... que todas las noches sean noches de boda, que todas las lunas sean lunas de miel... BY LAIA

Uffffffffffffffffffffffff...
No se ni com començar, és difícil dosificar tantes emocions i transformar-les en paraules perquè no surtin disparades, de cop, a saco i sense sentit.
Comencem pel principi; ahir... per la nit... vam anar al concert del Sabina. Podria limitar-me a dir NO TINC PARAULES i acabar el comentari del dia amb un punt i final, però sí que en tinc...
Dir que va ser FANTÀSTIC, BRUTAL, EMOCIONANT seria quedar-nos curts, no va ser tot això sinó LO SEGÜENT (com diria la meva cosineta).

Jimena no traiciona por treinta lucas, y en vez de silicona bajo el jersey,
tiene un jardín con dos terrones de azúcar...y un potpurrí de Chabuca con J. J. Cale.
El St. Jordi estava ple i vibrava (literalmemt), la gent va començar una mica tímida, prudent... què voleu som catalans! però a la 3a cançó ja s’havia anat caldejant l’ambient i tot i que totes les entrades eres amb seient vam passar gran part del concert de peu, ballant, cantant (o cridant eh Aina! Jejeej), sentint, emocionant, recordant (perquè això sí que ho tenen les cançons, que et recorden, vulguis o no, moments, persones...).

Y cuando vuelves hay fiesta en la cocina, y bailes sin orquesta y ramos de rosas con espinas… Com han de ser, i tant que sí, que les roses, sense espines… no són roses.

Va cantar PRINCESA, amb tot el Palau de peu, super entregat, ... jo flipant, era tan emocionant. Peor para el sol, Noches de boda, Quién me ha robado el mes de abril... bufffffffffffff...

Y nos dieron las diez y las once mentre el Sabina ens conquistava a cada paraula i a cada mirada (que la veiem ve per les pantalles). Relament té una mirada ... melancòlica... molt melancòlica, com la “calle”, ... y desnudos al anochecer nos encontró la luna. I jo la vaig ballar (a distància) amb el cosí més guapo del món ;)

En mi casa no hay nada prohibido,pero no vayas a enamorarte. Con el alba tendrás que marcharte para no volver... Ho intentaré... se’m fa difícil si em cantes aquestes coses, però ho intentaré.

Para mi deleite, o mi tortura, he de confessar que no ho se ben bé, va cantar AMOR SE LLAMA EL JUEGO, que és d’aquestes cançons que ja podries treure el punyal i clavar-te’l directament ... raca raca... Però a mi m’encanta... sempre em recordarà un “collage”.
...amor se llama el juego en el que un par de ciegos juegan a hacerse daño... y cada vez peor y cada vez más roto, y cada vez más tú y cada vez más yo, sin rastro de nosotros.
Ens va regalar, un altre cop (som fan incondicionals i repetim concert en aquesta gira), la primera estrofa de CONTIGO, en català:
Jo no vull un amor civilitzat, amb rebuts i escena del sofà
Jo no vull que viatgis al passat i tornis del mercat amb ganes de plorar...Us podeu imaginar que aquestes paraules en boca del Sabina sonaven a glòria (glòria cascada, jeejje, però glòria).
...Yo no quiero domingos por la tarde; yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mí...
Embustera, como tantas y tantos, també va caure, canyera i fresca, cridant Y AHORA SE QUE PERDERTE NO ERA QUEDARSE SIN NADA!, doncs no, hi ha poca gent que “perderla sea quedarse sin nada”, i per sort aquestes estaven assegudes al meu costat.

No em vull oblidar, ja que ell no ho va fer, de CONDUCTORES SUICIDAS i PACTO ENTRE CABALLEROS. Increïbles, se que em repeteixo però és que... és que va ser INCREÏBLE!!!! Què voleu que hi faci!!!????.
Us podeu imaginar milers de persones assenyalant a l’escenari mentre canten “TE PARECES AL SABINA ESE QUE CANTA!!!!” ??????? O cridant com boges mentre pregunten ¿cómo te has dejado llevar a un callejón sin salida, el mejor dotado de los conductores suicidas? Doncs si no us ho podeu imaginar haver-hi anat ;)


Que ser valiente no salga tan caro, que ser cobarde no valga la pena.
I el concert va acabar, van obrir les llums i l’artista i la seva banda seguien a l’escenari, aplaudint-nos, somrient, ...

Nos dijimos: "adiós, ojalá que volvamos a vernos".
OJALÁ.