Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

jueves, 28 de enero de 2016

La iaia divertida BY LAIA


Avui és 28 de gener... ja fa dies que el veig venir pel calendari. És el cumple de la iaia. Quan m'he llevat i he pensat "ja ha arribat el 28 un altre cop", m'he posat trista un segon, però després he recordat quan dormiem a la seva habitació, amb el plegatin, escoltant "Parlar per parlar".

I he començat a recordar moltes altres coses, ...que a ella li agradaria que la recordéssim rient, segur!

Quan érem petites sempre sèiem malament per tot arreu, com tots els nens. Sèiem a les cadires i ens gronxavem només recolzades en les potes del darrera, o sèiem damunt del raspatller del sofà i ens tiravem cap enrera... fèiem aquestes tonterietes tan divertides. I un dia la iaia va seure al raspatller del sofà amb els peus penjant, com si la veiés... tan mona, amb la seva faldilla per mitja cama i les seves mitgetes finetes... i les sabatilles, bé, doncs es va enfilar allà com un canari i es va caure cap endarrera i es va fotre una òstia al clatell amb la taula de vidre, pobreta! Crec recordar que es va fer sang i tot... Després rèiem però! Vam riure tantes vegades recordant-ho!

I quan anàvem a la platja, a Badalona, que abans de marxar ella ho deixava ja tot a punt pel dinar. Alguna cosa fresqueta generalment, que no donés molta feina; una amanida de pasta, uns ous farcits... ensaladilla només si era sense mayonesa i sense pèsols (que a l'Aina els pèsols no li agraden). Hi anàvem amb ella i la Maria, la seva amiga, i ens ho passavem molt bé totes cinc. I per la tarda anàvem a patinar per la Rambla i la iaia seia en un banc i saludava a la gent que coneixia i ens donava diners perquè anéssim a buscar un gelat o unes patates a la xurreria aquella del Carrer de Mar. Un dia, patinant per la Rambla de Badalona vam fer-nos amigues d'una nena i quan ens va preguntar els noms i l'Aruna li va dir el seu, la nena va respondre: "Ah, yo también me llamo Aruna". I va seguir patinant i nosaltres no ens la vam creure i vam córrer a explica-li a la iaia que va riure i ens va dir "no li feu cas...".

I recordo la cara de la iaia el dia que l'Aru i jo fèiem la comunió (sí, vam fer la comunió, tonterietes d'aquestes que es fan quan ets petita... i vols una festa i ser el centre d'atenció), quan ens va veure arribar amb els cabells sueltos! Havíem anat a la pelu, que es deia "Pelitos", allà al carrer Lluçà, i ens havíen fet un monyo de puta mare però nosaltres dues vam anar corrents cap a casa perseguint-nos i quan hi vam arribar ja no portavem el recollit sinó uns cabells despentinats amb 4 clips penjant. I ella que volia que anéssim sempre peninades i no hi havia manera... Pobra dona! Quan el capellà ens va dir i repetir "el cos de Crist" i nosaltres no sabiem que havíem de dir "Amén" no li vaig veure la cara a la iaia... però casi que millor.

Era molt carinyosa i molt divertida, sobretot quan ens explicava que s'havia trobat una veïna i que li havia dit allò o allò altre i la imitava fent veus i cares... i nosaltres ens pixàvem. Que bona que era!


Encara que l'enyoro cada dia, és igual el temps que passi, em quedo sempre amb els somriures i amb la imatge aquella d'ella ballant amb un Ginés molt petit al menjador de casa seva, tan feliç!