Un poble de gent maca... By Laia

En el mur del “face” d’un amic he llegit que havia anat a una “tenda” de no se què (volia dir botiga, evidentment). I m’he recordat de “La Tenda” de St. Quirze. Que bo. Quan érem petites, ja fa uns quants anys, anàvem a a passar els caps de setmana a una caseta que teníem a St. Quirze de Safaja. És un poblet petit, o ho era perquè això avui en dia no se sap mai, el que recordes com un poble petit pot ser que s’hagi convertit en un mega-complex urbanístic i turístic, però bé, era un poble petit, molt maco (o a mi m’ho semblava) i la nostra casa estava perduda enmig d’un bosc en el que nosaltres construíem cabanyes... i flipàvem. Agafàvem pinyons i els torràvem a la llar de foc, i fèiem torrades, i puzzles enormes en una taula que hi havia al menjador, de fusta, molt gran. Hi havia molt mala connexió amb el món exterior i només vèiem TV1, així que per les tardes, a l’estiu... veiem (sí, ho he de confessar)... Abigail. I és que no hi havia res més, i estàvem enganxadíssimes amb el José Alfredo i la María Elena... I per la nit els divendres tocava “Hola Raffaella”, i sortia ella tan esplèndida preguntant a la gent “hola ¿tú qué hases en la vita?, ... ¿Y si fueras un árbol... qué árbol serías?.”

Casa nostra estava a les afores del poble i per anar a comprar qualsevol cosa havíem d’agafar un caminet de sorra que ens portava a “La Tenda”. Era tota una aventura. Estava a uns 10 minuts jo crec, hem de tenir en compte que les meves cames eren molt curtetes i el factor temps pot estar una mica distorsionat (eren molt curtetes no com ara que tinc unes cames de dos metres... ;)

A “La Tenda” hi havia de tot i feien unes pastes boníssimes... i t’agafava gana només entrar-hi. Era un poble senzill, de gent maca... i quan plovia el “nostre” bosc feia una olor boníssima.