Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

jueves, 19 de diciembre de 2013

No és un adéu per sempre :) BY LAIA


COMPANY
Persona que n'acompanya una altra o està en la companyia d'una altra, habitualment o circumstancialment, per elecció o per casualitat. Company de classe, de joc, de carrera, de viatge. 

 
Recordo el dia que vaig arribar. El Pere em va avisar; "et presentaré la Carmen, no t'espantis, està molt atabalada i una mica despentinada...". Era el mes de juny i estàvem en plena campanya de preinscripcions. Va ser una formació a saco i a corre-cuita que la Carmen em donava entre preinscripció i preinscripció i entre trucada i trucada.
D'això fa 4 anys i mig, deu ni do, semblem iaies però sí, "com passa el temps".
Me'n vaig contenta d'haver-vos conegut, perquè des del primer dia (tot i que la feina, què vols que et digui, no m'apassionava), ha sigut força "portable" això de venir a treballar, gràcies a vosaltres, que m'heu ajudat, recolzat i somrigut.
La llista de noms seria llarga i innecessària, vosaltres ja ho sabeu.
Gràcies per les tardes tontes de feina entre "risas", deprés d'un St Tomàs amb una mica de vi, després d'algun intent de falsificació de títol, de preguntes absurdes de si som Blanquerna (havent respòs al telèfon dient "Blanquerna, bona tarda"), gràcies pels "picnics" al nostre súper restaurant preferit parlant de les múltiples utilitats de la coca-cola, del Dalsy-y te enchufo pal cole (m'heu ensenyat que es pot ser una mare molt pràctica i poc bleda si cal), els fax de tallers quan no quedaven places i les 3 "SIOE GIRLS" xiulavem quan entraven ;) , el 1,? dels regals... les sel·leccions musicals per suportar dies eterns, els ibuprofenos i paracetamols  intercanviats...
El Granier, el turc, els post-it amb encàrrecs al Nostrum.

Intento pensar en el moment en que ens van anar presentant... no sé... no recordo quan éreu desconegudes per mi, ara se'm fa estrany. De totes formes el més probable és que ens presentéssim soletes ja que la comunicació interna aquí brilla per la seva absència.

La veritat, és que ara que hi penso... hem rigut molt i hem fet de dies molt normals, moments molt divertits i especials..., de dinars que haurien pogut ser força depriments (no ens enganyem), àpats genials que ni en els millors restaurants hauriem gaudit tant. Que hem compartit bons moments i ens hem deixat les espatlles en els dolents (que n'hem tingut totes)... i que ha sigut molt maco òstia!.

(PARLO EN FEMENÍ PERÒ TAMBÉ HI HA HAGUT BONS COMPANYS, encara que els informàtics estan pilladíssims i són super frikis! ;).

US ASSEGURO QUE EM QUEDO NOMÉS AMB LES COSES BONES (i amb aquest trèbol de quatre fulles que em donarà molta sort). Demà ens acomiadem com cal, amb un petó i un somriure i ens desitgem BONES FESTES I BONA SORT! De totes formes això no és un adéu sinó un a reveure, que com diu una companya de "la casa" ;) "segur que ens tornem a trobar".


P.D. Acaba d'entrar un fax de tallers-salut escola... US HO PROMETO. Jo... xiulo, que demà plego (Carmen i Marta em perdonareu).



Gràcies per aCOMPANYar-me. 

martes, 17 de diciembre de 2013

SE EMPIEZA A ENVEJECER 
CUANDO SE DEJA DE APRENDER

                                 Proverbio Chino

jueves, 5 de diciembre de 2013

Com animals... BY LAIA

Aquest matí he pujat al bus i m'he assegut en un d'aquests raconets de 4 places, i he deixat el meu bolso i una bossa extra de les meves, com sempre carregada com una mula, al seient del costat. Hem de puntualitzar que el bus anava força buit. Al cap d'un parell de parades ha pujat una dona amb cara de gos rabiós que ha vingut cap al lloc on seien les meves bosses i ha fet una mena de grunyit mentre assenyalava el seient, ... He flipat i he aixecat el cap buscant la cara d'un orangutan sota l'abric, però no, no era un animal sino una dona la que era incapaç de dir "perdona, em permets?". I que segurament més enllà del "perdona..." no hauria hagut de dir res més, perquè jo m'hauria afanyat a treure les meves coses dels seients que evidentment són primer per les persones i després per les bosses,... després pels animals amb abric? (potser primer els animals que les bosses però acompanyats d'un humà que parli, si us plau).

He apartat els meus "trastos" del seu seient i la tia maleducada marrana no m'ha dit ni gràcies, que costa molt?. Jo li he dit molt clar però:

- DE RES!.

Hem arribat a un punt en que hem de grunyir?. Com si fossim animals de granja?. Quina pena que em fa i quina òstia que li hauria fotut a la orangutana aquella.

lunes, 25 de noviembre de 2013

Només amb tancar els ulls... BY LAIA

Quan estava a la cua per embarcar -que és com la cua a l'infern, esperant quin càstig et cau, si passes les probes de mida i pes de la maleta, si has sigut capaç d' "entaxonar-hi"  el bolso dins- doncs m'he adonat que, òstia!, m'havia deixat el llibre a casa i no portava absolutament res per llegir, durant tot el vol.
Un cop a l'avió, a falta d'experiències d'altres a les que recórrer, he tancat els ulls i he buscat en la meva pròpia biblioteca i he recordat quan volàvem a Roma amb l'Aru, per fer-li una sorpresa a l'Aina pel seu cumple, i quan vam arribar... i la seva cara. I somreia jo sola, amb els ulls tancats recolzant el cap al seient de Ryanair. 
 
I també he recordat un dia que l'Aruna i jo vam arribar a casa, a Felipe de Paz, i el Roger ens gravava amb el mòbil mentre nosaltres cridàvem i saltàvem (que havíem pres un parell de copes i estàvem contentetes).  I ell anava perseguint-nos amb el mòbil i se'l sent, en el video, que diu tot seriós: "encara no he entès què us fa tanta gràcia". I aquí ja reia, no somreia eh, jo em partia la caixa tota sola llegint els còmics de la meva estanteria mental. 

I també m'ha vingut al cap la imatge de quan amb la família gravàvem el video pels 80 anys de l'àvia... que hi havia escenes que no hi havia manera de fer-les perquè ens entrava la risa i ens encomanàvem uns als altres, i havíem de repetir-les una vegada i una altra... 

He obert els ulls i he demanat unes "pringles". Després de menjar-me-les, quan els he tornat a tancar, aquell gust a la meva boca m'ha portat a Londres, el primer cop que hi vaig anar, quan la mama ens va descobrir aquestes patates fantàstiques, que no es trobaven a Barna (ni a tot Espanya) que venien en un pot i s'apilaven unes damunt les altres, molt ordenadament i tenien gust a ceba i a "coses rares". 
Tots aquests records han anat donant una espècie de bon rotllo al meu cap (qui sap, potser estava segregant alguna substància plaent el meu cervell). I he pensat que quina sort puguer divertir-me tant, una estoneta, només amb tancar els ulls. 

viernes, 25 de octubre de 2013

¡Qué psicóloga ni qué leches! By Laia

Debo de tener cara de psicóloga... y yo no lo sabía. Carmen, mi compañera de SIOE, llega una hora tarde, llorando y despeinada... ¿Pero estamos todos locos?!!! OH MY GOD! jajajajajaja. Río por no llorar yo también.
Me dice que no sabe si es peor su hijo o su suegra... ves, almenos esto me consuela. No hay mal que por bien no venga que no tengo ni uno ni lo otro. Que su suegra tendría que ir al psiquiatra que está como una cabra, ... "tendríamos que ir todos" murmuro yo.


Que vaya semanita de locos llevamos todos. Que a veces parece que ya has llegado a tu tope, que al final mareamos a la cabeza de tantas vueltas que le damos. Y la mía está a punto de vomitar.

Entra otra compañera, ...
- Hola Laia, ... uffff... buenos días - lo dice así, suspirando ya de buena mañana. Yo alucino, realmente deben de ser los astros que estan un poco cabrones.

- Hola Rosa, ¿qué tal? - le digo intentando sonreir con la voz.
- Bien... pfffff... deseando ya que sea viernes.
- ¡¿No es viernes?! - me he asustado de verdad, quién pudo ver mi careto sabe que no miento.
- jejejjee, sí sí, digo por la tarde...
- Ahhhh... - aquí ya estaba yo a punto de salir corriendo... PERO HASTA MUY MUY LEJOS.

P.D.: REFLEXIONO: De lo que debo de tener cara es de MUY LOCA y por eso se identifican conmigo... está claro... ¡qué psicóloga ni qué leches!.


martes, 22 de octubre de 2013

NO PASSA RES!!!!! by Aru

Aquest matí he sortit de casa amb el temps junts, com de costum, he anat cap al metro de Badal i mentre baixava les escales he sentit que arribava el metro, i m'he posat a córrer...perquè...clar, ja sabeu que sino el pròxim podría trigar... 3 MINUTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Total, al tercer esglaó que baixava corrents m'ha fallat el tormell dolent (el de la cama de la ciàtica), he sentit un creeec, i he flipat amb el mal.
M'he quedat allà fent cara de "me muero" agafada a la barana. (brana?Berana?) ...en fí, allà agafada amb les dues mans per no caure.
Llavors m'he començat a marejar, ha vingut una noia, ha vingut un treballador del metro, m'he tret la camisa...(portava samarreta a sota eh, tranquils), m'he estirat a terra, allà atravessada a les escales, amb els peus enlaire, vigilant amb el peu xungo...i ventant-me amb... no sé ni què era.
Quin show Aruna. molt bé.
La gent passava com podia per sobre meu, i jo deia "perdón eh"... i la gent no no pasa nada, ¿estás bien?, ¿estás mareada?, i jo allà al mig. Amb el gel al peu. Ocupant tota l'escala.
A partir d'aquí ja han vingut els de l'ambulància, un noi i una noia molt simpàtics, ell m'ha pujat agafantme per la cintura i fent conya "por una vez que no subo a una octogenaria"...i ella m'explicava lo difícil que es encontrar pareja con 32 años, y que total para salir y encontrarme a sapastres y babosos..., després cadira de rodes, ambulatori de Manso, radio...Res trencat. Buf. Només és un esguinç.
Vinga va que això no és res, tampoc. Així em donaran més dies de rehabilitació i em curaré molt bé.

viernes, 4 de octubre de 2013

El valor de la cultura (i el preu)... BY LAIA

L'altre dia vaig pillar, de casualitat, una entrevista a una senyora (no puc dir qui era ni a què es dedicava perquè estava començada, ... vaig deduir que era escriptora, que tractava temes d'intel·ligència emocional entre d'altres). Parlava de l'educació i de la cultura; deia que no ens importa gastar-nos 200 € en un telèfon, un i-pad, una tablet, o molts més diners en d'altres productes de tecnologia súper avançada, i que en canvi ens descarreguem música i pel·lícules per internet perquè "ostres, és que els cd's són caríssims!". I vaig pensar que tenia raó, que jo l'altre dia vaig comprar-me una peli al FNAC i vaig pagar 15 € i em va semblar una burrada (una peli que no era cap novetat). 
Deia que és molt important que donem un valor a la cultura i que transmetem aquest valor a les generacions que pugen, que es pensen que la cultura és gratis i que no la fa ningú, perquè està penjada a la xarxa i te la pots baixar quan vulguis i veure-la o escoltar-la a la carta. Que els nens petits veuen que els seus pares es compren una pantalla plana o un telèfon últim model i que es queixen perquè han de pagar 20 € per un cd, que algú ha gravat, que algú s'ha esforçat cantant-lo, que hi ha uns músics darrera que hi han estat treballan, i que també han de menjar i viure de la seva feina. Penso que hauríem de fer una reflexió tots plegats, que no podem menysprear la feina d'aquests professionals. Res més. I jo també m'he baixat música d'internet, però... potser sí que podíem pensar-hi 2 minuts.
 
Les últimes tecnologies costen 200 (o 2.000) euros i la cultura no en val ni 15?.
Reflexionem una miqueta i que els "peques" vegin que la cultura és una cosa que val la pena pagar.
 
Sé que n'hi ha molts de vosaltres que em saltareu a la jugular però bé, mai plou a gust de tothom ;) 

(Sí, es diu "jugular", ho he buscat al diccionari). 

lunes, 30 de septiembre de 2013

El simpático del banquero... BY LAIA

Voy al Banco antes de entrar a currar:
- Hola buenos días, quiero hacer una transferencia a esta cuenta... 
- Nombre del destinatario?
- Pepito Pérez
- ¿Dirección?
- ¿Dirección????
- Sí, dirección - dice el tío chulo.
- ¿No es suficiente con el número de cuenta y el nombre?
- Dirección es un dato obligatorio
- ¿...? dirección... - estoy flipando de buena mañana - pero ¿dirección de dónde vive????
(risita irónica del capullo del banco) - sí, normalment dirección es de dónde vive...
(quiero matarlo) - ... Puede ser dirección ELECTRÓNICA, ...
- Pués ni idea, no sé dónde vive... me parece innecesario pero... 

(Va home va! que es lunes y son las 8 y media de la mañana... don't touch my balls leñe!) 

- Bueno, no la ponemos, no creo ni que se lo miren.

¿Y entonces "pa" que tanta gilipollez?. Yo alucino. 

viernes, 27 de septiembre de 2013

AMB LA BOCA OBERTA ...by Aru

Així m´he quedat quan he vist l'anunci que ara us ensenyaré. He posat al google "masaje Barcelona", buscant massatges descontracturants per l'esquena... i mireu què he trobat por el módico precio de
1.000 euros!!!!!


¿ Quieres disfrutar de un masaje erótico único ? TantraTouch presenta el masaje Twin Massage un masaje erótico a cuatro manos realizado por dos hermanas. Disfruta del placer de este masaje único, por tiempo limitado realizado por nuestra experta masajista Aitana y su hermana. La complicidad de dos eróticas masajistas que se conocen de toda la vida sólo para el cliente más exquisito.
Precio:
1,30 horas 1000 €  I.V.A incluido




He flipat. digueu-me ingènua.
...Pagant...St. Pere canta, tu!

Cuando somos grandes, somos ENORMES... BY LAIA

Y digo esto porque hay pequeños gestos que nos magnifican, como el perdón, como el tragarse el orgullo, como el relajarse y olvidar cosas malas y dar segundas oportunidades. Hay cosas que nos hacen sentir bien, que nos susurran al oído "lo estás haciendo como debes", mientras las llevas a cabo. Y te sientes genial cuando te arrancas el rencor y el mal rollo y sólo dejas en tu piel las buenas sensaciones y recoges toda tu energia entre tus manos y se la contagias a alguien con un abrazo. No me he tomado un tripi, ni voy fumada, ... sólo que a veces hay que dejarse de chorradas y ser simplemente bueno. Ser buena y sonreir y hacer aquello que te da paz. Y hacer caso de los chismes y las gilipolleces que te aconseja la gente, tipo "aguanta, no llames, no digas, ¡orgullo!, ... haz ver, deja de hacer ver... bla bla bla, ble ble ble, ..." sólo te convierte en alguien diminuto, nunca más grande ni mejor.
 
Perdonar te hace más grande que cualquiera, 
DAR te hace enorme,
Abrazar te hace colosal.
 
Ser bueno no tiene precio... para todo lo demás... ya sabéis ;) 

 
P.D.: Colosal; de gran tamaño, gigaNTESCO, maGNIFICO, eXTRAORDINARIO, ESTUPENDO, FENOMENAAAAAL ! oh yeah  :)

miércoles, 25 de septiembre de 2013

"¿Y TENIENDO YO MÁS ALMA, TENGO MENOS LIBERTAD?" by Aru, i Calderón

Encara no volo, però camino i salto, i corro una mica i tot, i faig exercici.

L´altre dia un anònim va deixar un comentari a una entrada antiga del blog, en la que jo explicava que estaba malament de l´esquena, de la ciàtica, que no podía ni posar-me els mitjons.
Aquesta persona anónima havia entrat al blog per casualitat, buscant algo al Google; i em deia que ho sentía, que sentía que esitgués malament, que m´estigués passant això.
La empatía d´un desconegut m´ha fet escriure  avui, sense estar massa inspirada; per dir que estic millor.
Que l´operació, per qui no ho sàpiga, va anar bé, que des de llavors no he tingut ciàtica ni aquells dolors descomunals. Que estic fent rehabilitació i que espero tornar a ballar d´aquí poc.
Que segueixo volant només en somnis... però ja estic més a prop de fer-ho també a la realitat.
I tornant al tema que no estic molt inspirada... he buscat la inspiració en algú altre.
Així que us deixo un poema, un fragment de "La vida es sueño", que probablement quan comenceu a llegir direu ah, sí...Però que us proposo que torneu a llegir detingudament, com he fet jo avui, redescobrint-lo. I als que ja el coneixeu molt bé...
Doncs el podeu llegar també, que és molt... inspirador ;-)


¡Ay mísero de mí...!
[Soliloquio: Fragmento de La vida es sueño]

Pedro Calderón de la Barca

¡Ay mísero de mí, y ay, infelice! 
Apurar, cielos, pretendo,
ya que me tratáis así
qué delito cometí
contra vosotros naciendo;
aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido.
Bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor;
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.


Sólo quisiera saber
para apurar mis desvelos
(dejando a una parte, cielos,
el delito de nacer),
qué más os pude ofender
para castigarme más.
¿No nacieron los demás?
Pues si los demás nacieron,
¿qué privilegios tuvieron
qué yo no gocé jamás?


Nace el ave, y con las galas
que le dan belleza suma,
apenas es flor de pluma
o ramillete con alas,
cuando las etéreas salas
corta con velocidad,
negándose a la piedad
del nido que deja en calma;
¿y teniendo yo más alma,
tengo menos libertad?


Nace el bruto, y con la piel
que dibujan manchas bellas,
apenas signo es de estrellas
(gracias al docto pincel),
cuando, atrevida y crüel
la humana necesidad
le enseña a tener crueldad,
monstruo de su laberinto;
¿y yo, con mejor instinto,
tengo menos libertad?


Nace el pez, que no respira,
aborto de ovas y lamas,
y apenas, bajel de escamas,
sobre las ondas se mira,
cuando a todas partes gira,
midiendo la inmensidad
de tanta capacidad
como le da el centro frío;
¿y yo, con más albedrío,
tengo menos libertad?


Nace el arroyo, culebra
que entre flores se desata,
y apenas, sierpe de plata,
entre las flores se quiebra,
cuando músico celebra
de las flores la piedad
que le dan la majestad
del campo abierto a su huida;
¿y teniendo yo más vida
tengo menos libertad?


En llegando a esta pasión,
un volcán, un Etna hecho,
quisiera sacar del pecho
pedazos del corazón.
¿Qué ley, justicia o razón,
negar a los hombres sabe
privilegio tan süave,
excepción tan principal,
que Dios le ha dado a un cristal,
a un pez, a un bruto y a un ave?

jueves, 19 de septiembre de 2013

VIERNES?????????????? by Aru

Merda.
Perdó per començar així eh, però...joder merda!
Obro el mail. 10 correus nous des d´ahir. Cap de "personal".
Un de Hibiscus del dia (ofertes mooooolt bones que no miro mai perquè no tinc pasta).
Tema: HOY ES VIERNES.
I penso: Que burra Aruna, no saps mai a quin dia estàs.
VIERNES!!
OLE OLE!!
iuhuuu!!!
lirolaaaaa...
lairolaaaa...



...però....

...ahir....era...
avui....tinc dentista...
Tenia dentista dijous 19....
NO ES VIERNES MENTIDERS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
QUINA RÀBIA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
QUE ÉS DIJOUS COLLONS!!!!
PER QUÈ DIUEN QUE ES VIERNES?

Bueno. Ja està. Que és dijous i està molt bé eh...però...NO ÉS PUTO VIERNES!!!!
...ja està.
Ja m´he desfogat.
Vinga ànims!! que demà SÍ QUE ÉS VIERNES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

martes, 17 de septiembre de 2013

... que l'aigua era fresa... i es podia beure. BY LAIA

De vegades prendre una decisió costa i ens fa mal i l'anem posposant, l'anem evitant tot i que sabem que és inevitable que un dia  l'haguem de prendre, perquè fot... i perquè de vegades els oasis poden satisfer-nos, almenys mentre duri la il·lusió fictícia del miratge.
 
A mi no m'agrada patir, suposo que a ningú, i he fet veure que no estava adonant-me de que era un miratge això que veia i m'agradava tant, he fet veure que el sol hi brillava de veritat i l'aigua era fresca i bona i es podia beure. 
 
De vegades cal fregar-se els ulls ben fort per veure la realitat, encara que això ens faci vessar algunes llàgrimes. 
 
I també alguna vegada, suposo, que el lloc meravellós ho serà de veritat i no una il·lusió impossible.
 
... no, no ho suposo, n'estic segura. 

lunes, 9 de septiembre de 2013

que la felicitat no es posposa... BY LAIA



Divendres passat l'Aru i jo vam anar a dinar amb la iaia, tenia ganes de menjar "peixet" ;)
Durant el dinar, en el que es va posar les botes tot i que, com sempre, ella no tenia gana, va deixar anar algunes de les seves frases estel·lars (com que ella si fos jove també seria així com jo... "pintoresca"). 

Però la millor va ser quan ens va dir que ella abans pensava en "Jo faré això i faré lo altre, i arriba un dia que allò ja no ho pots fer". I ho va dir sense dramatismes, ni cares de pena, només ens donava un consell, ... suposo. 

"sempre penses que ho faràs algun dia, en un futur...".

Estic d'acord amb la iaia -que és més sàvia que tots, per descomptat- en que quan pensem que ja serem feliços més endavant, quan les coses canviïn, quan trobem algú, quan canviem de feina, quan tornem a..., quan vinguem de..., quan tinguem una casa a... al Congo Belga, què més dóna ... que és igual, el que sigui!, que ens equivoquem perquè només tenim una vida i la felicitat no es posposa i sovint s'ha de lluitar per trobar-la. 

I s'ha de lluitar ara, ara que encara tenim futur... per gaudir-la.

 

viernes, 6 de septiembre de 2013

I´M BACK también. by Aru

"...Who goes in and then stays inside
Oh, the demons come, they can subside..."


Fa rato que escolto música...(the Revenants, Bon Iver, Joe Purdy... ) bueno, que la sento, i de repent sona una canço, i veus que t´animes, i pujes el volum encara que estàs al despatx i saps que l´hauràs de baixar aviat. I somrius i penses..."Què faria jo sense música?".
Avui...que tinc un dia raro i no sé perquè, o sí que ho sé... però potser no és un motiu suficient o aparentment prou important com per fer-ho un MOTIU OFICIAL. I dius "...ai..no sé què em passa avui"
:-)
Doncs això, que ja hem tornat de vacances, de la baixa i de tot plegat, i aquí estem...disposats a seguir endavant amb lo de sempre... o a canviar-ho si no ens agrada prou.
 Aquí estem, amb la música... que ens empeny a vegades a fer coses que no ens atrevim a fer, a dir coses que no voliem dir, però que havíem de dir, que ens empeny a pensar que el dia... potser encara es pot arreglar. Que és divendres collons!! (per què parles tan malament  diría la iaia).

Que... gràcies per la música, encara que segur que ja ho hem dit mil milions de vegades.

lunes, 26 de agosto de 2013

De vuelta (que no de vuelta de todo)... by Laia


Aprovecho este momento de saturación del proyecto (del posgrado, que tengo que entregar en breves), para dar señales de vida en nuestro blog, ¡que estamos bien y seguimos al pie del cañón!, sólo que nos hemos ido de vacaciones… y hemos vuelto, y nos hemos dado un poco de ostias con la realidad, hemos anulado algún plan (aunque para eso están los planes, a veces, para anularlos), hemos visto lo que hay aquí y… y lo que no, … Bueno, que han sido momentos intensos podríamos decir, que os voy a contar ;)

Tengo que entregar el proyecto el día 6 y el día 13 hacer la exposición oral, … que me apetece lo mismo que darme con la cabeza en la pared esta que estoy viendo aquí delante de color morado (sí, que el despacho de mi madre es mu modenno).

Hay muchas muchísimas cosas de estas últimas semanas que me gustaría comentar por aquí, pero bueno, ya iran saliendo en los días venideros. De momento me centraré en 2 de éstas. La primera, los deseos. La segunda, un libro. La tercera, … ups, dije 2, ¿verdad?, bueno, la tercera será sólo una brevísima reflexión acerca del optimismo.

1. Creo que ya había comentado este tema anteriormente, pero, a riesgo de ser pesada y demasiado insistente, vuelvo a insistir en eso de que los deseos NO SE PIDEN EN VOZ BAJA, que nadie los puede escuchar, que son leyendas urbanas, que lo que se quiere de pide bien alto y clarito, para que los que te rodean –y quizá puedan hacer algo para que éstos se cumplan- se puedan dar por enterados. SI QUIERES ALGO DILO.

2. Y así de fluida enlazo con lo del libro que os decía, porque, mientras lo escribo, veo que viene a ser todo un poco lo mismo. Se trata de “La soledad de los números primos”, que me la he leído hace nada, y que vaya depresión ¡POR DIOS!. Es un buen libro, está escrito… diría que muy bonito, me ha gustado leerlo (me lo compró un amigo en un aeropuerto, a modo de despedida, … quizá esta historia os la cuente otro día), pero los personajes tienen todos un enoooorme problema de comunicación que les hace, según mi parecer, desgraciados de por vida. Quedan tantas cosas por decir en esta historia, aparece tantas veces la frase tipo “y quise levantarme y cogerle de la mano”, o “y quise gritarle que se quedara”, o “y quise abrazarle y decirle que lo sentía”… y siempre la sigue una del tipo “PERO NO HICE NADA”. He querido chillar y tirar el libro por la ventana en varias ocasiones, ¡qué impotencia, qué rabia, qué cobardes!.

[... Sobre sus cabezas flotaba una gran burbuja llena de cosas que tendrían que decirse y los dos miraban al suelo para no verla.]

MORALEJA: Los deseos se piden en voz alta, se gritan, si hace falta; Las cosas que se sienten… se dicen. No somos ni genios de la lámparas mágicas ni adivinos.

3. Cuando estás hundiéndote a veces aparece una madre, una amiga, que te ayudan a levantarte, que te recuerdan que sabes sonreir… y que se te da muy bien…  Que te invitan a unas tapas o te dejan el portátil ;), o un amigo que te manda un enlace como el que sigue:
Para vivir... (el Periódico)

Y tú lo lees y piensas que tiene tanta razón y que… otras cosas no, pero, lo de VIVIR, sí que lo haces VIVIENDO.

Feliz vuelta de vacaciones a todos. Yo empiezo mañana a trabajar.
Sed fuertes... y si os cuesta... llamadme y nos tomamos una caña ;)


sábado, 3 de agosto de 2013

Recuerdos para repetir... BY LAIA

En casa, pongo el cd de Tina; suena ESA canción. Esa que me gusta creo que desde la primera vez que la escuché. Esos primeros acordes que me ponen la piel de gallina... y empiezo a recordar. Hace unos años la escuché una noche en un porche, alrededor de una mesa. La conocía de mucho antes pero esa noche yo intentaba parar de llorar para poder cenar y "Missing" sonaba de fondo y desde entonces siempre me lleva a ese lugar, en ese momento que fue tan triste para mi. Ahora el recuerdo se ha eclipsado por otro más reciente y mucho más bonito. La semana pasada alquilamos un coche con dos amigos para ir a la playa. Habíamos salido la noche anterior, habíamos dormido muy poco y todo nos hacía mucha gracia. Y ahí estaban ellos, para borrar un recuerdo amargo... con sus sonrisas. Y sonó y subimos el volumen. Sonó porque la buscamos, fuímos a por ella. Y creamos, sin darnos cuenta, un momento de esos tan tontos y tan grandes. A partir de ahora, cuando vuelva a sonar, me acordaré, como lo estoy haciendo ahora, de ese día de verano en el coche, con Chencho y Ruben. Los recuerdos no son sólo pasado, son posibilidades de futuro de repetir algo que ya nos ocurrió y nos hizo felices. Hay canciones míticas pero cuando las escuchas en un coche alquilado, yendo a la playa con dos amigos, de resaca (aunque cerveza en mano ;) y cantando el estribillo a toda ostia, las haces doblemente míticas.

martes, 23 de julio de 2013

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA by Aru

Estic instal.lada a casa de la mami, recuperant-me del´operació. (Enlloc millor que aquí, està clar )
Aburrida de descansar, pulular per casa, seure, tornar-me a aixecar, fer els exercicis, llegir un rato...però poc, que no puc estar molta estona asseguda, posar-me cremetes a la cara...però enlloc més, que no puc estar massa rato dreta... He sortit al balcó un ratet.
M´he posat una cadireta allà fora... i m´he disposat a aguantar almenys 10 minuts al sol. Aviam si em poso una mica moreneta... llavors he vist el toldo del balcó del costat. Com sempre...corregut per la banda que toca a nosaltres, així no ens veiem mai.
Al balcó del costat hi viuen, o hi vivien, l´Esteve i la Isabel amb els seus pares, i els avis, crec, també.
Quan deuríem tenir uns 10 anys sortíem a jugar al balcó amb ells. Teníem una corda penjada d´un balcó a l´altre, amb una bossa, i així ens podíem passar juguets i ensenyar-nos coses. Ens passavem hores allà, cadascú al seu balcó i ens ho passavem bé.
Un dia..però....tchan tchatchaaaaan...ENS VAM ENFADAR. Oh tragèdia.
Ells contra nosaltres! Nosaltres contra ells!
Nens que es barallen. Punto. lo més normal del món.oi?
Doncs no. Es va convertir en una cosa familiar, ens vam deixar de saludar pel carrer... i els seus pares van córrer el toldo.
Ara penso que els nostres pares haguéssin hagut d´intervenir i posar pau. Fer-nos veure que era una tonteria... lo típic.
En el seu cas els seus pares van intervenir, oh sí, per fer-ho més gran del que era. Déu meu... que malament.
Estic segura que la meva mare ens va dir que ho arregléssim i blablabla...o si més no... no va posar una barrer a física entre mig.
És que ho veig... i flipo.
Aquesta gent porten 20 anys sense veure la part dreta de la vista del seu balcó. Que no és que siguin vistes al mar, ni als Pirineus... però...cal???
Quina tonteria més gegant

viernes, 19 de julio de 2013

Pisando fuerte... BY LAIA


Aquest matí al metro una noia m'ha fotut una trepitjada d'aquelles de mal de veritat, d'aquelles llargues, que recolzen el taló damunt el teu peu i el claven, ... QUE ET FA MOLTA RÀBIA, sabeu què vull dir?, quan algú realment confón el teu, de peu, amb el terra o amb alguna altra superfície immune a les trepitjades. 
 
- JODER! - he dit (és que m'ha fet molt mal i era molt d'hora tu! què vols que et digui!) 
 
He vist que deia alguna cosa i m'he tret els auriculars. Ha repetit:
- que perdona... ¿pero te he pisado????
- sí sí que me has pisado, un buen pisotón me has dado...
- Pués perdona...
(em torno a posar els auriculars mentre remugo "tranquila no pasa nada"). 
 
Veig que no sé què vol ara la pesada i em torno a destapar les orelles. 

- Dime...
- Que no lo he hecho a propósito ¡eh!
 
...
 
¿?
 
... què diu? ... ¿MANDE?... NO COMMENTS

 
El segon friki del metro és un noi força atractiu, amb pinta de currante (rollo obra, pintor, o mecànic...algo així como muy duro... ). Està assegut i jo estic dempeus davant d'ell, agafada a la barra metàl·lica que hi ha al mig del vagó. Em mira, sembla que m'estudiï. Em poso una mica nerviosa però tampoc massa, igual la trepitjada m'ha deixat passiva per la resta de dia. S'aixeca, se'm acosta... i em diu alguna cosa molt a prop de l'orella. Em torno a treure els auriculars, sembla que me'ls hauria pogut deixar a casa avui. 

- Perdona?

I amb cara de t'estic dient una cosa molt important em deixa anar:
 
- Llevas la zapatilla mal atada.
 
¿?
 
- ¿qué? - crec que no l'he entès bé.
 
- ... la zapatilla... que la llevas mal atada... - i baixa del metro.
 
- gracias... (dic amb cara ATÒNITA). 
 
Porto el velcro una mica torçat, sí, però vaja... tampoc fa mal als ulls...

... us prometo que hauria jurat que em mirava a qualsevol lloc menys els peus. 
La vida no deixa de sorprendre'm, ... ¿la zapatilla mal atada????. ALUCINA VECINA.

jueves, 18 de julio de 2013

3 deseos... BY LAIA

Tengo las cervicales destrozadas (como dice Vanexxa "todas las contracturas pegadas a mi espalda como chalets adosados a pie de playa"), necesito un masaje (1). Mucho sueño, he dormido poco ("mal y tarde" como diría Sabina). A media noche me despertaban unas luces que se filtraban por entre el rojo de las cortinas; tras descartar un aterrizaje de una nave de extraterrestres o cualquier otro OVNI, deduje que eran los rayos de una tormenta que me machacaba los oídos y los sueños. El agua golpeaba enfadada la barandilla de mi balcón y yo le susurraba que se calmara, porfa quiero dormir. Hoy es jueves, un día largo; quiero una cama (2).

Necesito irme de vacaciones YA... y no volver (3).

jueves, 11 de julio de 2013

EL BEBÉ, EL BOLLITO, LA RUBIA, L´AINIX

Em sembla que va ser amb el seu primer pastís, quan feia només 1 anyet...que va posar la mà al forn  i es va cremar. Pobreta...
I surt a les fotos amb tota la mà envenada...fa una pena...!! jejeje
Deuria tenir gana i se´l volia menjar... JA!!!! . Oi?
La veritat, Ainix, la paciencia no ha sigut mai una de les tevés virtuds.
Però...com que avui és el teu aniversari..i un de molt especial (en fas 30!!)...no direm els teus defectes... Perquè tens mooooooltes coses bones que els deixen a l´ombra.
I per això, perquè ets tan especial per nosaltres et volem felicitar de debò.
Moltes felicitats Ainix!!!!
Sempre seràs la que ens fa riure encara que no vulgui, la que xerra i xerra, la que sap dir coses bones dels altres.. i rectificar quan cal.
La més intelectual de les tres (Laia...no cal que ens enganyem,oi?) ...La que guanyava els concursos de St.Jordi...(ai merda...q tu tb en vas guanyar...jo vaig ser la única que no :-(  , però lo més important...la nostra germaneta  que ens estima i ens ho diu!! I nosaltres t´estimem molt a tu.
I per això t´ho diem, per whatsapp, per mail, per telèfon, aquí al blog... i a la lluna si fa falta.
TÉSTIMEM.
I sempre que et faci falta...només ens has de cridar...i allà estarem:

- Laiaruna, Laiaruna!!!!!!!!!


viernes, 5 de julio de 2013

Notas de ayer (que no me dejaron pasar a limpio)... BY LAIA

 
JUEVES 4 de Julio
 
Hay una mujer que se aburre en su casa y nos llama a todas horas para informarse del proceso de acceso a la Facultad, para su "niño". El "niño" está en Mallorca de viaje de fin de curso "y claro, no puede ir a buscar la documentación y hacer todos estos trámites que me pedís"... Ommmmmmh. Cuento hasta diez para no soltarle que a mi me importa un churro si su hijo está en Mallorca o en Honolulu. Llama ella, llama su marido, llama su hija (la hermana del niño). Esto va en serio no os tomo el pelo. Se van turnando porque les debe dar vergüenza, que no me extraña, que es realmente para sonrojarse hacer el ridículo de esta manera y preguntar las cosas mil veces... porque el puto chavalín (que tiene 18 añitos, no 18 meses), está en Mallorca... Fantástico... Será maravillosoooo viajar hasta Mallorcaaaaa. 
Esta semana "ella" nos habrá llamado unas 7 u 8 veces, tenemos que sumar un par que ha llamado el desgraciado de su marido (porque pobre hombre... telita), más otra que la afortunada fue la hermana del susodicho.

Estoy muy hartita de la mujer ésta que, para colmo de los colmos, cuando llama hace ver que no ha llamado antes... Se piensa que somos idiotas. Me sé su voz de memoria. 
 
Esta mañana ha vuelto a las andadas y cuando terminábamos la conversación (sin ninguna novedad informativa, que lo que le he dicho se lo he contado ya cientos y cientos de veces), me suelta... "Ai, és que no sé si et volia dir alguna cosa més... ai a veure, espera... que penso". He deseado poder asesinar a través del auricular del teléfono (tantas cosas que inventan y luego, para lo realmente importante...aix ¡qué pena!). 

- Señora, si se olvida algo ya volverá a llamarnos ¿no?, que se debe saber nuestro número de memoria ya...
 
No se lo contéis a nadie, que si me llegan a escuchar los de arriba me mandan a tomar el aire,  A LA PUTA CALLEEEEEEE. 

TODOS TENEMOS UN LÍMITE. 

A ella le dedico esta canción:

 

miércoles, 3 de julio de 2013

El maravilloso mundo del color... by Aina

   Ayer, después de meses de pensarlo y no hacerlo, me decidí finalmente a pintar la pared de la terraza. Quedó muy bien y yo muy satisfecha de mi trabajo. Hoy sólo faltaba darle una segunda capa y estaría listo.
Era fácil, ir a la tienda, comprar un pote de pintura igual al que había usado y darle la segunda capa. Fin. Pero el destino es cruel y juega con los indecisos, así que antes de salir le he echado una última ojeada a la terraza, bueno, en realidad me he puesto a mirar la pared fijamente como si me tuviera que transmitir un mensaje secreto, y cuanto más la miraba, más soso, triste y apagado me parecía ese verde. Caminando hacia la tienda le daba vueltas ¿Y si le cambio un poco el tono? Uno más vivo más alegre ay no sé...
Mis dudas se han multiplicado cuando he entrado en el paraíso del color, pero todo se ha complicado cuando el amable dependiente, el  Sr. Josep, ha puesto en mis manos ese peligroso objeto llamado PANTONE. ¡Allí estaba todo el arco iris! Estaba perdida. Entonces empezó un debate con el Sr. Josep sobre si era más bonito el verde césped o el verde primavera, y él que si ¿No serás géminis como yo tan indecisa? Y yo que no, que soy cáncer que somos unos lunáticos y también muy indecisos como puede ver jejeje... A los 45 minutos vi la luz ¡ Si lo tengo! ¡Quiero éste Sr. Josep! Él estaba a punto de darme un abrazo, debía tener ya la cabeza como un bombo pobre hombre... ¡Ay qué alegría! Ya verás qué bonito te queda Aina, te pongo una pintura que es mejor y te la cobro al mismo precio ¡Que eres muy maja! Y yo ¡Ay muchas gracias, qué coloro más maravilloso! Le traeré una foto para que vea cómo ha quedado.

   A la primera pincelada ya he visto que algo no iba bien, ay no sé... el verde maravilloso es un poco...demasiado...chillón? ¿Me gusta más el verde que ya tengo? No te flipes Aina, lo acabas de escoger hace cinco minutos como el mejor verde del mundo, dale una oportunidad, sigue pintando, a lo mejor luego te gusta...más. Cuando ha llegado Guillermo y me ha mirado como diciéndome ¿Qué has hecho loca? He empezado a comprender que la había cagado y cuando ha calificado mi verde alegría como fluorescente me ha quedado completamente claro. Locura transitoria le he dicho. He entrado en el bucle del color y me he perdido. ¡Maldita luna! Cuando Guille ha empezado a descojonarse no me ha hecho puñetera gracia, pero ahora, sentada delante de mi pared mitad verde primavera y mitad verde cactus, me parece que sí que tiene gracia. Tengo que aceptarlo. Estoy fatal de lo mío, estoy muy mal.

Mañana me toca volver a pintar. Le he pedido a Guille que vaya él a comprar la pintura, a mi me da vergüenza volver está claro... Me sabe mal por el Sr. Josep, ¡Con lo contento que estaba con el maravilloso verde resultado de su mágica mezcla! En fin, qué le vamos a hacer. Sólo me queda deciros una cosa:
¡¡¡CUIDADO CON EL PANTONE!!!Os puede llevar a hacer cosas inexplicables...




martes, 2 de julio de 2013

A ti, te estoy hablando a ti ;) ... BY LAIA


Querida amiga (esto parece un consultorio radiofónico);
 
Decirte que cuando estás saliendo con alguien, aunque sea "medio saliendo y sin anillo de compromiso ;) ", no es normal que este "alguien" -le llamaremos así en lugar de "alien" que es lo que le pegaría más- desaparezca del mapa y se pase 5 días sin dar señales de vida después de pasarse 3 meses colapsándote a mensajes. NO ES NORMAL AMIGA, ¿LO ENTIENDES?. 
 
Que le llames, pasado este periodo de incertidumbre, te cuelgue y te mande un whatsapp diciéndote que está en casa de sus padres y que te llamará luego (cuando ahora son ya las 11 de la noche), TAMPOCO ES NORMAL, es más, es MUY COBARDE. Que no cuesta nada responder y decirte que ahora no le va bien, que habláis otro ratito... PERO RESPONDE, DA LA CARA LEÑE, O LA VOZ COMO MÍNIMO. 

Que desde cuando es una excusa "estoy en casa de mis padres". ¡Y a mi qué! a mi qué coño me importa, ¿que pasa con tus padres?, ¿te pegan si respondes el teléfono y hablas medio minuto para decir que llamas luego?. No me hagas reir, por favor... o mejor dicho no me hagas llorar, porque lo tuyo da pena más que otra cosa. 

Y que, AMIGA..., no es rebajarse llamarle, aunque te costó la vida. Que no somos menos por querer saber. Uy no, no le llamo que pensará... no le escribo que se va a creer que... OYE YA VALE, que tienes todo el derecho del mundo a saber qué está pasando. Y él tiene todo el derecho del mundo de no querer nada más contigo; sólo pides que te lo comunique. COMUNÍQUENSE POR FAVOR, comuníquense. Que no mola jugar al tío tranquilo que se va desentendiendo si decir nada mientras tú te vuelves loca. 

Ya te dije lo que creía que tenías que responderle: "no me llames luego que estaré durmiendo, hablamos mañana". y ya, sin más, sin insultos aunque se los merezca. Que encima va a ser todo cuándo y cómo él quiere. "Ahora no me da la puta gana coger el teléfono pero luego, cuando a mi me pique, te llamo. Luego... y ni te pregunto si te va bien o si vas a estar durmiendo porque me la trae al fresco, igual que me la trae al fresco si te ha costado dormir estos días, dándole vueltas al coco, pensando en mi".
 
Querida amiga mi consejo es que le escuches y le dejes hablar y luego... A NO SER QUE TENGA UNA RAZÓN BIEN ARGUMENTADA, que sería muy muy raro (puesto que su razón será del tipo: ai qué te pasa porque sacas las cosas de quicio), 

... luego le mandes a la mierda. 
 
Con todo mi amor, ...¡te quiero guapa!. Este tío no me gusta desde el principio. 

viernes, 21 de junio de 2013

... y las tardes y la piel cambiaban de color BY LAIA

Hoy comienza el verano.
Y lo primero que me viene a la cabeza es una canción que le gustaba a mi madre (que supongo que le sigue gustando, aunque mis recuerdos son de hace tiempo ya), que decía algo así como que "cuando llegue el verano y el sol entre antes en mi habitación, olerá a café ese viento cálido de un mar al que yo quería llevarte" (thanks pequeña RuRu).
 
Quando l'estate verrà
e quando il sole entrerà
più presto nella mia stanza.
Profumerà di caffè
quel vento
caldo di un mare
dove io ti devo portare
 


El olor a cloro de la piscina de casa de mis abuelos, el césped aún húmedo, recién cortado. Eso sí que es un recuerdo de verano en mayúsculas; la piscina de la calle Doctor Ferran de Barcelona. Con mis primos saltando encima de una toalla que otros 4 sujetaban por cada unos de sus extremos. Los días que avanzaban entre gritos y pelotas hinchables; subir a comer rápido rápido todos a la sexta planta, en esa mesa tan larga (que ella aún conserva aunque en un piso más pequeño), volver al agua -esperando lo justo y necesario hasta que los mayores decidían que habíamos ya, por fin, hecho la digestión. Las tardes que iban cambiando de color igual que nuestra piel. Las meriendas con sabor a albaricoques y a galletas "príncipe"; los anocheceres que nos pillaban felizmente agotados y con los labios morados...

 Luego me aparecen otros finales de junio más untados de amor que de crema protectora... "y el verano llegará y podremos ir a bailar...".
 
E l'estate verrà...
potremmo andare a ballare così
 
De esos os hablo ya otro ratito...
Pero los veranos en la piscina con mis primos... son un recuerdo casi inmejorable. Es que eso fue enorme.

http://www.youtube.com/watch?v=lz_qgnCIjsY
Escuchadla.
Yo cuando lo hago me parece que oigo a mi madre cantarla entre dientes mientras plancha, en un piso antiguo de techos altos, con uno de sus kaftans traídos de algún viaje a algún lugar muy exótico.
 

 

martes, 18 de junio de 2013

Ni una mica de mi ... BY LAIA


Ahir vaig escriure una entrada pel blog però la vaig deixar en "esborranys" perquè estava liada i no tenia massa temps de fer-ho bé. Avui entro, la llegeixo i anava a esborrar la part "negativa" perquè hi ha coses que em dóna la sensació que potser no cal ni mencionar-les, però no, la deixo i la rebato després, ok?.
"Sembla que per fi és "estiu". Volíeu calor, doncs tindreu calor, però recordeu que mai ve sola. Que amb la calor venen aquells éssers tan simpàtics que ens marquen la cara a mitja nit i fan que ens llevem amb una ronxa vermella al mig de la galta.
És dilluns, hem dormit poc aquest cap de setmana i ahir va costar agafar el son; de vegades com més cansat estàs més et costa sembla. És una d'aquestes coses que no podré entendre mai. Com tampoc podré entendre que hi hagi gent que faci coses tan lletges, que no se'm acudeix un altre adjectiu més apropiat... Que mira que és dolenta l'enveja i hi ha persones que no saben dissimular i es retraten, ... i que poc elegants!. Tampoc no puc entendre que hi hagi gent que no digui les coses, o que les digui a tothom menys a qui les ha de dir de veritat. Que parlant la gent s'entén, ... i és així.

Ja sé que la meva vida és mooooolt interessant però, feu-vos un favor, ocupeu-vos de la vostra, potser així aconseguireu que sigui menys avorrida.
Però deixant a banda totes aquestes coses desagradables que no entenc també n'hi ha de bones, que no comprenc però que passen, sense tenir una explicació o una raó. Com que amb algú tinguis feeling, o que et faci riure així perquè sí, sense ser massa graciós inclús, o que ens doni tan bon rollo un somriure, una mirada de complicitat, que hi hagi dies que ens pensem que ens podem menjar el món, que hi hagi nits que ens il·luminin tot i la foscor, que unes frases impreses en un paper ens puguin emocionar, que una cançó ens posi la pell de gallina, o una mà."


Avui és dimarts. I recordo que ahir us deia algunes d'aquestes coses perquè hi ha gent dolenta i l'enveja és molt perillosa, sí que és veritat, però avui decideixo que no els hi faig ni cas, que em dedicaré a intentar fer feliç a la gent que em rodeja, donar-lis bons moments almenys els minuts que comparteixin amb mi durant aquest dia. Que a les persones que no em volen bé (com dirien els italians) no els hi dedicaré ni una mica de mi i que seré feliç encara que estigui núvol i que em piquin els mosquits, ... que és el que passa quan tenim la sang massa dolça o la pell molt fina (que ens piquen per tot arreu).

RESPOSTA ...by Aru

El 30 de maig us explicava que havia enviat un mail al CAP les Corts, queixant-me de la seva mala atenció al públic.
Bé...ahir la meva mare em va portar una carta (encara hi ha correspondència que m´arriba a casa la mama) , era una carta del CAP i deia lo següent:

"Benvolguda,
en resposta al seu correu electrònic del passat 30 de maig de 2013, (fan bé d´especificar l´any, perquè tenint en compte com va la seguretat social...bé podria ser una mail del 2009), lamentem sincerement el que ens manifesta sobre el tracte telefònic rebut per part d´un professional del nostre centre, li notifiquem que es prendran les mesures oportunes per millorar l´atenció telèfonica i reiterem novament les nostres disculpes.
Cordialment..."

...Què?
Lamentem sincerament???No ho sé eh. Potser ho dieu perquè així ja estic contenta.
Professional del nostre centre??? questionable.
Mesures oporunes PER MILLORAR L´ATENCIÓ TELEFÒNICA???? Fareu un curset de simpatia??

Algú pot pensar "almenys t´han contestat"... Sí. Clar. Almenys m´he sentit escoltada.no?
Però realment algú pensa que han fet alguna cosa? No, oi?

Bé, no té més importància, em va semblar indignant i vaig voler dir-ho. Com a mínim ens podem queixar. I ja que us havia informat de la primera part, m´ha semblat just informar-vos de la 2a part de la història.

Que tingueu un bon dia. Però avui... li haureu de posar vosaltres el sol
 :-)

miércoles, 12 de junio de 2013

AVUI M´HAN FET UN REGAL by Aru


Aquest matí m´ha caigut de  l´estanteria de l´habitació el dibuix que em va fer la Miranda.
Me´l va donar amb aquell ram de flors taaaaaan gran (comparat amb ella) l´últim dia que vaig treballar a l´escola d´anglès.
Al darrera del dibuix el seu pare m´hi havia escrit el seu e-mail per si volia saber com li anava a la Miranda. Així que, aprofitant els 10 minuts de metro, i que ja soc una persona completa i tinc internet al movil ;-), he escrit al pare de la Miranda.

Fa una estoneta m´ha contestat. Em deia que tenir notícies meves li havia alegrat el dia. Ell me l´ha alegrat a mi sens dubte.

Un cop més m´he adonat que el què fem per la gent és molt important. Ens fa sentir bé. I el que fan per nosaltres també. Que som animals socials. Que estem fets per compartir. Per donar, per rebre.Que és això el què ens fa grans: (Hi ha un anunci que ho pregunta ,oi? Què et fa gran??)
El què fem pels altres ens fa grans.
El pare de la Miranda m´ha fet sentir bé perquè parlava bé de mi. I això també el feia gran a ell. Ser tan generós. Dir-me tot el què m´ha dit.
Hi ha persones a qui els hi costa molt dir coses maques als altres. Tirar floretes. Dir allò que veuen que fas bé.
Els el.logis diuen algo bò d´aquell de qui es parla..i de qui els diu també.
.
"La vida passarà i la Miranda es farà gran, però tot en la vida s´aprèn abans dels 3 anys. Es quan ens fem la idea de com és el món exterior, si és un lloc feliç per viure o un lloc amenaçador, si es pot confiar en les persones,... i en aquest temps durant un any i mig, els dilluns, la Miranda es trobava a una persona que li transmetia tot això en positiu, que el món és un lloc feliç on viure, on t'abracen, aprens i cantes i jugues,.... Ella no ho sabrà però tu hauràs sigut important pel seu desenvolupament. Jo sempre et tindré present."

martes, 11 de junio de 2013

veo veo... BY LAIA

Señoras que cruzan en rojo mientras empujan un cochecito de bebé, chicos que se piden un café en el bar y sacan de la bolsa un bocata envuelto con albal, perros que se frotan la espalda con el calor del asfalto, señoras rumanas que piden por todas partes, niñas pequeñas con las uñas pintadas, niños que pegan a su madre en el metro, guiris en tirantes cuando hace frío y con las piernas rojas; gente que camina cabizbaja mirando una pantalla en lugar de hacia adelante, ... muchas embarazadas, gemelos por todas partes. Compañeras de hace poco que se preocupan mucho, cosas que vuelven... gente que se va, masajes un lunes por la tarde, sorpresas en el whatsapp, gente que no tiene nada que canta por la calle.

Abuelitas que sonríen sentadas en una silla de ruedas, en una residencia jugando al domino; amigos que te dicen palabras bonitas cuando bajas por las escaleras.

El sol, ahora sí, ahora no. La lluvia los otros ratos.

Cosas que vemos en primavera...

viernes, 31 de mayo de 2013

AMB CONEIXEMENT DE CAUSA... by Aru

Anava a escriure sobre mi. Sobre els meus mals un altre cop.
Però...fa un dia tan raro, i la gent es comporta de manera tan extranya a vegades... i passen unes coses...
M´han dit d´un noi de 30 i pico tacos que va morir la semana pasada d´un atac de cor. És el segon cas que conec en 10 dies.
M´han dit que hi ha una noia a El salvador embarassada d´un nen sense cervell... i que no pot abortar perquè és un crim, penalitzat, allà, amb 50 anys de pressó.
M´han dit que no hi haurà estiu...aquest estiu. I encara no ens adonem que entre tots ens estem carregant el NOSTRE planeta.
M´han dit..."No t´operis nena eh!"· "ui...no...pasar pel quiròfan????" " "I ja n´estàs segura?"
Aviam... siusplau. Primer:... que encara ni m´han cridat!! Estic en llista d´espera!
Segon:
A vegades no em puc posar els mitjons. No puc. No arribo als peus.
A vegades no em puc aixecar del llit sense fer 25 postures abans...i anar provant quina NO em fa mal.
Durant 1 mes sencer no podía fer un àpat sencer asseguda a la taula... perquè la cama se´m carregava. I plorava de dolor mentre menjava.
El dia 31 de desembre..a les 7 de la tarda estaba a Urgències, on vaig arribar després de caminar 30 minuts... i l´ambulatori està a 10 minuts de casa eh... Vaig anar a que em punxéssin per poder tenir el sopar de fí d´any en pau. Asseguda en una taula.
M´he quedat enganxada fent teatre, baixant les escales de casa... He arrossegat la cama i caminat coixa. Si somio per la nit i em moc... em despertó de dolor. Ahir em vaig punxar un calmant pel matí i a la tarda em van insertar Ozó. 4 punxades...que deu ni dó quin mal. Aquest matí m´he començat a punxar cortisona...

Va a èpoques. No és sempre. Però de vegades és així.

Si algú ha passat per això i pensa que NO m´hauria d´operar (en el cas que algún dia em toqui eh, que aquesta és una altre!)... que m´ho digui i escoltaré les seves raons amb interés.
Els altres...els que no sabeu el què és... Siusplau... NO EM DIEU QUE NO M´OPERI.
Gràcies

jueves, 30 de mayo de 2013

HE SOMIAT QUE VOLAVA... I NO PUC NI CAMINAR ...by Aru

Vaig caminant pel carrer..i de repent, com qui no vol la cosa, m´impulso lleugerament cap a dalt... i m´enlairo. I volo. I passo caminant per sobre l´aire... entre els arbres... i quan noto que estic tornant a baixar moc una mica les cames, molt poquet, i torno a anar cap a dalt. I segueixo voltant entre les cases, per sobre dels altres, no gaire alt...només una mica. I és relaxant. I quan vull baixar... baixo. Simplement...caic poc a poc. (Com a Mary Poppins en aquella escena que prenen el tè al sostre. Us enrecordeu? )
Penso que em vull enlairar... i m´enlairo. I quan vull tornar a baix... baixo.
A vegades passo  entre els arbres del carrer de casa la mama, a vegades pel mig de la Diagonal. Avui... era pels voltants d´una casa de pagès. Feia sol i hi havia gent dinant a una taula a fora. Familia, amics... tothom estaba tranquil i somreia.
Abans el tenia molt sovint aquest somni. Molt. I el disfrutava i m´ho passava bé. Era molt guai somiar això. Ara feia molt de temps que no ho somiava. Potser feia un any i pico o 2. Potser més.
Avui he tornat a somiar que volava... i quan he obert els ulls he somrigut.
Al cap de 20 minuts estava asseguda a terra intentant posar-me els mitjons... i no podia.
Puto lumbago. Puta realitat..
Després de trucar al CAP i que fóssin uns bordes de la òstia... he decidit anar-me´n d´Urgències.
Però abans, asseguda a terra mateix, he enviat aquest mail al CAP les Corts:


"Bon dia
Vinc al CAP Les Corts desde que tenia 10 anys. Ara en tinc 32.
Et despertes un dia com avui amb un atac de lumbago...i truques, perque no estàs segura si obren a les 8 o a les 9.
T´agafa el telefon la noia antipàtica... Un altre cop.
"SI ESTEM OBERTS???? Sí, CLAR. OBERTS ESTEM DESDE LES 8,EH" 
Et contesta amb to desagradable i condescendent.
He treballat molt de temps d atenció al públic. Un dels pocs requisits necessaris...és ser amable. Ser una ajuda.
A tots ens paguen poc,i ens han tret pagues dobles. (Menteixo. Jo no n´he tingut mai)
Jo també faig més hores que un rellotge.
Hi ha molta gent titulada i sense feina que agafarien el telefon i dirien" Bon dia" amb un somriure.
No és gaire difícil."
 
El metge d´Urgències em punxa un calmant i em diu que m´hauria de punxar també diazepan (ja ho sé ja, tinc experiencia) però que llavors me´n hauria d´anar a casa a dormir.
 
Potser seria lo millor... aviam si puc tornar a volar.
;-)