Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

miércoles, 6 de octubre de 2021

Ni pestanyes ni hòsties

Obviaré el fet que escric en aquest blog en el que fa dos anys que ningú hi escriu. Mirem endavant.

La setmana passada el Sergi i jo vam fer 4 anys de casats. No els vam fer literalment, ja m'enteneu, són aquestes expressions rares que fem servir sovint. Vam celebrar el nostre aniversari de casats, seria el més correcte però jo, com que el que vull és que m'entengueu i que el meu missatge sigui sincer i espontani, m'oblidaré dels formalismes i dels castellanismes i col·loquialismes, i parlaré tal qual. Vull dir que escriuré com parlo, com he fet sempre.

AVANTI.

La setmana passada vam fer quatre anys de casats i cinc junts. Perquè ens vam casar que feia onze mesos que sortiem. Que sortiem com a parella, perquè com a amics... haviem sortit des de molt abans, i fins molt tard. 

Fa un mes que vaig reservar el restaurant on vam sopar, abans no em deixaven, un lloc davant del mar, que tant m'agrada i em fa sentit lliure i respirar. Vaig imaginar que em posaria alguna cosa bonica, però no massa arreglada, mona, sexy, no pretenent tenir vint anys però tampoc fer-me més gran del que sóc. Vaig imaginar que potser em posaria uns pantalons pitillos negres, amb un tacó i un top rosa claret de tirants una mica brillant, potser, discret però especial. 

Vaig imaginar que em pentinaria una mica, que no ho faig mai. Bueno, pentinada pentinada tampoc, però que aniria a la pelu, que agafaria hora al Pódame, perquè el meu amic Sergi (Sergi l'amic perruquer, no Sergi el marit) em sap pentinar així que sembla que no vaig pentinada, però que quedo guay, no com una bruixa. De fet, vaig agafar hora, per tenyir-me i pentinar-me el mateix dia del nostre aniversari per la tarda, per anar ben guapa a sopar. Amb un secat així suelto amb volum i tal...

També vaig imaginar que aniria un altre cop al lloc aquell de les extensions de pestanyes, que l'ocasió s'ho valia i que em veig super fantàstica amb les extensions de pestanyes. 

Després, uns dies més tard vaig imaginar que em fotia de lloros amb els tacons, baixant cap a Port Bo i vaig decidir que potser una sandalia més planeta seria millor opció.

També vaig decidir que no em faria "lo" de les pestanyes, que és un pastizal, com diria la meva amiga Anneta. Potser pel meu cumple.

La data s'acostava i jo no m'havia fet rica i, a més a més, la reserva per la pelu era pel dia 30, últim dia del fabulós mes de setembre. No hauré cobrat, és una pijada, no et va bé... vaig anul·lar la pelu. 

No passa res, em secaré el cabell amb una mica de ganes i me'l planxaré, que la planxa crema el cabell, sí, sí, ja ho sé, però per un dia tampoc em passarà res.

No portaré pestanyes postisses ni el cabell sexyvolum made by Pódame, però aniré ben guapa, que em sé treure molt partit quan vull. 

Vaig començar a mirar, amb intenció, el que em posaria per anar a sopar. Vaig remenar l'armari, ON TINC MIL COSES PER POSAR-ME, però res m'acabava de convèncer. Vaig trobar uns pantalons negres, molt xulos i elegants, del Massimo Dutti (que no em paga ni res, però eren del Massimo Dutti, i ho dic i punto). Estaven casi nous i em van semblar molt bona elecció. Tinc vestits però 30 de setembre, prop del mar, era com raro... no podia saber si faria fred o calor o massa humitat, passant de vestit. Pantalons i un top. Vaig buscar un top, en tinc de tirants, brillants, transparents, ... res, no m'agradava res. Una brusa? ai no sé, massa serio tot plegat, semblarà que me'n vagi a currar a l'oficina. Ja ho decidiré. Vaig posar 4 o 5 parts de dalt a la maleta per triar a l'últim moment. 

Quatre cosetes de maquillatge, unes arrecades per si m'animo (que sempre m'acaben sobrant), uns tacons tancats, unes sandalies obertes molt altes, unes albarques... mai se sap.

Quan vam arribar a l'hotel (sí, em queixo de moltes coses però vam marxar a un hotel, amb piscina, dues nits, i l'àvia i els tiets van fer de meravellosos cangurs), vam desfer maletes i ens vam arreglar força ràpid perquè la reserva era molt d'hora i no hi havia temps de provar-se mil modelitos. Però me'ls vaig provar. Em vaig posar els pantalons negres, les sandalies altes i un top negre "palabra de honor" que feia com cinc anys que no em posava, o quinze. Quedava bastant resultona. Em poso una mica de rimmel i a triomfar, vaig pensar. Però no. No tenia rimmel. I no passa res? HOME! sí que passa, perquè sense extensions puc tirar, però sense rimmel... JODER, de veritat que m'he deixat el puto rimmel?!

Què passa amor, deia el Sergi. Res, el rimmel, m'he deixat el rimmel. No m'ho puc creure, no me'l deixo mai. Puc sortir abans sense tacons que sense rimmel.

I vaig sortir despentinada i sense rimmel.

I en un segon que em vaig oblidar de no respirar em va petar el botó del pantaló negre sexy del Massimo Dutti casi nou. JO DER.  I em vaig posar els texans.

Estàs guapíssima, amor, tu sempre estàs bé. (EL MARIT QUE M'ANIMA)

Vaya merda. Despentinada, sense rimmel i amb texans.

I vam baixar al restaurant i ningú va vomitar quan em va veure ni res. 

Vam sopar de conya i vam prende un vinet molt bo. I vaig respirar olor de mar, molt fort molt fort, perquè em durés quan tornés a Barcelona. Com quan abraço al Teo i li dic que molt fort molt fort que em duri tot el dia.

Les expectatives, un cop més, em van jugar una mala passada. Les del meu físic, només. Després jo, era la mateixa, inclús més relaxada perquè amb els texans anava comodíssima i sense rimmel no hi havia perill de fer cara de cansada a la una de la matina. Perquè el rimmel, sí, és molt guay, però a mi, personalment, em fa cara de cansada al cap d'unes quantes hores.

I vaig sopar amb el Sergi davant la caleta més bonica del món. Com diria el George Clooney, WHAT ELSE?