Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

lunes, 26 de septiembre de 2016

ELLA by Aru

Estic asseguda al pati, llegint un whatsap, i pensant que abans la gent es trucava més, oi?

I me'n recordo de la pel·lícula que vaig veure l'altre nit: HER de l' Spike Jonze. Tracta d'un home que s'enamora d'una veu, una veu que és la del seu sistema operatiu. Sí sí, així mateix.
No em posaré a explicar-vos la peli ni a dir-vos què en penso...però sí que és cert que em va fer pensar en coses.
Ahir asseguda al costat de la  happy Sofi, al cotxe de l'Anni i el Bebo, ho comentavem: Fa 15 anys no ens haguéssin semblat normals coses que fem ara. I fa 50...ja ni en parlem.

Que t'estic parlant i tu mires una pantalleta i fas que sí amb el cap???? Com??? Què vol dir això? Quina mala educació.
Que hem quedat i no et presentes i et quedes tan panxo perquè dius que m'has enviat nosé què???
Què fas assegut a la taula apretant botons mentre menjes?
I..., el que em porta a escriure aquesta petita nota avui, com és que saps que li ha passat alguna cosa a algú que estimes...i no el vas a veure, no el truques per escoltar la seva veu... i li escrius 4 paraules per WHATSAP?????????????????????????????????????

Crec que hi ha coses, senyors, que no es diuen per whatsap.
Hi ha coses, que si les dius per whatsap...no serveixen per res de res. Potser la teva consciència es queda una mica més tranquila, però no hauria de fer-ho.
Potser no ho havíeu pensat, però jo us dic "Ei...que potser hi hauríeu de pensar". O potser tot i així no hi esteu dacord, però... és el meu blog, i per això escric la MEVA opinió,
"...es mi canción...no tengo que decir la verdad".
He dicho.
I ara anava a enviar-li un whatsap al meu cosí, que avui fa 16 anys. Però millor el truco després, quan surti de l'escola.
(16 anys....com érem  amb 16 anys? .. no tant diferents, de fet. Però això és una altra història)

domingo, 21 de agosto de 2016

Un trosset de Suècia... per tornar-se boig BY LAIA


Avui hem tornat a Ikea. Sí, som molt valents, ho sé. Dissabte per la tarda prometia, però com que ja ens sabem els horaris de memòria i avui hi havia Barça, hi hem anat a quarts de nou, apurant a saco...-som super rebels- així que no hi havia gaire gent. El tema Ikea es mereix molt  més que una entrada, es mereix una novel·la sencera, ja no només pel suc que se li pot treure, que telita amb l' IKEA dels collons, sinó perquè a part del llarg recorregut que t'has de fotre per agafar un puto "botellero" o una barra de cortina més llarga que la que vas agafar la setmana passada, ... és un laberint emocional... AIXÒ SÍ QUE ÉS UNA PROVA D'AMOR.

Perquè resulta que quan t'has posat d'acord en el color del sofà, de les cadires, del carrito de les cebes i de si et quedes una estanteria ALBERT o una ROBERT, doncs encara et faltarà arribar a la secció on a part de mirar i triar (i discutir), també pots comprar i hi arribaràs sortejant els altres carros conduïts per parelles que es planten enmig del passadís i discuteixen del color del sofà, de les cadires... i del carrito de les cebes... i tu penses "aparteu, que jo ja ho he passat això, leñe". I t'ha costat la vida passar-ho perquè, no sé degut a quin estrany fenòmen, quan estem a Ikea hi ha coses que adquireixen una dimensió desproporcionada, com EL COLOR DE L'ESTORETA DE BANY. Que no queda bé blava amb el color de la pared del lavabo, que sí, que els lavabos tenen coses blaves rollo mariner, que no, que un lavabo no és un apartament de platja i que la dutxa no és el mar! i el water menys!, que un to salmó donaria més calidesa, seria més mono i més agradable d'estar-hi, ... que a mi m'agraden els tons rosats que dónen alegria, que el blau és un color fred i que és trist i que ... AL FINAL NO SAPS DE QUÈ COLLONS ESTÀS PARLANT I... EN SÈRIO QUE DISCUTIM PEL COLOR D'UN TROS DE TELA QUE TREPITJAREM QUAN ESTIGUEM MOLLS?????

Ens tornem bojos allà dins. Feu-me cas i aneu amb molt de compte.

I quan arribis a la gran secció dels passadissos amb números i lletres et tocarà desllomar-te agafant els paquets 1 i 2 (perquè hi ha mobles que tenen 2 paquets i ATENCIÓ no te'n deixi un, que sinó quan arribis a casa sí que et cagaràs amb tots els suecs del món). I sobretot intenta no fotre-li un cop amb un dels paquets o amb la barra de la cortina al teu acompanyant i no treure-li un ull, i també intenta no trepitjar ningú amb el carro super sònic i... SOBRETOT DE TOT intenta que no et trepitgin a tu amb les teves super xancles fucsies (sí, ostia puta quin mal).

I quan estiguis arribant a la caixa per pagar... QUE SEMBLA QUE NO HI ARRIBES MAI, doncs creua els dits per no recordar-te llavors que JODER, VOLIES UN "BOTELLERO" i... creua els dits perquè si el trobes, com ens ha passat a nosaltres, que no sigui moníssim, de fusta clareta i super barato però... TACHAN TACHAN... et diguin que ESTÀ...

A LA SECCIÓ DE MENAJE...

I mires a la noia de la samarreta groga ambb cara de "MENAJE?... WHAT?"
I penses...
I repasses el recorregut...
I mires a 'Àlex i mires a la noia again...
I dius: AL PRINCIPI DE TOT????

OK. Sudant del "botellero", Laia, ja tornarem un altre dia. Total, sempre ens queixem però ens encanta tornar. Sempre tornem a IKEA.

I quan has pagat, et trobes amb els frankfurts aquells d'0,50 EUROS, que deuen ser basura però que sembla que no te'n pots anar sense el frankfurt, que sinó com que no ha estat del tot autèntica la teva visita al paraís suec del moble-de-disseny-mono-i-barato-per-la-gent-jove-sense-pasta-i-cada-cop-més-per-la-que-no-és-tan-jove-també.

I com que els mini hotdogs només valen 0,50 EUROS! hi ha gent que se n'ha de menjar 7.
És com quan anem al "xino" i comprem coses que no ens fan falta perquè són TAN barates... i no les farem servir mai però ens agrada fer el cutre d'aquesta manera.

C'est la vie. Bona nit i bon diumenge, descanseu molt en els vostres sofàs IKEA.

P.D.: Us he de confessar que escric apalancada al Chaise Longue del nostre estimat EKTORP, que és la millor compra que hem fet i farem en la nostra vida! i que somric mentre teclejo aquestes lletres... i l'Àlex em mira des de l'altre punta (perquè és quilomètric) i em pregunta: ja ho puc llegir?







miércoles, 20 de julio de 2016

REIR HASTA REVENTAR by Aru

Estic al Casal d'estiu. Els hi poso cançons de Disney als nens, que ja estan cansats de les cançons temàtiques del casal.
Em demanen la de Frozen. I poso el ditxós "Let it goooooo". Les nens canten i mouen els braços i diuen que la Elsa és la més bonica del món.
Molt bé. Ara em toca escollir a mi.
Busco "Mary Poppins". Veuen la caràtula a l'ordinador i una diu: "¿Qué es esto?"
Quina pena tu.
Ningú la coneix
.  .
 ^
Frozen va de la típica tia guapa, rossa, i força superficial, encara que al final de la peli es transformi.
Mary Poppins, si us plau!!!!! Feu que els nens segueixin veient aquestes pelis! Entren dins un quadre i viuen en un món de fantasia brutal!! I riuen taaaant que s'enfilen al sostre del saló! ...I et transformes en un pingüí només pujar-te els pantalons!

Us deixo aquest link, perquè rigueu una mica.

Feu click aquí


miércoles, 6 de julio de 2016

Era veritat, BY LAIA

Avui he entrat al blog i he vist l'última entrada que vaig escriure, el dia de Sant Jordi, ... era un escrit amb un regust molt amarg. I he pensat: "escriu un altre cop, Laia, escriu i diga'ls-hi que no s'havia de perdre l'esperança" .

Perquè és mentida que les segones parts no són mai bones, és mentida que les relacions no canvien, que la gent és com és, era mentida que no hi havia res a fer.

I era veritat que ens estimàvem i que ho podíem fer millor.

Perquè, de vegades, les coses surten bé. 


sábado, 23 de abril de 2016

Roses sota la pluja... BY LAIA

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, en alguns casos l'hauríem de perdre una mica abans. No et pots passar la vida esperant. Perquè, no sé si ho sabeu, però també diuen que qui espera, desespera. No es pot tenir tanta esperança perquè tot el temps en què allò que esperes no arriba, fa mal.
I et lleves un dia i penses que avui és especial i que potser... qui sap... I vas cap a Gràcia i està tot ple de gent i de roses i penses que encara queda tot el dia per endavant.
I veus la família i els amics i firmes llibres,
I somrius i estàs contenta i fa sol, quan ningú s'ho esperava.  I mires al teu voltant...
I dines rodejada dels que t'estimen i no tens dret a desitjar res més.,, i mires l'hora. Queda encara temps per esperar. I passeges i et regalen un llibre per sorpresa! i et sents feliç i penses "que guay tenir gent així amb mi".
I el sol se'n va i comença a ploure i les últimes parades de roses t'ofereixen 2 x 1 perquè tot això ja s'acaba. I, tot i així, encara te'n queda una mica d'esperança. Però tornes a casa i no hi ha ningú a la porteria, esperant-te sota la pluja amb una rosa a la mà, com a les pelis.
I agafes l'ascensor, esgotada, que ha sigut un dia llarg i tan meravellós! i t'hi han acompanyat tantes persones, tan bones... i et repeteixes a tu mateixa que no pots estar trista, que tens tanta sort.

Però l'esperança, quan te l'arranquen, fa molt mal.

De vegades, l'hauríem de perdre abans.
No et pots passar tot el dia de St. Jordi esperant una rosa d'algú que no vindrà.

jueves, 21 de abril de 2016

CAU LA PLUJA, QUE MULLARÀ... by Aru

"... les paraules que t'escric i fondrà la neu del teu país. 
uoooo, Mentre jo t'escric cartes d'amor.  Uoooo, Avui t'escriuré cartes d'amor."

Miro al carrer des de la meva taula i em ve al cap aquesta cançó que m'agradava tant. És curiós com recordem les lletres de cançons que fa tantíssims anys que no cantem. Oi? Segur que tots podeu seguir la lletra si dic : "Oliver , Benji...los magos del balón". O si dic: " Bailar pegados no es bailar..." o: "Los diminutoooos, (nadie sabe donde están).." o: " Tonto el que no entienda...  (cuenta la leyenda)". En fí, que m'embalo i no paro.
La memoria és un fenòmen extrany. Sovint no recordo un nom, quan m'acaben de presentar a algú i em fa cosa demanar que me'l repeteixin, i en canvi recordo noms de persones que em van presentar fa molt de temps, com el Nil i l'Alexi, de l'Almadrava, o la seva amiga Núria que feia aquell pas de "la bola grandeee...la bola pequeñaaa", mentre movia les mans com si tingués una bola mágica entremig.
Aquest matí mentre caminava cap al metro he notat una olor...de pluja, de mullat, de tancat, no sé com explicar-ho, i m'ha vingut al cap la galeria de casa la iaia: Nosaltres a la cuina mirant com ella feia un sofregit, mentre la pluja ressonava sobre les cortines de la galeria, i feia aquesta mateixa olor. La memoria, que ens sorprèn de sobte.
Els dies com avui ens porten records d'altres dies plujosos, que potser pensavem que havíem oblidat:
Jo dins d'un cotxe llogat, amb el meu pare, a Santiago de Compostela, escrivint missatges (encara no hi havia whatsap).a un noi que havia conegut;
Calella de Palafrugell, un dia d'agost que semblava que s'acabava el món, i els socorristes no havíen de treballar;
Una tarda al sofà, aquest hivern, tapadets amb la manta i amb escusa per no sortir.
Una casa a Banyoles, amb amigues que es feien massatges a la cara;
La Romina i jo, al pati de l'escola, saltant sota la pluja per posar-nos malaltes i poder faltar a classe.



...Així que, avui, m'agrada que plogui.

viernes, 26 de febrero de 2016

A veces te enamoras... BY LAIA

Llevo días queriendo escribir sobre un tema que aparece frecuentemente en las conversaciones que tengo con mis amigas, sobretodo con las solteras. La mayoría de ellas coinciden en que tienen muchísimas ganas de enamorarse y sí, esa es la frase, "ganas de enamorarse". No "ganas de ligar", no "ganas de casarse", no "ganas de ...". No no y no. GANAS DE SENTIR ESO, de emocionarse, de que alguien te proponga un plan y te mueras por hacerlo. Ganas de cosas nuevas, de montañas rusas, de sonrisas que no pueden contenerse... 

Y yo, que creo tan firmemente en la comunicación, como muchos ya sabéis, os voy a hacer un favor, me siento generosa hoy. Os voy a dar un consejo, que es gratis, SI OS GUSTA ALGUIEN PROPONEDLE UN PLAN, avanzad, SIEMPRE HACIA ADELANTE. Las cosas que no avanzan se estancan y las que se estancan aburren... y acaban perdiendo todo el interés. Nadie está allá eternamente. Si no lo haces tú lo hará otro U OTRA, que no estamos para sexismos, por supuesto.  

Y a veces haces planes con aquél de quien estás enamorado, en ese orden, pero otras te enamoras de quien te propone los planes. La vida es así, os lo digo muy en serio. Never know... (Si queréis otro día escribo otra entrada específica de este último tema del órden del enamoramiento).