Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

jueves, 9 de febrero de 2017

LA DIVINíSSIMA COMÈDIA by Aru

Estàs assegut a la teva cadira, mirant als sostres, aquelles columnes precioses, aquell cavall que sobresurt de la paret... comença a sonar la música i apareix ell vestit a lo Napoleón. Fantastic.
Estàs al Palau de la Música i comença el concert de The Divine Comedy.

Això va ser ahir al vespre... i va ser perfecte. Tot ho fan perfecte ells. Amb tanta classe i tant sentit de l'humor. ALs que no els conegueu... escolteu-los, us ho recomano fervorosament.
I allà asseguda pensava que la música ens fa sentir tantes coses bones! que val la pena anar a concerts, i gastar-te els diners, quan els tens, i que no te'n arrepenteixes... i passes una estona... de felicitat.
Jo em vaig passar 2 hores somrient. Gaudint de cada sorpresa que ens donava el senyor Neil Hannon. I ja que aquest blo es va iniciar per això, per compartir coses que val la pena compartir...us deixo algunes cançons, per començar.
Bon profit!

The frog princess

To the rescue

I like

domingo, 22 de enero de 2017

Gust a xocolata i a pipes salades... BY LAIA

L'altre dia comentàvem, amb l'Aina, això que és més fàcil escriure quan estàs trist, decaigut, deprimit inclús, que no pas quan estàs eufòric, feliç, radiant i exultant o enamorat (degudament correspost, ja que si no és així, probablement estaràs deprimit, decaigut i trist i sí que et resultarà fàcil escriure). 

No és exactament així, segons jo ho veig en aquest moment. Crec que el tema és que quan estem tristos volem ocupar el cap en altres coses, volem deixar entrar noves idees amb l'esperança que ens distreguin de la nostra desesperació, del nostre drama... del nostre patiment en definitiva. Quan estem feliços, en canvi, no volem distreure'ns en res més, no volem escriure perquè no podem centrar-nos i no tenim tantes coses a dir perquè estem massa ocupats en la nostra felicitat.

Segons el meu parer és una qüestió d'espai mental; quan no estem bé necessitem estímuls externs i quan estem contents no volem que res ens ocupi l'espai que omple aquell sentiment tan bonic. No es tracta d'inspiració, ja que el més probable és que si quan ens sentim bé provem de posar-nos a escriure, ens surtin frases molt boniques i arguments convincents i optimistes sobre la vida, el que passa és que estem massa distrets per agafar el "llapis i el paper" (ningú sap què és això ja, però bueno), perquè les papallones estan tornant-se molt boges allà baix a l'estómac i el fet de caminar pels núvols dificulta agafar una cadira i seure d'una manera estable i posar-se a treballar. Tot es mou i giravolta com en una peli de Disney i... què voleu, mola bastant... la veritat. 

Així que si últimament no estic escrivint massa al blog, suposo que serà per això, a partir d'ara intentaré fer-ho millor, dedicar-hi una mica més de temps, parlaré amb les papallones a veure què hi podem fer, però no sembla que estiguin massa disposades a escoltar-me. Elles van a la seva, repicant amb les seves ales per tot arreu, ballant al ritme d'una orquestra que s'ha instal·lat al meu cervell -sí, també hauré de parlar amb ells- i que no em deixa estar quieta i em passo el dia ballant...

Us prometo que quan deixi de flotar com un astronauta que trepitja la lluna i aconsegueixi fer dos passos en ferm i ser conscient que estic en aquest món i que estic desperta, intentaré escriure coses amb una mica més de sentit. Ara no puc. Ara... visc en un núvol (com els  "osos amorosos") i tot fa olor a Acqua di Giò i té gust a xocolata i a pipes salades. I tot ens fa riure...

I escolto paraules que no havien tingut mai sentits tan especials i únics.  

Es veu que... la vida... de vegades... és així de guay.
I que també ens tocava, collons! 

sábado, 3 de diciembre de 2016

On sonava la nostra música... BY LAIA


D'ahir divendres:

Avui estava a la feina i m'he posat una mica de musiqueta per animar-me, que m'estava quedant grogui al costat del calefactor. He entrat al youtube i he pensat..., allò que fas quan penses en el que et ve de gust... i m'ha vingut una melodia al cap... "de tu boca... nananaino...  nino nino... dame más que se me agota... (chorus: dame más que se me agota)".

He teclejat: J U A N_L U I S_G U E R R A 

I llavors ha començat a sonar la cançó, que només sentia jo perquè m'havia posat els auriculars, i he fet un d'aquells viatges que a mi m'agraden tant. La cinta de K7 del Juan Luis Guerra era de la meva mare, no sé si se la va comprar o li van regalar -mami potser podries aclarir-nos-ho- i la posava sovint al cotxe mentre el meu pare conduïa i nosaltres tres (amb l'Aru i l'Aina) improvisàvem passos de ball, assegudes al seient del darrere. Poca conya amb això de ballar assegudes eh!

Sempre que la posava l'ambient es carregava d'energia positiva i aquest senyor (que després es va fer d'una secta rara o alguna cosa així) em queia la mar de bé. 

La meva mare cantant i el meu pare seriós conduint però de tant en tant somreia, perquè ella el feia riure. I nosaltres ballàvem. Mira que fàcil... I de vegades quan anàvem cap a St. Quirze trobàvem un pagès que venia préssecs a la carretera i n'hi compràvem... i ja era l'hòstia aquell viatge en cotxe!

També recordo la meva mare "canturreando" Mocedades planxa en mano (que ja sé que en català és "cantussejar" però no m'agrada i com sempre, al meu blog hi escric com vull). A la meva mare no li agrada planxar, no li ha agradat mai, però ho feia. I si ho feia escoltant música, sempre semblava més feliç i més amena la feina. Posava Battiato, o Aute, o juan Luis Guerra o Mocedades... I sí, m'agraden tots ells per ella. Perquè formen part de la nostra B.S.O. El meu pare era més de Queen, o Dire Straits,... o Mike Oldfield... o Sabina, of course, que també m'agraden per ell. 

Em sembla que Simon & Gardfunkel els hi agradava als dos. A mi m'encanta aquesta cançó:


domingo, 20 de noviembre de 2016

La Navidad que vendrá... y un bote de Lacasitos... BY LAIA


Empiezan a colgar ya las luces en las calles, los supermercados hace semanas que lucen turrones y polvorones y en nuestras agendas comenzamos a marcar cenas de empresa, de amigos y reuniones familiares varias... ¡FALTA UN MES PARA NAVIDAD!

Hará unos quince años, el padre de mi novio de entonces me dijo que a él no le gustaba la Navidad, que le ponía triste. Una Laia veinteañera y risueña (lo segundo sigo siéndolo) le intentó animar con sus tonterías llenas de colores, con las ferias y la purpurina, con lo guapos que nos ponemos para comer con los nuestros... con el muérdago, los brindis, ... ¿la ilusión?

Tono, así se llamaba, me respondió tranquilamente que cada año le faltaba alguien más, que se iban perdiendo los seres queridos por el camino... No era hombre de muchas palabras pero entendí con sus suspensivos que para él, en Navidad, se hacía más evidente aún esta ausencia. 

Tono tenía razón, este año a mi me falta alguien más. Me falta un pilar -el otro ya cayó hace un par de años- un motor, la cocinera del caldo. Nos falta a muchos. Pero precisamente por ella, que nos acogía en su mesa (esa que alargábamos para fechas como estas)  y nos alimentaba, que nos observaba desde su silla, en la punta, desde dónde lo veía todo aunque se hiciera la loca. A menudo sin hablar demasiado pero ahí estaba, al frente del pelotón; especialmente por ella y en Navidad debemos mantener lo que construyó, aunque cada vez nos cueste más y tengamos menos espacio en nuestros pequeños pisos urbanos, aunque la economía flaquée. Da igual dónde y cómo. 

Tenemos que mantener el espíritu navideño de aquellos que han puesto durante tantos años lucecitas y villancicos a nuestras vidas. 

Que no decaiga señores, saquen sus mejores galas y sean Reyes Magos para alguien, para muchos si pueden. Que en un mes llega la Navidad... ¡y yo con estos pelos!


P.D.: El primer recuerdo que me viene a la cabeza cuando pienso en mi abuela, en Navidades, es un bote de Lacasitos. 
El día de Reye íbamos todos a comer a su casa y en el enorme sofá (yo era pequeña y eso me parecía un gran escaparate de ilusiones), había expuestos todos los paquetes, con sus debidos nombres. Encima del papelito de los regalos para los niños había, cuidadosamente pegado con un poco de celo, un bote de Lacasitos. 

viernes, 11 de noviembre de 2016

I REMEMBER YOU WELL ....by Aru

"....Noooooooo...."
Dic amb veu fluixeta, mirant la pantalleta del mobil. Com una súplica. No, que no sigui veritat. No... encara no. Que estigui somiant.








Uns gemecs molt a prop de la meva cara, i un alè molt calent m'indiquen que el meu gos guapo deu voler sortir al pati... o deu tenir sed. Obro els ulls, assimilant la informació. Es comença a fer clar. Surto al menjador, agafo el mobil. Les 6:45. 2 missatges de whatsap. Li poso aigua al Perico i obro el primer whatsap.
El Rootxi em diu que és una dia trist. Que s'ha mort el Leonard Cohen.

"Noooo..."

Faig emoticonos de cara plorant...i me'n torno al llit mentre una llàgrima de veritat em cau per la galta.
M'estiro i penso en el primer record que tinc de Leonard Cohen. Estic al cotxe amb el meus pares i la mama posa el seu cassette. "No mamaa....aquest senyor que parla noooo" . Sonava "Take this waltz".

El següent ja és de gran. Mirant "El tiempo de la felicidad" (¿Te acuerdas Álex?). Descobrint "Songs of love and hate". Va ser el meu primer cd seu. Jo tenia 17 anys.

...Tantes situacions amb la seva música de banda sonora. 

"I'm your man"....La hem cantat tants cops.
I "Who by fire", no fa gaire...via virtual.
I recordo posar-li "Suzanne" al Jordi, al poc de coneixe'ns...
Pfff... i recordo escoltar-lo d'acampada, i a casa...mentre preniem una birreta. I l'altre dia..sopant al pati amb els meus amics. Us enrecordeu?? Ell hi era.
I... recordo haver-lo pogut veure en concert. Fa 7 anys. Era el dia del seu aniversari. Feia 75 anys i tocava a Barcelona. ...Quina nit! Quina sort haver estat allà. Quina sort.
Tots els que com jo sigueu amants de les seves cançons... poseu-les a la gent que no el coneix, poseu les seves cançons als vostres fills... i segur que un dia somriuran, i s'emocionaran i us ho agraïran.

Ell posava paraules precioses, però reals,  quan nosaltres no ho sabíem fer. Ell ens ensenyava que havies d'intentar ser lliure,a la teva manera, i que s'ha de fer cas al cor, i que som afortunats...si tenim música.
Per això només em queda dir "Thankyou Leonard. You are my man" per totes les cançons que han sigut importants en molts moments de la meva vida. Per deixar-nos aquest tresor. Per aquest últim disc que ens has regalat abans de marxar. I per fer les nostres vides...  més boniques.

lunes, 31 de octubre de 2016

"La mierda que ensucia el otoño" seria un títol massa heavy? ... BY LAIA


Anava a escriure sobre com m'agrada la tardor, que m'encanta! Sobre els colors del foc que s'escampen per tot arreu i l'olor de llenya dels poblets catalans... 
Però no, ja no puc perquè m'estan tocant molt els ous!

Este fin de semana le reventaron los cristales del coche a una persona de mi família. Escribo en castellano para que me entienda todo el mundo, TODO EL PUTO MUNDO. Porque estoy muy cansada de esta guerra política que salpica a la sociedad y le hace creer que estamos luchando por delimitar fronteras o lenguas, cuando en realidad lo que hacen es pelearse por la pasta y un puñado de ideas retrógradas que no nos dejan avanzar (ni evolucionar). Así de cutre lo veo yo. Es muy muy triste. Y no me estoy "metiendo" con los españolistas que nos rechazan e insultan por el hecho de ser catalanes y querer un gobierno independiente para nuestro pequeño país, esta vez no, me estoy cabreando con los catalanistas extremos, xenófobos e intolerantes. 
Le rompieron los cristales del coche con un par de pedruscos que le dejaron de recuerdo en el asiento,... no se llevaron nada. No le robaron nada. Sólo le rompieron el cristal porque su coche lleva una M, una maldita M de Madrid, ... Maldita M, he dicho, no maldito Madrid. Porque yo no diría jamás semejante barbaridad; ni yo ni nadie a quien yo quiera (espero). Porque yo juzgo a la gente por cómo es, por cómo piensa, por lo que me da o lo que me hace sentir. Nunca por la lengua que hablan, su país de orígen o el color de su piel. Esto que parece tan obvio a estas alturas, no lo es. Sigue habiendo gente que se cree con el derecho de romper un cristal, saliendo de un partido del Barça, de un coche que lleva una matrícula de Madrid. Se me ocurren muchísimos insultos pero no me quitan la rabia, así que os los ahorro. 
Jordi es catalán (y catalanista), es nacido en Catalunya y crecido aquí. Es pacífico... y se le empañan los ojos cuando el Barça es campeón. Se compró un coche de segunda mano hace unas semanas, con matrícula de Madrid. "Li haurem d'enganxar unes estelades perquè no me'l cremin", bromeó entonces. La semana pasada aparcó el coche cerca del Camp Nou y el sábado, día en que su querido equipo jugaba en su propio campo, algún gilipollas le rompió los cristales delantero y lateral por llevar una M, creyéndose que era de Madrid el propietario, pero es que eso es lo de menos. DA IGUAL DÓNDE HAYAS NACIDO Y DEL EQUIPO QUE SEAS, DA IGUAL EN QUÉ JODIDA LENGUA HABLES; lo que no da igual es ser tan desgraciado y tener una mente tan cerrada. ¡Qué lástima!

Y no, no entiendo de política, pero entiendo de personas y esta gente no lo son. 

viernes, 21 de octubre de 2016