Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

viernes, 24 de diciembre de 2010

UN REGAL PRECIÓS by Aru

És el meu 2on dia de vacances. I no he parat. Però estic contenta i les penso disfrutar.

El dimecres, l´últim dia de cole, els pares van venir a buscar als nens després de dinar i vaig poder saludar-los, desitjar Bon Nadal a tothom… conèixer als que encara no conexia… (Jo sempre marxo a les tres i no em creuo mai amb ells).
Entre tots m´han regalat una capsa de xocolates i bombons que té una pinta…!!!!
Però el millor regal és que et diguin “Aruna… ja sé que és una lluita constant, amb la Maria, pel menjar, però moltes gràcies per la teva paciencia! “ o “Ah, per fí et conec, la nena està tot el dia que si la Luna això que si la Luna allò…” “és Aruna. Jeje”.
El millor regal d´aquest Nadal me l´ha fet, sens dubte, la mare de l´Elena quan em va aturar pel passadís:
-Hola.. tu ets la Luna,oi?
-Aruna
-Ah, Aruna, és que l´Elena t´estima tant i parla tant de tu! M´explica coses i contes, i em canta cançons que m´agraden molt!...i jo li pregunto que qui li ha ensenyat… i sempre és la mateixa persona. T´apreciem molt. Moltes gràcies.


No. Moltes gràcies ho dic jo.

miércoles, 15 de diciembre de 2010

MITJONS, PETONS.... by Aru

Fa uns dies que començo els matins amb 4 amics especials que em fan somriure. No penseu malament, ara us ho explico.
Quan teniem 15, 17, potser 19 anys, escoltavem Sau, Sopa, Gossos, Els Pets… I m´encantaven. Ens identificavem amb les seves lletres, ens feien somiar una mica, ens explicaven històries que podien ser reals, en una llengua propera, que sempre toca més. Tot i que potser la majoria de música que esoltem és en anglès… i hi ha cançons que posen la pell de gallina, no cal dir-ho, un…”T´ompliré els ulls de flors” Així, en català, m´arriba més. Té algo especial, algo de casa.
I ara tenim 30 anys, no 17, i aquelles cançons ens segueixen agradant… però ens queden lluny.
Per sort… aquí arriben Els Amics dels que us parlava, Els Amics De Les Arts, i ens tornem a identificar amb lletres escrites en català. Perquè tots hem posat 10 euros de benzina pq no en tenim per més?" I ens agradaria que ens diguéssin "Com ho tens per escapar-te amb mi?" O no?. I a totes ens han dit algun cop, potser no tan ben dit, que “tot i no ser massa guapo sóc molt divertit”. Clar que sí. I… no sé si a tots, però a mi SEMPRE se´m cremen les torrades.
Gràcies amics per fer-nos recordar situacions còmiques, riure de les incòmodes, imaginar-ne de interessants i somiar amb algunes... surrealistes.
I fer-nos una mica feliços a tots, a la canalla… i a les mares.


Us deixo el link de la 1a cançó que vaig escoltar jo dels Amics de les Arts, per si algú encara no els coneix.
Que somrigueu.

http://www.youtube.com/watch?v=B1-RxoP4AdU

pisando busco... digo buscando piso... BY LAIA

... ya no veo nada... no sé si busco piso con 3 habitaciones, habitación de 2 pisos, comedor con luz, piso para compartir, fianza para compartir, compartir piso, fianza, cama... ¿? ... me vuelvo loca! ... piso amplio, amplio comedor con 3 meses de fianza, fianza sin luz ni piso ni nada... ya no sé si busco piso o el piso me busca, o se esconde... pero yo no encuentro nada! ... hasta los mismísimos!!!!
Queridos Reyes Magos... este año he sido buena, sólo os pido un piso decente, a un precio decente, y seré la niña más feliz del mundo.

lunes, 13 de diciembre de 2010

un dilluns... By Laia

Avui és dilluns i ha sigut un dia de merda perquè, per començar i acabar, m'anava adormint pels racons aquí a la feina. Mortal. D'aquella son potent que no pots controlar, que se't tanquen els ulls... i que penses que et podries adormir inclús depeus en qualsevol lloc... Bufffffff. Molt heavy. Ha sigut un dilluns de merda i feia fred a fora, i a dins també, i a mi em feia mal tot, a sobre, toca't els nassos que estem de festival de l'humor...

Ara ja casi s'acaba el dia, o com a mínim s'acaba lo pitjor. Ara desseguida ja puc plegar i anar cap a casa. Bé, cap a casa no perquè primer he quedat per visitar un pis, a veure quin zulo em presenten i quan me'n demanen, perquè no tenen vergonya... Preferiria anar-me'n a casa directa i ficar-me al llit a dormir 12 hores seguides (que crec que no ho he fet en la meva vida però és igual). Ara agafa el metro i després el ferrocarril i a veure quanta gent m'empeny i em trepitja, això sense tenir en compte ja els que no saben què és el desodorant i aixequen el braç per agafar-se a la barra metàl·lica i tu vols vomitar... però no passa res. A veure si tinc una mica de sort i quan s'obrin les portes em deixen sortir per variar una mica... seria fabulós.

Bé, el tema, que si no ho he dit encara doncs ha sigut UN DILLUNS DE MERDA, però No passa res!!! s'acosta el NADAL NADAL FESTA D'ALEGRIA i tocarem la zambomba! ole ole!. Apa, demà segur que serà millor.

lunes, 29 de noviembre de 2010

Mai diguis MAI... By Laia

Avui parlant amb una companya de feina ha sortit el tema de l’abort. És un tema molt complicat ja que entrem sempre, volguem o no, en qüestions morals, o ètiques, díga-li com vulguis... i això... pffff, és... molt complicat. Porto hores donant-li voltes perquè m’hi ha fet pensar, però no perquè dubti de la meva postura, és que em fa ràbia el posat que adopta aquesta gent que està en contra de l’abort que et diu NO ÉS QUE JO NO ESTIC A FAVOR DE L ABORTAMENT i et mira com si no pogués compartir mai la teva opinió, salvatge, egoïsta... Et miren com dient: No, és que jo no sóc com tu... Em fa ràbia perquè es creuen que són molt bons, molt com cal... i que tenen més principis que tu, que series capaç DE TREURE-LI LA VIDA A UN SER VIU, però em sembla molt hipòcrita, què vols que et digui, que no vegin que és mil cops més salvatge tenir un fill quan no el vols tenir, quan no pots mantenir-lo, quan estàs malalt o malalta i no el podràs cuidar, quan l’hauràs de donar en adopció i ves a saber com el cuidaran, o si el cuidaran o no, o el tindran lligat en un bressol i ple de mocs tot el dia,... i resar tota la vida perquè hagi trobat una família millor que la que tu li podies donar, quan naixerà amb una malaltia ja sigui física o mental que no el deixarà mai viure de forma digna, ... no crec que hi hagi gent que DEFENSI l’abortament, només que no el condemnem, que entenem que... de vegades, NOMÉS DE VEGADES, és millor no tenir un fill si no li pots donar COM A MÍNIM una vida digna. I això no és una apologia a l’abort... més aviat una apologia a LA VIDA.

SEI GRANDE, GRANDE, GRANDE by Aru

Fa dies que vull explicar-vos coses i no trobo temps.
Que vull dir-vos, per exemple, que el Toni, un nen de 3 anys molt educat i molt correcte, té un gos que es diu...: "Com es diu el teu gos Toni?" Em mira amb cara de póquer. "Gos", contesta. ok.
També us volia explicar que el Bruno ahir em va preguntar "Què és el vent?" i el Pol li va contestar molt convençut "El vent és la fulla". Moolt bé tu.
L´Àlex l´altre dia va caure per les escales perquè unes nenes grans el van intentar agafar a coll, i ell no es va deixar. El vaig curar i quan ens les vam tornar a creuar es para davant d´elles tot sèrio i diu, assenyalant-les una per una: "Tú me has hecho pupa. Tú me has hecho pupa. Tú me has hecho pupa." Boníssim. elles van fer cara de "és petit i diu tonteries" I jo no vaig dir res. Tontetes!
Tampoc he trobat temps per publicar que el Rootxi també s´ha unit al club dels 30. I això vol dir només que és millor que abans...i no tan bò com serà demà. Perquè ell és així de gran. És enorme. I no per l´edat.
I posats a felicitar... Estic molt contenta pels que han de venir, pels que s´han de casar, pels que es segueixen unint al club, pels que heu trobat feina... FELICITATS!
I per acabar: Vaig anar a veure el Xavier Rudd a l´
Apolo. Va ser brutal. Un crack de tiu que ho toca tot i que encomana el seu super bon rollo.Escolteu-lo que val molt la pena.

martes, 16 de noviembre de 2010

A LA ITALIANA by Aru

Ahir abans de posar-me a dormir vaig agafar un diari que tenia tirat al costat del llit, de fa dies, que encara no havia llegit. L´obro per una pàgina qualsevol i busco el crucigrama. Mentre passo pàgines em trobo amb els "Anuncios", aviam... N´escullo un a l´atzar: "Abuela. Rica, dame sexo y yo te compensaré bien" Joder!
Feliços somnis Aruna...
Hi ha 9 anuncis en aquesta secció de "Adultos"; 8 són de senyores madures buscant sexe i 7 ofereixen diners a canvi.
Com està el panorama no??
Me´n vaig a dormir...
Sort que avui em desperto fresca com una rosa, i fa sol, i aquesta nit vaig al concert de Xavier Rudd, i recullo la roba estesa. M´agrada recullir la roba estesa a fora, amb el solet a la cara... No sé, sempre m´imagino que és l´escena d´una pel.lícula, rollo italiana, i que m´estan filmant des del balcó de davant.
Tenim un dia preciós per endavant... que el disfruteu.

domingo, 7 de noviembre de 2010

DE ARMAS TOMAR SIN CHALECO ANTI-BALAS by Aru

Avui és el meu aniversari. El nostre aniversari. Fem 30 anys. Joder... 30 anys!! Jo, quan era petita, o quan era més jove, pensava que em sentiria més gran quan tingués 30 tacos. Que seria una persona adulta amb la vida resolta, amb parella, fills i casa. I amb jardí. I amb pasta. Crec que quan ets petit i t´imagines a tu mateix, de gran, sempre et veus feliç, sense problemes de diners, amb una casa gran i maca, oi?
No tinc un jardí, ni una piscina... però no em puc queixar. I tant que no.
No ho tinc tot... però soc feliç.
I al fi i al cap d´ahir a avui només ha passat un dia, i no ha canviat res (bueno, ha canviat que tinc un ressacón padre i ja està).
I fer anys només vol dir que passa el temps... i això ja ho sabem.oi? No cal que sigui el nostre aniversari. Però si això serveix per reunir a la gent que t´estimes i fer una festa i ballar i riure i veure fotos i recordar coses... Doncs a mi m´encanta fer anys.
Adonar-te que tens amics de fa més de 25 anys! Recordar tantes nits de juerga; Viatges, dinars i sopars en bona companyia; Tornar a eplicar les mateixes anècdotes (i tornar a riure) de les pintes què fèiem al cole, dels profes de l´institut, de la síndria de Salardú; recordar els estius juntes, els campaments, les campanes, els nadals, aquell estiu a Calella, aquell Doctor Music, aquella boda, aquells bars cutres on anavem, aquella esquiada, aquell viatge a Mallorca, la Cantina, els sopars-cabra, l´acampada... Els cromos de picar, les sèries, els dibuixos...
I tantes cançons!
Fer anys serveix per celebrar-ho, i per mirar enrera i comprobar que tens tantíssims records bons i tantíssima gent que t´estima, i a qui estimes.

Felicitats Laia. T´estimo moltíssim. Si a la panxa m´haguéssin preguntat de qui voldria venir acompanyada a aquest món... T´hagués escollit a tu. Segur. Vaig tenir sort. O potser m´ho van preguntar i no ho recordo. Pot ser. No recordo el què vaig fer ahir a la nit! (Per cert...algú sap què en vaig fer del meu piercing???Qui em va regalar unes calcetes de colorins molt mones???)


Als altres... gràcies per ser-hi. A les nostres vides.


Quan vaig fer 17 anys un amic em va escriure un poema preciós. Jo no us l´escriuré, però si que us en regalaré un de Miquel Martí i Pol, que m´agrada molt.

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu,

caminar sense crosses,

fer l'amor sense haver de demanar permisos,

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:

escriure sense haver d'estrafer la veu,

caminar sense pautes,

parlar sense haver de demanar permisos,

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,

escriure sense crosses,

caminar sense haver de demanar permisos,

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...




Jo només demano seguir compartint el meu camí amb tots vosaltres.

30 petons a cada un.




viernes, 5 de noviembre de 2010

COM UNA NENA ...by Aru

Ja sabem que els nens viuen en el seu món de fantasia i tot això... Però a vegades, si ens hi deixem arrossegar, podem viure coses màgiques de debò, i pagar 5 euros per un croissant invisible... (i no hi ha canvi senyora!), o comprobar que una pedra pot ser xocolata o nata, o que els petons de papallona són molt divertits (I ja no t´explico els d´esquimal!).
També podem aprendre que sempre ens podem preguntar I PER QUÈ???, o que el papi es muy bueno y la mami es pesada i que un conte pot ser la cosa més emocionant del món...si et creus que és veritat.
Com la majoria de vegades...tot depèn de com ´t´ho vulguis mirar.
I a mi m´agrada mirar-m´ho com una nena, de tant en tant.

viernes, 29 de octubre de 2010

... que todas las noches sean noches de boda, que todas las lunas sean lunas de miel... BY LAIA

Uffffffffffffffffffffffff...
No se ni com començar, és difícil dosificar tantes emocions i transformar-les en paraules perquè no surtin disparades, de cop, a saco i sense sentit.
Comencem pel principi; ahir... per la nit... vam anar al concert del Sabina. Podria limitar-me a dir NO TINC PARAULES i acabar el comentari del dia amb un punt i final, però sí que en tinc...
Dir que va ser FANTÀSTIC, BRUTAL, EMOCIONANT seria quedar-nos curts, no va ser tot això sinó LO SEGÜENT (com diria la meva cosineta).

Jimena no traiciona por treinta lucas, y en vez de silicona bajo el jersey,
tiene un jardín con dos terrones de azúcar...y un potpurrí de Chabuca con J. J. Cale.

El St. Jordi estava ple i vibrava (literalmemt), la gent va començar una mica tímida, prudent... què voleu som catalans! però a la 3a cançó ja s’havia anat caldejant l’ambient i tot i que totes les entrades eres amb seient vam passar gran part del concert de peu, ballant, cantant (o cridant eh Aina! Jejeej), sentint, emocionant, recordant (perquè això sí que ho tenen les cançons, que et recorden, vulguis o no, moments, persones...).

Y cuando vuelves hay fiesta en la cocina, y bailes sin orquesta y ramos de rosas con espinas… Com han de ser, i tant que sí, que les roses, sense espines… no són roses.

Va cantar PRINCESA, amb tot el Palau de peu, super entregat, ... jo flipant, era tan emocionant. Peor para el sol, Noches de boda, Quién me ha robado el mes de abril... bufffffffffffff...

Y nos dieron las diez y las once mentre el Sabina ens conquistava a cada paraula i a cada mirada (que la veiem ve per les pantalles). Relament té una mirada ... melancòlica... molt melancòlica, com la “calle”, ... y desnudos al anochecer nos encontró la luna. I jo la vaig ballar (a distància) amb el cosí més guapo del món ;)

En mi casa no hay nada prohibido,pero no vayas a enamorarte. Con el alba tendrás que marcharte para no volver... Ho intentaré... se’m fa difícil si em cantes aquestes coses, però ho intentaré.

Para mi deleite, o mi tortura, he de confessar que no ho se ben bé, va cantar AMOR SE LLAMA EL JUEGO, que és d’aquestes cançons que ja podries treure el punyal i clavar-te’l directament ... raca raca... Però a mi m’encanta... sempre em recordarà un “collage”.
...amor se llama el juego en el que un par de ciegos juegan a hacerse daño... y cada vez peor y cada vez más roto, y cada vez más tú y cada vez más yo, sin rastro de nosotros.
Ens va regalar, un altre cop (som fan incondicionals i repetim concert en aquesta gira), la primera estrofa de CONTIGO, en català:
Jo no vull un amor civilitzat, amb rebuts i escena del sofà
Jo no vull que viatgis al passat i tornis del mercat amb ganes de plorar...
Us podeu imaginar que aquestes paraules en boca del Sabina sonaven a glòria (glòria cascada, jeejje, però glòria).
...Yo no quiero domingos por la tarde; yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mí...

Embustera, como tantas y tantos, també va caure, canyera i fresca, cridant Y AHORA SE QUE PERDERTE NO ERA QUEDARSE SIN NADA!, doncs no, hi ha poca gent que “perderla sea quedarse sin nada”, i per sort aquestes estaven assegudes al meu costat.

No em vull oblidar, ja que ell no ho va fer, de CONDUCTORES SUICIDAS i PACTO ENTRE CABALLEROS. Increïbles, se que em repeteixo però és que... és que va ser INCREÏBLE!!!! Què voleu que hi faci!!!????.
Us podeu imaginar milers de persones assenyalant a l’escenari mentre canten “TE PARECES AL SABINA ESE QUE CANTA!!!!” ??????? O cridant com boges mentre pregunten ¿cómo te has dejado llevar a un callejón sin salida, el mejor dotado de los conductores suicidas? Doncs si no us ho podeu imaginar haver-hi anat ;)


Que ser valiente no salga tan caro, que ser cobarde no valga la pena.
I el concert va acabar, van obrir les llums i l’artista i la seva banda seguien a l’escenari, aplaudint-nos, somrient, ...

Nos dijimos: "adiós, ojalá que volvamos a vernos".
OJALÁ.

viernes, 22 de octubre de 2010

Salta, riu, passa’t-ho bé... i si has de fer una foto... DEMANA PERMíS! By Laia

Aquest matí venia passejant cap a la feina (més bé caminant i amb el cohet al cul, però no entrarem en concrecions vanals ;) i m’he creuat amb un grup de nens que anaven amb els profes respectius. Tindrien uns 11 anys porai... i n’hi havia un que feia fotos, normal, com feiem tots quan anavem d’excursió amb el cole o feiem una sortida, no?????? I salta la profe i li diu:

Albert, si vols fer fotos demana permís!

JODER, he pensat, que ridícul. Fins aquí hem arribat? Que els nens poden accedir a tot el que els hi dongui la gana per internet, i poden jugar a jocs de matar polis, pagar putes i comprar drogues en un videojoc, ... i han de demanar permís per fer una foto als seus companys de classe per no tenir després problemes legals???? Per entrar al facebook de 500 amics, publicar fotos, veure què fa on va i quins locals freqüenta no cal res de res, però no es poden fer una foto quan van d’excursió SENSE DEMANAR PERMíS????
Poden entrar al google i posar “cercar imatge” de pallisses, violència, sexe brutal, agressions, abusos, ... i verdaderes barbaritats a qualsevol edat, però no poden fer fotos als amics sense demanar permís.
Em sembla que estem confonent les coses que són importants en l’educació de les generacions que creixen, no sóc educadora ni pedagoga però crec que hi ha alguna cosa que no estem fent bé.

No m’imagino quan jo anava d’excursió i feiem fotos al nen que ens agradava, amagades darrera d’un arbre, haver-li hagut de demanar permís... que trist.

jueves, 21 de octubre de 2010

SI FOS UN ANIMAL... by Aru

He estat dos dies de colònies a Sta Maria de Palautordera; En una granja-casa de colònies. Feia falta algú per acompanyar als de 3r i 4art i , tot i que no són el meu grup, m´ho van oferir (el dia abans eh!!)… i vaig dir que sí encantada.

He reviscut tants moments dels campaments…! Les habitacions plenes de lliteres, les poques ganes d´anar a dormir a l´hora de dormir, els jocs de nit, les cançons, aquella hora, cap al capvespre,quan de repent tothom té mal de panxa, o mal d´orella, o li fa mal la cama… fins que arriba l´hora de sopar i torna el jaleo i ja ningú se´n recorda que mitra horeta abans s´anyorava tant.

…Que guai que era anar de colònies!!!

Un monitor de la granja ens va explicar que les girafes tenen 2 cors. Un a la part del cos i l´altre al coll, perquè sinó no els hi bombejaria la sang fins al cervell. És una idea romàntica ,no, que algú tingui 2 cors? Si fos un animal seria una girafa.

He vist conillets recent nascuts i porcs molt grans. He acariciat un cavall preciós, a la vaca Carlota, a un poni i a un burro moníssim.

He après coses i m´ho he pasat molt bé!

He disfrutat de l´aire lliure, del fred de muntanya i de la seva olor, del menjar (tot casolà! Caldo de peix, pà d´olives, creps de porros, mil fulles de poma, coca recent feta… ) també de la companyia d´uns profes encantadors i divertits, i sobretot… de la dels nens, que no em coneixien però al cap de res ja em deien pel nom i em feien bromes.

…Ai!!! I se suposa que hauria de venir amb les piles carregades per tornar a la rutina. Però no exactament. Al contrari. Vinc amb ganes de més. De fer coses diferents. De disfrutar. Perquè… realment la vida, quan fas coses que disfrutes,… és molt molt maca eh.

1 dia, si l´omples del què t´agrada, pot ser algo brutal.

viernes, 8 de octubre de 2010

FULLA o CHUPACHUP? by Aru

Aquesta setmana he estat de baixa, i he tingut temps d´escoltar música, de mirar revistes, de ballar amb el Roger de bon matí... de PARAR una mica, que ja va bé. Però realment prefereixo anar a currar. Serà perquè m´agrada el què faig. Serà perquè els nens em donen alegries cada dia, i motius per somriure, i coses per explicar quan torno a casa. I em fan ser més feliç.
I m´he adonat que si treballés en una altra cosa, en una botiga, en una oficina (que no són treballs pitjors eh, simplement no m´aporten tant, a mi)... al final del dia... seria una persona diferent a la que sóc.
El dilluns, que va ser l´últim dia que vaig treballar abans de posar-me malalta, l´Àlex (aquest nen del què us parlo sovint, i del que sóc fan número 1) em va fer riure, un altre cop.
Estavem al pati i els cridava per fer fila, i com sempre ell era l´últim, tirant-se pel tobogan, a la seva. "Àlex va!! que ja estem tots a la fila i t´estem esperant!!!". Vé cap a mi amb alguna cosa entre les mans. Se´m queda mirant amb aquella cara de póquer que em parteixo de riure i m´haig d´aguantar. I em diu:
-Ya pero... es que mira...
I m´ensenya una pedra i una fulla que té a la mà.
-Molt bé Àlex. Ara hem d´anar a la classe.
-Ya pero...mira... (amb cara de tonteta mira que guai això!) Es una piedra... y un chupachup.
Jajajaja.
-Ah...molt bé. m´ho dones?
-Si . (AIxò m´ho diu amb tò de vale...perquè sóc molt bò eh! que no t´ho mereixes)
-Gràcies. Ara baixem.
-Vale pero... ¿Te lo comes?
És que és boníssim.
-Ara no. M´ho guardo per després vale?
-Vale. Pero a la classe te lo comes.
Sí home. El chupachup encara... però la pedra...!!!

jueves, 7 de octubre de 2010

FELIÇ AVUI by Aru

Fan un programa, els dissabtes a la nit, a tv3, que es diu "Bricolatge emocional".
A l´anunci del pròxim episodi, que tracta sobre la felicitat, un senyor diu: "sempre esperem a ser feliços en un futur."

I això m´ha fet pensar. I hi estic dacord.
S´acostuma a pensar en la felicitat com a algo que tindrem, que volem tenir, que aconseguirem. Quan tinguem més diners, o estiguem més tranquils, o més estables, o trobem una feina millor, que ens ompli més, que ens realitzi. O quan trobem l´home /dona de la nostra vida, quan visquem al camp, quan tinguem un cotxe, o un gos, o un fill.
I tot i que hi ha gent feliç... hi ha aquesta sensació que la felicitat de debò és algo que vindrà.
Quan?
Potser és només la meva impresió, està clar. Però la tinc en general, mirant al meu voltant, no només a mi.
Tot va relacionat, les presses amb què vivim, l´estress del què parlava l´altra dia, la incertesa, la rutina. Tot això no ens deixa parar.
Aquesta és la solució: PARAR.
Parar i pensar "què puc fer per estar millor?" enlloc de pensar en la vida en general, o en el futur llunyà, o en si tindré un sou més alt, o trobaré algun dia la meva mitja taronja, sinó simplement...:
Com puc ser feliç AVUI?

viernes, 1 de octubre de 2010

EN UNES GRADES... by Laia


Ahir es va morir el Joan Triadú, era el director de la nostra escola... He vist la notícia i m'ha fet molta pena... no se... crec que hi vaig intercanviar molt poques paraules amb aquest senyor, però sempre em va semblar molt entranyable... i molt digne (em donava aquesta sensació... potser perquè jo era molt petita i ell molt gran i elegant, jejejej).

... quan he vist aquesta foto m’han vingut tants records! L’amfiteatre on jugavem a “pixi”, on cantavem BON COP DE FALÇ!, on recitavem poesies, rebíem roses, ens amagàvem, ens perseguíem, ens enfadavem, des on miravem “als de BUP” quan baixaven... fixant-nos en algun en concret ;), on ens “confessavem”, ... jolin... us prometo que estic flipant amb la de records que et pot portar una foto i que no recordava que estaven tan i tan amagats... recordo fer moltes fotos a l’amfiteatre per un concurs un St. Jordi, recordo l’olor, la gent, els profes, la motxila que era casi més gran que nosaltres i que pesava com un mort, però que ens la penjavem només d’una nansa (encara que ens deien i repetien que ens quedariem sense esquena... però quedava molt millor!), recordo baixar les escales pujada a “caballito”, pujar-les corrents, saltant!, jugar-hi a tirar-nos globus d’aigua, recordo una patada que vaig donar a un nen (amb molt mala llet;), recordo posar-me vermella en aquestes grades, i morada a “xuxes”, i negre també, cabrejada amb algú, ... recordo fins i tot algun petó molt inocent en aquest amfiteatre, algunes llàgrimes també, ... però de tot de tot em quedo amb els somriures (i amb les amigues que encara conservo).

lunes, 27 de septiembre de 2010

MIRANT LES ESTRELLES...DE LA SOPA by Aru

És dilluns. Fa fred. I estic una mica encostipada. Però no és extrany; fa dos dies estava a la platja i avui vaig amb jaqueta i foulard. Estem en aquesta època en que tots anem una mica disfressats; sense saber què posar-nos i fent mescles una mica rares.
En fí, que ja s´ha acabat l´estiu. Ara sí. Ja ha arribat la tardor... que sempre sembla venir acompanyada de nostalgia, no? Ens comencem a tapar, ens quedem a casa, vénen de gust menjars calents... (jo ahir per la nit ja vaig menjar sopa d´estrelletes Mmm! ) , s´acaben les vacances i comença la feina. La rutina. Els cursos. La vida.
Ojalà que en pensar en "la nostra vida" penséssim en nosaltres viatjant en avió, en dinant a la terrassa d´uns amics, en nosaltres passejant, al teatre, veient una exposició, sopant en un restaurant, fent una barbacoa a la platja... perquè això voldria dir que la majoria
dels dies... serien de vacances.
Però la majoria dels nostres dies no els passem fent el què volem.
Quan pensem en LA NOSTRA VIDA, en com és, en si estem contents...
Pensem en la vida diària. La de currar, vaja.
Aquest finde ha sigut de 3 dies... i ha sigut perfecte. Jo amb això ja em conformaria.
Em semblaria bé; 3 dies de festa. 4 de treball. Hauria de ser sempre així.
Perquè ja fa temps que penso que la vida no pot ser això. No pot ser que sigui currar i currar i no tenir temps de veure a la gent que tenim ganes de veure; i no tenir temps de seure al sofà i llegir un llibre, ni d´anar a fer una volta... perquè sí, ni de seure a veure la posta de sol... o la sortida. (Quan fa que no veieu una sortida de sol?). Ni de sortir a mirar les estrelles.
No pot ser que no tinguem ni temps... per perdre.
Però ja sabem que tot això és, casi sempre, qüestió de diners. I ara mateix no ens sobren.(De fet ni tan sols ens arriben!) Així que seguirem treballant 5 dies (o més) a la setmana.
De moment.
Però amb l´esperança, i amb l´intenció (sobretot això!) que algun dia serà diferent.

martes, 21 de septiembre de 2010

VUELTA AL COLE ... by Aru

Ja fa un parell de setmanes que torno a treballar a l´escola. A P3, enlloc de P2, aquest any, ja que vaig demanar seguir amb el mateix grup de nens.
Osigui que torno a estar amb l´Àlex, super estrella del rock; el Bruno, tan simpàtic i rialler com sempre; la Natàlia, alias oso amoroso...
El divendres mentre dinaven, com sempre, jo els hi anava explicant coses. Repartins les mandonguilles, em vaig parar de cop i em vaig fer la sorpresa... "Ah! (vaig dir com si m´acabés d´enrecordar d´algo). Ja estaven tots mirant-me expectants.
-...Ah, sabeu què passa la setmana que vé?
Tots esperen. Algú fa que no amb el cap.
-La setmana que vé..... -(creo misteri....)-...s´acaba l´estiu.

S I L E N C I .

Em miren tots seriosos, entre espantats i encuriosits.
I ara què????!!! deuen pensar.
-S´acaba l´estiu... i comença la tardor!
Somriuen. Fan que sí amb el cap. Respiren. Segueixen menjant. Ja estan tranquils. Jejeje. Per un moment semblava que els hi havia dit que s´acabava el món.
Passo pel costat de la taula del Bruno i em diu...
-Saps què fa el tren????
Que mono. jo sempre els hi dic, quan fem fila, què fa el tren??? i tots fem xuc xuc,xuc xuc....
Li contesto com si no en tingués ni idea:
-No. Què fa???
Em mira. Somriu.
-CACA.
Evidentment.

jueves, 16 de septiembre de 2010

... JODERRRRRR ... (con perdón) BY LAIA



Les 3 germanes estem molt i molt tristes en aquests moments, no és conya ni ironia. Ens han ajornat el concert del Sabina d'aquesta nit... "sin fecha determinada". No podem dir gaires coses... a part que esperem que el nostre poeta més canalla es recuperi del que sigui que tingui o li hagi passat, el més aviat possible, no perquè poguem disfrutar del concert, que també, sinó perquè volem que estigui bé, i punto!.

...volvi al bar a la noche siguiente
a brindar con su silla vacia,
me pedi una cerveza bien fria
y entonces no se
si soñe o era suya la ardiente
voz que me iba diciendo al oido:
-”me moria de ganas, querido
de verte otra vez”


Nos morimos de ganas de verte otra vez, querido Joaquin.

GRANDE... By Laia





Vam entrar al St. Jordi literalment corrent. Després de que ens regiressin els bolsos per si portavem ampolles (o armes) i jo atragantant-me amb el frankfurt boníssim que m’havia portat l’Ainix. Corrents, amb el frankfurt a una mà, a l’altra l’entrada... Les 3 directes a l’stand de merchandising; VOLIEM UNA SAMARRETA!!!!!!. Aquella, la blanca, la negra, jo la negra, la de la firma, la que posa “PARAÍSO”, jo també la negra!, no tu la negra no!, la del coll desbocat!, el noi que venia les samarretes ens mirava i reia, ens mirava amb cara de “esteu una mica istèriques però feu gràcia”. Joder... a mi també m’agrada la negra!. Venga, dale, 3 de negras. Ràpid!!!!. Ens les provem al lavabo, l’Aru i jo semblem 2 botijos, ves, córre, canvia la talla, ... PFFFFFFFFFFFF. Ja tenim les samarretes... respirem... i ja estem al PARADÍS.

Després de 2 “teloneras” molt bones, molt mones, però a les que la gent no feia gaire cas (SARA VEGAS i LIA), apareixen els músics, les noies del cor, ... i ELL. Per començar, una del disc nou, of course, acertant totes les apostes, i concretament PETER PUNK. L’Aina l’ha clavat, minipunto per la pequeña Ruiz.

Ja a la segona cançó ens fa un regal, dels seus, amb el somriure segur, ja no és el nen que va començar cantant cançons tímides com SI TU ME MIRAS, i ens porta un record triomfant: TODO LO QUE FUI. Flipem. Ningú s’esperava un clàssic tan aviat.
Va ser brutal sentir aquelles primeres notes... i aquelles paraules amb les que comença:

No me da vergüenza decir
que lo eras todo para mí.
Pero no puedo admitir
que lo quisiera repetir.
Tantos momentos solo
impresionantemente solo (ho poso en negreta perquè m’encanta quan diu això)
perdido en la acera.
No había ni un rastro tuyo
la calle estaba tan desierta,
la noche despierta
. (PUES SÍ QUE DESPIERTA LO NOCHE, sí senyor)
Hablas con inmensa confianza
como si fueras la dueña,
del pantalón que me tapa.

...

De mi memoria te borré
y ya de día me acosté.
Sólo necesité gritar durante un siglo
nada más, y ya no eras nada
Porque ya no eres nada
ya no eres nada
nada, nada, nada...


Buffff... us he dit que va ser brutal, oi?


I després... VIVIENDO DEPRISA. Tothom salta, crida, estem eufòriques, el Sant Jordi tremola i només portem 10 minuts de concert. Increïble.
“Ya me cansé de vivir improvisando para tí, ya no doy más, no me esperes, YO ME QUEDO AQUÍ!”. Cadascú sap a qui li dedica aquestes paraules, però les cridem amb força i somrient, segures, igual que ell... nosaltres potser també hem madurat (una mica) en tots aquests anys.
Aquesta cançó és... és que és GENIAL JODER!

No sé como decirte que hoy me he dado cuenta
del tiempo que perdí contigo dando vueltas
a un sueño donde me jurabas ser princesa
y ha resultado ser tan solo una promesa.

No sé como decirte que hoy me he dado cuenta
que has apurado a fondo mi paciencia
hoy sé que nunca has entregado nada a cambio
que he sido yo sólo un juguete entre tus manos.

Ya me cansé de vivir
improvisando para ti
ya me cansé de seguirte
yo me quedo aquí.
He malgastado mis fuerzas mira
viviendo deprisa
ya no doy más
no me esperes yo me quedo aquí.
...


AHHHHHH!!!!!! és molt emocionant!!!! cridem, ens mirem, ... saltem... Jo he dit que haviem madurat? bahhhhh... ni de conya! jajajajaja.

Ens presenta els músics que l'acompanyen, fa bromes i ens dedica alguns dels seus passos de ball, dels seus gestos, donant-se copets amb la mà al cor, tocant-se la barbeta... amb els seus “VA POR USTEDES”. Per tu guapo, per tu!. Per favor quin home!. Tan elegant, tan humil, ... com deien els Pereza: TAN DIFÍCIL SER LO MÁS, TAN FACIL SER ELEGANTE.

Una de les dues noies del cor és de Barcelona i va cantar un tros de “Nuestro amor será leyenda”, de l’últim disc, en català... s’ho van currar aquí. Minipunto per la banda de l’Alejandro.

...No hay honor en esta guerra (ni en ninguna guerra)
Ni fervor que la merezca
No hay un fin que me de brío
No hay bufón que me divierta

Si eres fe yo me convierto
Tu existencia me da aliento
Te lo digo convencido
No hay amor como este mío
...


A mi, personalment, se´m va fer curt, tot i que van ser 2 hores de concert. Els fans sempre trobem a faltar alguna cançó en un concert, no? Jo en vaig trobar a faltar moltes, una d’aquestes us la deixo perquè l’escolteu:

http://www.youtube.com/watch?v=-I7u1h_lZgE

També ens va deleitar amb un ratet d'Alejandro al piano, amb LO VES (como no) i YO SÉ LO QUE LA GENTE PIENSA (BRUTAL):

Y no me importa que me digan
que yo soy un viva la vida
porque vivo sin compromiso,
no me da vergüenza ninguna
vida tengo na' mas que una
aunque crea en el paraiso.

Para mi es mucho mas carota
el que me acusa de pasota
con la baba llena de wisky,
soy,lo que tu quieras
pero sin vergüenza no soy
cuando veo en esta puerta humanidad
tantos crimenes sin nombre
de sin vergüenza ni hablar
me da vergüenza de ser un hombre.

Yo prefiro seguir buscando
los defectos y los encantos
de una dama dulce y valiente
verdadera como la guerra
despeinada como la tierra
y canalla como la gente,
yo prefiro una compañera
perfumada con la madera
con el cuero y con la palabra
hembra,uma mujer para mi no debe ser
mucho mas que una hembra
que desprecie el dinero y el tener
la corbata y la mentira
y solo por esa mujer
valdra mi muerte mas que...
mi vida.



Gràcies per emocionar-nos, com sempre, per fer-nos sentir tan... TANT!
ERES GRANDE ALEJANDRO, muy GRANDE ("porque dentro de nosotros siempre... LATE EL ALMA DE UN GIGANTE")

http://www.youtube.com/watch?v=RSll0lz_-kY&feature=fvsr

martes, 7 de septiembre de 2010

Les 2 cares... d’un dia gris BY LAIA




Avui... fa un dia gris. Doncs sí. A mi generalment els dies grisos em provoquen mal de cap, especialment si he de treballar i estar molta estona tancada, davant de l’ordinador... És allò que diuen les àvies que estàs “com el dia”... doncs més o menys vindria a ser això. A més a més els dies grisos, en els que has de treballar, i a sobre a l’estiu, tenen un altre tema que és que sembla que vagi a fer fred... però no en fa... només ho sembla, així que agafes un jerseiet, perquè vas fresca, vestida d’estiu, és clar, que és el que toca... i ara te´l poses ara te´l treus, i vas passejant el jersei de marres tot el dia amunt i avall. Generalment no et fa cap servei ja que acostuma a fer molta xafugó els dies grisos d’estiu que vol ploure però no s’acaba de decidir... una mica com avui (Amb el paraigües passa com amb el jersei).

El dia gris de festa però i si és hivern encara millor... pot ser tan fantàstic!. Perquè no has de buscar plans ni coses per fer... fa un dia de merda així que em quedo a casa a no fer res. Sensacional excusa, per un dia de tant en tant eh!!!!. Si t’aixeques i fa bon dia és com que l’has d’aprofitar, no? I has de fer algo molt brutal aprofitant el temps mega-fabulós... a l’aire lliure... ole a fer moltes coses i a cansar-se molt!. Però si fa un dia gris i a sobre... fa fred... et pots dedicar a no fer res TOT EL DIA. I ja... si plou... i cau una tormenta d’aquelles potents... és la PANACEA. A casa, al sofà, veient una peli, o senzillament mirant com plou, amb una manta, mmmmh... amb la finestra només una miqueta però oberta, que entri el fred i et puguis tapar més i sentis aquella olor a humit... mmmmh.

Si estàs a la muntanya + bona companyia + llar de foc i copa de vi...

JA ÉS EL PARADÍS.

(Escapem-nos uns minuts de la feina per imaginar-ho.
Mmmh... sembla que puc sentir la olor i tot... ;)

viernes, 3 de septiembre de 2010

QUIÉN LO PROBÓ... by Aru

A Barcelona hi ha molts cines. No n´hi ha cap que el recordi especialment pel tipus de gent que hi acostuma a anar. Sempre hi ha de tot, més o menys. Potser als Verdi hi ha més bohemis, a l´Icària més guiris...però bueno, no són una majoria brutal.
Ara, ahir vaig anar amb l´Aina a veure l´estrena de Lope al Cinesa Diagonal...i senyors, allò és un altre món.
Un món on si no ets SUPER PIJO et sents extraño como un pato en el Manzanares.
Totes les nenes amb les seves samarretes que els hi cauen per l´ombro, les seves melenes (ni una amb el cabell curt!!!!)... això sí, hi havia pijos ochenteros, pijos rollo Cadaqués (Abarques i vermudes), pijos Hippy (nenes amb pantalons cagats) pijos passadíssims (tinc 40 tacos i segueixo amb la melenita rubia de surfero i les nàutiques)...però tots PIJOS.
L´Aina i jo ens sentiem molt fora de lloc. No és conya.
Per sort un cop a dins, i a les fosques, tot va canviar i vam disfrutar molt de la pel.lícula i del Mr. Ammann (crec que s´escriu així) el noi que fa de Lope de Vega. Que ho fa moooolt bé. (I està mooolt bé).
Us la recomanem a tots.
I aquí us deixo un poema que surt en un moment de la peli, i que potser alguns ja coneixeu, però que l´Aina i jo vam creure que seria bonic compartir-lo al blog, amb tots vosaltres.
Amb tots els que sentiu i estimeu. Con todos los que "lo probasteis"




Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,
alentado, mortal, difunto, vivo,
leal, traidor, cobarde y animoso:

no hallar fuera del bien centro y reposo,
mostrarse alegre, triste, humilde, altivo,
enojado, valiente, fugitivo,
satisfecho, ofendido, receloso:

huir el rostro al claro desengaño,
beber veneno por licor süave,
olvidar el provecho, amar el daño:

creer que el cielo en un infierno cabe;
dar la vida y el alma a un desengaño,
¡esto es amor! quien lo probó lo sabe.


Lope de vega

jueves, 2 de septiembre de 2010

He dinat en un jardí ple d'olors ... BY LAIA




He dinat en un jardí ple de plantes exòtiques que feien molt bona olor, i hi havia una banda que tocava... de fons, i el menjar feia tant bona pinta i els cambrers eren tan elegants! Teniem tot el temps del món, la companyia era la millor. De primer una amanida amb flors de colors, de segon una cuixa (d’algun animal molt gran, sí, sóc carnívora, sorry Aru) amb bolets, amb molta salsa, i molts bolets! Es desfeia a la boca...mmmmh. De postres pastís de nata (molta nata) amb maduixetes silvestres (d’aquelles tan bones)(moltes maduixetes). Després ens han portat un licor de meló i pinya... i no he acabat de distingir aquell altre gust... misteriós... però tan bo!. Quin dinar de dijous tan fantàstic... i tan sorpresa.

(algú que m’ha vist diu que he dinat un bocata de llom a la terrassa del davant de la feina... aix... quina poca feina la gent... però què diu aquest?!)

domingo, 29 de agosto de 2010

DE PEL.LíCULA by Aru

Ahir em vaig despertar a les 8:45. Vaig obrir un ull, miro el relotge, veig que és molt aviat. Dormiré una mica més.
A les 9:05, cansada de donar voltes desisteixo i em llevo, tot i que era dissabte... i no tenia res a fer.
Després de 2 setmanes mooooolt intenses és extrany no HAVER DE fer res.
El divendres vam acabar el rodatge d´una peli. És un llargmetratge d´un director català, amb poc pressupost, moltes ganes i molt bon equip.
Jo hi tinc un paper secundari... però em fa molta il.lusió haver-hi participat.
Sempre he volgut fer una pel.lícula, però era només una esperança. Un d´aquelles que no perds, però que tampoc creus que es compleixin.
Durant molt de temps desitges una cosa...i, d´un dia per l´altre, ho tens.
A vegades els somnis, aquells que t´has imaginat tants cops, aquells que has acceptat com això, com a somnis, es fan realitat.

lunes, 23 de agosto de 2010

ARAM SAM SAM ARAM SAM SAM by Aru

Us en recordeu de la cançó aquella de "aram sam sam aram sam sam, culi culi culi culi culi, aram sam sam"? Jo els hi he ensenyat aquest any als meus nens, al cole. Recordo cantar-la a l´institut, ja grandeta eh, quan la profe de música va preguntar si algú la coneixia, i la Messi i jo, inspirades de la vida, i sense pensar en les conseqüències, vam aixecar el dit; Evidentment ens la va fer cantar davant de tothom, te´n recordes cari?? Em sembla que l´havíem après a la guarderia... on ens vam conèixer. Doncs això, que aquesta entrada al blog va dedicada a l´Anneta, perque tenim molts records en comú, i moltes cançons, i perquè avui fa 30 preciosos anyets, a la preciosa Venècia. (això diuen, jo no hi he estat).
Moltíssimes felicitats de part nostra amore... t´estimem. Ja ho saps bitxa.
Quan vinguis ho celebrem i...almenys, farem un brindis per tu!

domingo, 22 de agosto de 2010

QUINA CALMA! by Aru

Aquest matí, i tot i ser diumenge, m´he aixecat a les 8:30. Porto uns dies aixecant-me molt aviat i dormint poc, i suposo que el cos s´acostuma.
M´he posat a estendre la roba i m´he adonat que no se sentia res. Ningú. Agost a Barcelona.
Surto al carrer (c/ creu coberta eh!) i ningú. 4 cotxes. Desert. Quina calma.
He pensat que no està tan malament disfrutar de la teva ciutat a l´agost, i veure-la diferent.



(Tot i que... PREFERIRIA ESTAR A CÁDIZ OBVIAMENT!!!!!!!!!!!!!!!! Jejeje.)

jueves, 19 de agosto de 2010

PARA VOLVER... A CADIZ

... aquí se siente en andaluz BY LAIA


Hem tornat de la Costa de la Luz... il.luminades, per la gent, per la música, les canyetes, el pescaíto, ... i les postes de sol (a l'estiu a casa nostra el sol no es pon pel mar, i ens ha flipat). Caminar pel carrer i que et pari un senyor, d'una certa edat, per fer amb un gest d'emoció i exageració Y LUEGO DISEN QUE LAS FLORES NO ANDAN, sentir els quillos, xaxos, les "palmas", ese salero... que ens ha enamorat... ENS DECLAREM GADITANES (com a 2a nacionalitat) perquè... aquí... (ho diem senyalant el cor)... ¡SE SIENTE EN ANDALUZ!

miércoles, 18 de agosto de 2010

un croissant... i una mica de sol BY LAIA

Hi ha dies que són bonics perquè sí, i que t´aixeques del llit i et sents que ets capaç de fer qualsevol cosa, i estàs de bon humor, i ningú ni res aconseguirà canviar-te´l. Hi ha dies que despertes a prop del mar i potser... inclús... en bona companyia...
si a sobre et van a comprar un croissant i un suc de taronja i et desperten amb un petó i un somriure ja és l´òstia...

Si és que de vegades som feliços només amb un croissant... i una mica de sol...

jueves, 12 de agosto de 2010

DESDE EL PUERTO by Aru

Em queden 5 minuts d´internet al locutori i aprofito per donar senyals de vida al blog.
Estem a Puerto de Sta MAria. Això sí que són vacances.
Hi ha mil coses que explicarem a la tornada...lo millor...les tapetes, la gent tan simpàtica, els camarones, els carritos de la platja que venen de tot, les marees que pugen ...tantíssim!!!
Ah...i sobretot la CAÑA GLACIAL Cruzcampo. Això és una canya senyors. Amb nom i cognoms. Clar que sí. A menys 2 graus....
mmmmmmmmm........
Espereu-me nenes que vinc!!

domingo, 1 de agosto de 2010

MANUAL DEL LIGÓN. by Aru

Aquests dies estem de vacances i tenim el blog una mica oblidat, però...
la setmana passada vaig passar-la a Tossa, a la platja, i ja sabem que les platges... són font d´inspiració per qualsevol! Cada una amb un tipus de gent, amb guiris d´un lloc o d´un altre, sorra més fina, aigua més salada, socorristes amb modelitos diferents... Però totes plenes de FAUNA.
L´ especímen en qüestió era un tio d´uns 30 i pocs, moreno, amb pinta d´àrab o de turc o algo així.
Estic estirada a la tovallola, a punt d´adormir-me per l´atontament de la calor, quan sento una veu que diu: "Be carefull of the sun!"
Entreobro els ulls i veig al personatge d´avui. Repeteix: "Be carefull of the sun, it´s very dangerous" Pronunciant molt bé, i fent gestos, com si jo fos xina i no entengués ni paraula del què diu. "Sí sí, ya lo sé. I know." La Laia baixa al planeta terra dels seus somnis i fa que sí amb el cap.
Aru: -Nos hemos puesto crema. We´ve got cream. (Apa!!inventation d´anglès de sobada)
Laia: Sí, sí.
Individu: Oh! You have crem,yeah?? (obviament l´anglès tampoc és el seu idioma natiu)
A:- Yes, yes, doný worry. Thankyou.
I:Oh, ok ok. Where are you from?
A:- Barcelona.
I:- OH! Barcelona!...Can I seat?
Valeeeeeeeeeee!!!...ara lo pillo!!!! Osigui que estàs lligant eh xaval?? Vaya vaya...
Aquesta no la sabia.
La Laia es fa la dormida i em deixa aguantant 5 minuts de conversa típica (de donde eres, que haces bla bla bla)fins que el tio em convida a anar a fer un banyet. Dic que no. Of course.
Es despedeix educadament i quan estic a punt d´adormir-me un altre cop el sento, de lluny, parlant, no entenc el què diu...m´adormo...m´adormo.... Em desperta la seva veu "Can I seat???"
Aixeco el cap i el veig dues tovalloles més enllà. Ja ha trobat una nova víctima.

martes, 20 de julio de 2010

Escolteu-lo! By Laia

Al Cruïlla vam descobrir al Xavier Rudd...


http://www.youtube.com/watch?v=OH9Eckixo-o

lunes, 19 de julio de 2010

CRUÏLLA D'EMOCIONS by AINA


El divendres passat les Ruiz Sisters vam tenir la megasort d'anar al Festival CruÏlla i com us podeu imaginar ens ho vam passar genial. Primer de tot haig de fer una declaració d'amor: estic completament enamorada del Santi de Love of Lesbian, si ja m'agradava ara me tiene coladita de los pies a la cabeza...(sense menysprear al sempre adorat Ben Harper està clar) però l'impacte dels LOL en directe va ser BRUTAL.
I és que aquest grup en directe son una festa, van fer el pallasso, ballar coreografies i el cantant es va canviar diversos cops de samarreta per anar "acorde" amb la cançó ( i per fer-nos caure a TOTES la bava...). A part de les performances varies, a nivell musical es van centrar en els 2 ultims albums, temes com Segundo Asalto, Incendios de nieve, Universos infinitos o Noches reversibles ens van fer posar la carn de gallina, i amb altres com Me amo, Ectoplasta o Club de fans de John Boy no vam parar de saltar com unes boges. No aconsegueixo comparar aquest grup amb cap altre de l'escena nacional, em sembles super autentics,tenen temes super diferents però en els que sempre es troba una essencia que és inconfundiblement d'ells i de ningú més. No els havia vist mai en directe i, si ja em van robar el cor quan va arribar a les meves mans el 1999 (Gracias Bro, con este si que acertaste de lleno!!!) després d'haver-los vist em declaro oficial i incondicionalment fan hasta el resto de mis dias!!! Al final del concert van baixar a saltar i ballar entre el públic, un lujo que diu molt de com es pot ser un gran artista sense anar de divo (d'això Ben Harper n'és un altre gran exemple. Una cosa està clara, els tornaré a veure a la minima que pugui, i quan baixin entre el públic aquesta vegada estaré preparada a primera fila per plantar-li un morreo al Santi, jejeje que se prepare!

Y vamos con Ben, aquest pedazo d'artista, ese viejo conocido que NUNCA defrauda.
Ben Harper és un portento, un dios de la musica, un regal per tots els que tenen la sort de veure'l algun cop en directe. Ho dona tot, s'entrega, s'emociona, i transmet energia per tots els poros de la seva pell. Es impossible explicar tot el que ens transmetre, els solos de guitarra inacabables que ens va regalar, temes com Power of the Gospel o Burn one down (Alex pudiste disfrutar de un trocito!), ell de genolls a l escenari mirant-nos com si estigués flipant de que tots nosaltres estiguessim alla per ell...Buf, un subidón d'adrenalina, mil emocions, somriures i llagrimes...
Encara m'emociono ara mentre us ho explico i ho revisc...

Va ser INCREIBLE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Viva la música!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!



RES MÉS A AFEGIR...O POTSER SÍ by Aru

No tornaré a fer la meva crònica del cruïlla ja que l´Ainix ja ho ha fet molt bé. Totalment dacord.
Personalment coneixia a Love of Lesbian, però no els havia escoltat massa, i la veritat és que ens van enganxar a tots (fans o no).
I en quan a l´esperadíssim Ben Harper...pfff!! EL millor de tot és veure que ell també s´emociona, com nosaltres; que també disfruta al màxim del concert, com si fos el primer. Inclús més.
Es despedia agafant-se les mans i aixecant-les com donant-nos les gràcies i transmetent-nos la seva energia; i dient : "Barcelona...you´ve been the best crowd, you´ve been SO high.Thankyou!".
Evidentment no em vaig poder reprimir un "NO!!!! Thank...YOU!"

jueves, 15 de julio de 2010

... si et pica...fot-li ginebra BY LAIA

Aquesta setmana està sent mortal. Estem fent matrícules, m’han canviat els horaris i a sobre, com que se´m ha espatllat l’aire condicionat, no puc dormir per la nit i els mosquits m’acrivillen. Buffffff.

Porto 3 nits dormint fatal, em desperto mil vegades durant la nit, acalorada o amb el zum zum d’algun mosquit que em ronda. Cabrons. La casa de l’aire condicionat diu que aquests dies van molt saturats, així que, si poden, passaran la setmana que ve. LA SETMANA QUE VE?????. Que visc en un àtic que és un forn!!!!!. Que sense aire no dormo senyors!. Que vaig tot el dia morta i tinc ganes de plorar ja!. Joder. Perdó...

Ahir l’Aru em va dir que m’untés amb ginebra. Passava de fer pudor a alcohol tot el dia però quan a les 4 del matí m’he llevat rascant-me per tot arreu i plena de ronxes, he agafat l’ampolla de Beefeater, que no sempre tinc però que aquest cop sí que tenia, i me’n he tirat pels braços, cames i panxa inclosa. He pensat que amb la dutxa l’olor ja marxaria. I sí, sí, ha marxat eh!. Potser sí que m’han picat una mica menys... ja no distingeixo les picades que són d’abans i les que són de després de l’untament de ginebra.

Faig ulleres i estic agotada, així que avui per la nit faré una mica el pendó... només una mica... però mal per mal, que si no dormo que sigui per una bona causa, o no?.

Ànims que ja és dijous.

viernes, 9 de julio de 2010

DE VACANCES by Aru

L´Altre dia vaig estar currant a la platja, al xiringuito, i vaig recordar la fauna que hi ha per allà.
La gent que no demana res siusplau, ni diuen hola, ni gràcies, ni res de res. El pitjor no és que un tio grandet sigui un maleducat; el pitjor és quan vé una nena de 6 o 7 anys i et diu: "Una coca-cola". Jo recordo, de petita, quan els meus pares em donaven diners per comprar-me alguna cosa i em deien "Digues siusplau, i gràcies ".
Els nens no s´eduquen sols senyors!!! Sembla que a vegades la penya se´n oblida. I els escoltes dient mil tacos davant dels fills, o parlant amb un tò... que vaya un ejemplo!.
En fi...
Trobo a faltar treballar amb personetes de 2 anys. Natàlia, Bruno, Àlex... Us trobo a faltar.
(Ni tan sols sabeu llegir, però jo us ho dic)

viernes, 2 de julio de 2010

FOREVER YOURS by Aru

Dimecres a la nit vam assistir a un espectacle fantàstic.
De fet va ser un concert, el de Chris Isaak, presentant el seu Mr.Lucky; però més que un concert va ser un show on ell, el showman més brutal que us pogueu imaginar, va desplegar les seves arts cantant, tocant, ballant, animant al públic, explicant anècdotes i fent ús del seu sentit del humor.
Perfecte.
El concert era a l´Auditori, un entorn molt bonic i ademés amb una acústica molt molt molt bona.
La seva veu ho omplia tot.
Va tocar èxits antics com Somebody´s crying, o wicked game (pell de gallina quan diu "I don´t wanna fall in love....with you"), temes del nou disc: You don´t cry like I do. Increible. I versions com Pretty woman, amb coreografia incluida (res a envejar a l´original, amb tots els meus respectes) o Love me tender, amb la qual es va passejar per tot l´auditori, entre el públic, saludant i fent petons a la gent.
Ai...


Es va entregar moltíssim i tota l´estona van estar al 100 per 100 d´energia. Ell i la seva banda.
Tots brutals i super elegants: Ell amb traje blau cel, rollo Elvis, i els altres tots iguals, amb traje negre amb els baixos dels pantalons i de l´americana amb flames platejades. En fí... Tot perfecte.





Als més nostàlgics ens va faltar Forever blue.... però tot i així...
Mr. Isaak, we´ll be forever... yours.

sábado, 26 de junio de 2010

CUMPLEAÑOS FELIZ...

Para nuestro primer cumple las sisters hemos decidido que esta vez no hablaremos nosotras y nos valdremos de las palabras de otros, tambien de las vuestras si quereis...
os dejamos con este bonito texto de Mario de Andrade.
Gracia a todos los q estais x estar...


Conté mis años y descubrí, que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora...Me siento como aquel chico que ganó un paquete de golosinas: las primeras las comió con agrado, pero, cuando percibió que quedaban pocas, comenzó a saborearlas profundamente.Ya no tengo tiempo para reuniones interminables, donde se discuten estatutos, normas, procedimientos y reglamentos internos, sabiendo que no se va a lograr nada.Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido.Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades.No quiero estar en reuniones donde desfilan egos inflados.No tolero a maniobreros y ventajeros.Me molestan los envidiosos, que tratan de desacreditar a los más capaces, para apropiarse de sus lugares, talentos y logros.Detesto, si soy testigo, de los defectos que genera la lucha por un majestuoso cargo. Las personas no discuten contenidos, apenas los títulos. Mi tiempo es escaso como para discutir títulos.Quiero la esencia, mi alma tiene prisa...Sin muchas golosinas en el paquete...Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana.Que sepa reír, de sus errores.Que no se envanezca, con sus triunfos.Que no se considere electa, antes de hora.Que no huya, de sus responsabilidades.Que defienda, la dignidad humana.Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez.Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena.Quiero rodearme de gente, que sepa tocar el corazón de las personas. Gente a quien los golpes duros de la vida, le enseñó a crecer con toques suaves en el alma.Sí. Tengo prisa por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar. Pretendo no desperdiciar parte alguna de las golosinas que me quedan. Estoy seguro que serán más exquisitas que las que hasta ahora he comido.Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia.Espero que la tuya sea la misma, porque de cualquier manera llegarás...

Mario de Andrade

3

jueves, 17 de junio de 2010

... màgic St. Joan by Laia

http://www.estrelladamm.com/ca/

Abans de dir res he de deixar claríssim que el nou anunci d’Estrella Damm m’entusiasma. M'encanta. M'enamora.Ok?. Bé, dit això diré que és un anunci que fa mal a la gent, que és irreal... que aquestes coses no passen, no existeixen, que ja no el tornaré a veure mai més perquè no se si disfruto... o pateixo. Que és massoquisme JODER! (perdó, però és que tanta perfecció em toca els nassos).

A veure, el plan comença en un dels pobles més preciosos de la costa catalana (per no dir espanyola, europea, o mundial!), Cadaqués, un paisatge idílic per començar un pont BRUTAL, i avança cap a la fantàstica i màgica illa de Menorca.
Que la teva amiga conegui un noi mono, simpàtic, que porti un veler de p.m.,... que organitzin un plan brutal pel pont de St. Joan...ok... bueno... però que a sobre l’amic en qüestió, o sigui el que et toca quan es reparteixen les parelles, estigui bo, sigui simpàtic, faci bromes, sigui divertit, li agradi ballar, tingui un somriure preciós, que passegi amb tu pels mercadillos hippis! ... una monada en definitiva... i no et toqui un pèl en 4 dies... NOOOOOO! Normalment l´amic del novio de la teva amiga... no és guapo!... serà simpaticot, com a molt, però aquest portento d’home. Per favor. Quin mal que ens fa tanta irrealitat... ai deu... m´encanta aquest anunci i el noi moreno, com veieu, també.

Quin tiu se’n va amb tu i una altre parella, amb aquests paisatges de fons, en un veler allà ben apretadets... i no s’intenta enrotllar amb tu la primera nit amb unes quantes cervesetes a sobre? PER FAVOR!!!!

Quin primer petó més romàntic amb la posta de sol de Cadaqués de fons... IMPRESSIONANT... és que se’m posen els pèls de punta... aixxxxxxx.

(Obviarem el tema que es passen 4 dies amb l’ampolla de birra a la mà i allà ningú es desmadra, ni es despentina, ni es mareja, ni fa el ridícul ni vomita ni s´emborratxa ni res de res!!!!! IRREAL COLLONS! Perdó.)

Jo vull el plan de l´anunci pel pont de St. Joan però com més s´acosta més difícil ho veig.
Això senyores i senyors, no existeix... i si busquem una història com la de l´anunci d´Estrella... el més probable...és que ens fotem un ostión dels bons, que ens estrellem, en definitiva i mai millor dit.

P.D. L’esperança però és l’últim que es perd... i encara ens queden 6 dies per la màgica nit de St. Joan... tot pot passar ; )

"DE VEGADES EL QUE BUSQUES ÉS TAN APROP QUE COSTA DE VEURE"

martes, 15 de junio de 2010

FLORS BLAVES PELS MEUS NENS by Aru

Avui m´he aixecat una mica rara...deu ser per l´olor a pintura que fa tota la casa, i pels mal sons que he tingut.
Al sortir al carrer i veure aquest temps de setembre (perquè feia rasca i tot eh!!) he pensat.. pfff...quin dia més llarg avui ja veuràs!!!
Però com tants cops els nens m´ han animat el dia.
Avui els hi he posat Delafé y las flores azules... i us haig de dir que és super adequat pels nens!! En sèrio eh!! Els que tingueu crios petits proveu-ho! El tò de veu, el ritme de la música, ...nosé, tot plegat. La Natàlia s´ha posat davant el radiocassette i ha començat a ballar fent balancejar els braços d´un cantó a l´altre "Y bailar...y bailar...y bailar.." i jo m´he posat davant d´ella imitant-la. I somreia. I he pensat que guai, i que simple.


... Però que guai!!

jueves, 3 de junio de 2010

FINS ALS NASSOS by Aru

Divendres passat vaig anar d´urgències perquè em feia molt mal l´esquena per culpa de les contractures.
A les 7:50 estava a la porta del CAP. A les 8 en punt obrien la porta. Vaig entrar la primera i em van dir que ara m´agafaven. A les 8 i 10 va sortir un metge de la consulta. Van començar a arribar pacients. A les 8:25 el metge i 2 colegues tornen (de fer el cafè, evidentment) rient i xerrant tranquilament. A les 8:40, després de 2pacients amb hores programades, vaig entrar jo.
Algú em pot explicar per què no em van agafar abans, si no hi havia ningú, enlloc de fer-me esperar 40 minuts per punxar-me un puto voltarén i dir-me "T´hauries de relaxar" ?
ÉS UNA BROMA ??????????????!!!!!!!!!!!!

miércoles, 2 de junio de 2010

Es fan dir amics... By Laia





A veure, m’agradaria només fer una puntualització... perquè a punt de fer 30 tacos, ja em sento amb prou coneixement de causa com per a fer-la...i perquè hi ha gent que no té vergonya, ni és persona, ni res de res:

-Aquell que no truca mai per saber com estàs, aquell que quan demanes ajuda no ve, aquell que no respon a les invitacions, ni als missatges ni a les trucades... Aquell a qui has de perseguir per veure, per quedar, per xerrar, com si fos el Marquès de Bullabaise, aquell que no hi és mai i apareix de tant en tant, “cual champiñón en medio de un bosque”, sense saber res de la teva vida, i donant excuses a tots els cops que t´ha fallat, a tots els missatges que no t’ha contestat i el més important a tots els cops que li has demanat ajuda i no t´ha donat, ni tan sols, una resposta...
AQUELL ... o aquella, NO ÉS UN AMIC. Com a molt serà un conegut.

martes, 25 de mayo de 2010

LAIA EN LA LUNA by Aru

Ho sento molt....
El nostre blog avui no fa 1 any.
La nostra primera entrada va ser el 25... de juny!!
Així que segueix en peu lo dels escrits.
Envieu-nos el que vulgueu...i ho penjarem el dia del nostre 1r aniversari,
osigui...
D´aquí un mes .
jeje.

PER MOLTS ANYS by LAIA

Avui el nostre blog fa un any i per celebrar-ho hem pensat que podiem oferir als nostres seguidors, i als que no ho són també, publicar-hi una entrada. Així que si us ve de gust escriure alguna cosa al nostre blog ENDAVANT! Envieu-nos-ho per correu a qualsevol de les tres i nosaltres ho editem com una nova entrada.

Moltes gràcies i ànims! Ens encantarà que participeu!

jueves, 20 de mayo de 2010

ARUNA EN LA LUNA by Aru

Jo algun cop també he estat a punt de posar la tarja de bus al caixer, i la tarja de crèdit enlloc de la de metro. Un cop em vaig adonar, a dins l´ascensor, que encara anava amb sabatilles (segur que no sóc l´única!!. Més d´una vegada he sortit al carrer amb l´etiqueta encara penjant del vestit o la samarreta nova. Un dia vaig pujar a un autobús que no era el que tocava i no me´n vaig adonar fins al cap de 4 o 5 parades. Un altre dia, que tenia pressa, evidentment, em vaig passar de parada, al metro, i quan vaig tornar enrera... me la vaig tornar a passar!
Però aquest matí m´he sorprès ( i m´he superat, jo diria) posant la pasta de dents a l´altre cantó del raspall de dents, osigui, amb el raspatllet mirant cap avall. No sé si estava molt adormida o amb el cap a un altre lloc, però he pensat: Mira! Aquesta no l´havia feta mai! Ja tinc algo per explicar avui al blog!
Algú ho supera? Va... segur que sí...
Consoleu-me!

domingo, 16 de mayo de 2010

CREAR MÚSICA by Aru

Hi ha un noi que treballa amb mi , de monitor, que m'ha passat el seu link de myspace perquè escolti les seves cançons. Ell les compòn, lletra i música, i també les canta. Que bé oi, poder crear les teves cançons?? M'encantaria poder fer-ho.
Així que , com que penso que té molt de mèrit, gustos a part, el comparteixo amb vosaltres i així li donem una mica més de bombo, que se'l mereix.

www.myspace.com/mikygonzalez

lunes, 10 de mayo de 2010

PARLANT AMB EL BRUNO I EL MARTÍ by Aru

B: Saps com es tira el Martí a la pizina??Així- I es posa les mans com si s´anés a tirar de cap.
A: Ostres...us tireu de cop a la piscina?
B: Zi. Amb una bombolla
A: De color rosa?
B: Zi
A: Que xula
M: I un cocodril.
A: Un cocodril???A La piscina??
B: No, una ballena.
A: Una ballena???I com és de gran?
B: Així. -fa aixecant la mà tant com pot, osigui...mig metre de terra.
A: Com tu?O més?
B: Com tu!
A: Com jo? jolines que gran!! I no us fa por??
B: No.És bona. I també hi ha el Nemo.
A: El Nemo? A la piscina?No!!! No hi és el Nemo a la piscina! -I el Martí riu per sota el nas.
B: Hi ha zabates. - fa amb un tò de "A veure si cola"
A: Sabates???No!!!! - i em parteixo de riure . I el Martí també- Què diu el Bruno Martí???
M: Sabates.Jeje.
I mentre riem el Bruno s´anima i diu:
B: I una grua!! - vinga tu!!!
A: Una grua a dintre la piscina?
B: Ziiii
A: Per treure els nens?
B: Zi. - Com si fos obvi.Clar Aruna...per treure als nens!!

jueves, 6 de mayo de 2010

Cajero pensante... BY LAIA

Ahir per la tarda vaig anar al caixer. Tornava de la feina, estava una mica cansada... Vaig posar la targeta, i li costava... feia allò que triga perquè està pensant... i jo anava “murmurant”: pensa home pensa... que ja veig que et costa...

- Espere un momento, estamos comprobando su tarjeta...

I jo “murmurava”: comproba comproba...

- Su tarjeta es erronea o tiene defectuosa la banda magnética...
- Retires su tarjeta y contacte con su oficina lo antes posible (o algo així deia)

Mande? Ho vaig dir en veu alta però sense estressar-me eh! estava cansada i bueno... el caixer està tonto doncs de conya... que li donguin...

RETIRE SU TARJETA...

I em treu la tarja del bus.

NO COMMENTS l´empanada de la Laia de dimecres per la tarda.

QUINA BARRA CONVERTIR LA MEVA TARJA DE CRÈDIT EN UNA TARJA D AUTOBUS! QUÈ S HA PENSAT AQUEST CAIXER!!!!!!

jueves, 29 de abril de 2010

De tot se´n apren... ¿?. BY LAIA

Aquest matí al ferrocarril hi havia un noi i una noia, anaven a la universitat, tindrien uns 19 o 20 anys crec... Semblaven amics, no parella.
Ell es lamentava i deia a ella que havia de canviar, que s´havia de fer un altre plantejament... “he de deixar de liar-la”. I ella li ha respòs que de tot se´n apren...

He pensat que sí... que n´aprens, n´aprens... a fer-ho pitjor n´aprens.

Ell parlava d´una noia, “...és que la Mireia és l´amor de la meva vida, del que porto de vida almenys segur que sí”.

M´ha agradat això que ha dit... “del que porto de vida...”.

domingo, 18 de abril de 2010

AIXÒ PASSA AQUÍ AL COSTAT. by Aru

Copio textualment un escrit d´Amnistía internacional que acabo de rebre via mail.
Explica realitats actuals de països que es consideren civilitzats i desenvolupats...
Feu click al link...i firmeu, siusplau.


"En Lituania, una ley prohíbe hablar públicamente sobre la homosexualidad.
En Francia, hay denuncias de malos tratos a personas extranjeras por parte de la policía.
En la República Checa, los niños y niñas gitanos tienen que ir a escuelas para personas con discapacidad.
En el Reino Unido, la lucha antiterrorista es discriminatoria con personas musulmanas que, en ocasiones, son detenidas ilegalmente.
Todo eso sucede en Europa, donde millones de personas son insultadas, agredidas y marginadas sólo por su apariencia, religión, identidad sexual o de género. La Unión Europea está discutiendo una Directiva que ayudaría a poner fin a todas esas formas de discriminación, pero el Gobierno alemán se opone. Únete a nuestra campaña para que el Gobierno alemán cambie de opinión y apoye la Directiva. Para que todas las personas en Europa podamos disfrutar de los mismos derechos.
Para unirte a esta petición haz click aquí: "
http://web.es.amnesty.org/discriminacion/

viernes, 16 de abril de 2010

"TENGO EL CORAZÓN A PUNTO DE ESTALLAR" by Aru

Ahir per la nit vaig anar a veure "Los seis dias" a Bikini, amb les meves germanes i la meva cosineta Pati.
Bona música i millor companyia.
Va ser un concert brutal. Guanyen moltíssim en directe i ademés es van entregar moltíssim, se´ls veia molt il.lusionats i disfrutant cada moment, i donant les gràcies als que hi érem.
Van convidar a varis components de Ojos de Brujo per cantar amb ells. Amb la Marina van cantar una cançó que es diu "Soy tan feliz" i que encomanava bon rollo. També va sortir el Santi de Love of Lesbian, per cantar "Te odio", (us vaig penjar el video aquí al blog fa molt de temps, és increible ) i van posar la guinda un duet de violinistes atípics impressionants.
Ademés Bikini és un lloc molt agradable per veure concerts, i tens al grup molt a prop...
I al cap d´un temps, quan els tornes a veure en palaus multitudinaris...te´n recordes.
A mi em va passar amb Jack Johnson....el primer cop el vaig veure a Bikini ... i després dels anys al Palau del joventut de Badalona. Quin canvi!!!
En fí...i tot això...per només 10 euros. Super ben invertits.
Total...que va ser la millor manera de celebrar el cumple de la Pati i conèixer millor a un grup que us recomano a tots; Format per 4 noies i un noi, que toquen de conya, i canten brutal. I tenen unes lletres precioses.
Aquí us deixo la direcció de myspace perquè hi feu una ullada. Val la pena, de veritat.

http://www.myspace.com/losseisdias

"Un día de estos todo es perfecto,no habrá otro remedio que creer de nuevo en Dios"


Ojalà.

domingo, 11 de abril de 2010

LIFE IS A CABARET..... by Aru

Avui m´he posat sandàlies!!! per fi!!! El primer dia de l´any que em poso sandàlies.
I...com que feia tan bon dia, a part de posar-me sandàlies, he anat a passejar pels jardinets de la Maternitat. Recordant vells temps...quan a l´institut fèiem campana (bé, aquell dia que vam fer campana.) i seiem allà a prendre el solet.
Total...que érem jo i 100 persones més. Deu ni dó la de gent que hi havia!!
M´he assegut a la gespa (que se suposa que no es pot trepitjar. Que absurd) i m´he disposat a llegir el "Time out".
Però, com us podeu imaginar, un parc ple de papas i mamas i nens i iaias dóna molt de suc, i les seves converses aviat m´han fet tancar la revista i disfrutar del circ:

Dues dones passegen als seus gossets respectius
-ai...que mono, tiene ganas de jugar.
-Sí pero tranquila que es una niña eh.
-Ah, la mia también.
-Mujeres al poder!!!
(mujeres????????????????????)

Una dona intenta posar pau entre les seves filles. La gran, d´uns 8 anys, morta de ràbia cap a la petita (que fa posturetes mentre la mare li fa fotos) estalla i diu, amb un to com si la vulgués matar:
-Tú, con tus ves-ti-di-tos y tus a-ni-lli-tos eres una caprichosa y una princesita y no se qué!!!
(aquest noséqué final deuria ser algo molt lleig eh, perquè ho dèia amb una cara!!! No m´he pogut aguantar el riure.)

Un home planta el seu pareo enmig de la gespa. Fa la paradeta. Posa les nenes, les galledes de les nenes, treu les patates i les llaunes i diu super emocionat:
-Quién quiere aquariuuuuus????
Les nenes passen d´ells. No crec que als 4 anys l´aquarius sigui res superguai. I torna:
-Quién quiere aquariuuuus?
-Yo. Aquí.
Diu la nena senyalant la galledeta.
El pare amb cara de fàstic tira una mica d´aquarius a dins la galleda. La nena se´n va sota un arbre i afegeix herba, fulles, i una miqueta de sorra...mmmm! Torna cap al pare i diu:
-Ya estan los espagueti!!!
-MMM...que bueno este aperitivito que nos has preparado! -Diu el pare de l´any mentre fa veure qe se´ls menja apropant-se´ls molt a la boca. Molt eh!!Ho semblava de veritat!

I ja l´ultima actuació la fet auna dona que renyava a la seva filla ( de 7 o 8 anys):
-Pero bueno...no te he dicho que no te enfilaras allí?? Yo es que no sé en qué idioma hablo! Que no ves el peligro de las cosas???? Me dejas atónita!
I vostè a ella senyora, amb aquest vocabulari i tanta ironia!!!

En fí...que la realitat sempre supera la ficció. I la vida...és una cabaret.

viernes, 9 de abril de 2010

"No vull demostrar res, el que vull és mostrar" va dir Fellini BY LAIA

Bona tarda de divendres a tots! Només un parell de línies per:

1. Recomanar-vos l´exposició de FEDERICO FELLINI El circ de les il.lusions, que es pot visitar al Caixa Forum de forma totalment gratuïta, aprofitem una de les poques coses que no es fan pagar a Barcelona.

2. Recordar-vos que els nostres peixets passen gana. Si cliqueu amb el mousse dins del seu aquari veureu que els podeu alimentar vosaltres mateixos.

Gràcies,

muas

i Molt bon finde primaverenc.

lunes, 5 de abril de 2010

BON DIA NUNAAAAAAAAAAA!!!!!!!! by Aru

Ja han acabat aquestes vacances. Curtes, per alguns. Molt curtes, per altres.
Lo important és la intensitat i no la durada.
Un moment bonic , per mi, va ser la matinada de dissabte, quan vaig sortir de l Antiga, a Puigcerdà ...i estava nevant.
I en 5 minuts tot estava cobert de neu. Els cotxes, el terra...les muntanyes que es veien de fons, els nostres abrics...

Ara estic a casa escoltant a Anthony and the Johnsons versionant "Knocking on heaven´s door".
Preciosa.

http://www.youtube.com/watch?v=uNnEReAd80w

Ànims a tots per començar aquests 3r trimestre (jo és que vaig amb calendari escolar), i aquesta estació...que esperem que no ens alteri massa la sang. Només lo just. O una mica més, va.
Jo demà torno al cole a cuidar als nens... tot i que em sembla que són ells que em cuiden a mi.
I m´ensenyen. M´ensenyen que dir "Bon dia" pot ser una festa, que trobar-nos després de la siesta pot ser una sorpresa brutal, que escombrar la classe pot ser super divertit... Que tot és més simple amb un somriure... i que si estàs trist... a vegades n´hi ha prou amb una abraçada per estar una miqueta millor.

lunes, 29 de marzo de 2010

APROFITANT EL TEMPS by Aru

Avui ha fet un dia bonic. Al matí semblava que estaria núvol, però poc a poc ha anat sortint el sol. Com passa, a vegades, amb la vida en general,oi?

He anat a dinar amb la meva iaia, i a l´hora del cafè ens ha explicat que recordava com a casa seva es feia el cafè amb una cassoleta de terrissa... i que era tan bò!
També m´explicava com era d´especial el moment del porró a la taula...i que se´l passàven, un per un, començant pel pare, evidentment.

Realment és una sort tenir avis, que són testimonis de tantes coses que van passar, de tants canvis, i és un luxe que les comparteixin amb nosaltres.
Els que encara tenim avis o àvies... hauríem d´intentar passar més estones amb ells. I ja no ho dic per ells, perquè no estiguin sols...que també eh!...però per nosaltres, perquè podem aprendre´n molt, perquè hi ha històries brutals... que no estan escrites a cap llibre.


Bones vacances a tots. I aprofiteu el temps.

jueves, 25 de marzo de 2010

UNA MICA DE PRIMAVERA by Aru

Avui serà un dia millor.
Ahir, dimecres, va ser un dia durillo:
1:30 de la matinada arribo a casa.
He estat currant amb el càtering i ha sortit tot malament.
Una mosca en el got d´un senyor, postres que arribaven després dels cafès, aigua natural que havia de ser freda (i natural, en el sentit de "sense gas"!!!), un plat de codillo amb nosequé que desapareix..
No he sopat però ja no tinc gana.
Els peus em fan un mal increible.
Penso en algo bò que hagi passat durant el dia...
Pujo pel carrer del cole, pel matí, veig el terra cobert de pètals roses i blancs. Queien del cel. Miro cap a dalt. Del pati d´una d´aquestes torres que hi ha per Vallvidrera sortien les branques d´un ametller.
Una mica de primavera, almenys, en un dia tan gris.
Em quedo amb això del dia d´ahir.

miércoles, 24 de marzo de 2010

Arrivederci Roma...by Aina

Rutes amb moto a la nit i a l’alba, la Roma più bella que he vist mai, tota per tu, deserta, quieta, abandonada, pedra i més pedra, però que al mateix temps resisteix, continua aqui, sempre inmensa, sempre imponent, ho serà sempre… Malgrat els italians, com diuen aqui, malgrat tots els mals que té l’Itàlia no deixarà mai d’essere bella. Il Quirinale, Piazza Venezia, Colosseo, San Pietro a la llum de la lluna, els ponts sobre el Tevere. L’esmorzar al bar de bon mati, caffè, cappuccino, cornetto, Romoli… entraves a Romoli i et posaves content, aquella bona olor, tot tan maco, tot ta bo… La pizza al taglio a qualsevol hora, quin gran invent! funhi porcini, fiori di zucca. Monges, cures, el Papa, la guardia svizzera, sants i turistes i esglésies i més esglésies, blanques, plenes de llum, precioses… Battiato, de Gregori, Paolo Conte i ancora Battiato, maestro di vita! com li deien al concert… vaig veure Battiato, un mito! La Historia, sentir el pes de la història, l’estàs trepitjant, està sota els teus peus, al teu davant, on ara estàs tu van ser-hi els més grans, César, Michelangelo, Borromini... Casi cinc anys de Porta a Porta i Gigi Marzullo (esta va para Carlos: Buonasera buonanotte cari amici di rai1…) De metros decadents i busos plens de gent però on ningu paga… D’amatriciana, carbonara i caccio e pepe i de pasta, pasta i més pasta, que bona...
Casi cinc anys d’amors i d’odis cap a una mateixa ciutat, d’admiració i incomprensió a la vegada.
Arrivederci Roma, n’estic segura, tornaré encara que ara vull anar-me’n. Recordaré, com passa sempre, només les coses bones, recordaré que aqui il cielo è sempre più blu...i hi tornaré algun dia de vieja conocida, de vella amiga.

lunes, 22 de marzo de 2010

Ja está aquí... BY LAIA

La primavera ha arribat plujosa a Barcelona, igual que va arribar i va marxar l´hivern (un respiro por favor!). Diuen que demà farà sol... a veure si és veritat. Com a mínim sabem amb seguretat que el sol arriba, com a màxim, dissabte ... i ve amb avió i des de Roma ; )

Com que no tinc gaires més paraules per aquest matí plujós de dilluns us deixo amb les de Machado, que en sap més i són molt adequades. Bona setmana a tots!

La primavera besaba
suavemente la arboleda,
y el verde nuevo brotaba
como una verde humareda.
Las nubes iban pasando
sobre el campo juvenil...
Yo vi en las hojas temblando
las frescas lluvias de abril.
Bajo ese almendro florido,
todo cargado de flor
—recordé—, yo he maldecido
mi juventud sin amor.
Hoy, en mitad de la vida,
me he parado a meditar...
¡Juventud nunca vivida,
quién te volviera a soñar!

ANTONIO MACHADO

miércoles, 17 de marzo de 2010

millor riure..by aina

Aquest mati al bus hi havia un boig. No es cap novetat, en troves al carrer que criden, al metro que insulten i parlen sols, pero el del bus d'avui era especial, ell reia. No molestava a ningu, anava al seu rollo, pero reia a carcajada limpia, en serio es partia literalment la caixa i la seva risa era contagiosa, al menys a mi m'ha fet somriure. Ha sigut bonissim, veies la gent fent cares rares, incomodes per aquella persona que desmontava la normalitat del trajecte, es movien i buscaven al misterioso hombre feliz. Davant meu hi havia una senyora tota posada i molt seriament ens mira amb cara de preocupacio a mi i al senyor del meu costat i en diu: no pot ser aixo! Jo l'he mirat sorpresa, pensant que es el que no pot ser i el senyor del meu costat li diu: meglio ridere che piangere! (millor riure que plorar). Pues clar que si, millor algu que riu de bon mati que no les cares de mala llet que es veuen normalment. Jo avui no estava especialment contenta pero gracies a ell he baixat del bus somrient i he pensant que els que estan bojos son tots els que anaven amb cara d amargats, amb el sol que feia, mentre passavem per davant de san pietro, estant vius...Tots tenim les nostres hostories, els nostres problemes, pero he pensat que es veritat, millor riure sempre que es pugui...i en realitat es pot CASI sempre o sigui que millor riure. Sempre.

martes, 16 de marzo de 2010

VIVA LA MÚSICA!! by Aru

Cada dia desperto els nens de la siesta; canvio als que s'h de canviar, poso als altres l'orinal, els hi rento la cara, els pentino... i quan els vaig tenint llestos els faig asseure a les cadiretes a mirar un conte.
El divendres, com que ja teníem ganes de cap de setmana, enlloc de fer-los seure els hi vaig posar música perquè balléssin. Portava un cd que faig servir per les classes de jazz amb les nenes.
La 1a cançó que vaig escollir va ser "summercat" (la de tonight tonight). Es van tornar bojos! Saltant i ballant! l'Àlex, un nen que és molt còmic, se la sabia tota i semblava al.lucinat de que estigués sonant A LA CLASSE aquella cançó que li deuen posar sempre a casa. Era boníssim.
Després va sonar la de "Moving"; quan va sonar la 1a nota l'Àlex va fer muviiiin!!!! i es va acostar al radiocassette emocionat; Es quedava mirant-lo com si esperés veure alguna cosa que sortia d'allà. Es va quedar allà davant. Ballant i mirant l'aparell fins que va acabar la cançó!!!
Ja eren casi les tres... i els hi vaig posar l'última cançó, aviam si la coneixíen. "I gotta feeling" de Black eyed peas.
Bueno...increible. En sèrio. L'Àlex cantava amb els ulls molt oberts. No es sabia les paraules exactes però feia les vocals que tocaven. Té 2 anys i mig eh!!! Brutal. Jo flipava. I ell anava movent el cul d'un cantó a l'altre i aixecava les mans com si vulgués que tots el seguissin. Com si fos un super cantant en un concert multitudinari.
Sóc fan número 1 d'aquest nen. I dels seus pares que li deuen fer escoltar música tot el rato enlloc d'enxufar-lo a la tele. Olé.
Però... les azañas del super niño estrella del rock no acaben aquí:
Ahir dilluns, mentre estaven dinant, jo em passejava d'una taula a l'altra i els ajudava a menjar, com sempre. De repent sento l'Àlex que feia uooooooooo. Me'l miro.Tots els nens de la seva taula també se'l miren divertits. Jo li ric. I torna a fer uoooooo. Jeje. L'escolto atentament perquè estic segura que està cantant alguna cos. L'Àlex no crida i prou. Ell canta cançons reals. Segueixo passejant per l'aula...i de sobte ho identifico. "Uooooooooo uooooo".
Senyors i senyores, està cantant "viva la vida" de Coldplay.
M'encanta.
És un crack.
Un autògraf siusplau!!!!!!

Per "reality"... EL NOSTRE! By Laia

Estic una mica cansadeta ja de tant “reality”. Els “realitys” els vivim cada dia la gent normal quan ens llevem i marxem a treballar, es viuen en 1a persona i a diari, pel carrer, ... NO VOLEM “realitys” per la tele ostres! Volem ficció! Encara que sigui ficció disfressada de realitat però que sigui ficció, joder! Perdó. De rutina i vida quotidiana DE VERITAT ja en tenim tots una bona dosi diaria, amb els seus moment bons I REALS, i els seus problemesTAMBÉ MOLT REALS per desgràcia. No ens interessa veure realitats forçades d´un grup de penjats tirats en un sofà discutint-se per qui s´ha menjat l´últim tros de xoriço! Díga-li “Gran Hermano”, díga-li “Ni-NI” o díga-li “LA isla de los tomadores de pelo” i canviem el sofà per una platja... Toca´t els nassos! Això és una presa de pèl!. Aina, MI SENTO PRESA PER IL CULO!. El tema de l´ Escassi ja prefereixo ni tocar-lo perquè per veure una colla de gallines barallant-se per un pavo que està molt bo, sí d´acord, però que està forrat, i juga a ser el marajá d´Espanya... jo... què vols que et digui...

El bon reality és el que vivim cadascú de nosaltres en la pròpia pell. A la televisió, si us plau, no ens hi foteu més dosi de realitat “basura”.

lunes, 15 de marzo de 2010

Hoy puede ser un gran día... BY LAIA

Avui és dilluns i diuen que PER FI comença el temps a estabilitzar-se, una miqueta, i que la primavera està aquí ja... “ a la vuelta de la esquina”. Crec que pocs anys l´hem esperat tan ansiosament la primavera, després d´aquest hivern tan fred i, sobretot, tan passat per aigua. No estem acostumats al mal temps a Barcelona i, definitivament, no ens agrada gens aquest clima tan britànic.

Us deixo amb una cançó que em dóna MOLT BON ROTLLO per començar la setmana (que per mi serà heavy):




ÀNIMS QUE com deia el Serrat “hoy puede ser un gran día... DURO CON ÉL”.

martes, 9 de marzo de 2010

FELICITATS ALEX BY les 3

EL BLOG "LA GENT ES TREU LES ARRUGUES" felicita avui oficialment i de forma pública a un dels seus seguidors i, sobretot, AMIC.
FELICIDADES GUAPO! UN super abrazo de las 3 bloggeras, te queremos!.

LA CONCÒRDIA by Aru


Només us deixo aquesta foto pq veieu la plaça...on tantes estones hem passat alguns de nosaltres, estius, hiverns, asseguts a la porta de l´església, als bancs, a les terrassetes fent el vermutet... En fí, perquè la veieu d´una manera diferent i preciosa.

M´ ha caigut un floc de neu... tot pujant per Muntaner BY LAIA



Ahir va caure la nevada de la dècada (això diuen, jo pensava que feia més temps) a Barcelona. Per mi va ser un dia bastant emocionant. Suposo que el fet de trencar amb la rutina sempre provoca aquesta sensació. Em vaig enterar de que estava nevant per un SMS de l´Aru: "ESTÀ NEVANT!" Vaig flipar.

Com la majoria de la gent jo creia que no cuatllaria (crec que aquest és el verb correcte), però... vamos si va cuatllar! Des de la feina veiem com anava nevant, cada cop més... i era bastant alucinant. A les 5 i poc de la tarda em van informar de que SUSPENIEM TOTA ACTIVITAT. Es pensaven que jo no volia marxar perquè no feia gaires intencions de recollir... però és que jo no havia entès que marxavem!!! Pensava que parlaven de que es suspenien les classes, o sigui tota activitat dirigida al “públic”. Ostres que em diguin QUE FOTEM EL CAMP!!! Ei que tots a la P_ _ _ calle! Que marxem cap a casa! Jajajajaja.

Bueno, que al final vam plegar abans del previst, vaig agafar el ferrrocarril, que anava a tope, tothom comentava el fenòmen de la SUPER NEVADA! Tothom anava amb els cabells mullats i alguns fins i tot PORTAVEM restes de neu damunt les espatlles. Pel carrer em va caure un floc de neu enorme, devia de caure d´alguna finestra, d´algun lloc on s´havia anat acumulant... Vaig mirar cap a dalt pensant que seria un regal d´un colom... però no, i vaig riure, em va fer gràcia que em caigués una bola de neu damunt del cap pujant per Muntaner, i de cara em vaig trobar amb un senyor, que m´havia vist i que també somreia. Vam somriure´ns els dos com sorpresos, “que curiós i divertit i fantàstic això de que nevi a la nostra ciutat, i d´aquesta manera!”.

Vaig arribar a casa esperant veure com estaria la meva terrasseta... i ooooooh! Quan vaig entrar... QUE XULA LA TERRASSA TOTA NEVADA!!! Preciosa. Vaig passar la tarda a casa, veient com nevava i contenta per aquest fet excepcional a Barcelona...