... nobody is perfect... BY LAIA

Sovint tenim la desagradable costum de jutjar-nos i criticar-nos nosaltres mateixos més que ningú altre. Per què vaig fer això? Per què sóc així? Per què tinc tan mala llet? O al contrari, per què tinc tan poca sang a les venes? (que no és el meu cas però hi ha gent per tot! Jejejej) . Per què repeteixo els errors i ensopego no 1 ni 2 sinó 30.000 vegades amb la mateixa pedra, per què sóc tan caòtic, o tan pessimista, o tan mega happy quan no hi ha motiu... Jo què se, dependrà del que sigueu cadascú, dels defectes que tingueu.
Però de vegades necessitem donar-nos una mica de marge, una “tregua” a nosaltres mateixos,
EI! TRANQUI QUE FAIG EL QUE PUC, QUE NINGÚ ENS EN ENSENYA i anem esquivant els “baches” com podem, com si fessis slalom no?, a la dreta, a l’esquerra, ... ups un barranc, COMPTE!. I que... EI! QUE SÓC MOLT GUAY I TINC MOLTES COSES BONES!, que m’he equivocat, que no sóc perfecte, ok, i... ?
ACCEPTEM-NOS UNA MICA i fixem-nos en les coses bones que tenim i que fem, que no passa res per no ser un 10, que la imperfecció és bonica i que som humans i és el que ens toca... aprendre... a base d’òsties...jajjajaja.
La meva àvia em va dir un dia (fa uns 8 o 9 anys quan jo plorava desconsolada damunt del llit, jejejejej)
... una parella no és criticar les coses dolentes de l’altre sinó fer petits els seus defectes, treure’ls hi importància...
Penso que podem extrapolar-ho a la gent que ens estima en general. La gent que t’estima no t’enfonsa, t’aixeca, et tira cap amunt, et treu de casa quan estàs rallada i et diu lo fantàstica que ets.
Que no t’enfonsin pel que has fet malament, que “te piropeen” per tot lo bo que tens... que com deia el Silvio:
“...no es perfecta, más se acerca... a lo que yo simplemente soñé”.