Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

miércoles, 24 de mayo de 2017

GUST A PISCINA DE CASA L'ÀVIA by Aru

Aquest migdia baixava caminant pel carrer de la feina...amb el solet a la cara, els texans arremangats i les meves xancles que he canviat pels tacons tan bon punt ha sigut la meva hora de dinar. I m'ha vingut un d'aquells "flaixos".
M'havia comprat quatre abrecocs (ja sé que es diuen albercocs però això no ho diu ningú) i mel's anava menjant. ,mmmmm. que bons. i quins colors tan macos tenen els abrecocs. Taronja, rosa, vermell, groc... De repent, en una mossegada, m'he sentit com si estigués a la gespa de casa l'àvia, al carrer Dr. Ferran, al costat de la piscina, embolicada amb la tovallola, amb els dit arrugats d'estar tanta estona dins l'aigua. Segurament també hi eren les meves germanes, i el Christian, i la Patty, i el Carlitos... i potser la Gemma amb aquell flotador groc tan xulo. Segurament al cap d'una estona insistiríem per quedar-nos tots a dormir allà a la saleta... Sembla que encara sento l'olor d'aquella casa. És curiós com es queden les olors i els gustos en el record, oi?
...en fi, potser és per això que m'agraden tan els abrecocs.
Demà... em compraré un grapat de cireres. Hi ha cireres ja?? Aviam si em ve algun record bonic al cap, que em faci somriure, amb les cireres penjades de l'orella, movent el cap i dient... "mira quines arrecades tan maques m'he comprat!".

jueves, 27 de abril de 2017

SALTANT DINS D'UN TOLL by Aru

Baixo caminant pel carrer Viladomat, agafant-me la gabardina, perquè m'apreti i m'abrigui més, amb el paraigüa a la mà, que em tapa una part del camp de visió, i... veig uns peus. Bé, de fet no. Veig unes cametes dins d'un toll d'un arbre, aixeco el cap i les cametes es transformen en una nena d'uns 3 anys, amb el seu chupete i tot, el seu chubasquero. És un toll força fons eh!, i ella allà dins mig enfonsada.
Veig al pare al costat, somrient, mentre la nena fa xip xap amb les seves botes d'aigua, ben equipada. Porta pantalons d'aquest com els que porten els motoristes quan plou.
Clar que sí, penso. I em sento riure a mi mateixa.

miércoles, 8 de marzo de 2017

Por la igualdad y las preciosas diferencias... BY LAIA

El día internacional de la mujer NO ES UNA CHORRADA, no es un invento de la Coca Cola (como Papa Noel) ni  de El Corte Inglés (como el Día de la madre). A ver si el año que viene no tenemos que volver a escuchar estas tonterías, ni frases del tipo "y el día del hombre?? ¿cuándo es el día del hombre? claro nosotros no tenemos un día porque trabajamos desde siempre y no celebramos que ya podemos trabajar".  Estas gilipolleces enervan, pero mucho y ofenden,  ... y luego dicen que son las hormonas ¡PUES NO, LEÑE! son algunas frases de ignorantes que estarían mejor callados las que nos alteran mucho más que las hormonas (bueno, mucho más no lo sé pero estoy muy puteada y digo lo que me da la gana aunque no tenga sentido del todo). JODER. 

Que lo celebre quién quiera, como cualquier otro día que conmemore algún logro importante en nuestra historia, alguna lucha, algunas ganas de mejorar de quien sea, de dónde sean, ...de evolucionar, de avanzar (que se dice de lo que se hace hacia adelante y no para atrás). Que lo celebre quien quiera, pero que nos dejen en paz. Que no nos hagan tragarnos esta mierda de discurso por favor. Que los hombres no tienen que luchar por sus derechos porque siempre los han tenido (y voy a rectificar: QUE NO TENEMOS QUE LUCHAR POR LOS DERECHOS DE LOS HOMBRES porque siempre los han tenido, porque sino, yo sería la primera que lucharía por esos derechos).

El día 8 de marzo fue declarado Día Internacional de la Mujer por la ONU en 1.975 y conmemora la lucha de la mujer por la igualdad, en cuanto a derechos y dentro de la sociedad. Es fiesta nacional en algunos países. 
¿Por qué en esta fecha? Pues por lo que he leído, porque yo tampoco lo sabía pero a veces leo, se puede relacionar con una manifestación que tuvo lugar el 8 de marzo de 1.857 en las calles de Nueva York, durante la Revolución Industrial.

Por desgracia, las mujeres han tenido que luchar por demostrar que eran iguales a los hombres, que podían pensar igual que ellos y ocupar puestos de trabajo de responsabilidad y que no estuvieran supeditados a puestos ocupados por macho macho man (I wanna be a macho man). Por desgracia, hubo un tiempo en que las mujeres iban a la cárcel por manifestarse a favor del sufragio universal; por desgracia aún hoy en día, hay países en los que a la mujer se la considera un ser inferior. Por desgracia tenemos que recordar, por ejemplo hoy, y sin ejemplo cada día, que las cosas no siempre han sido así, que nuestras antecesoras tuvieron que luchar para poder votar y para poder ser libres. Libres, como ellos. 

Siempre digo que para mí la palabra "feminismo" está mal empleada; me parece un gran error que el machismo proclame la superioridad del hombre y que al movimiento que defiende la IGUALDAD, que no SUPERIORIDAD, de la mujer, se le llame "feminismo". Dicho esto, el feminismo fue un movimiento que nació para defender cosas que no se tenían, no porque las mujeres tuvieran ganas de liarla parda ni de ir jodiendo a sus maridos... 

Por desgracia aún hoy en día no cobran lo mismo mujeres y hombres.
Por desgracia no se nos considera iguales en cuanto a derechos, ...y esto no es una lucha de las mujeres, sinó de las personas que piensan, de las personas que evolucionan... de MUJERES Y DE HOMBRES, por supuesto. 
Por desgracia los hombres no tienen los mismos derechos que las mujeres después de tener un hijo, cuando también quieren estar cerca de él y alguien decide que son más prescindibles que ellas. 
Luchemos juntos por la igualdad de derechos, SIEMPRE porque es precioso que seamos DIFERENTES y que nos podamos mezclar y encontrar (de igual a igual).  

I AM STRONG By Aru

Avui és dia 8 de març, dia mundial de la dona.
No faré un discurs polític, perquè jo de política no en sé. Només sé que és vergonyós tenir que reclamar segons quines coses al 2017. És realment increible.
Us adjunto un cartell que m'han enviat avui, d'un noi que es diu Rubén Lucas García, i que ha guanyat un concurs de cartells del dia de la dona.
Ser un home no vol dir anar en contra de les dones, ni no adonar-es de les coses.
També hi ha superhomes.


També us vull deixar una cançó que m'agrada molt.
 Dedicada a les chicas dragon.





miércoles, 1 de marzo de 2017

¿TÚ ERES UNA NIÑA? by Aru

No és el primer cop, ni serà l'últim segurament, que us parlo de les coses tan divertides que et passen treballant amb nens.
Són moments d'aquells en que penso: "Com m'agrada aquesta feina".
L'altre dia estavem fent un casal, i alguns nens es quedaven a dinar. La Maria en concret és de familia francesa, i parla castellà amb molt d'accent, i és molt còmica. Jo l'ajudava a menjar, ja que sempre és la última. (Jo també ho era de petita)

Maria: ¿Tú ejes una niña?
Aruna: Yes, of course!
M: ¿Egues una niña? - amb cara de estàs segura?
A: Yes, I'm a girl.
M: Yo cgeo que egues una mama. - mirant-me fixament encuriosida
A: Nooo. I'm a girl!
M: Egues una niña.


Paula: ¿Tú vas a comer a casa?
Aruna: No, I'm staying here for lunch.
Paula: Ah, ¿esta es tu casa? - com dient, "claro, vives aquí "


Gustavo: Nos lo tenemos que comer todo, ¿a que si?
Aruna: Yes, of course, you have to eat everything. Come on, eat the chicken.
G: La gallina.
A: The chicken, it's a chicken. It's not a hen (gallina).
G: La gallina. Se ha muerto.
            ....


jueves, 9 de febrero de 2017

LA DIVINíSSIMA COMÈDIA by Aru

Estàs assegut a la teva cadira, mirant als sostres, aquelles columnes precioses, aquell cavall que sobresurt de la paret... comença a sonar la música i apareix ell vestit a lo Napoleón. Fantastic.
Estàs al Palau de la Música i comença el concert de The Divine Comedy.

Això va ser ahir al vespre... i va ser perfecte. Tot ho fan perfecte ells. Amb tanta classe i tant sentit de l'humor. ALs que no els conegueu... escolteu-los, us ho recomano fervorosament.
I allà asseguda pensava que la música ens fa sentir tantes coses bones! que val la pena anar a concerts, i gastar-te els diners, quan els tens, i que no te'n arrepenteixes... i passes una estona... de felicitat.
Jo em vaig passar 2 hores somrient. Gaudint de cada sorpresa que ens donava el senyor Neil Hannon. I ja que aquest blo es va iniciar per això, per compartir coses que val la pena compartir...us deixo algunes cançons, per començar.
Bon profit!

The frog princess

To the rescue

I like

domingo, 22 de enero de 2017

Gust a xocolata i a pipes salades... BY LAIA

L'altre dia comentàvem, amb l'Aina, això que és més fàcil escriure quan estàs trist, decaigut, deprimit inclús, que no pas quan estàs eufòric, feliç, radiant i exultant o enamorat (degudament correspost, ja que si no és així, probablement estaràs deprimit, decaigut i trist i sí que et resultarà fàcil escriure). 

No és exactament així, segons jo ho veig en aquest moment. Crec que el tema és que quan estem tristos volem ocupar el cap en altres coses, volem deixar entrar noves idees amb l'esperança que ens distreguin de la nostra desesperació, del nostre drama... del nostre patiment en definitiva. Quan estem feliços, en canvi, no volem distreure'ns en res més, no volem escriure perquè no podem centrar-nos i no tenim tantes coses a dir perquè estem massa ocupats en la nostra felicitat.

Segons el meu parer és una qüestió d'espai mental; quan no estem bé necessitem estímuls externs i quan estem contents no volem que res ens ocupi l'espai que omple aquell sentiment tan bonic. No es tracta d'inspiració, ja que el més probable és que si quan ens sentim bé provem de posar-nos a escriure, ens surtin frases molt boniques i arguments convincents i optimistes sobre la vida, el que passa és que estem massa distrets per agafar el "llapis i el paper" (ningú sap què és això ja, però bueno), perquè les papallones estan tornant-se molt boges allà baix a l'estómac i el fet de caminar pels núvols dificulta agafar una cadira i seure d'una manera estable i posar-se a treballar. Tot es mou i giravolta com en una peli de Disney i... què voleu, mola bastant... la veritat. 

Així que si últimament no estic escrivint massa al blog, suposo que serà per això, a partir d'ara intentaré fer-ho millor, dedicar-hi una mica més de temps, parlaré amb les papallones a veure què hi podem fer, però no sembla que estiguin massa disposades a escoltar-me. Elles van a la seva, repicant amb les seves ales per tot arreu, ballant al ritme d'una orquestra que s'ha instal·lat al meu cervell -sí, també hauré de parlar amb ells- i que no em deixa estar quieta i em passo el dia ballant...

Us prometo que quan deixi de flotar com un astronauta que trepitja la lluna i aconsegueixi fer dos passos en ferm i ser conscient que estic en aquest món i que estic desperta, intentaré escriure coses amb una mica més de sentit. Ara no puc. Ara... visc en un núvol (com els  "osos amorosos") i tot fa olor a Acqua di Giò i té gust a xocolata i a pipes salades. I tot ens fa riure...

I escolto paraules que no havien tingut mai sentits tan especials i únics.  

Es veu que... la vida... de vegades... és així de guay.
I que també ens tocava, collons!