BON NADAL ...by Aru

Estava pensant una manera original de desitjar-vos un bon Nadal a tots. Pensava en una manera diferent d´enfocar-ho. Potser amb una cançó.
I ....  em paro, i penso: aviam Aruna, què vols dir,realment? Què vols dir?
De fet només us vull desitjar unes bones festes a tots, que passeu uns dies bonics, que disfruteu de les sobretaules, i dels dies de sol (és maco quan fa sol, i fred, el dia de Nadal... i caminem pel carrer tots abrigats...) que sigueu feliços amb poc... o amb molt; que aquests dies estàn plens de sorpreses.
En el fons ens desitgem Bon Nadal, però el què volem dir és..."Que siguis feliç" "M´importes molt encara que no ens veiem mai" "T´estimo" "Que et vagin molt bé les coses".
Ara, per Nadal, i sempre.

... les olors del Nadal BY LAIA

Nadal, Nadal... un pas de pardal. Això diu la cançó i ara sí que sí, que el tenim aquí. Com sempre se'ns tira a sobre sense adonar-nos-en i passarà de la mateixa manera; ara l'estem esperant, després fem tota la preparació... i pluffff ja ha passat el Nadal, les festes,

 ... els àpats amb llargues sobretaules, 

                            ... la mama i la Imma menjant-se la neula una per cada cantó,   

el silenci de casa l'àvia quan acabem de servir la sopa de galets... i tothom la gaudeix, sense dir res, com un ritual que s'ha de valorar perquè passa només un cop cada 365 dies,...l'estrés de Nit Bona decidint el què ens posem, els regals de matinada damunt del sofà, l'Aina demanant uns tacons que no li facin mal!, 

                          el sol de desembre damunt l'americana del papi que ens confon i ens fa discutir sobre si és verd grisós o gris verdós, 

                          les trucades, les felicitacions, els sopars "de més a més", el de les de l'insti, el de la feina, la trobada amb les del Thau..., els del Raval, les abraçades amb els amics... els de sempre i els nous (last but not least), 

 

tot sempre ve junt, en una setmaneta o poc més... tot allà ben embotit...

 

I després ho recordarem i ens quedarà l'olor del caldo ficada al cap, fins l'any que ve,

i la de les colònies que es barregen a les cases, per les festes.

 

I ens quedarà el record del soroll del paper d'embolicar a les 3 del matí, intentant dissimular. 

 

Com que l'hem esperat molt i durarà molt poc, gaudim-lo. Posem-nos molt guapos que ÉS FESTA GROSSA, somriem (que sí, que ja sé que ho hauríem de fer sempre, però igualment... SOMRIEM), que el Nadal que ve pot ser diferent, potser ja no podeu fer el Sant Esteve a casa la iaia i l'heu d'anar a buscar a la residència i dinar allà aprop... Potser, clar que sí, n'hi haurà de nous... qui sap!

BRINDEM PEL PRESENT, PEL NADAL, per valorar el que tenim i...

 

I com diem a casa nostra...

 

PEL QUE HA DE VENIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIR !  :) 

¿Y quién es él ...? (que me lo roba todo) ... BY LAIA

Querido enanito cabrón;

Supongo que has sido tú quién esta noche, mientras yo dormía profundamente, ha venido y se ha llevado mis cervicales y en su lugar me has dejado piedras. No puedo casi ni moverme, me duelen mucho. Eres un cabrón y te odio. Los lunes ya son duros por defecto pero empezarlo con estas rocas encima de los hombros es muy pesado y doloroso, ... pffffffffffff... voy a canturrear la canción esa a ver si me lo creo y me animo, ... hoy puede ser un gran día, duro con él (aunque para duras las piedras que llevo aquí pegadas, ... ¡cabrón!). 

Sé que eres tú también el que viene y se lleva un calcetín de cada par, supongo que a parte de cabrón debes de ser cojo porque sinó ya me explicarás ¡¿por qué coño no te llevas los dos almenos?!  Es que levantarse cuando es todavía oscuro (horroroso) y tener que ponerse a buscar un puñetero par entero de calcetines... como una loca... ¡DEU NI DO!. 

 

Ten un poco de compasión y no me robes más, enróllate. 

Y si ves a los Reyes Magos, en tu país de luz, magia y color, diles que me traigan una espalda nueva por favor... y calcetines. 

(Supongo que un novio masajista ya sería mucho pedir).

Ese "beep beep" que nos volvió locos... BY LAIA

Estás en casa preparando la cena y de repente... suena:

- beep beep

Te limpias las manos con un trapo, vas acelerado hacia el comedor y lo buscas, con la vista... y ahí está, ahí está (como la Puerta de Alcalá), tu móvil, aun tiene la pantalla iluminada por el mensajito que acabas de recibir.

¿Quién será, quién será?. Qué emoción...

Nunca es quién tú quieres, siempre es quien no quieres. Bueno, nunca no... siempre tampoco. Algunas veces tenemos suerte y ese "beep beep" nos trae alguna sorpresa que nos endulza la cena.

¡Qué bonito ese sonido cuando llega inesperadamente!.

 

Pero... y cuando el "beep beep" no llega... Ay dios ¡qué gran desastre!, ¡qué gran angustia!. Si es que... ¡hasta lo imaginamos, por favor!, sin que suene,... y nos acercamos al teléfono convencidos de que llegó, apretamos una tecla, para iluminar la pantalla... "qué raro que no esté iluminada si acaba de llegar un whatsup", nos decimos. Pero no por ello pensamos que nos hayamos flipado hasta tal punto... Vamos a la pantallita adecuada... ¿por qué no hay notificación si acaba de llegar un mensajito?. Se habrá estropeado... Bueno...

A ver a ver quién nos escribe... ¿será por fin esa persona que esperamos ansiosamente?.

 

¿Nadie?

¿Qué ha pasado?

¿Se ha borrado solo el mensaje que me acaba de llegar?????? Esto es muy raro.

A veces escuchamos una notificación que deseamos que llegue... pero que no ha llegado, es nuestra mente que nos engaña... Como diría Elsa Punset "no es magia, es inteligencia emocional", ... o algo así ;)

No hablemos ya de cuando mandamos un mensaje nosotros a alguien y esperamos respuesta... tachán tachán...

opción 1: Es de los enganchadísimos que nos responde AT THE MOMENT, genial.

 

opción 2: Es de los de "tengo móvil porque me queda bonito" y no ve nuestro mensaje hasta pasadas unas horas, cuando nos responderá, tranquilamente, sorprendido por nuestra gran angustia e impaciencia.

opción 3: Es de los "te leo y te hago esperar". A eso se le llama SER MUY CABRÓN (cabrón/a, ¡se entiende eh!). Y lo ves... "en línea"... y te desesperas...

... y te desesperas...

                          y te desesperas...

 

y te vuelves loco y al final le sueltas "OYE, ¿qué? de cachondeo?... QUE ESTÁS EN LINEA EHHHHH QUE TE VEO".

Cuando llegas a este punto te aconsejo que escondas el teléfono bajo la cama y lo dejes descansar, ... e intentes pasar sin whatsups, ni SMS, ni pantallas iluminadas,... Atenta gravemente sobre la salut de algunos demasiado sensibles... Aviso.

Que ese "beep beep"... TE PUEDE VOLVER LOCO. ¡CUIDADO!.

 

POR CIERTO, UN CONSEJO: ¡LLAMAD CHICOS, LLAMAD DE VEZ EN CUANDO, OLVIDAD EL WHATSUP!... Nada cómo escuchar el TONO de voz... ;)
 

Si el piso no vende por sí solo... ¡vende el parque de delante! BY LAIA

 

Alucine padre, lo último en anuncios de alquiler de pisos; entro en una oferta, miro las fotos del piso, de las 8 fotos del piso 4 eran del PISO propiamente dicho, una del portal (lo juro, sí del portal), otra de la escalera y dos del parque de delante. ¿Cómooooooo?. Pués sí, así tal cual y tan ancho se quedan. Que a ver, está súper bien que te muestren los alrededores si te han mostrado bien el piso que estan vendiendo, o sea, si ponen 15 fotos, pués vale que pongan 1 del portal y otra del parque de enfrente... pero... ¿8 fotos? ¿2 del parque?. ¿Qué será mío el parque por el módico precio de 700€ al mes?, ¿es un pack? porque si es un pack y el parque es mío espero no encontrarme cacas de perros, que yo no tengo, cuando me levante por la mañana y salga a pasear por mi jardín-parque... (que me encantan los perros eh, ... esta no es la cuestión). ¿Y el portal? a ver... si algún mes no pago la luz ¿puedo bajar al portal a vivir hasta que tenga dinero?, puedo poner un "fogonet" allí en medio para calentarme el café por la mañana?.
Perdón, sé que estoy desvariando... pero me parece que no soy la única. Poner un anuncio de un piso, con 8 fotos y mostrar en 4 de ellas el portal, la escalera y el parque de delante... ME PARECE UNA GRAN DESVARIACIÓN. Que me pongan también fotos de la casa del vecino por si algún día me siento sola... 

AQUEST NADAL...CAP NEN SENSE JOGUINA

http://www.facebook.com/nosinjuguetes

telf: 638 919 894

SI VOLEU DONAR JUGUETS...
SI EN NECESSITEU PELS VOSTRES FILLS...
CONTACTEU.

suena teléfono cabrón... BY LAIA

La capacitat d'algunes coses per obsessionar-nos em sorprèn. Hi ha temes que passen pel nostre cap casi de llarg, passen, fan una intervenció i ale, adéu; hi ha gent així també, a la que coneixem, amb la que tenim un tracte puntual (ja sigui per feina, oci, ...) i un cop resolt el motiu de trobada adiós muy buenas. Però, jo em pregunto, COM ÉS QUE HI HA COSES O PERSONES QUE SE'NS PODEN FICAR DINS DEL CAP D'UNA MANERA TAN HEAVY?.  Des de que et lleves fins que te'n vas a dormir, aquí al mig del cap, plantificat, el tema que t'obsessiona, ... i aquest poder... d'on ve?. 

Em sembla realment molt molt inquietant. 

Alguna vegada heu mirat la safata d'entrada fixament esperant que aparegui el mail nou, en negreta, el "mail esperat", o heu il·luminat la pantalla del mòbil i heu clicat algunes tecles... com si estiguéssiu marcant el codi secret per rebre "la trucada"?, us heu connectat mai al whatsupp, entrant en un xat concret, veient la persona "en línea" i heu intentat connectar-hi per telepatia i enviar-li un impuls perquè us digui alguna cosa?. Heu fet alguna d'aquestes coses o sóc la xalada màxima del regne? ;) 

Deixant a part que lo del whatsup és una putada perquè veus allà la rodoneta verda i pot ser qualsevol... i tu t'emociones... entres, i veus que és d'aquell pesadíssim... i no d'aquell moníssim ;) ejejejeje.

 

No sé si recordareu aquella fantàstica escena de "Nada en la nevera" on la María Esteve mira el telèfon súper concentrada i li crida "'¡TE HE DICHO QUE SUENES TELÉFONO CABRÓN!"... pués eso más o menos... (L'he buscat al youtube però no la trobo, m'ha sortit aquesta però, que també val la pena, analizando voy, analizando vengo... http://www.youtube.com/watch?v=PpwoxxxkiyA )  

Ja que parlem d'aquesta peli us adjunto un altre enllaç que acabo de veure amb el que estic plorant (literalment) de riure, jo soleta aquí al despatx (sí, treballo molt, i?). Són els primers minuts... quan estan al tren de la bruixa. Genial. (Us poso en situació: La rossa veu al noi que li agrada amb una morena i un nen i es posa... com a mínim... una mica gelosa). 

http://www.youtube.com/watch?v=iCC8_hqFYxI 

 

 

Sempre ens quedarà l'escriptura, per deixar de pensar un momentet en allò que ens obsessiona... o no?. 

"M de Mala" he dicho. BY LAIA

Des de que he arribat a la feina que volia escriure al blog... però bé, per fi ho faig i he anat acumulant, durant tot el matí, coses a dir.

M’he llevat bastant xunga perquè he dormit molt malament, us estalviaré els detalls, que avorreixen, i quan he pujat al metro m’he fotut de mala llet perquè m’he creuat amb un parell de reines d’incògnit d’aquestes de la tercera edat, d’aquestes senyores grans (a les que ja hem esmentat altres vegades) que quan pugen al metro fan veure que ets transparent i volen just l’espai que tu ocupes i quan avancen pel vagó és com si tothom hagués d’anar deixant-lis pas, per això dedueixo que deuen ser Reines d’algun lloc molt llunyà, que van d’incògnit.  Al vagó també hi havia un noi que portava un polo vermell que posava no sé què de “Lucky boy”, o “Lucky player”, no sé... amb el coll blanc... soporífer... buffff, era un polo tan pijo que feia mal als ulls.

Por las mañanas tolerancia cero.

És dur començar el dia cagant-te en tothom, per sort quan he sortit del metro m’he creuat un noi (amb el que per poc no dono de front i em foto un ostión padre) que no mirava per on anava, embobat mirant la pantalla del mòbil, però somreia... M’ha fet gràcia, he pensat que deuria està llegint un whatsup d’alguna noia que li agrada... i m’ha fet somriure a mi també. Ens repetim però, de vegades, som tan fàcils...

He estat a punt de tornar-me a alterar amb una teleoperadora de Vodafone però he aconseguit canalitzar les meves energies. Que sapigueu que jo penso que ens prenen el pèl, que no pot ser que no se’m acabéssin mai els minuts i ara, de cop i volta, a tothom li arriben missatges de que ha arribat al límit de la tarifa plana... Flipo, de veritat, a l’Aruna, al papa, al Carlos, ... ARA A TOTHOM SE LI ACABEN ELS MINUTS ABANS D’ARRIBAR A FINAL DE MES I ABANS A TOTS ENS EN SOBRAVEN?????  I’m “fliping” my friends, really “fliping”...

Aina, quan la Lurdes Maria o Angela María, o com es digués la tia de Vodafone, m’ha demanat el DNI, que sàpigues que t’he fet cas i enlloc de dir-li la lletra com ho faig sempre, o sigui: “M de Málaga”, li he dit “M de Mala”. La senyora m’ha dit “¿Qué?”. “M de mala” he repetit.

I jo no sé per què vaig estudiar llatí perquè... conec uns quants nois, que sense haver-ne fet mai... en saben un rato eh! ... curiós, molt curiós...

EL MUNDO DE LAS EXTENSIONES ...by Aru

Primer de tot, i tenint en compte les últimes polèmiques  ;-) vull dir que estem molt contentes que ens llegiu...els que ens llegiu. Que és agradable saber que algú t´escolta. I que el dret a opinar el que es cregui, encara que sigui diferent a tota la resta...és algo que encara tenim TOTS.
Sempre amb respecte, està clar.
Tornant al tema d´avui... Jo visc al metro. No literalment... Però hi ha dies que potser hi estic més estona que a casa...sense comptar les hores que estic dormint, que llavors si que guanya Casa al Metro.
Hi passen moltes coses al metro, s´hi veuen casos curiosos, tristos, patètics, divertits, sorprenents...

Un noi amb aspecte  àrab parla alt, demanant, ploriquejant. És exagerat. Es nota que fa comèdia. "por favoooor señorayseñoreeee unayudaaaa un pañales....porfavoooor la familia....". Jo em penso que ven panyals, i el miro sorpresa...són pañuelos, no pañales. Ah, vale. Llavors el tiu s´agenolla i comença a fer com si resés de cara a la meca. La gent mira cap a un altre cantó. No és agradable que algú supliqui davant teu de genolls. Suposo que menys agradable deu ser fer-ho. S´aixeca. Un home li dóna una moneda. Ell amb veu enèrgica i contenta diu "Grasias señor!".



Una noia amb pinta de xoni parla pel mòvil. Porta pantalons de xandall rosa. bambes. jersei i bufanda. EL cabell negra llaaaaarg, amb serrell, i els morros pintadíssims. Bé, tota ella pintada com una porta. Parla super animada i contenta "Ya tia...y claro yo le dije que no porque claro...¿sabes no?Perdona espera un momento." Aquí canvia el to a estoy super aburrida " Dime mamá...? bueno un momento eh...estoy de camino. Pues nada he ido a la pelu y ya está. Por un ratito que me cojo para mí. Vengaaaaa vaaaleee, " Canvi de tò un altre cop. "Tia! nada, mi madre por la otra línea. Es que llevo 5 horas en la pelu y claro estaba preocupada. Claro, me han cortado, me han secado alisado y luego rizado. (QUÈ????) Nada allí...hablando...de las estensiones de la Nuri...de las extensioneess.. de las extensiones que me hecho, q me han costado 400 euros(QUIÉN DIJO CRISIS??) eh, ...y nada de eso..de las extensiones...que claro hay de muchos tipos..."



Una mare jove gitana, amb la nena (ja grandeta) eh, al cotxet. L´acompanya l´àvia. la nena crida i patalea (Bea, Bea anda y gatea y patalea ;-) )
"Fueraaaaaa del carrooooo, quiero salir fuera del carrooooo" La mare i l´àvia somriuen i passen . "Fueraaaaaaaa !!!!!!! Quiero ir fueraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!" La nena està davant meu. És insoportable. La mare molt tranquila li diu que ara baixaran, que s´esperi, que no la treurà. "Fueraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ".
És realment de bufetada. I penso. Treu-la tia, treu-la . Però clar...després penso...No. No pots fer el que els hi dona la gana als nens. Els has d´educar. Així que suposo que la noia feia el que havia de fer, sim,plement que en aquell moment tots estavem col.laborant en la bona acció d´educar a la nena dels pebrots. Després també vaig pensar que si la nena ja estigués ben educadeta...no ho hagués fet. I no ho haguéssim hagut de pagar tots.
No?

S´accepten opinions. Que s´obri la polèmica del blog!!!! Jejejeje.

Però la vaga no era un dret?... BY LAIA (a riesgo de ser abucheada)

M'encanta que la gent es cregui super conscienciada, super guay, super "prole" per fer vaga i després et passeges per la ciutat i només veus que restaurants plens i gent prenent "algo" a les terrasses... (AMB ELS MEUS ULLS HO HE VIST, TOT A TOPE AQUEST MIGDIA). Però, això no és fer vaga senyores i senyors, això es fer FESTA!. Punto pelota! jajajajajajajajaja. I sí, he vingut a treballar, he vingut caminant perquè jo avui entrava a les 15h i no hi havia ni serveis mínims a aquesta hora, hauria pogut agafar un taxi però tonta... tampoc, que a sobre no em costi diners. I he vingut bàsicament perquè el meu contracte s'acaba el mes que ve i això de que fer vaga és un dret... suposo que sí, però és un dret que jo avui no em puc permetre. M'hauria agradat molt poder fer vaga però no em digueu "esquirol" (encara que ho feu mig en conya) des del sofà de casa amb una birra a la mà, "que me parto"; no m'ho digueu quan sou propietaris del vostre negoci, quan se us en fot que us facin fora, quan teniu un lloc una mica més estable o segur que el meu, no m'ho digueu quan no coneixeu els meus motius. 

Aquí som lliures o no som lliures? I fer vaga és un dret, no fer-ne també, oi?. Perquè també és un dret molt interessant el que tenen els meus jefes a no renovar-me ara al desembre. Ale, ja ho he dit. I que consti que, com he dit, recolzo aquesta vaga i m'hauria agradat unir-m'hi. 

FELICITATS by Aina

Avui és l'aniversari dels meus dos àngels de la guarda, i aquesta ocasió es mereixia sens dubte unes paraules al "nostre" blog.
32 meravellosos anys, viscuts intensament, de manera honesta i valenta, amb poc cap i molt cor, (però,es pot fer d'una altra manera?) i mantenint una bellesa natural i un físic envejable, salta a la vista!
Les meves germanes son la meva vida, en el sentit literal de la paraula perquè jo sóc qui sóc i elles son qui son, per petites peces que hem anat col.locant les altres dues. Com diu un poema de Cernuda:
El ya no puede ser distinto de ti, ni tú tampoco ser distinto de él: unidos vaís,
formando un solo ser de dos impulsos, como al pájaro solo hacen dos alas.
Sempre hi han sigut i sempre hi seran. Una certesa. I ja me'n queden menys de certeses...
Però la Laia i l'Aruna (laiarunaaaaaaaaa!!!) són això per mi, un amor incondicional, totalment
recíproc, que mai falla.
Com us vaig dir aquella vegada (Déu meu que grandes!): sou les millors. I punto. 

MOLTISSIMES FELICITATS PRINCESES!!!
¿Te he dicho alguna vez que te quiero?


http://youtu.be/Sv6dMFF_yts

NO DEIXIS PER DEMÀ....QUE POTSER NO N´HI HA! ...by Aru

Un dia...ja no sé quan fa, perquè a vegades els anys passen molt lents, i de vegades passen molt ràpid, i ni te´n enteres... Total: un dia, fa temps, asseguda a la furgo d´un amic que feia molt temps que no veia...em va dir : I si demà s´acaba el món??
Vaig somriure. El què pot arribar a fer un tio que vol lligar amb tu eh?? Jeje.
I si demà s´acabés el món? I si sapiguéssis que demà s´acaba el món? Què faries? Viuries el teu dia , d´avui, igual, tranquilament??
Què faries?
Què voldries dir? A qui?
Jo crec que la majoria fariem ALGO. Vull dir... canviaríem totalment el curs del nostre dia d´avui per fer....tot allò que no ens atrevim a fer. O per dir tot allò que no hem dit.
Però... per què no ho hem dit?
La meva pregunta és:
Si hi ha coses tan importants, que hauríem de dir-les, si fos el nostre últim dia a la terra....
Per què no les hem dit?
Coses que hauríem de dir , tot i saber que no canviaran res. Tot i saber que no canviaríen la vida de l´altre persona... ja que per ella  també seria l´últim dia....
Si hi ha coses que volem dir...TANT....
potser hauríem de dir-les, de totes formes, encara que no sigui el nostre últim dia.
Amb més motiu i tot!!

Si demà s´acabés el món...
Què faries avui?

Que a veces los sabios llevan boina... By Laia

Hoy me siento “Flex”. Es lo que tienen los lunes con sabor a miércoles... mmmmmmh ¡qué ricos!. Y lo que tiene empezar a escribir con un famoso slogan es castellano es que sigues la “entrada” del blog en este idioma, así que hoy me podréis entender todos.

Me siento bien porque he pasado un “finde” fantástico, sin nada muy especial, ... y es que a veces es tan fácil...  “¡Qué cara de felicidad!” me dijo un amigo el sábado por la tarde (en realidad no era la tarde sino el “vespre” pero esta palabra es un gran misterio para la lengua en la que escribo, ... Con algunos de vosotros hemos discutido ya largo y tendido sobre el tema de las traducciones imposibles, como “vespre” o “deu ni do”).  Bien, lo que decía, que era feliz el sábado hacia las 8 de la tarde, conduciendo por la carretera que va de Palafrugell a Calella, con la tramuntana golpeando los cristales de una “lata” llamada furgo. El vehículo se movía más de lo normal y afuera el viento soplaba y la lluvia justo nos estaba dando un respiro. No había horas, ni prisas; íbamos a tomar una cervecita delante del mar y la compañía era inmejorable. Creo que sonaba Ben Harper.

Había pasado un buén sábado, con ratos de tren, con ratos de familia, de amigos... de música.

Recordé, una vez más, que se puede aprender tanto escuchando. Se subió un señor al tren, con ganas de hablar y yo cerré mi libro con actitud de escuchar. ¡Y qué bueno fué hacerlo!. “Que per anar a caçar bolets cal cercar-los on estarrufa la brossa de pi”. Nunca menosprecies lo que te puede contar “un viejo”; que a menudo los sabios llevan boina y a veces les falta un diente.

Un grupo de amigos rodeando un tocadiscos, luego una mini-cadena... un k7, un cd... Ahora un ordenador o una lista en un móvil; el tema es el mismo, la búsqueda de una canción adecuada al momento. Y dá igual, que nunca nos pondremos de acuerdo, pero nos daremos una oportunidad. Y nos sorprenderemos con una canción inesperada, desconocida o reencontrada en el baúl de los recuerdos. Cada uno tiene las suyas pero a veces alguien te regala una canción como ésta que os adjunto al final de este escrito, tan bonita... y a partir de ese momento también es un poco tuya y la compartís. Y esa persona se dibujará en tu mente cada vez que suene la canción; y podrás recordar el olor de ese momento, esa cena con amigos y los rayos iluminando la noche a través del cristal del comedor, cada vez que alguien le dé al “play” para volver a poner “la dansa del vestit”, por ejemplo. Quien dice “la dansa del vestit” dice “Lucía”, dice “Roxanne”, dice  “Imagine”, “Just  a perfect day”, “I wish you were here”...  dice “Alleluya”... llámale X como diría Sabina, ... llámale “energía”, mejor todavía.

Porque en realidad es eso, energía. La que nos da una canción o la que nos dan unas manos proporcionando calor en unas cervicales cargadas... También hubo masajes en este “finde” tan completo.

Y vuelves el domingo a Barcelona con más fuerzas y te despiertas este lunes loco -doblemente loco, por un frío que no toca y porque esta semana es rara y estel unes tiene poco de lunes- y parece que no es tan grave.  Oui, c’est lundi... mais c’est pas grave!.

Y recuerdas que has aprendido cosas, que la tramuntana golpea pero también aclara las ideas, que el mar te sienta tan bien y si es en Port Bo mejor. Que huele a fresco y a sano un domingo sin resaca, comprando castañas en la plaza.

“...d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu”.

"La dansa del vestit" de Txarango

Cerca innocent algun tresor com un petó de licor una tarda vora el foc
cerca l'essència de l'amor tan màgic tan diví abraçat a un arc de sant martí
vols la dansa del vestit vull la lluna dins del llit fer-te la cullera a mitjanit
em quedaré despert recordo el que vas dir ets tan macu tan petit
en tens prou amb els teus dits la manera de mirar són aquests ulls marró clar
que em tornen boig drecera al món demà i més on el temps i el sol no marxen mai

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

Bon dia, llur llum seré amb un petó matiner
oceànica sensació recordo aquella olor
tan dolç i a poc a poc fent-nos l'amor aïllats de
la mirada del món reflexiu i convençut
que colze a colze junts som molt més que un
bonica vola amunt i molt amunt jo sempre seré amb tu

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor
Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

jo sóc així... vaja, què hi farem... BY LAIA

El "no he fet res mal fet" me'l passo jo pel forro... 

M'explico; estic una mica cansada de les excuses tipu "ell és així", "ja sabem com és". Què vol dir això?. Ja sabem tots que és un fill de puta i li hem de perdonar tot?. Mande?. Qui diu "ell" diu "ella" i qui diu "fill de ..." diu "gandul, cabró, impuntual"... Vull dir que el rollete aquest de que la gent és com és em toca una mica la moral. Que a mi de vegades també m'agradaria fer coses i passar-me la gent i "el mundo por montera", però no sé... una mica de tacte, una mica d'empatia... ostres, que les persones que ens rodegen són això, persones, i no parets a les quals pots tirar pedres i hi reboten sense deixar cap tipus de senyal. Que no hagis fet res mal fet no vol dir que m'hagi de semblar bé, que m'hagi d'agradar. 

Ah, molt bé, tu ets així, és molt lícit, molt legal, no has fet res mal fet... ok, però un cop entesa tota la tonteria teòrica aquesta, he de dir que a mi no m'agrada, així que ja no ho tolero més. 

Tot i que, ha quedat molt clar, TU NO HAS FET RES MAL FET. No et posaran a la presó. 

 

(No sé si és massa personal i directa aquesta entrada per posar-la al blog però bé... "jo sóc així d'impulsiva", què hi farem, és el meu blog i hi penjo el que em dóna la gana). 

GOING TO CAROLINA...IN MY MIND by Aru

     Avui, he sortit a les 6:45 de casa. Era fosc fosc. M´ha sorprès veure que alguns forns i cafeteries ja estàven oberts. Mmmm...feia una oloreta. Quina gana! Però no puc menjar res perquè haig d´anar amb dejú. (quina paraula més rara oi? dejú)
De camí cap al metro he pensat en quan anàvem a esquiar, i ens aixecavem aviat també.
O quan vam anar a Atenes...i havíem d´estar a l´aeroport rollo a les 5 del matí, i al dia seguent La Gis i jo, a les 8 del vespre estàvem borratxes de son...i tot ens feia gràcia.
O quan algun cop havíem matinat , de petites, per anar al mercat amb l´àvia i la mama..i pensàvem que era molt emocionant sortir al carrer i que encara fos de nit.
També he pensat "Ojalà fos petita i algú m´acompanyés al metge" "Ojalà algú caminés al meu costat, encara que mig dormit, agafant-me de la mà".
A Sants hi havia molt d´ambient ja. Grups de executius, pentinats, perfumats i trajeados, saludant-se, donant-se la mà...Tan desperts!!! I jo portava uns ulls...que semblava que no els pogués obrir del tot.
Un cop al Clínic, mentre estava ficada allà dins el tub, mirant-me els peus, encara que em feia un mal al coll que flipava... però almenys així veia l´exterior, pensava en coses que em distreiéssin.
Pensava en l´Àlex, que s´ha de fer proves i quimios i merdes... i no és un dia 20 minuts, com jo.
Pensava en la Natàlia...i he cantat mentalment, amb ella, "la parada de xurros", " a mi m´agradaria ser indi", "Perduts en la immensa mar blava..."...
També m´he imaginat una discoteca plena de gent. Els sons de la màquina em feien pensar en la Sala del cel (que hi he estat un cop eh, tampoc us penseu)... ...i ple de gent, allà, ballant com borregos una música...igual als sorolls que feia el trasto aquell.
Pensava...i si aquest tub es va fent petit i m´aplasta....?? NO ARUNA!!!!PENSA EN UNA ALTRA COSA!!!... "Hi ha una parada de xurros al carrer Urgell cantonada Borrell..."
Pensava en una cançó molt maca que vaig escoltar l´altre dia.

HARTA YA DE ESTAR HARTA... by Aru

Aquest matí, després de mesos i mesos d´espera, de visites continuades al CAP Les Corts, de visites a Urgències, de visitar-me al traumatòleg del CAP i del CLíNIC...m´han fet una ressonància magnètica, al CLINIC. Molt eficients, puntuals, agradables i tot, cosa dificil últimament .
M´han dit que demanés hora al meu cap, que enviaven els meus resultats allà.
He trucat al CAP Les Corts i una enfermera molt antipàtica m´ha dit "Aviam...però a tu aquesta ressonància qui te la va demanar??" Doncs...perdona q pensi eh...suposo q el meu traumatòleg...
L´enfermera m´ha dit que ja estava bé, que nosaltres ,els pacients, haviem d´informar del nostre recorregut, quan anavem a fer-nos una ressonància, perquè resulta que no me la van demanar al CAP Les Corts, me la va demanar el traumatoleg del Clinic, pq em van derivar allà.
Li he dit "Perdona...és q porto tan de temps, i he anat d´un lloc a l´altre,...Però és que a mi ningú m ha preguntat res" L´enfermera ha dit, amb tò sarcàstic i mig rient "Ja...bueno...és que és el pacient que ha d´informar eh. "
-No perdona, aquesta és la vostra feina...
"Bueno...Jo et dono hora aquí al CAP però no servirà de res. Hauràs d´anar al CLINIC."
Vaja. Gràcies. No em dones cap solució.
Em dius que em dones hora d´aquí un mes...per saber, finalment si tinc o no tinc una hèrnia. Si m´haig o no m´haig d´operar. I a sobre...m´hauré d´esperar QUI sap quan més...ja que no servirà de res??
Per què no em dones una solució que SÍ que serveixi d´alguna cosa????
No espero comprensió ni empatía. Només eficiència.


He trucat al clínic, he demanat hora amb el trauma d´allà.
M´ han donat el dia 7 de novembre, el meu cumple.
Després he trucat al CAP i he dit que m´anul.léssin la visita del 20 de novembre, que ja ho havia solucionat JO TOTA SOLA. L´enfermera que m´ha atès no tenia ni idea de què li parlava... "Dacord ,dacord." Ja està eh, ja ho he solucionat jo, ja que la cita d´aquí no m´havia de servir de res.
S´ha pensat que estava tronada . Com una cabra.

No me llames ilusa... By Laia

Demasiada gente sin trabajo, la vida cada vez más cara e injusta y cada día hay menos dinero;  los políticos... unos ineptos... ¡qué gran putada!. Pués sí.

La crisis pero, tiene cosas buenas; para mi tiene una muy buena y es que tenemos la oportunidad de ayudar. Pero de ayudar de verdad porque la gente nos necesita. Nos necesitamos todos un poco más entre nosotros que de costumbre. Podemos ser buenos, echar un cable. Seamos altruistas, demos lo que podamos, enseñemos lo que sabemos y no queramos sacar algo a cambio siempre.

Hay gente que sigue apostando por alguien en quien tiene fe, que luchan, hay quien sigue dando oportunidades. En medio de este gran desastre económico-social, algunas personas sonríen y te dan un “sí” cuando todos, inlcuso tú mismo, esperaban un “¿Ahora?, NI HABLAR. NO”.  

Que la crisis no nos ciegue ni nos corte las alas para crear, para creer, para regalar (tiempo, experiencia, conocimiento, ... ilusión, esperanza, ¿un poco de fe?).

Hago un llamamiento a nuestro lado más generoso (y quizá hasta un poco iluso). Ayudémonos y seremos más felices y más fuertes. Es muy gratificante sentir que has hecho algo por alguien que lo necesitaba. Intentemos olvidar la crisis un ratito cada día -el drama es evidente e indiscutible pero el miedo puede bloquearnos- y actuemos como si la falta de recursos no fuera un problema, quizá así seremos un poco más libres a la hora de pensar.

Digo yo...

... el breve espacio... en que sí estáis ;) BY LAIA

Hace poco más de un año descubrimos un lugar... reinado por 3 hombres guapos, cultos... ¡divertidos! ... y sólo un poco pendones.

No imaginábamos que encontraríamos allí placeres (culinarios ¡por descontado!), amigos, amores, família... una segunda casa para las RuRu's.

Escribo esta entrada en castellano porque "ellos" son gallegos y quiero que me entiendan (y a petición de Carlos). Siempre he estado totalmente de acuerdo con esa frase que dice que tu casa está dónde está tu corazón, y aunque sé que ellos tienen parte del suyo en su querida tierra, también sé que se sienten queridos en nuestra Barcelona (ahora también suya), se sienten porque lo son. 

Una parte de nuestro corazón está desde hace ya tiempo en "el Cera" (sabéis que le hemos cambiado ya el nombre entre unos y otros ;) 

Todos vamos encontrando nuestros lugares en este mundo y a parte de esto... ¡Dios los cría... y ellos se juntan!. ¡Que vaya clan de sabineros nos fuímos a encontrar!.

Os queremos, nada más que decir... 

que nos sobran los motivos... 

y ¡gracias por existir! 

ELLS VEUEN ; ELLS FAN by Aru

 

 

No només eduquem quan volem... eduquem tota l´estona. No n´hi ha prou amb dir "Els papers no es tiren a terra", "No saltis al sofà" "No deixis els deures per l´últim moment"...oi?? Tota l´estona, amb cada cosa que fem eduquem als nens, al cole, als que fan de monitors...als pares...tiets, als avis.... mireu aquest video. A mi m´ha semblat molt interessant.

Que algú pensi... By Laia

Avui he començat a llegir un llibre escrit per un amic. No ho havia fet mai. L'he començat tot i que no tinc perquè acabar-lo, puc anar endavant i endarrera... és el que tenen els libres de poemes i això m'agrada, perquè són una mica caòtics com jo, perquè els llegeixes desordenadament i dies "sueltos" i puntuals, i segon els teu estat d'ànim, els teus ulls en busquen un o un altre, quan ja te'ls coneixes una mica. És curiós llegir un llibre quan en coneixes l'autor; te'l imagines dient-te ell mateix les paraules que llegeixes, una a una, i és súper viu. 

 

El dedicava, entre d'altres a la Bibi "el amor de mi vida". Ho he tornat a llegir i he pensat que que maco que algú pensi que ets l'amor de la seva vida, que ha de ser brutal. 

L'amor de la seva vida... 

Brutal.

Jo un cop vaig creure que algú era l'amor de la meva vida... però no, ara puc assegurar que no ho era. Crec que ell també va creure en algun moment que jo ho era, o potser no i només és que m'agrada pensar-ho així; que algun cop algú va  pensar "la Laia, l'amor de la meva vida". 

 

 

 

(Estalvieu-vos si us plau comentaris de l'estil "Laia ets molt jove, tens molt temps!", que ja ho sé i em fan una mica de ràbia).

LA MAGDALENA DE PROUST by Aru

La Magdalena de Proust és un terme que es fa servir per indicar que una cosa de menjar, un gust, una olor...ens pot evocar records del passat, per qui no ho sàpiga. I vé del primer volum de l´obra "En busca del temps perdut" de Marcel Proust.
En aquest llibre, que NO he llegit, aclaro, el protagonista i narrador comença esmorzant i , a partir del gust d´una magdalena, comença a recordar coses de la seva vida.
L´obra consta de 7 volums!!!!  I es veu que està considerada una de les grans obres de la literatura francesa.  També, pel què he llegit, he vist que tan hi ha gent a qui li encanta...com a qui li aborreix profundament.
Marcel Proust es caracteritza per fer descripcions INCREIBLEMENT detallades, per fer servir pàgines i pàgines per descriure una sala, un moment... diuen que dedica 30 pàgines a explicar com dóna voltes i voltes  al llit, el protagonista de la novel.la en qüestió, abans de quedar-se dormit.
Jo crec que seria de les que m´aborriria llegint-lo, amb tot el meu respecte. I segur que està molt ben escrit... però a mi m´agrada que passin coses.
Potser amb les pel.lícules no m´importa tan que siguin lentes i descriptives... mentre siguin maques, però amb els llibres... em costa més.
En fí, que sempre m´ha semblat flipant el fet aquest: que et mengis una piruleta i te´n recordis de les festes d´aniversari de quan anaves al cole; o que et mengis uns macarrons...i pensis en casa l´àvia, i en l´olor del parquet, i l´avi assegut a la seva butaca mirant "Veïns", i la Fina a la cuina, i nosaltres agafant olives d´aquell pot tan xulo, d´amagat (que sinó no dinareu!!!)..i de repent et vénen a la memòria un seguit de records...que en desencadenen d´altres...i de repent et sents allà; en aquell dia que creies oblidat...i en canvi, el recordes tan bé!!!
Doncs jo, fa un  ratet, m´he menjat un entrepà de pa bimbo amb nocilla, bé, amb Nutella, per parlar amb propietat. I m´he enrecordat de l´hora del pati, a l´escola, quan obries l´entrepà, embolicat amb paper de plata... i esperaves que la mama t´hagués preparat algo bò... i llavors veies la nocilla com sortia pel costat del pà...
mmmm...... i trencaves l´entrepà per la meitat...perquè així la nocilla també sortia pel mig...i estava més bò.
Que bò que és el pa bimbo amb nocilla!!!

PD:´També m´acabo d´enrecordar d´una tarda, a Llençà, menjant bocatas de galetes Maria amb Nocilla... amb les amigues del Thau, però aquí ja érem grandetes eh nenes!!

Una mica d'empatia porfa please... BY LAIA

Que de vegades no ens en fem a la idea del que hi ha darrera, de la organització prèvia, ... Que fàcil dir “ai nena, com et poses!”. Que fàcil. Manda huevos.

Us ho explico; posaré un exemple d’un sopar, per dir alguna cosa, com podria ser qualsevol altra història eh!. Doncs bé, posem que jo organitzo un sopar per un dia D, amb unes 3 setmanes d’antelació. Informo de la data, de l’hora aproximada i de la zona del restaurant, encara pendent de confirmar. Passats uns dies envio mail recordatori, whatsups recordatori, amb algunes de les persones hi parlo per telèfon o cara a cara inclús, en alguna trobada. Quan falta una setmana publico un avís al “face” informant dels detalls. A la gent que no té face li envio mail. Als que tenen whatsup lo pertinente...  Demano confirmació definitiva en un parell o 3 de dies: puntualitzo CONFIRMACIÓ ABANS DE DIMECRES QUE HE DE DE DIR EL NOMBRE EXACTE DE PERSONES AL RESTAURANT. Arriba dimarts, sembla que més o menys tothom ha confirmat. Envio recordatoris varis a la gent pendent, demano confirmació. Demà (dimecres) he de saber-ho. OK. Cap problema. El senyor Pepito em diu que està pendent de no sé quina història, “t’ho puc dir demà”. Sí, ok. Cap problema. El senyor Menganito em diu que sí, tot i que havia dit que no. Modifico. OK. Dimecres tarda, no news. Dimecres nit em truca el noi del restaurant, confirmo, som tants i estem pendents d’aquests 2... bla bla bla ble ble ble. Dijous matinada: whatsup del senyor Jaimito que al final ve amb 2 més. OK. Dijous matí: whatsup del Menganito, que al final no ve, que ho sent molt. Jo també, joder. La senyora Maria, que em va confirmar dimecres que sí, ara diu que no, que l’ha atropellat una bici, que no ha sigut res, però que no podrà venir. I què li has de dir?. Doncs res de res. Efectiviwonder. El senyor Fermin diu que té un sopar d’empresa... joder que no sabia res, que quina putada. Quina putada, ya te digo yo la putada. No t’enfades, no?. No, ... i ara!. Faltaria!. Al final el senyor Pepito no dóna senyals de vida, el senyor Jaimito anula assistència i informa que ell i els +2 vindran a copes.  No et fa res, no?. Collons. I m’ho dius ara?. Però sobretot... sobretot i més important que res... NO T’ENFADIS EH!, NO T’ENFADIS QUE DESPRÉS ETS TU QUE TENS MALA LLET I ET POSES HISTÈRICA PER UNES TONTERIES QUE DEU NI DO.

SIN COMENTARIOS.

DE BON ROTLLO EH PEOPLE... PERÒ... ALGÚ HO HAVIA DE DIR :)

28 DE SETEMBRE Dia Internacional per la Despenalització de l'Avortament

feu click a:
CCOO de Catalunya - CCOO es suma als actes en commemoració del 28 de setembre, Dia Internacional per la Despenalització de l'Avortament - www.ccoo.cat

AL METRO... by Aru

Ahir vaig escoltar una conversa, al metro (no és raro ja que cada dia m´hi passo una bona estona), total...que la conversa en sí era per gravar-la. Hi havia una dona, d´uns 40 anys, asseguda al meu costat, vestida bastant clàssica, amb pentinat carrincló, i les dues filles dretes al seu davant, amb uniforme de col.legi. La petita, d´uns 7 anys, era la Rut, la que òbviament era un desastre i sempre se li havia d´explicar tot, l´altra, la Sofia, d´uns 9, era Sofia-carinyo, Sofia-princesa, i era la bona nena estudiosa. La cosa va anar així:

RUT: Mama ara els obrirem ? (referint-se a un pack de 8 paquets de kleenex amb diferents estampats de la Hello Kitty)
MARE: No Rut!!!...clar que no...! trobem aquesta ... freakada..i et penses que els farem servir?
RUT: Però és que són molt xulos....joooo
M: Per això mateix filla meva...
SOFIA: Rut...els col.leccionistes no obren res eh. RES.
M: Exacte Rut, els col.lecionistes no obren res. Molt bé Sofia. (Oh Déu meu, un Oscar per la Sofia. O una hòstia millor.
R: (Amb cara típica de nena enfadada) jolin... però mira aquest ...jo vull aquest.
M: Per què et penses que la mama i el papa no obren cap dels seus còmics ni ninots, i els tenen allà amb el paquet i les caixes?? (Perquè són uns feakis de la òstia?????????) Doncs per conservar-los Rut. (Fins quan, dona??? Fins que siguis un cadàver??? per deixar-ho, com un gran tresor, per l´eternitat?)
Aquí la Rut es va adonar que vivia en la família equivocada i va anar a seure a un altre seient que hi havia més enllà.
S: Mama...
M: Diga´m princesa...
S: és que no em sortirà mai la peça de blablablabla de Wagner.... (Oh...quina ràbia, jo a aquesta nena la tiro a la via).
M: Sí Sofia, si la practiques sí. Si la practiques cada dia...et sortirà. Si vols la mare, ara quan arribem t´ajudarà...(La mare?en 3a persona??...aiiiiiiii!! Sí Sofia, filla meva, si no fas res més a la vida seràs una crack de la puta peça de Wagner reieta!!!)....

Aquí vaig  decidir que ja en tenia ben bé prou, i em vaig posar a jugar al Tetris (l´original eh!! el meu mòbil nou és molt guai!) per distreure´m i no sentir-les més.

SEGUEIX ENDAVANT by Aru (o...by FUN)

Avui fa un dia gris gris gris eh...haurem de trobar cadascú el nostre sol particular...
que segur que en teniu algun. O molts . Qui sap. Jo...per començar escolto FUN,
i aquesta cançó tan maca...que ens diu...QUE SEGUIM ENDAVANT. QUE PODEM AMB TOT.
Aqui teniu el link de la versió acústica...
De debò que jo, si fos vosaltres, gastaria 4 minuts en això:

http://youtu.be/eQ_y-WQOU-Q

..Ensenya´m com ningú podrà aturar-nos ara.
Perquè ho som.
Som estrelles brillants.
Som invencibles.
Som qui som.
En el nostre dia més fosc,
quan som milles enllà,
vindrem.
Trobarem el camí cap a casa.
Si estàs perdut i sol,
o t´enfonses com una pedra...
Segueix endavant.
El teu passat pot ser el so dels teus peus sobre la terra
segueix endavant .

DOS DELS GRANS by Aru

21:19
Palau St. Jordi
S´apaguen les llums. Sona la música. Comença el show.

00:35
La gent pica de peus al terra del palau. Saluden un altre cop després de varis bises. Tots donats de la mà. S´obren les llums. Això ja està.

I entre mig?
Doncs Sabina i Serrat. I Serrat i Sabina. Sabina cantant sol les cançons de sempre, Serrat cantant vells èxits, tots dos junts cantant cançons de l´últim disc, golpe a golpe, verso a verso... un cantant cançons de l´altre, un Boulevard de los sueños rotos... per Chavela, Serrat cantant a La Magdalena, els dos cantant Paraules d´amor, gent de peu, mans enlaire, milers de veus cridant "Yo... nací en el Mediterráneo."... Ells dos, parlant, entre ells, i amb nosaltres, com si estiguéssin al saló de casa... fent broma, trencant tensions entre catalans i espanyols, rient de tot el que es pot i més.
Dues veus tan diferents.... i tan plenes de vida, de històries, de records.
Un altre d´aquests concerts que dius..."Jo hi vaig ser, vaig viure aquell moment. Estava allà."




















Hoy...puede ser un gran dia....
Ahir va ser una gran nit.

ESTEM TRONATS????????? by Aru

No sé si heu llegit la notícia de la gran frase de la Super Espe Aguirre "habría que matarlos":
http://www.lavozdegalicia.es/noticia/gente/2012/09/06/esperanza-aguirre-habria-matar-arquitectos/00031346929840061633601.htm
O la de la Olvido Hormigos, concejala i professora...que segons alguns hauria de deixar la seva feina i amagar-se sota una pedra...
http://www.lavozlibre.com/noticias/ampliar/636130/olvido-hormigos-carpio-el-video-porno-venganza-de-su-amante-futbolista
Jo penso que desde l´exterior es deuen enriure d´Espanya i de les coses que fem, i les notícies que els arriben sobre el nostre rei, els nostres pol.lítics,...en fi...
Lo bò que té Espanya és que es pot fer el que vulguis..i després demanes perdó i punto.
Que mates als elefants: "Lo siento, no lo volveré a hacer mas". Que dius que "Habría que matar a los arquitectos"...dius que el què has dit és lamentable i que demanes perdó.
Eh que bé???

Por los hombres que derrochan simpatía... By Laia

Brindo por los hombres que te dicen cosas bonitas por la mañana, cuando sales de casa, con resaca, cansada, además es lunes y para más inri la mayoría de tus amigos no curran hoy porque hacen puente. Que un piropo vale más que cualquier imagen si se hace bién. Un piropo que te hace sonreir cuando lo creías imposible... porque no puedes hacer otra cosa, porque no eres de hielo y porque ¡qué mínimo leñe!, que regalarle una sonrisa al que te regala palabras bonitas...que no eres más dura por ir de estirada por esta vida. 

Son las 8 de la mañana y sales de casa, nublado, lunes...  Pasas por delante de dos hombres jóvenes que hablan... frente un portal. Uno interrumpe al otro y dice "oye, mira que vecina más guapa que tenemos". "Pués sí, preciosa".

Sonríes... ¡claro!.

"Y encima simpática".

No chico no, simpático tú... que me das unos momentitos de alegría en este lunes gris (sí, he dicho gris, me da igual que esté soleado).

HOY PUEDE SER UN GRAN DÍA (J.M.Serrat)

Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.

No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.

Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.

Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.

Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.

Hoy puede ser un gran día
duro, duro,
duro con él.

                                  (Joan Manuel Serrat)

 

http://youtu.be/N_dI6hUpMgc

 

 

                                        

SORT QUE ÉS DIVENDRES by Aru

Avui és un d´aquells dies que només és suportable... perquè ja és divendres, i perquè ja són casi les 3 de la tarda... que sinó, ara mateix...pffff...!!!
Fa dies que no escric... perquè no sé què escriure. Estic fent el casal dels peques, i cada dia em passen coses... però tal i com està el panorama... Pues no tinc ganes d´escriure.
Perquè penso que realment hauria d´escriure sobre coses potser..més importants.
Però són coses tan grans... que no en sé.
No sé escriure sobre la merda de càncer que tanta gent pateix, ni sobre ictus i residències, ni sobre  àvies que estan soles. No sé escriure sobre aquella dona Siria a la que van castigar, matant-la,  pq l´havien violat. Em queda gran. No sé escriure sobre les 60 i pico persones (30 dels quals nens) que van morir en una patera intentant arribar a Turquia per trobar una vida millor. Ni sobre un amic que em vaig trobar amb el cap rapat per la quimio...i somrient tota l´estona. Em queda gran tot això. No en sé tant. No tindria paraules prou bones.
No en sé prou.
Només sé dir que hi ha coses que no les podem canviar... que som petits, nosaltres, els humans, i  pel què veig... dèbils, davant de monstres com les malalties, la fam, la pobresa, el poder... el temps.

Però hi ha coses que sí que les podem canviar.

I la gent es seguirà morint de càncer durant molt de temps, em temo. Alguns lluitaran i es curaran.
Alguns no. Però si el temps que hem viscut és INCREIBLEMENT BRUTAL.. no creieu que serà menys dolent?
"S´ha mort... pobre... però ha tingut una vida!!!! ... Quina vida que va tenir!!!Va ser taaaan feliç!!!!!"
Aviam si ens ajudem, i fem, sinó un món millor, almenys un barri millor, una casa millor, un entorn millor.
I com que avui és 7 de setembre... un dia qualsevol, i tan bò com qualsevol altre...vull dir-vos que... us estimo.
Laia, Aina...que sou les millors. Al Ginés...als papis...que sou grans cadascú en coses diferents. En moltes coses!  A l´Anneta, per ser una amiga en majúscules. A la Salat, la Nebot, la Gis i la Sònia, nenes fantàstiques. Al Roger. A la Mire i l´Anna que fa com 25 anys q les conec i no ens veiem gaire. A l´Àlex, como siempre. Al Jordi, sol de les meves nits. a  A la meva germana-cosina Patty-Pat,  i a  tots els que ho sabeu però no us ho dic mai. A tota la familia tan gran ( familia i amics, s´entén). Que us estimo i que estic aquí si us fa falta algo.

I no us preocupeu que no em passa res... i estic molt bé, i d´aquí 3 horetes me´n vaig de finde.
És només que no vé cap dia especial, ni aniversari...ni dia de l´amor mundial... per això ho dic avui.
I punto.

Que les coses...si no es diuen, es van fent transparent. Les hem de dir. Perquè es facin fortes i en negreta.

U S     E S T I M O

Que tingueu una nit de divendres brutal, fent el que sigui.

els divendres... han tornat :) BY LAIA

Avui... hem tornat. A la feina, a la rutina, a llevar-se a hores que durant les vacances ens en anàvem a dormir, a preparar tuppers la nit abans, a mirar a quina hora s'acaba la peli, a passar hores davant l'ordinador (jo que durant aquestes últimes setmanes pràcticament no n'he tocat cap). Hem tornat però, també, a l'ordre, a no "poder" sortir nit sí nit també, a anar al gimnàs , a tenir uns horaris una mica normals, que potser ja tocava. No és tot dolent, ni tot bo, mai, això ja fa temps que ho sabem. Avui he tornat a la feina i quan he agafat el metro aquest matí he pensat que ho portava prou bé, arribava fresca i somrient, que no n'hi ha per tant, que hi estic a gust al cap i a la fi.

Quan he arribat els companys em saludaven i em deien, "que dur eh", "ho porto fatal", i jo els mirava i feia cara de "bueno, no n'hi ha per tant", i somreia. Una companya m'ha dit: "que ho portes força bé? que rara que ets!".

Ara són les 6 de la tarda i em queda una horeta per plegar i tinc ganes de fotre el cap en un forat molt fosc i que em deixin en pau... TOTHOM COLLONS!. M'explota el cervell de tanta trucada, tanta informació, tants casos frikis i tanta tonteria. Estic cansada i ara aniré cap al gim... perquè clar, hi he d'anar, manda huevos, ... i després cap a casa a preparar el tupper per demà... i a sopar amb l'Aru i a dormir no gaire tard.

Però sabeu què? Que d'aquí 4 dies tornaré a sentir aquella felicitat que sents quan és divendres i que les vacances no et donen, perquè ja no els valores els divendres; que jo ja ara al final ni sabia en quin dia vivia... i serà genial que torni a ser divendres i ens torni a fer il·lusió.

I sabeu una altra cosa? Doncs que hi ha, de vegades, algú, un dia, que fa d'un ratet qualsevol una estona especial, així, enmig de la setmana i perquè sí.

Brindo per convertir petites estones de rutina en moments especials i també pels divendres... que han tornat! :) 

I pel nostre germanet, que et vagi molt bé per England. Good luck!. T'estimem. MUA.

TOT ES REPETEIX???? By Aru

Una dona, d´uns 40 anys, pel mòbil,ahir a l´autobús.

"- Aviam Joan, fes el favor d´anar a la platja. A la platja! Estàs de vacances per fer coses i jugar i disfrutar, no per estar tancat a casa"

"....."

"M és igual, ja et pots posar el banyador i anar a la platja a jugar amb el Quique, vinga."

Penja. Truca a un altre número:

"A ver Jose...quieres hacer el favor de mandar a tu hijo a la playa!! Así no vamos bién eh. No puede ser esto. Todo el día con la play y el ordenador. Mira que te lo dije eh! ...Es que le dejas hacer lo que le da la gana. YA está bien. No vamos bien así eh."

"....."
"-pues si se quiere quedar en casa que haga deberes. ¿Ha hecho deberes hoy? No Jose, no. Te ha dicho que sí, no! Míralo!!! ¿Cuántos días ha hecho deberes desde que estáis en Llançà? ¿Cómo que ya hará??? ¡¡Pero si tiene 800 páginas!! Y si se queda en casa le sacas la play y el ordenador."

Penja. Torna a marcar:

"Joan...a la platja!!! I sino el papa et treurà l´ordenador i la play. Punto. A la platjaaaaa!"

Què passa? Realment costa tan posar-se dacord en l´educació? Realment hi ha una opció correcta? Un que ho fa bé, i un que s´equivoca? Sempre són les dones les que s´acaben imopsant? ELs pares que comprenen més als fills, sobretot si són mascles, i encara que facin tonteries...??Què passa? Que en el fons als pares tb els hi agradaria quedar-se jugant a la play? A totes les famílies passen sempre les mateixes coses? algunes sí, algunes no...però cap de nova? Totes les relacions...ja s´han viscut igual, abans, per algú altre?
Res és nou?

Jo és que sóc molt espavilada... BY LAIA

Ahir vaig anar al Cine a la Fresca a Montjuic. Que sí, que és tope hippy i super guay i mola mogollon està allà estirat a la gespa fent una birreta a l’aire lliure, una nit d’estiu. Dit això, plantejats els arguments obvis diré que no va ser una experiència agradable. Que la peli (japonesa, que segur que era super de culte i mega interessant vist des de la perspectiva d’algun moviment filosòfic que a mi em ve molt, però molt, gran) era molt depriment i lenta per un dilluns a les 22h., que per veure malalts d’ictus, adolescents violadors enganxats a la consola, iaies malaltes d’Alzheimer que s’han de fer càrrec dels seus néts... doncs que no vaig al cine, us ho dic en sèrio, i que l’humitat de la gespa se’m calava als ossos d’una manera escandalosa,  i quan portava deu minuts de peli ja no sabia com ni on posar els peus, les cames, ... al cap d’una hora ja no sabia on posar-me tota jo, vaja... Vaig decidir marxar, perquè jo quan no estic bé no sé estar, tampoc tinc cap necessitat, no?. Vaig comunicar als meus amics que fotia el camp, ells van riure perquè realment era obvi que el tema massa emocionant no era, i vaig decidir marxar tot i l’advertència de l’Anna de: “neni no hi ha busos fins que acabi la peli eh”. És igual, ja aniré baixant, no és tan tros, ja m’espavilaré. Molt bé xata Laia, tu a la teva, sempre pensant que ja t’espavilaràs.

Va ser molt maco perdre’s pels voltants del Castell de Montjuic cap a les 11 i mitja de la nit d’un dilluns... Ja sabeu que no hi ha lloc més recomanable per perdre’s. Ale, Laia la valenta, ... que tu també nena!!!.

Al final vaig trobar una argentins, als que em vaig pràcticament enganxar, que em van demanar indicacions, ... va baixar un taxi el van agafar i em van baixar fins al paral·lel, a 5 minuts caminant de casa.

Que vaig tenir sort que per aquells camins del voltant del castell m’hagués pogut sortir el Conde Drácula i violar-me, doncs sí, ho sé. Que els argentins que em van portar haurien pogut ser assassins en sèrie i tallar-me a bocins i fotre’m al mar, sí, també ho sé. Vaig tenir sort suposo, que afortunada que sóc que no em van violar ni matar!, ... Manda huevos haver de pensar això, no?.

Jo és que em penso que sóc molt espavilada... sabeu?.

Bon dimarts people! Només em queden 3 dies per vacances.

... xarrupant caps de gambes BY LAIA

És dilluns i estic força cansada, ha sigut un finde intens. Però estic contenta perquè, primer, sarna con gusto no pica, i segon perquè em queden 5 dies i començo vacances i en tinc moltes ganes i sóc MOOOOOOOLT feliç! J

Conclusions “after finde”:

-          Les platges de la Costa Brava són un paradís i s’hi està de luxe!
-          Retrobar vells amics de vegades dóna molt bon rotllo.
-          Hi ha petits moments que compensen la falta de son.

Tinc ganes de no haver de pensar en l’alarma quan m’estic quedant adormida al sofà, d’obrir els ulls i decidir què em ve de gust fer en funció del dia... i després canviar d’opinió perquè sí, perquè no tinc hores, perquè tant m´és dilluns o dissabte, perquè m’ha trucat un amic i m’ha proposat un pla improvitzat que no té res d’especial... però que ho té tot.

Ganes de menjar-me unes gambes en un xiringuito de platja i xarrupar els caps i tacar-me i que em sigui igual, i córrer cap a l’aigua a fer-me un banyet abans de devorar un gelat de meló, o mandarina, ...
Ganes de trucar i dir “què fem? a mi em va bé tot, anem on vulgueu, tornem demà, o no... ;) “.
Ganes d’estar més de dos dies a Calella.
Ganes de passar una nit mirant les estrelles.
Ganes de passar un dia sencer a la sorra de Port Bo i notar com a mida que avança el dia el sol va agafant-se una mica més a la pell, arribar a casa, dutxar-te, posar-te molta “after sun” i sortir amb un vestidet blanc i les galtes una mica vermelles... i els braços una mica daurats...
De despertar-me a mitja nit i que no passi res si ja no tinc son, que demà no m’he de llevar d’hora i si ara no en tinc ganes ja dormiré més tard, de vegades a mitja nit es poden fer coses molt més interessants que dormir (si no has de matinar millor que millor). Que és molt xula la llum (o la no llum) de les 3 del matí d’una nit d’estiu.

P.D. Aru m’encanta la nova foto del blog... i la nova frase ;) MUA!