Tornar a Cadaqués... by Laia

Diumenge nit però no un diumenge més. He passat el cap de setmana a Cadaqués i ha sigut fantàstic i intentaré que la il•lusió em duri alguns dies més, que ha sigut massa fabulós com perquè deixi de ser-ho només perquè s’ha acabat.
He tornat després d’uns anys i en companyia diferent de la que acostumava a tenir quan hi anava.
Quan ens acostàvem per les curves, un cop passada la Perafita i vaig intuir la silueta de l’església entre la nit, vaig baixar la finestra com ho feia sempre per olorar el poble i per sentir-lo més a prop..., vaig somriure i vaig pensar “que guay tornar”. És un verb bonic “tornar”.
He recordat bons moments que havia oblidat, he passejat pels camins on vaig “aprendre” (si és que algun cop n’he sabut) a anar amb moto, he tornat a sentir l’olor a peix fresc enmig dels carrers del casc antic, he tornat a notar la tramuntana als cabells, a la pell, ... i al cap, perquè no és un tòpic que et trastoca. He recordat que hi ha un racó del món on encara pots portar casc d’aquests que semblen de juguet i on pots oblidar-te que la resta del món existeix i que hi ha vida més enllà d’aquelles curves.

Ja de camí imaginava la pizza que demanaria només arribar a la Gritta, no em calia ni veure la carta perquè no hi és!, una margarita de pernil serrà. La gent que hi anàvem sabíem que la feien i la demanàvem, així, sense nom concret. Resulta que ara sí que hi és a la carta i que es diu “Ibérica”; “le hemos puesto nombre”, em va dir el Lucca i ens vam somriure.

Ha sigut molt bonic i anar-hi amb una molt bona amiga ho ha fet quasi perfecte. Ahir sopàvem davant del mar, amb una ampolla de vi negre, realment era un lloc idíl•lic, preciós, i si hagués aparegut en una peli hauríem assegurat que era un decorat. Bé, sopàvem, xerràvem, rèiem, bevíem un Montsant boníssim i fèiem broma amb els cambrers (encantadors) de La Sal, bufava el vent però teníem un bolet d’aquests que escalfen tant al costat i estàvem tan bé... la lluna quasi plena reflectia en l’aigua de la caleta i de cop vaig veure un estel fuçaç (de veritat, no el vaig somiar). Em vaig emocionar molt però no vaig tenir temps de pensar cap desig. Potser és que no podia demanar res més.

Ara estic a Barcelona i no deixaré que tot això marxi tan de pressa. M’ho quedaré uns quants dies amb mi i, això seguríssim, no trigaré tant en tornar. Perquè hi ha llocs (molt pocs) que afortunadament mai canvien... encara que li hagin posat nom a una pizza que abans no en tenia.