encanta.Los rojos de las hojas, la pasión cerca del fuego, el olor a tostado, el color de las cosas que veo en la calle, las señoras maduras con sus chales dorados, las castañas que queman, tus susurros cercanos, abrazarte en la cama...
sin que agovie el verano.

Conec una fada... By Laia

Vaig conèixer una fada que sempre reia, que s’inventava cançons d’indis i d’extraterrestres i contes de nens que no volien anar a l’escola i de nenes que no es decidien per quin gust de iogurt preferien per postres. Vaig conèixer una fada que organitzava “sopars-cabra” damunt d’unes estovalles al terra de la terrassa, que et feia vestits de mora amb una tovallola, que es convertia en locutora de ràdio perquè els viatges en cotxe no es fessin tan pesats. Ella ens ensenyava balls per fer al voltant de la taula després de sopar i quan ningú tenia ja res a dir, ella es treia una història fantàstica qui sap d’on. Ens feia creure que algun personatge màgic deixava regalets per nosaltres al pessebre, si li cantàvem una cançó, quan s’acostava el Nadal. Vaig conèixer una fada que sempre estava de bon humor i que únicament perdia els nervis una nit a l’any.
Avui la fada ens ha convidat a sopar... no se quants anys fa ;) però segueix tenint cara de nena.
Felicitats mami.
T’estimem.

Tornar a Cadaqués... by Laia

Diumenge nit però no un diumenge més. He passat el cap de setmana a Cadaqués i ha sigut fantàstic i intentaré que la il•lusió em duri alguns dies més, que ha sigut massa fabulós com perquè deixi de ser-ho només perquè s’ha acabat.
He tornat després d’uns anys i en companyia diferent de la que acostumava a tenir quan hi anava.
Quan ens acostàvem per les curves, un cop passada la Perafita i vaig intuir la silueta de l’església entre la nit, vaig baixar la finestra com ho feia sempre per olorar el poble i per sentir-lo més a prop..., vaig somriure i vaig pensar “que guay tornar”. És un verb bonic “tornar”.
He recordat bons moments que havia oblidat, he passejat pels camins on vaig “aprendre” (si és que algun cop n’he sabut) a anar amb moto, he tornat a sentir l’olor a peix fresc enmig dels carrers del casc antic, he tornat a notar la tramuntana als cabells, a la pell, ... i al cap, perquè no és un tòpic que et trastoca. He recordat que hi ha un racó del món on encara pots portar casc d’aquests que semblen de juguet i on pots oblidar-te que la resta del món existeix i que hi ha vida més enllà d’aquelles curves.

Ja de camí imaginava la pizza que demanaria només arribar a la Gritta, no em calia ni veure la carta perquè no hi és!, una margarita de pernil serrà. La gent que hi anàvem sabíem que la feien i la demanàvem, així, sense nom concret. Resulta que ara sí que hi és a la carta i que es diu “Ibérica”; “le hemos puesto nombre”, em va dir el Lucca i ens vam somriure.

Ha sigut molt bonic i anar-hi amb una molt bona amiga ho ha fet quasi perfecte. Ahir sopàvem davant del mar, amb una ampolla de vi negre, realment era un lloc idíl•lic, preciós, i si hagués aparegut en una peli hauríem assegurat que era un decorat. Bé, sopàvem, xerràvem, rèiem, bevíem un Montsant boníssim i fèiem broma amb els cambrers (encantadors) de La Sal, bufava el vent però teníem un bolet d’aquests que escalfen tant al costat i estàvem tan bé... la lluna quasi plena reflectia en l’aigua de la caleta i de cop vaig veure un estel fuçaç (de veritat, no el vaig somiar). Em vaig emocionar molt però no vaig tenir temps de pensar cap desig. Potser és que no podia demanar res més.

Ara estic a Barcelona i no deixaré que tot això marxi tan de pressa. M’ho quedaré uns quants dies amb mi i, això seguríssim, no trigaré tant en tornar. Perquè hi ha llocs (molt pocs) que afortunadament mai canvien... encara que li hagin posat nom a una pizza que abans no en tenia.

... el temps també és relatiu... By Laia

... 4 minuts i mig perquè s’enlairi l’avió, 4 minuts i mig per acabar els estudis, 4 minuts i mig perquè neixi el teu germà, 4 minuts i mig per fi d’any, 4 minuts i mig per entrar al cine, 4 minuts i mig perquè passi la cavalgata, perquè es pongui el sol, 4 minuts i mig perquè arribi algú a qui has estat esperant molt de temps, per aconseguir alguna cosa que t’ha costat moltíssim, 4 minuts i mig per entregar el projecte, perquè et diguin si tens el carnet de conduïr per fi, 4 minuts i mig perquè donin el nom del guanyador, 4 minuts i mig per acabar la feina i marxar de cap de setmana, 4 minuts i mig per veure’t ... oi que no són res 4 minuts i mig? Per què sembla una eternitat quan es tracta del temps que trigarà en venir el pròxim metro?.

- Què????? 4 minuts i mig??? Estan bojos?!!!!

El "Nosaltres" que em rodeja... By Laia

Ahir em va arribar un mail d’una molt bona amiga. D’aquí uns dies és el seu aniversari i ens convocava a un sopar per celebrar-ho. Convidava a gent de diversos entorns, feina, escola, poble estiueig, veïns... La majoria de gent va començar a “RESPONDER A TODOS”, així que encara que hi havia gent que no coneixia vaig poder llegir les seves respostes a la convocatòria... i VAIG ACABAR FINS ALS _ _ _ del “NOSALTRES”. Què passa!!!!!????? “Nosaltres no vindrem”, “Nosaltres vindrem segur”, “Nosaltres en principi sí, si la cangur no ens falla”, “Ens encantaria, a veure si la iaia s’enrotlla...ejejejejje”. PERDÓ????. Quina poca sensibilitat, per favor!. Estic indignadíssima i se’m passen les ganes d’anar al sopar de “parejitas” i family perfecta.... pfffffffffff. El “nosaltres” que em rodeja em deprimeix.

Afortunadament he parlat amb una altra bona amiga, que al igual que jo anirà sola, ella mateixa i la seva persona, amb la seva independència, sense parella ni fills ni sogra ni gos ni periquitooooooo!!!. Anirem de parella de solteres, ...això sí “DE ORO” ;)


P.D. Molt bona amiga si llegeixes això no t’ofenguis per res del món, per favor, coneixes el meu sentit de la ironia amore ;)

Tu tries... By Laia

Imagina’t que et lleves i està núvol...

I et poses de mal humor, t’entristeix el dia. Et rentes la cara, pfffff... vaya “ojerones”, esmorzes sense massa ganes i marxes cap a la feina. Baixes per les escales, no tens ascensor, ... buah quin pal de dia que es presenta per favor (remugues). Entres al despatx, saludes sense massa eufòria i seus al teu lloc i et poses a fer la feina que et toca mentre maleeixes aquest matí i desitges que passi ràpid.

Ara tornem enrere i imagina el mateix dia.

Et lleves i està nuvol...

I mires el cel i veus que hi ha formes rares i misterioses... i et fan gràcia els núvols, i somrius. Et rentes la cara i et poses una mica de “tapaojeras” i voilà...ja no hi són!. Esmorzes, un bon esmorzar ajuda a afrontar dia amb energia (com diuen als anuncis). Baixes per les escales per anar a treballar; un, dos, un dos, veus que bé... de bon matí ja fent exercici, si és que ets un crack. Entres al despatx, saludes als teus companys i seus al teu lloc i penses que com deia el Serrat “Hoy puede ser un gran día... duro con él”.

¿Cómo coño se hace para sonreir, cuando llevas dos noches sin poder dormir? BY LAIA (la mal hablada)

Me he levantado mal, como se puede deducir del título de esta entrada. Ayer dormí mal y poco (mal y tarde como dice Sabina), me dolía la espalda y además había alguna energía cabrona por el aire que no nos dejó descansar. Normalmente cuando duermo como el culo (perdón por el vocabulario pero estoy muy cabreada esta mañana), me consuelo pensando que “hoy por la noche dormiré bién”. Es como si se tratara de un premio bien merecido, ayer dormiste fatal así que hoy te toca descansar. Te levantas con ojeras (encima, manda huevos), con sueño y sin ganas de moverte de la cama, pero hay que ir a trabajar (aunque sea una lata). Hay que levantarse y estar contento, ¡y sonreir!, te dice la gente... Vale, sonrío, paseo mis ojeras todo el día como dos garrapatas que se pegan a mi piel, paseo mi sueño y mi dolor de espalda... y ya a mitad del día también mi dolor de cabeza, ¡qué menos!. Llego a casa muerta, hago la cena, intento compartir un buen rato de “sofing” y charla con mi hermana y me dispongo a dormir. A descansar. Llevo todo el día esperando ese momento... ohhhh! ¡mi cama!, digo señalando ese gran colchón mientras creo ver que se me ilumina la punta del dedo. Me tumbo, cierro los ojos, incluso creo que me quedo dormida... pero entonces empieza el festival: izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, detrás, un dos tres... lalalalalal. Sólo que no es tan divertido. Vuelta para aquí, vuelta para allá, igual que un vulgar trozo de carne a la parrilla, ... ahora me levanto, ahora voy al baño, me duele la espalda, un cojín aquí, otro debajo del cuello, ¿probamos debajo de las piernas?, ... pastilla al canto, ... y me cuesta... mucho, y me duele... TODO. Y me pongo nerviosa y pienso ¡por favor, otra noche no!.

Riiiiiiiiiiiiiiing suena el (P ____) despertador. ¿Es una coña?. Joder. (perdón otra vez).

Me levanto, entro en la ducha, me miro en el espejo... ojeras, por supuesto. Me arreglo me voy... un amigo me mensajea por el wup... ÁNIMO TÍA, la recepcionista del trabajo VENGA PRECIOSA! TÚ PUEDES!, ... el de seguridad, BON DIA LAIA... ui qué cara “he dormido fatal” digo yo. Él me anima me apoya, me sonríe... Todos me piden que olvide mi dolor de espalda y mi agotamiento físico evidente (y mental también). Y yo me pregunto, a ver, ... ¿Cómo coño se hace para sonreir, cuando llevas dos noches sin poder dormir?.

¡FELIZ DÍA A TODOS! ¡ÁNIMO! ¡ALE, y si no dormís... pues SONREÍS igual! Que a nadie le importa si has dormido mal!.


(con todo mi amor y disculpad mi ironía, pero por si no os ha quedado claro... he dormido como el culo, OTRA VEZ).

Quina pressa! By Laia

A veure, ja hi tornem, com cada any, fa dos dies de fresqueta i les pijas que tenen moltes ànsies de tornar a vestir-se de marró, ja han tret l’americana de muntar a caball i les botes altes... i no només les han tret de la maleta d’hivern sinó que a sobre SE LES HAN FOTUT!. Jajajajja. Me parto, us ho dic en sèrio, que ha refrescat una mica, sí, vale, aceptamos barco, però nena! Que aquest matí n’he vist entrar una al metro i m’he hagut d’aguantar les ganes de tronxar-me a la seva cara! Per favor!. Que tindràs molt hivern per abrigar-te, ... també tindràs 50 anys per vestir-te de marró de cap a peus però això ja és qüestió de gustos... “y pa gustos colores”. També devia portar la suor regalimant-li per l’esquena, però això ja no es veia.

ELLA,POR MI... MAS. by Aru

Suposo que a tots els dies els hi podem trobar algo bò. Per petit que sigui.
Alguna cosa maca. Algo que ens hagi fet somriure.
El somriure del dia d´avui, a mi, me l´ha posat la Natàlia.
He tornat al cole de l´any passat a veure als meus nens.
Perquè ja no podia més.
Perquè els anyorava.
Últimament anyoro moltes coses. Us enrecordeu d´aquesta sensació? La de trobar a faltar?... és realment molt dura.
Costa fer-la passar.
Jo amb els nens ho veig cada dia, quan es desperten de la siesta i diuen, amb la boca trista, i llàgrimes als ulls... "mmmmammmaaaa". I es pensen que si ploren fort, que si criden... potser vé, la mama.
Ojalà poguéssim cridar a la mama sempre que ens fes falta eh.
Jo també ho penso a vegades... quan et sents sol, i trist,.... "...mama".
En fí, que aquest sentiment m´ha portat al cole a veure als meus nens.
He vist al Bruno, a l´Àlex, m´ha abraçat el Martí, el Bernat s´ha tirat sobre meu com un bèstia...la Daniela ha vingut amb els braços oberts.
I després ha sortit la Natàlia. Amb les seves ulleres blaves, una mica més gran, una mica més gordeta. ...Tan bonica!
M´he tirat mitja hora amb ella fent-la riure. Molt. Es pixava de riure. Les llàgrimes li sortien per sota les ulleres.
Li feia sustos, li deia secrets...que només eren sorolls... li deia..."guapaaaa!!!".
I ella reia.
I tirava el cap endarrera com si no pogués més... i deia... "aaaaiiii aruuuunaaaa".
I m´abraçava. i em feia petons de papallona. I d´esquimal.
No us ho podeu imaginar. És la cosa més preciosa que he vist mai.
Quan marxaven, el seu pare m´ha dit: Gracias Aruna por todo lo que has hecho por Natuqui estos años.He fet que no amb el cap empassant-me el nus de la gola i li he dit el què pensava:
- Que va... Ella, por mi, mas.

Gràcies Natàlia. Necessitava tant el que m´has donat avui.

Una nit per recordar... By Laia

Amb un parell de dies de marge i havent digerit una mica les emocions, segueixo pensant (igual que ho feia diumenge pel matí) que el concert de “Sopa” de dissabte va ser un dels millors de la meva vida. Va ser una qüestió de gent, d’ambient, de sentiment. Va ser brutal perquè ells ho van donar tot i ens van donar l’oportunitat a nosaltres de tornar a escoltar aquelles cançons, de tornar a compartir-les i de retrobar-nos amb amics que feia temps que no veiem i de trobar-nos amb els que sempre hi són, i que en aquesta ocasió no van ser menys.

Vam saltar tant que encara avui em fan mal les cames. Vam cridar i ens vam enamorar, una vegada més, de la veu del Gerard. Quin home, que sembla que no li passen els anys ;)

Abans d’entrar al Palau comentàvem, mig amb conya, quan ens haurien de pagar perquè revenguéssim l’entrada... 300? Dèiem... no ho teníem massa clar... Ara ho tenim claríssim, que no l’hauríem venut per res del món. NO TOT TÉ PREU.

No van poder tocar tots els temes que TOTS nosaltres hauríem volgut. En van faltar però no en va sobrar cap. Escoltant aquelles cançons vaig tornar a l’insti, vaig recordar “ex”, vaig somriure, se’m van entelar els ulls, vaig sentir ràbia, vaig veure mirades de complicitat entre els que m’acompanyaven, vaig recordar coses molt bones i vaig enyorar-ne algunes. Escoltant aquelles cançons envoltada d’amics, de “risas”, d’abraçades, de salts, de birres, ... vaig ser feliç.

Vam crear ENTRE TOTS un nou record (i quin record!).

Hasta el gorro... By Laia

Aquest matí he arribat al SIOE i com cada divendres no hi havia ningú. Em toca pringar sola els divendres, és lo que té no ser mare ni tenir jornades reduïdes, serà qüestió de plantejar-s’ho. Hi havia proves d’accés així que vinga som-hi tots a córrer, la penya entregant documentació de qualsevol manera, jo introduïnt-la com puc... la panxa fent soroll perquè he sortit ràpid de casa i em moro de gana, i res, aquí passant-m’ho genial mentre el Pere em vigila. El meu jefe que mentre jo vaig de cul ell no té res a fer i es queda mig metre darrera meu, com una sombra, mirant el que faig. I em fot negra. Ves a fumar un cigarro home! Per favor!. I es queda al costat de la impressora i quan imprimeixo un resguard me’l agafa i me’l porta a la taula com si fos el meu secretari (entre la impressora i la taula no hi ha ni un metre, o sigui que l’únic que fot és estar al mig com el dijous i posar-me nerviosa, que tinc ganes de fótre-li una patada collons). Per favorrrrrrr.
Abans de pujar a fer la prova TOTS han hagut d’omplir una fitxa amb les seves dades personals. Doncs després de la prova comencen a desfilar els alumnes pel SIOE i van entrant un per un “volia assegurar-me de que teniu el meu telèfon correcte”. Mande?. De què va la broma?. Però si te’l acabo d’anotar fa 2 hores el telèfon... No entenc res i el tercer que entra amb el mateix rotllo, me’l miro amb cara de m’esteu vacil•lant i em diu... “Es que el señor de arriba nos ha dicho que nos llamarían esta tarde para decirnos el resultado y que pasáramos por aquí para asegurarnos de que tienen bién nuestro teléfono.”. AH, muy bonito, muy bonito, el señor de arriba, muy simpático el señor de arriba. L’home es pensa que com que ell no té feina jo tampoc en tinc i me’n busca. Això o es pensa que sóc imbècil i no ser anotar 9 números seguits de forma CORRECTE. Bufffffffffffffffffffffffffffffffff.

Una senyora truca per telèfon per dir-me que la seva filla comença el dilluns Fisioteràpia (no oblidem que estem parlant de carrera universitària eh! que aquesta nena com a mínim què té? Com a minimíssim 17, no???? O 7 mesos??? Deu ni do. Doncs em diu que està mirant per la web i no veu PER ENLLOC la llista del material que ha de portar el primer dia. Perdó?. Tinc ganes de plorar. Però què es pensa que trobarà?

Material que els nens han de portar per començar la carrera universitària:
- Un estoig tou (que no faci soroll quan caigui al terra)
- Una goma nata milan
- Unes tisores de punta roma
- Un llapis número 2
- Una manteta per fer la siesta...
- Un “xupete” i uns bolquers de recanvi ?????? !!!!!!!!!!!!!

Joder senyora, que porti material per prendre apunts i ja està dona, aquí ja li informaran de si les tisores han de ser de la Hello Kitty o del Bob Esponja... manda huevos.

Per rematar el matí entra una tia que necessita fer una tràmits a Secretaria, li dic que tanquen a les 12h., que jo no puc fer-li el que em demana... i la tia em diu:

- ¡ESTOY HASTA EL GORRO de ir de arriba abajo! ¡Hasta el gorro!
- Ya... ya lo entiendo... (faig cara de empatia)
- ¿Sabes lo qué es HASTA EL GORRO?
- ...
Somric...

Millor callo, no?

Un poble de gent maca... By Laia

En el mur del “face” d’un amic he llegit que havia anat a una “tenda” de no se què (volia dir botiga, evidentment). I m’he recordat de “La Tenda” de St. Quirze. Que bo. Quan érem petites, ja fa uns quants anys, anàvem a a passar els caps de setmana a una caseta que teníem a St. Quirze de Safaja. És un poblet petit, o ho era perquè això avui en dia no se sap mai, el que recordes com un poble petit pot ser que s’hagi convertit en un mega-complex urbanístic i turístic, però bé, era un poble petit, molt maco (o a mi m’ho semblava) i la nostra casa estava perduda enmig d’un bosc en el que nosaltres construíem cabanyes... i flipàvem. Agafàvem pinyons i els torràvem a la llar de foc, i fèiem torrades, i puzzles enormes en una taula que hi havia al menjador, de fusta, molt gran. Hi havia molt mala connexió amb el món exterior i només vèiem TV1, així que per les tardes, a l’estiu... veiem (sí, ho he de confessar)... Abigail. I és que no hi havia res més, i estàvem enganxadíssimes amb el José Alfredo i la María Elena... I per la nit els divendres tocava “Hola Raffaella”, i sortia ella tan esplèndida preguntant a la gent “hola ¿tú qué hases en la vita?, ... ¿Y si fueras un árbol... qué árbol serías?.”

Casa nostra estava a les afores del poble i per anar a comprar qualsevol cosa havíem d’agafar un caminet de sorra que ens portava a “La Tenda”. Era tota una aventura. Estava a uns 10 minuts jo crec, hem de tenir en compte que les meves cames eren molt curtetes i el factor temps pot estar una mica distorsionat (eren molt curtetes no com ara que tinc unes cames de dos metres... ;)

A “La Tenda” hi havia de tot i feien unes pastes boníssimes... i t’agafava gana només entrar-hi. Era un poble senzill, de gent maca... i quan plovia el “nostre” bosc feia una olor boníssima.

Retrobada... By Laia

Hem tornat a la feina i ens anem trobant, o millor dit REtrobant, pels passadissos, amb els companys... tots fem bona cara i tots et diuen que estàs tan guapa i que t’han anat tan bé aquestes vacances, ... que sí, que se’t nota. Tantegen... amors? Fas que no amb el cap i somrius traient-li importància. Són molt bona gent i, ja que hem de venir sí o sí, està molt bé tenir-los per aquí... fent-te més fàcil el dia a dia. Ben mirat no és tan greu haver tornat ;)
“Almenys has descansat dona!” Et diuen...
No gens, però m’ho he passat...! :)

Buon giorno per la matutina... By Laia

Entro al metro suada, sí, de bon matí i recent dutxada, però a Barna això és igual, trigues 2 minuts en estar xop un altre cop. Jo no puc. No se perquè em dutxo, ni em pentino ni em perfumo amb tanta eau de Moschino... La majoria de la gent va sola, està sèria, ... i afortunadament, des de que hi ha diaris gratuïts, llegeix. Entra un noi d’edat misteriosa (pot tenir entre 25 i 40), amb la cara rosada, perilla d’uns quants dies (guarra, no sexy), samarreta vella del barça, gastada i enganxada a la panxa d’embarassat. Menja, atenció a l’esmorzar saludable, Ruffles Jamón, ole tus huevos. Tots podem olorar de bon matí les seves xips greixoses (ho sento, m’encanten, però no a les 8 i 10). Una senyora es venta, una altra estornuda qual posesa, no m’estranya, és per tornar-se boig entre els 40 graus del carrer i els 20 sota zero del metro (sí, ok, exagero una mica, és per donar-li una mica de gràcia a aquest matí de finals d’agost... pfffff). Ara el noi embarassat s’ha acabat les Ruffles jamoneras i ens deleita amb l’olor... mmmmh, i el cric cric, de quicos Mr Corn. Però tiu... que guarro!. Baixo del tren del colesterol i em dirigeixo marejada a la feina. Bon dimecres a tots, no sueu gaire i respireu... PROFUNDAMENT, la tornada sempre és dura, però encara queda un mes d’estiu (encara que no ho sembli), aprofitem-lo ni que sigui els caps de setmana.

...per algun motiu... BY LAIA

Mirant la tele apalancadíssima al sofà...
Ell li diu a ella "¿un paseo en carro por Central Park? ¡Qué horterada!" i ella li respon: No es una horterada, es un clásico.

Està molt bé ser modern i original i diferent, i està molt de moda sorprendre, "trencar", innovar, però lo típic no és sempre avorrit i els clàssics ho són per algun motiu. Una paella a la Barceloneta, un vestidet sexy i uns tacons per anar a sopar, agafar les "Golondrinas", Otis Redding de fons, una nota amb un "T'estimo" damunt del coixí, no fer res de res un diumenge per la tarda, comprar-se unes sandàlies noves en contra de la depressió, quedar amb els amics per fer una birra al bar "Manolo", veure "Dirty dancing" per nosequantessima vegada... no és una horterada, és un clàssic.

YO HABÍA SALTADO by Paul Auster

" Yo había saltado desde el borde del acantilado y justo cuando estaba a punto de dar contra el fondo, ocurrió un hecho extraordinario: me enteré de que había gente que me quería. que le quieran a uno de ese modo lo cambia todo. No disminuye el terror de la caída, pero te da una nueva prespectiva de lo que significa ese terror. Yo había saltado desde el borde y entonces, en el último instante, algo me cogió en el aire. ese algo es lo que defino como amor. Es la única cosa que puede detener la caída de un hombre, la única cosa lo bastante poderosa como para invalidar las leyes de la gravedad. "


El Palacio de la luna. Paul Auster

... ens tornem bojos? BY LAIA

Estic a la Costa Brava fa... no se quants dies fa, uns 10?. No se en quin dia visc, cada matí ho comentem, "avui és dimarts, no? dijous? i de número?... a veure dilluns era 8, oi?. D'això se'n diu desconnexió total. Avui m'ha trucat una amiga que em va enviar un mail fa uns 4 o 5 dies i no li havia dit res, jo que normalment responc als 5 minuts, no l'havia llegit, està clar!. Estic unplugged. Ara m'he decicit a venir aquí al internet cafè, ni que sigui per 20 minutets.
Passejo, vaig a la platja, surto per la nit i observo... la gent i em fixo en coses que fan i penso, en alguns casos, que espero no fer-les mai aquestes coses. Amigues meves si us plau no em deixeu treure'm la teta en QUALSEVOL lloc si algun dia he de donar al pit al meu fill, per favor, no em deixeu anar a la platja amb el meu marit sense haver-me depilat les aixelles, com si fos la Jane de la selva, perquè no tinc temps de fer res per mi i estic tot el dia pendent de treure'm la teta per donar de menjar.
Si algun dia tinc un marit (no rieu)i/o fills i em torno "majara" i començo a fer tonteries doneu-me un toque, si us plau.
Ahir estava parlant amb la mare d'uns nens moníssims, a la platja, una tia encantadora, i li veia tot el bigoti, aquí ben aprop de mi i vaig pensar que això era el que veia el seu marit quan li anava a fer un petó... quina pena.
Una altra coseta, parlant de bodes (tema d'actualitat), no em deixeu posar el número de compte a la invitació (si algun dia em caso, ... he dit que no rieu ;) No crec que se'm acudís fer una cosa així però veig a gent normal que fa coses molt estranyes i penso que igual et tornes boig amb els anys. I penso... i els seus amics? i la seva família? no els hi diuen res?????. A mi, si algun dia començo a fer barbaritats d'aquestes... DIEU-M'HO!.

... la peça que faltava... BY LAIA

Fa uns 10 dies que estic de vacances... i que no escric al blog, fare un resum del més important, o sigui de les coses bones:

COSES QUE M'HAN FET SOMRIURE AQUESTS DIES DE VACANCES:

Un capítol d'Hotel Fawlty, el Joan fent la voltereta endarrera, un piropo, començar vacances, fer la maleta, saltar les onades de Pals amb l'Aru, un sopar casolà italià, una copa de vi compartida, una coincidència, sentir la veu d'algú que feia temps que no sentia, veure el meu papi (por fin), que m'obrin la porta, que em portin les bosses, que pensem el mateix,..., un somriure d'algú altre, trobar la peça que faltava del puzzle, recordar, cantar la canço de Pocahontas, una peli, una olor, una foto de la Noa i el Max (enfilats en un arbre) enviada pel whatsup, una mirada, estar de vacances, una abraçada a mitja a nit, ... pensar que encara em queden molts dies de vacances, 2 nens a l'autobús, la meva àvia cantant "el agua está fresquíbilis", un vestit bonic (i que quedi bé), un acudit molt dolent, pensar en estius passats, tornar a Port Bo, ballar amb els DI-VERSIONES, una "nube" cremada, una escena brutal, la cara d'enamorat del meu germanet, que em diguin coses maques (això sí que fa somriure!), una "tatin" a mitges, retrobar, haver oblidat, veure-ho diferent, un SMS, un "me gusta" al Face, una perduda, els nens del pati de la guarderia, fer-ho bé per una vegada, ... l'Aina, l'Aruna, el Ginés... i tu també ;)

TEMPS PER TU by Aru

Ara són les 11 i pico de la nit, pel què veig trigaré a tenir son. Avui també. Però és igual, perquè encara que me'n vagi a dormir tard fa dies que m'aixeco a les 8 i pico. És lo bò de les vacances. aixecar-te a quarts de 9... perquè vols. És molt diferent a fer-ho perquè has d'anar a treballar, oi? És com quan ens aixecavem a les 5 del dematí per anar a esquiar. I no et feia gens de mandra.
A part d'això les vacances tenen moltes coses bones, la principal, per mi, és que tens temps. Temps per tu. Temps per fer-ne el què vulguis. Encara que algunes vegades això tampoc és bò del tot... però normalment ho és.
No tens horaris; Et pots aixecar a les 8, menjar un crepe, que el dia abans has tingut temps de fer, i si notes aquella sensació de son... pots tornar al llit. i si no t'adorms... doncs ja faràs la siesta tu!
Pots anar a la pltaja, que és gratis, i estirar-te a la sorra, i tancar els ulls i escoltar el soroll del mar... i el de la penya que crida, dacord, però quan estem de vacances el soroll del mar se sent més fort.
Pots fer un puzzle amb la teva mami... que feia anys que no ho feies. Pots dinar a les 5, i sopar a les 11. Pots pintar-te les ungles de les mans... i les dels peus! inclús tens temps de pintar-li a la Noa... o a la Judith.
Pots anar a veure a la teva iaia... i que a sobre et prepari un arrosset d'aquells que un dia t 'hauries d'apuntar COM ELS FA.
Pots ballar i riure i fer cervesetes i mirar el paisatge i passejar per Barcelona, que és molt maca i mai tens temps! Pots anar caminant... enlloc d'agafar el bus i el metro. Pots descobrir grups de música, i escoltar-los un cop i un altre... i inclús pots asseure't al llit... I LLEGIR LES LLETRES DE LES CANÇONS!!!!!!!!!!!!!
Pots compartir moments amb totes les teves amigues, reunides, al fi!!!
Pots compartir unes tapes a una terrasseta de sants.


Pots compartir. Bàsicament.
Perquè, em sembla que això ja ho haviem mencionat abans, i ja ho sabem casi tots: Que tot és millor si ho fas amb algú que t'importa.

... lluny d'aquest racó... BY LAIA

A la feina hi ha una noia, una dona, que parla com si fos tonteta. No se si va néixer així o a ella li agrada posar aquest to de pàmfila o què punyetes li passa però... és sexy una noia que parla com si fos una nena petita i a sobre de petita, atontadeta? Risitas, veu fineta, inclinament de cap... Ai per favor, em supera. Sort que estaré sense sentir-la 5 setmanes!.

Sí, avui és l’últim dia, demà començo vacances, dilluns no sonarà el despertador, dimarts faré el que voldré, dimecres faré el que voldré i dijous... DIJOUS FARÉ EL QUE VOLDRÉEEEEEEEEE. Prendré el sol, descansaré, tindré converses interessants amb amics i amb gent nova que coneixeré, ... i també en tindré d’altres de banals... que també estan molt bé. Cuinaré, que mai tinc temps per fer-ho i m’encanta, a veure si m’animo i faig croquetes un dia d’aquests... Quedaré amb tota aquella gent que fa temps que vull quedar i mai trobo el moment. Em posaré cremes, passejaré per la platja, prendré una orxata vora el mar...

Que com diuen els Manel “...sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d’aquest racó, que els guerrers s’avorreixen si no hi ha una mica d’acció”.

Mmmmmmmmmmmmmh seré feliç... Tanco els ulls, somric i dic fluixet: “VACANCES”.

Absolutament dedicat... By Laia

Ahir la Patty, la meva cosina-germana (mai millor dit) em va dir que teniem el blog una mica abandonat, que feia dies que esperava una "nova entrada" i vaig prometre-li que d'avui no passava.
De vegades la inspiració ve tota de cop i després ens abandona durant un temps, aquestes coses passen, ... la vida, ja se sap...
De la mateixa manera que l'amor, la inspiració arriba quan menys la busques, quan menys t'ho esperes.
Afortunadament, per passar les èpoques en que la inspiració escasseja, i l'amor també, tenim algunes grans persones, per xerrar, riure i fer una birra.
Que podem afrontar temporades poc inspirades i fins i tot poc "amoroses" però no podem suportar gaire temps sense bones companyies, bons amics, bones germanes... i cosines com tu.
Fa una estona un noi m'ha preguntat "a tu què t'agrada de la vida?". He divagat, no he sabut massa bé què dir-li. Ara ho entenc. A mi el que m'agrada és la gent.

AMB PARAULES D´ALTRES ... by Aru

"Un camino distinto al que debería seguir ..
un sendero de viento y barro.
Un camino distinto fue el que nos trajo hasta aquí ..
y siento que hemos perdido algo."

Fabián

http://youtu.be/KQkX69WFW1s

per ser feliç... BY LAIA

Mmmmmh... sentiu l’olor? Es barreja la de les sardines a la barbacoa amb la del after-sun. Les cares vermelletes de la platja, la música, el ventet del vespre, els somriures... és l’estiu que ja ha arribat i ens agafa, com sempre, amb moltes ganes... i una clara ben fresca mentre fem l’aperitiu (que no falti mai). Que bona la clara fresqueta els vespres d’estiu. Sona el timbre i arriben els amics, els petons... els postres? Mmmh! Que bé!. L’any és dur i llarg i a temporades molt fred, no cal que sigui ple hivern, però afortunadament per reconfortar-nos sempre acaba arribant fresc (encara que faci calor, no té res a veure, no parlem d’això) i radiant l’estiu. Quan sembla que ja no podem més, que ja en tenim prou de feina, d’horaris, de jerseis... arriba, i ens posem sandàlies de colors i el sol se’ns enganxa a la pell i les nits es tornen màgiques i sorprenents... i la més meravellosa passa quan menys t’ho esperes, un vespre qualsevol, amb 4 amics que us heu ajuntat quasi per casualitat i els ànims estan pujats i la gent té ganes de compartir i de sentir, i ...

... i res més; una terrassa, uns amics, i una nit d’estiu... per ser feliç.

que s'allargui el dia! BY LAIA

Aquí estem en aquesta tarda pre-revetlla, treballant. Amb la musiqueta posada, això sí, i per aquí ballant i menjant bombons, i, de tant en tant, treballem una miqueta. Sort de la música, de vegades seria tan etern sinó.

Aquests dies, inclús aquests últims mesos, he tingut converses varies amb amigues, coneguts, familiars... i no puc entendre i no entendré mai (potser és que jo sóc massa visceral) perquè la gent viu en relacions en les que no és feliç, perquè aguanta coses que no li agraden, perquè no lluita per aquella persona que el torna boig (o boja), la vergonya? La por? La rutina i els anys són massa forts?. Va home va! Que de vida només en tenim una i s’ha de viure i sobretot... S’HA DE SENTIR. A saco i emocionar-se i jo què se... que ja se que no tothom és igual de passional però home! Per favor! ... lluitem una mica per la nostra felicitat.

Podem començar avui, que sembla ser que els astres estan predisposats ; ) no?. Avui és el dia més llarg de l’any (no ho dic en el sentit etern del dia de curro, jajaja, que també), és el que té més hores de llum i de claror. A mi m’encanta que s’allargui el dia. I la nit d’avui... és la més màgica. Tot i que hem de puntualitzar que de dies més llargs que el d’avui no n’hi haurà en tot l’any, és un fet, però de nit màgiques ens les podem treure de la màniga, només es tracta de posar-hi una mica de ganes.

Bona revetlla a tots i curreu-vos una mica la vostra felicitat, poseu-hi il·lusió, que sinó ja em diràs quina gràcia té tot plegat ;)

Un clip dins l’ordinador? By Laia

QUIN SUSTO PER FAVOR!!!! Estic aquí a la feina i com que ja feia massa que no feia alguna tonteria... m’avorria i jugava amb un clip de metall, ... i l’he ficat per una escletxa de l’ordinador, sí, ja se, no se perquè ho he fet, mira, l’he ficat... I m’ha fet un “chispazo” de la òstia i un soroll raríssim... he mirat que no m’hagués vist ningú que estava fent l’imbècil i he mogut els dits perquè em circulés la sang... quina enrampada! OSTIA!!. A més a més el clip s’ha quedat allà clavat i després quan m’he recuperat del susto l’he hagut de treure, així ràpid i com si cremés... pfffff.
Idees de bombero com diria la meva mami. El que fa l’avorriment...

...sempre ens quedarà Port Bo... BY LAIA

Ahir vam tornar (un altre cop) de Calella. No us fotré el rollo de la pena que ens agafa quan tornem de Calella perquè en els últims mesos ja us l’he fotut algun cop... Aquesta vegada però ha sigut més llarg i per tant la tornada és més dura, “si cabe” ; )
Vam marxar divendres, apurant, després de la feina... cap a Sants, volando voy!. I vam tornar ahir al migdia, sí, ahir dimarts, ens ho vam muntar prou bé.
Hem rigut (de les cares de l’Aina, de les catalanades de l’Anna, no comments, de les empanades generals, de les zones cremades pel sol), hem ballat (al Símbol, al Terrablanca, a casa, a casa dels altres) hem menjat carn de Girona, boníssima per cert, també hem menjat xuxes, bombons, ... hem jugat al joc de les cadires, hem descobert la platja de Pals, i el xiringuito aquell de les tapes bones i barates, hem vist un autèntic envelat de poble, ens hem untat d’after sun i ens ha tornat aquella olor a estiu...,hem conegut gent, n’hem retrobat de coneguda,... i hem tornat a Port Bo, a menjar-nos una hamburguesa amb molta salsa i molt de tot regalimant allà a la tovallola, rollo guarro, sí, a banyar-nos en aquella aigua que tant ens agrada (no tothom s’ha atrevit eh! Ejem ejem),

...a passar-nos hores tirades a la sorra... a fer plans, a somiar.

HOMES QUE PLOREN....MOLT. by Aru

No cal dir que la tele avui en dia fa bastanta pena. Oi? Que els divendres a la nit només trobes que La Noria, EL Juego de tu vida, Sálvame i merdes així. Sálvame siusplau d´aquesta porqueria de programació. És una presa de pèl. Suposo que hi ha gustos per a tot; i que potser algunes coses que a mi em semblen interessants, o distretes, a algú altre no li semblen gens. Igual que hi ha un munt de gent que mira "La que se avecina" i a mi em sembla penós. Penós penós eh. Però bueno. És dilluns, dilluns festiu ademés. He arribat a casa fa una estoneta; he passat el finde a Calella, a aquesta platgeta que surt a la foto del blog, ballant al simbol, fent copichuelas i dancings al terra blanca... Però ara torno a estar a Barna. I concretament ara mateix estic davant de la tele. I fent zapping m´he parat a Tele Taxi, que posen videos de música. Bueno, bueno, bueno. Primer han sortit un grup cantant amb valencià, res a dir eh, amb una tia cumba punky cantant com si fos la Jennifer López, amb cara de flipada. I després...senyors, ha vingut lo que m´ ha fet escriure al blog a quarts d´una de la nit: DNASH. Sí, sí, crec que s´escriu així. És el nom d´un grup de 3 tios que es pensen que les ties són retrassades mentals i han fet un video amb tots els tòpics que entendreixen a les dones: Surten amb un nen petit en braços... caminant pel passadís de l´església amb cara de gosset apallissat i amb traje... I lo pitjor; Plorant. Però és que ploren molt eh!!! Surten plorant constantment. Primer un. Després l´altre! Només n´hi ha un dels tres que no surt plorant al video. Només gemega i fa cara de moooolt trist. Què els hi passa?? És molt heavy eh! Primer pla de la llagrimeta. Pla del tio estirat...amb la llagrimeta que li cau. Primer pla del tio amb el bebé amb braços...plorant. Home va!!! Us heu passat eh xavalíns! Això deixant a part la seva indumentària rollo gorro i bufanda bohemia, que es nota que no la porten mai i els hi queda fatal. Hi ha gent que es dedica a cuidar a aquests detalls,oi?? Igual que hi ha gent que escull la programació, no?? Siusplau facin la seva feina una mica millor que no som idiotes. I hi ha mooooolta gent sense feina tu!

Petita reflexió sobre GRANS persones... By Laia

Tots estem MOLT ocupats, tenim MOLTES coses a fer que són totes MOLT importants, però parem un momentet, aturem-nos a pensar i imaginem-nos aquelles persones grans del nostre voltant que mentre nosaltres estem fent tantíssimes coses MOLT importants, no tenen res a fer. Que deuen estar asseguts al sofà mirant la tele, algun d’aquests programes tan bons que fan ara, i pensem en la il•lusió que els hi faria una trucada, una visita.
Els hi podem donar alguna cosa per fer, els hi podem preguntar sobre alguna cosa que no sapiguem, fem que se sentin una mica útils. No pot ser tan complicat.
No siguem tan egoistes per favor, cuidem als nostres avis, i els que sou una mica més grans cuideu als vostres pares, que al cap i a la fi ells us van cuidar a vosaltres, ara es canvien els papers i teniu la oportunitat de tornar-los una mica del MOLT que us van donar. Tots hi arribarem i a ningú li agrada estar sol.
Els que tenim la sort de tenir avis/es el que hem de fer és cuidar-los.

Naufragant... amb un somriure. By Laia

No he tingut un dia molt brillant... però ara, fa uns segons, estava naufragant pel youtube... que ja ho faig jo de vegades, que busco i trobo, i me’n vaig d’un cantant a una cançó que em sona, a un grup que em van dir... a una banda sonora que em ve al cap... Total, que m’he recordat d’una cançó, que em van fer escoltar fa uns mesos i només donar-li al PLAY... he somrigut, inclús diria que he rigut aquí sola al despatx. Jajajajja. He rigut perquè m’he recordat de la cara de la persona que me la va posar, del seu somriure, de la seva olor, de les seves coses, les dolentes i les bones... i he pensat que havia sigut guay conèixe’l ...
He pensat que sempre t’emportes un somriure... o que és bo que te’l puguis emportar, no?. De vegades ens sembla que no ens hem endut res de bo d’una experiència però, al cap d’uns mesos, posem una cançó... i mira... somriem... i riem i tot!. Està bé adonar-te que encara que no ho sabies... et vas endur algo de bo de tot allò.
Sí... està molt bé :)

UN SOMRIURE COM UN SOL by Aru

Ahir em vaig trobar a les mares de l Elena i el Bruno a la sortida de l´escola.
Pel matí els nens havíen marxat de colònies i la mare del Bruno em va dir que ell havia marxat plorant, pobret. I tb que dèia que volia que hi anés l´Aruna. Se´m va trencar el cor, ja us ho imagineu, no? Jo també hagués volgut anar amb ells.
La mare de l´Elena, em va dir, així en confiança, si hi havia alguna cosa que em fes il.lusió com a regal de fí de curs. Res de res, li vaig dir. No vull res. Per mi estar amb els nens és un regal, ho dic de debò. M´heu regalat un trosset del cor dels vostres fills.
Les rialles del Sasha, per exemple. O cada cop que la Ita em busca perquè li agafi la mà, i …sí, jo li donc la meva mà, però ella em dóna la seva toooot el camí fins els camps. Gràcies Ita.
La mirada del Bernat quan em pregunta si va primer la pera o el pollastre, o el petitsuis o la carn, o si va primer el peix o el meló. Cada dia té el mateix dubte excistencial ell. Jeje.
Les cançons que l´Elena canta quan arriba a casa i diu que li he ensenyat jo.
Les històries del Martí; com aquell dia que m´explicava que a ell no li agrada anar als llocs amb els seus pares. Que no li agrada anar al parque. Ni a casa els avis. Ni a comprar, ni al teatre. Li agrada anar a fer un passeig per l´Ajuntament de Barcelona.
Les converses tan teatrals de la Carlota Caus, la veueta de la Blanca, la Carlota Ehlis… tan dolça ella… el plat buit de la Maria…això sí que és un regal!!!
Els siusplaus i gràcies del Toni, els arunitaaaa!!!! de la Daniela, l´alegria de l´Alicia, les paraules del Jaime Alloza, que van sortint a poc a poc, i les del Victor també!! la ilusió del Jaime Jordà quan diu “Aruna has venido!!” Clar Jaime, on vols que vagi. Enlloc millor que aquí.
El Javier… que sempre està content, la Carla…que sempre està al seu món, el Miki… que és com un ossito, L´Alejandro que ha avançat a passos tan grans, la Berta que és feliç amb poc, la Mireia que sempre ajuda, la Laia… que és tan desperta i educada, les explicacions del Pol…i els seus esforços per aguantar-se el riure quan no ha de riure. Jajaja. La Lucia… tan positiva
El somriure del Bruno, que el fa amb tota la cara, amb els ulls, i les celles, i la boca… i que ho il.lumina tot .És un regal.
L´amor tan gran, i tan generós de la Natàlia.
Les pallassades de l´Àlex que ens fan riure a tots.
Mireu quans regals que m´heu fet ja!!

BUONA “taca” per la matina... By Laia

Aquest matí m’he llevat, amb temps suficient, perquè últimament sóc més ràpida que el despertador, m’he dutxat, m’he vestit, m’he preparat l’esmorzar, ... amb la calma, que avui vas bé de temps Laia... I el que passa sempre que vas sobrat, que acabes anat just perquè t’has “columpiat” a saco”. He mirat l’hora i ostres, ja no vaig tan bé!, agafo el plat amb les torrades i me’l emporto a l’habitació mentre m’acabo de vestir... em vaig secant el cabell, la tassa del cafè amb llet fent equilibris a l’estanteria de les cremes i potingues... un glopet, ara cap a l’habitació, em poso el cinturó i una mossegada a la torrada amb melmelada, i ostia! la torrada! que em cau damunt del llit... això, per fer marranades!... evidentment no cal que us digui de quina banda ha caigut la torrada amb melmelada damunt dels meus llençols blancs, oi que no?. Perfecte, p.m. Laia, ho fas de conya així de bon matí... vinga va no t’adormis que no tens temps per mirar-te gaire la taca... Samarreta rosa “palo”, bé, molt mona, acabem de secar el cabell (no se perquè,... plou i només sortir se’m inflarà tot i se’m quedarà fet una merda amb la humitat), ok, tot a punt, casi a la porta... ui, una miqueta de crema a la cara!, entro al lavabo i la crema me la poso per la cara i una gota també per la samarreta, que també en vol, ... fabulós, estàs pletòrica!. Doncs així es queda, no hi ha més temps. El matí comença una mica guarro... però bueno, què hi farem... buona taca per la matina del dimecres!.

P.D. Quan he arribat a la feina he tingut el detall de treure’m una mica la taca del mig de la samarreta a la pica del lavabo i de treure’m la humitat dels cabells a sota el secador de les mans... per semblar una persona normal, més que res, enlloc d’una marrana despentinada ; )

... este es mi espacio /este es tu espacio ; ) ... By Laia

Aquest migdia quan venia cap a la feina amb el metro, ha pujat una senyora d’aquestes que volen ocupar just l’espai que tu estàs ocupant, sabeu a què em refereixo? Aquestes dones que pugen, amb l’amiga, xerrant de l’accident de l’Ortega Cano, que ho comentaven avui al programa de l’Ana Rosa, que si anava borratxo... ai ai ai, i han pujat i una s’ha posat d’esquena a mi, de cara a la seva amiga, i m’anava empenyent amb el cul. Amb el seu cul gordo i com qui no vol la cosa... Però senyora! Que aquest espai l’estic ocupany jo, que sóc transparent?.

Hi ha dies que quan puja una senyora d’aquestes culones que et van fotent cops, t’aparte, no tens ganes de discutir..., li deixes el TEU espai, i en busques un altre... Que només et faltaria indignar-te amb la maruja de turno. Però avui... avui era un dia dels de NO M’APARTO i punto!. Sabeu?. Avui era un dia d’aquells de... mira, jo he pujat i he ocupat aquest espai que estava buit i ara puges tu i te’n busques un per tu, la teva amiga la cotilla i el teu cul violent. I la tia anar empenyent, i jo clavada al terra, rollo NO NOS MOVERAN. I ja està tu... que 2 cops bo... sabeu, no? BO + BO= BOBO. I no som bobos i n’estem fins als nassos. Estem indignats... per altres coses però per això... DONCS TAMBÉ.


(També estem molt contents però no no faré un manifest culé aquí al blog... ; )

LES FORMIGUES ASSESSINES ...by Aru

Fa dies que no escric. No estic gaire inspirada. Això del canvi de temps m´aixafa molt. M´aixeco i vaig cap al cole, i a les 2 i mitja, després que els nens dinin, sortim al pati... i ... pfff!!! penso... "Com és que estic tan cansada?" Però és que no us podeu imaginar la calor que pega a aquella hora. I jo que voldria córrer i jugar amb els nens, i ho faig eh!... però tenim una edat!! Jejeje. Si de tant en tant em tiro pel tovogan amb ells i tot. És guai. Però aquests dies ni això... que crema molt!! L´altre dia la Natàlia s´hi va tirar i just després es va posar a plorar. Fins que no m´hi vaig tirar jo no la vaig entendre. Com cremava!!!! Sort que els nens tenen aquets màgia... o jo què sé què és, que et dóna energia, oi?? Quan vé el Bruno corrents i t´explica que ha trobat una formiga vermella moooooolt gran que mossega, i et diu "la vols veure??" I dius "on està??" "Allà" i assenyala l´altra punta del pati. I penses. Pffff....!! Amb lo bé que estic aquí a la sombreta. Però llavors el mires, allà expectant, amb aquella cara de perfavor vine a veure el tresor que he trobat. I dius "Clar que sí!" I t´agafa la mà i t´hi porta tan content. I arrives i veus... una formiga. Jajaja. Però ho fas... perquè és això que tenen els nens, aquesta cosa que no sabem què és. Aquesta alegria per tonteries que se´t encomana. Que vols que se´t encomani.
L´altre dia l´Àlex (el petit geni musical) em diu "Arruna...el Virtoc me ha hecho daño. Mha fet una patada" I dic "Digali al Victor que vingui ara mateix" L´Àlex va cap a ell. Li diu no sé què. I llavors... Se´l queda mirant fixament amb cara de mala llet i concentrant totes les seves forces li fa així amb les mans... (com si li llancés un malefici). I es queda així apuntant-lo amb els seus dits, com si d´ells sortíssin rajos de foc i fent cara de... t´estic carbonitzant, mentre l´altre ni se´n entera i vé cap a mi, que estic allà dreta aguantant-me el riure. L´haurieu d´haver vist. Em recordava al de l´anunci del cotxe, el nen que va disfressat de Dark Vader. Boníssim.

Us penjo el link de l´anunci, per si algú encara no l´ha vist, a l´apartat de FEU-HI UNA ULLADA.

El final és B R U T AL.

... es una tortura... By Laia

16:03
Una pregunta; per què sempre m’agafa l’atac de son mortal quan no puc dormir?. Estic a la feina i no sabeu l’esforç que estic fent per no clapar-me damunt del teclat. Això és inhumà del tot... aquesta sonnnn, aquest no poguer dormir i haver d’aguantar els ulls oberts... Per favor! Quina tortura!.

16:37
Estic millor. Quin descans quan ho has passat. Normalment la son aquesta assassina no dura massa.
Una altra coseta... LA COCA COLA LIGHT ÉS UNA MERDA I LA ZERO TAMBÉ, que no em prenguin el pèl que no tenen el mateix gust que la normal pero ni de conya bananera!!!


Aquesta nit he quedat al Sutton amb el Guetta... ja us explicaré com ha anat la cita.

Bon cap de setmana...

i mil muas per tots!

... movent els mobles... mentalment... BY LAIA

A les 23h em ficava al llit, estava morta i volia dormir molt i bé. Vaig estar parlant amb un amic pel Whazzup... “et deixo, estic morta, vaig a dormir”. Ja! Que t’ho creus tu que vas a dormir ingenua! El què vas a fer és donar voltes tota la nit pel llit com qui naufraga en una barqueta una nit de temporal... mortal. He dormit, sí, algun ratet, anava fent cops de cap, em canviava el coixí, un més gran, un més petit, colxa amunt, llençol avall... horrible. Desorientada. Mirava el rellotge... buffff. A les 6 m’he llevat i m’he posat a ordenar l’armari, a plegar roba, m’he près un cafè... La Gemma tenia el despertador a les 7 menys quart... “Mala nit?”. Ya te digo si mala nit!. He estat calculant amb la mida dels meus peus, si hi cabria el llit al costat de la porta... aquí queden 3 peus i mig... super just... He visualitzat un canvi de paret dels armaris,... puc col•locar el llit allà, els armaris en aquesta d’aquí... i l’estanteria... on me la foto l’estanteria dels pebrots?!. No hi ha lloc. Aquest vespre quan arribi miraré de canviar els mobles de lloc, faré una mica de cas al Feng Shui, a veure si em funciona. No descanso, això és inaguantable.
Ja a la feina la Maria de Seguretat em saluda: “Bon dia!”.
... Que catxonda la tia!.
M’arriba un missatge al mòbil... una amiga que en fa 30 d’aquí molt poc... “Mai més en tornaré a tenir 20”. Buah... crec que hi ha algú que ha començat el dia pitjor que jo.

Quan ningú sap la resposta... By Laia

De vegades se’ns plantegen situacions o dilemes en el dia a dia que no sabem resoldre, però sovint hi ha algú aprop, una amiga, una mare, un germà... que ens pot donar un cop de mà, que ho ha passat, que sap de què parla, que ens pot escoltar, ajudar i aconsellar.
De vegades des de fora es veu molt més clar i es bo compartir els punts de vista.
Però, algun cop, pot passar que ens trobem en una “encrucijada” (no ho penso dir en català perquè em sona super forçat) i que no sapiguem per on tirar, i preguntem i mirem amb cara d’interrogació a la gent que ens envolta... i tothom fa cara de perdut... i ningú ens sap dir res... i... ostia... és una putada. Una putada molt gran. De vegades no hi ha una resposta correcta, només una preferència, una intuïció... i un risc a equivocar-se... i és així i no podem fer-hi més. S’ha de ser valent, s’ha d’afrontar la vida d’un mateix, perquè, hi ha vegades que només TU pots decidir per on tires, i així si l’encertes és per tu mateix però... si t’equivoques... almenys vas seguir el que et dictava el TEU cor, o el TEU cap, aquí ja depèn de les prioritats de cadascú. Jo segur, que si m’equivocava, seria per haver fet cas del que em deia el cor, ... sóc visceral... i, com ja he dit molts cops per aquí... una romàntica, què hi farem.

AU REVOIR CANNES! By Aru

Son les 7. 15 dl mati. estem fent la maleta. ara pendrem un bon esmorzar aki, a l hotel campanille, i després agafarem el cotxe...i kap a barna. Ja us aniré explikant mes cosetes,de les pelis, d la gent d aqui, del menjar... ara,així com a resum, només em queda dir q vivim mlt b, a espanya,a barcelona. Que m agrada el nostre estil d vida, les nostres terrassetes a preu decent, la nostra senzillesa, els bars cutres. pq no?! la carretera d sants, el pa amb tomaquet amb anxoves. I que qualsevol lloc bonic, qualsevol experiencia brutal... ho és menys sino ho pots compartir amb la gent q estimes. Au revoir Cannes! un bisou.

AVUI FA NUVOL A CANNES by Aru

Avui fa un dia mig gris. Pero aixo aqui es igual pq el temps canvia en qualsevol moment.
Estic als ordenadors d' aqui del festival. Escrivint a la Laia. I de cop sento crits.
M' acosto a una finestra que hi ha aqui al costat, que dona a unes escales... i sabeu a qui veig pujant per les escaletes, a 3 metres de mi???
A la Kirsten Dunst i al Stellan Skargard (potser pel nom no el coneixeu, pero l' heu vist a mil pelis) !!!!! Venen a presentar la nova peli de Lars Von Trien. Ella porta un vestit dorat, molt mona, i te pinta de senzilla, no va de diva. a ell se'l veu molt simpatic. Nosaltres l' anirem a veure aquest migdia. Aviam si podem sortir del cine sense tallar-nos les venes.

Un gros bisou

PD> He fet fotos, ja les penjare!!!

... estava comptant fins a 10 però m'he perdut... BY LAIA

A veure, no se com escriure això sense ferir als meus amics homes, així que ho faré tal qual, ... no us sentiu eludits, si us plau, ... em refereixo als homes-no amics, ok? Ens entenem?. Ok, un cop dit això la meva pregunta és:
Però què cony us penseu? De què aneu? Què passa amb el vostre rollo? De què putes va aquesta presa de pèl?. Qui us creieu que sou? El Brad Pitt? El Michael Bublé que a part d’estar bo canta, toca i balla bé???? Però d’on baixeu vosaltres? Del planeta de la única-neurona? I a sobre mal educats? Va home va! Això no hi ha qui ho aguanti! Em donc per vençuda, NO US ENTENC. NI DE CONYA. QUE US DONGUIN PEL SAC A TOTS PLEGATS. Bufffff... ja m’he quedat descansada. Prometo ser més romàntica en la pròxima entrada. Gràcies pel vostre temps.

Solet... a Cannes. BY ARU

Avui fa un dia preciós a Cannes. Solet, ni un nuvol, calor suficient per portar vestit i sandàlies...una mica d brisa marina... c'est fantastique! jeje. Ara mateix estic a la cua per veure "Beaver", amb el Mel Gibson, dirigida per Jodie Foster.‏
Ja us explicaré que tal. Ah,ahir vaig veure la del Terrence Malick. La q us vaig dir dl Brad Pitt. Deu ni do. Són més d 2 hores d pel•licula. O d'experiment. o d creació. Visualment és molt molt maca. Es nota que hi ha mooolt presupost. Està molt ben feta. Ara... buff! És més un poema visual q una peli. Amb paranoies sobre la creacio dl món,o d la vida. no ho sé. Realment jo j estava veient i literalment flipava. No sé nkara ben b que dir-ne. Ja us ho diré. Jeje. Bueno,per cert. El vaig veure. Brad Pitt. Guapo, simpatiquíssim,dedikant temps als fans, atentissim amb l´Angie.. agraït al públic. També hi havia el gran Sean Penn. Que ja sabem que és brutal, pero q va passar més discret. Us deixo q comença la peli!

DESDE CANNES CON AMOR

He fet una cronica completa i extensa fa una estona... pero se m ha borrat tot;
Aixi q vaig a fer un resum;
Aqui es camina moltissim,tot el dia; pero es molt interessant. El temps es molt freky. Passa de fer sol a ploure i a tornar a fer sol en 2 minuts.
Fa dos dies vaig veure al Johnny Depp, a l alfombra roja. Amb la seva americana blanca guapissim.
Avui anem a veure la peli "The tree of life"; del Sean Penn i el Brad Pitt. Ja us explikare.
Estic escrivint desde un dels ordenadors del recinte i el teclat es diferent, clar. Perque és per francesos. Osigui q m esta costant molt escriure.
Pfff...
Ja us tindre informats.
PETONS PETONS PETONS

PD:Ahir em vaig creuar amb la Paz Vega; ALteta...pero no tan. Prima. Mona; No se.... Jejeje
PPD: Ja ha arribat el Brad Pitt. No el veig pero escolto els crits. Estan fent el photocall.

DESDE CANNES - 2a crònica ... BY ARU

Avui és el 2on dia a cannes... y aun no he visto ningun actor,uoooo. jeje. pero el que és mlt important es q segueixo amb la meva dieta. ahir vaig sopar escargots a l estil d la Bourgogne ,i de postres un coulant de xocolata amb gelat d vainilla. Avui per esmorzar he menjat galetes de regim que m ha donat la mami, per dinar una baguette vegetal..i per sopar amanida i pasta. I direu : ah, encara. Doncs no. Perque hem sopat molt aviat,i ara son casi les dotze,i és clar, torno a tenir gana. I m estic fotent unes galetes de mantega pura, gentilesa d l hotel. Que l envoltori diu que només tenen 36 calories. Pero aixo no s ho creu ningú! ...ai! Sort que caminem moltíssim,i algo cremaré. I sino faré veure q torno més tard, i faré uns dies d regim a Barcelona. Ai...! No us ho hauria d haver dit!

ARUNA RUIZ - TVBLOG - CANNES

Tik asseguda a un dls cines d cannes,a punt d veure l ultima peli d nani moretti. aqui hi ha mlta gent.mlta. hi ha d tot. gent vestida d carrer i penya q sembla q va a una boda. cannes és mlt mono.am el seu port, yates,velers,botigues super cares,carrerons estrets,restaurants monissims..mlt denkant. al marche du films hi ha tot d stands promocionant pelis de tot el mon,i tots els generes. álex fliparias,t volverias loco. seguiré informant. ptons a tots

... i farem olor a flors i a fruites... BY Laia

Aquest matí venia cap a la feina amb els texans i la sabata tancada i he pensat... que ja n’hi ha prou. Que fa uns dies que no se com vestir-me, que això és de bojos, que tinc la meitat de la roba d’hivern encara a l’armari i la roba d’estiu també casi tota ja col·locada en els prestatges... i em llevo i no se què posar-me i tinc un parell de bosses al mig de l’habitació, una amb roba d’ultra abric, per guardar, i una altra amb roba de super mega estiu, que encara no m’he atrevit a buidar... TOTAL, CONCLUSIÓ, que ja estic cansada, que fa sol i que NECESSITEM QUE L’ESTIU ENTRI JA A LES NOSTRES VIDES, AIXÍ QUE...

YA ES VERANO EN EL BLOG DE LAS RUIZ.

Aquesta tarda guardo tot lo d’hivern i desplego els meus vestits estiuencs... i si un dia fa rasca doncs em posaré un jersei tu!, però ja n’hi ha prou d’aquest mareig!. Dissabte penso anar a la platja i em posaré morena... o com a mínim agafarem una miqueta de color, que ja toca! I que ens anima molt! I ale... alegria alegria, que la llum i els colors entrin a les nostres vides! Jajajajaja.

Ens pintarem les ungles i ens posarem sandàlies, ens vestirem de groc com el sol, de verd esperança (que és lúltim que es perd), de blau com l’aigua de Port Bo... i la pell se’ns tornarà daurada com la “caña glacial”... i ens posarem pibons (que es pronuncia PAIBONS) i estarem... radiants no, lo següent...

I farem olor a flors i fruites... mmmmmmh

... QUE ENTRI L’ESTIU... I ENS IL·LUMINI ; )

... nobody is perfect... BY LAIA

Sovint tenim la desagradable costum de jutjar-nos i criticar-nos nosaltres mateixos més que ningú altre. Per què vaig fer això? Per què sóc així? Per què tinc tan mala llet? O al contrari, per què tinc tan poca sang a les venes? (que no és el meu cas però hi ha gent per tot! Jejejej) . Per què repeteixo els errors i ensopego no 1 ni 2 sinó 30.000 vegades amb la mateixa pedra, per què sóc tan caòtic, o tan pessimista, o tan mega happy quan no hi ha motiu... Jo què se, dependrà del que sigueu cadascú, dels defectes que tingueu.
Però de vegades necessitem donar-nos una mica de marge, una “tregua” a nosaltres mateixos,
EI! TRANQUI QUE FAIG EL QUE PUC, QUE NINGÚ ENS EN ENSENYA i anem esquivant els “baches” com podem, com si fessis slalom no?, a la dreta, a l’esquerra, ... ups un barranc, COMPTE!. I que... EI! QUE SÓC MOLT GUAY I TINC MOLTES COSES BONES!, que m’he equivocat, que no sóc perfecte, ok, i... ?
ACCEPTEM-NOS UNA MICA i fixem-nos en les coses bones que tenim i que fem, que no passa res per no ser un 10, que la imperfecció és bonica i que som humans i és el que ens toca... aprendre... a base d’òsties...jajjajaja.
La meva àvia em va dir un dia (fa uns 8 o 9 anys quan jo plorava desconsolada damunt del llit, jejejejej)
... una parella no és criticar les coses dolentes de l’altre sinó fer petits els seus defectes, treure’ls hi importància...
Penso que podem extrapolar-ho a la gent que ens estima en general. La gent que t’estima no t’enfonsa, t’aixeca, et tira cap amunt, et treu de casa quan estàs rallada i et diu lo fantàstica que ets.
Que no t’enfonsin pel que has fet malament, que “te piropeen” per tot lo bo que tens... que com deia el Silvio:
“...no es perfecta, más se acerca... a lo que yo simplemente soñé”.

... aquí no pasa nada BY LAIA

AAAAAAAAAAAAAAAAArgggghhhhhhhhhhhh

Vaya merda de tarda joderrrrrrrrrrrrrrr! Em trobo fatal i tinc ganes de plorar. Estic trista i em fa mal la panxa i els ronyons i estic fins als ovaris de tanta tonteria! ... qui sap si no té tot una mica a veure. Quin pal de dilluns i que difícil que és tot plegat.

Ups... un SMS, vaya por dónde una punyetera bona notícia enmig de tant de drama (jajajajaj), la noia de la botiga de Calella té un mono verd per mi! Ole ole (ja us ho explicaré un altre dia).

Bueno, veus, ... pensaré amb lo mona que estaré moreneta amb el mono verd i deixaré de donar-me cops de cap a la paret per ser tan gilipollas.

No us preocupeu, no em tiro daltabaix, ... ha sido un momentito sólo de bajada, aquí no pasa nada...

... gelat pels pantalons. By Laia

... dilluns... de tornada... pffffffffffff. He passat el finde a Calella i he tornat aquest migdia, intentaré no posar-me dramàtica tot i que estic de bajón a saco. Us explicaré les coses bones, que al cap i a la fi són les que valen la pena.
Ahir vam fer una sardinada al solet (que a mida que avançava el dia es va convertir en solazo) i va ser... va ser molt molt guay. Vam fer sardines (netejades amb molt d’estil per cert) a la planxa amb all i julivert... i van quedar boníssimes. Cal dir que teníem cuiners professionals (tot i que les sardines semblava que venien de la guerra, estaven brutals). Us recomano aquesta combinació per un dia de bon rollo assegurat: SARDINES + SOL + VINET FRESQUET + BONA COMPANYIA... i per postres gelat de maduixa (també conegut per frigo pie en barra) menjat en plan salvatge... i compartint culleretes ;)
Són petites coses que compensen... unes “risas”, una mirada còmplice, musiqueta, una mica d’oli de sardines pel damunt, una mica de gelat pels pantalons... uns dancings, uns mojitos amb poca llum (molt romàntica la il•luminació Loro!), una siesta... (mmmh ara me’n faria una que deu ni do!), un brindis i poc més...
Un bon finde “senta” molt bé.
A LA NOSTRA!

Copieu aquest enllaç i escolteu una cançó que em van presentar ahir... i em va agradar molt: http://www.youtube.com/watch?v=lpqsMHqeXak

La puerta abierta al amor by Aina

Cada diumenge, el dominical del PAIS porta uns articles sobre psicologia que són molt interessants. Parlen de temes molt diferents però universals, de manera que és molt fàcil sentir-nos-hi reflectits. Al fi i al cap, tots som éssers humans amb un cervell i un cor que funcionen de la mateixa manera. L'article d'aquest diumenge portava el títol de "La puerta abierta al amor" i no només m'hi vaig sentir identificada, sinó que també hi vaig reconèixer actituds de moltes persones que conec. En resum ens diu una cosa molt simple, perquè l'amor (o qualsevol cosa bonica) ens passi, nosaltres hem de deixar que passi. Potser no ho sabem, ho no ho fem conscientment, però sovint prenem actituds, tenim reaccions i fem coses que ens allunyen de l'amor. Està clar que tot això són paraules, i que quan es tracte de temes del cor acostumem a ser de tot menys racionals, però aquí ens convida a pendre consciència de la nostra predisposició, o no, a l'amor, perquè és normal que si hem patit ens tanquem i ens tornem desconfiats, però si no ens arrisquem i tornem a confiar, no tornarem a viure de veritat. Per això hem de deixar les portes obertes de bat a bat, i deixar que les coses passin, i l'amor entri, i d'altres vegades també surti, però deixant-lo entrar SEMPRE. Afegeixo al final una part de l'article que m ha agradat especialment, i em despedeixo dient-vos dues coses:

No tanqueu mai la porta amb clau, i sigueu un corazón de luz.

Vivir en la verdad del amor, no en sus mitos. Un corazón cínico, desconfiado, que vive con una actitud defensiva, deja de vivir sus sueños, es un corazón gris. El corazón rojo vive en un vaivén de emociones, que van de la pasión al desencanto. Está dominado por los hábitos provocados por el deseo y las carencias. Depende de los demás. El corazón romántico, el rosa, sueña en la pareja perfecta, en aquel que satisfará todas sus necesidades. El que vive en ese romanticismo cambia de pareja en pareja, y el corazón se rompe una y otra vez, ya que las expectativas y el apego que se engendra le encierran en un sufrimiento que parece interminable. Para vivir el amor en libertad hemos de reencontrar el corazón del ángel que todos tenemos, el corazón de luz, el que vive los valores. Para pasar de un corazón gris, rojo o rosa a uno de luz, vivamos en la verdad del amor y no en los mitos del amor. Mitos basados en creencias falsas como:<
• El amor viene de fuera. No. El amor brota de dentro: cuando lo compartimos es cuando puede fluir. Cuando una madre se da a su hijo es cuando su amor fluye.

• Necesito obtener amor. Lo correcto sería: necesito dar amor. Al darlo, recibe.

• El amor es apego y descendencia, me hace sufrir y preocuparme. En el verdadero amor, uno se siente libre y acepta al otro como es. No se preocupa, sino que se ocupa y confía.

¿Qué tendrá ese sobrecito...? By Laia

Ahir em vaig instal•lar el What’s up. Sí, Alex, por fin ;) Se que hi ha gent com el loko del meu germà que se’n alegra perquè és un ranci i així no es gasta pasta i pot comunicar amb mi quan vulgui... per dir-me lo guapa que sóc i lo que m’estima... ;)
Realment és super pràctic, no ho nego, i estic per aquí flipant... Laia en el nuevo mundo del W.U... de la de gent que hi ha... Però, ho sento molt (com diria l’Albert Pla), no és el mateix. I no em preguntis per què, que no ho se, però aquell sobre imprès en la pantalla del telèfon que t’anuncia que has rebut un SMS... no se... a mi m’encanta aquell sobret, llámame ilusa. El xat és més perquè sí, més vanal, la gent et parla sense miraments, sense condensar tota la informació en 3 línies com fas en els SMS, ... que et costen pasta! I que moltes vegades t’ho penses molt i molt abans de decidir el què poses i abans d’enviar-lo (o potser no i jo sóc la única friki que es flipa així amb els SMS).
Inclús us confessaré que tenia el mateix to d’avís per les entrades de W.U que pels SMS i ho he canviat... perquè no, perquè no ho vull confondre... que el TICLIN del SMS és molt emocionant! ajajjajajajajaja. Potser perquè els has de pagar... potser sembla que tinguin més valor, no ho se, però se que no és el mateix.
Potser sóc massa tradicional...jejejeje, potser és que en el fons... sóc una romàntica ;)