Una nit per recordar... By Laia

Amb un parell de dies de marge i havent digerit una mica les emocions, segueixo pensant (igual que ho feia diumenge pel matí) que el concert de “Sopa” de dissabte va ser un dels millors de la meva vida. Va ser una qüestió de gent, d’ambient, de sentiment. Va ser brutal perquè ells ho van donar tot i ens van donar l’oportunitat a nosaltres de tornar a escoltar aquelles cançons, de tornar a compartir-les i de retrobar-nos amb amics que feia temps que no veiem i de trobar-nos amb els que sempre hi són, i que en aquesta ocasió no van ser menys.

Vam saltar tant que encara avui em fan mal les cames. Vam cridar i ens vam enamorar, una vegada més, de la veu del Gerard. Quin home, que sembla que no li passen els anys ;)

Abans d’entrar al Palau comentàvem, mig amb conya, quan ens haurien de pagar perquè revenguéssim l’entrada... 300? Dèiem... no ho teníem massa clar... Ara ho tenim claríssim, que no l’hauríem venut per res del món. NO TOT TÉ PREU.

No van poder tocar tots els temes que TOTS nosaltres hauríem volgut. En van faltar però no en va sobrar cap. Escoltant aquelles cançons vaig tornar a l’insti, vaig recordar “ex”, vaig somriure, se’m van entelar els ulls, vaig sentir ràbia, vaig veure mirades de complicitat entre els que m’acompanyaven, vaig recordar coses molt bones i vaig enyorar-ne algunes. Escoltant aquelles cançons envoltada d’amics, de “risas”, d’abraçades, de salts, de birres, ... vaig ser feliç.

Vam crear ENTRE TOTS un nou record (i quin record!).