Traieu els plats bonics... BY LAIA

Avui venia cap a Ocata, en el tren, i he vist com despuntava el sol per darrera el mar. Hi havia una barqueta, allà molt lluny, que s'apropava a la costa. He pensat que seria un pescador que havia sortit segurament de matinada, que aniria molt abrigat, tindria cara de salut i una pila de peixos ben grossos per vendre a la llotja. M'he imaginat que aniria sol però que estaria feliç. El mar estava pla i molt tranquil. Dóna pau el mar de bon matí... la calma que per fi anuncia que el pitjor ja ha passat i que l'any que s'acosta serà millor. Ha de ser brutal el 2015, ho ha de ser i jo ho faré tot per col·laborar-hi.
La esperanza se asomaba anaranjada y en forma de sol.
Termina el año. Se acaba. Y hoy empezamos a despedirlo con mi amigo Joaquín. Esta noche cantaremos alto y con ganas y con mucha emoción, que el 2014 nos lo ha puesto difícil el muy cabrón, pero nos sobran los motivos para sonreir, mirar hacia delante con optimismo y valorar todo lo que tenemos, en lugar de acordarnos tanto, siempre, de lo que nos falta. Que tenemos un techo con libros y besos... entre otras muchas cosas.

Más de 100 mentiras

Vull desitjar-vos a tots molt Bon Nadal, que encara que hi hagi gent que sigui molt progre i molt hippy, grunge o no sé què, ... i que es recreï criticant aquesta època (tan consumista, OH MY GOD, que el consumista no és el Nadal sinó nosaltres, però no hi entraré), doncs a mi m'encanta i no sé perquè hi hem de buscar res dolent. Jo l'única pena que li trobo és que, com qualsevol altre dia, enyorarem els que no hi són i normalment se n'alegraven tant, de que arribéssin aquestes festes, i es posaven una rebequeta vermella molt suau, per celebrar-les.

Bon Nadal i gràcies pel 2014 (encara que ja se'n pot anar a prendre pel sac), gràcies per fer-me'l més fàcil.
Iaia t'enyoraré però intentaré fer-ho com ho faries tu i treure els plats més bonics dels armaris i donar als que estimo tot el que tinc, que com tu deies "tot fos tan fàcil".

Poseu-vos ben guapos, brindeu i balleu!

DIA 1 by Aru

Acabo d'obrir la primera finestreta del calendari d'Advent, que em va regalar ahir la mami. M'ha sortit la cara de la rana Gustavo. Que guai. M'encanta.
El calendari, el normal vull dir, també em diu que és 1 de desembre, i que "Observa el llarg camí que has recorregut avui". Bé , de moment no he fet gaire cosa, treballar a l'ordenador, però...qui sap quan acabi el dia.
Obro la safata d'entrada del hotmail i un mail em recorda, també, que és 1 de desembre. (però... si fa res estavem a la piscina del pati, penso). Obro el mail, que em demana que firmi una petició, i la  firmo. És perquè concedeixin una vivenda de protecció oficial a una pobre familia, una dona i el seu marit, 5 fills i una néta que han de sobreviure amb menys de 400 euros al mes, i que evidentment ja no poden pagar el pis on estan. Crec que els hi haurien de consedir, ni que fos per vergonya, per cubrir-se les espatlles, aquests polítics que tenen sous desproporcionats, i cases, i targes de crèdit que paguem tots. Però el que em fa reflexionar no és això, que és molt obvi, dic jo, el que em sorpren és que una familia tan humil tingui una néta, d'una de les filles de 20 anys, que viu amb ells!! PERDONIN, QUE NO EDUQUEN ALS SEUS FILLS???? Nena...si tens 19 anys, i vius amb els teus pares, i no treballes, i viviu amb una pensió,,,QUÈ FAS QUEDANT-TE EMBARASSADA????
En fí...només volia fer aquesta petita reflexió en veu alta, que em fa pensar en la importància de l'educació, en el poder que té, o que podria tenir.

"Educació és allò que queda quan s'oblida el que vam aprendre a l'escola"  Albert Einstein

"Eduqueu als nens... i no haureu de castigar als homes"  Pitàgoras

"L' Educació és l'arma més poderosa que es pot emprar per a canviar el món"   Nelson Mandela

BON DIA 10 de novembre by Aru

El divendres vam fer 34 anys.
I ho vam celebrar molt ben acompanyades, com de costum. I això et fa recordar que hi ha gent que t'acompanya des de fa molt de temps. (fa 10 anys que ens coneixem!...fa 13 anys..... fa 20 anys que ens coneixem!! buf)
Però el millor està per venir, i espero que hi seguiu estant i seguim compartint experiències. I us pugui explicar els viatges que penso fer, i els plans de futur, i els somnis de muntar un negoci, i les ilusions...i seguim omplint els anys de coses bones, de somriures, de bons futurs records.
I podem començar avui mateix, a crear bons moments per recordar amb els anys, així que...
Que tingueu un molt bon dilluns. Aprofiteu-lo.

Saliendo a las 6.50 (...cosas que vemos). BY LAIA

Señoras en pijama paseando al perro, madrugadores forzados, luces raras.
Personas mayores que han salido cansadas de dar  vueltas en la cama, tacones demasiado altos
para horas tan tempranas,
el frío y el calor... que no se aclaran.

La noche cediendo paso.
Poca gente, mucho sueño,... pocas ganas.

Heart to heart... by LAIA

Esta mañana me he despertado feliz; aún me duraba la emoción, desde anoche. Teníamos que ir al médico y yo andaba por la casa como atontada, medio flotando, ... teníamos prisa y Àlex me decía que no entendía porque iba tan lenta (yo me reía). Yo me reía todo el rato, creo que todo el día me he estado riendo (ahora creo que estoy pareciendo una loca). Le he respondido "...es que estoy como drogada de alegría". Así tal cual me sentía gracias a todos vosotros que lo habéis hecho posible, me venían como flashes de la cena, de las llegadas, del video, de vuestras sonrisas y vuestros abrazos, de vuestros ojos brillantes a mi alrededor.
Gracias Àlex por hacerme reir (y reirte conmigo hoy en mi colocón de felicidad). Te quiero y sobran palabras.
Gracias a los que no estuvisteis pero... sí estuvisteis.
Gracias a mis queridos niños del Cera (y del Arume) por vuestra enorme generosidad, siempre me ha parecido una virtud tan bonita. Escribo en castellano por y para vosotros. Sois família más que amigos (que ya no era poco).

Gracias a los que vinisteis aunque no era vuestro mejor momento. Gràcies Sara per acompanyar-me en aquest dia, en aquest també, sé que vas fer un esforç i t'estimo. Gràcies a la meva família per ballar i aparèixer per darrera dels arbres, ... recordo l'enorme somriure del Felipe, el pas fantàstic de la Mire... el Christian deixant-se anar... EL GINÉS :) ! A TOTS, GRÀCIES, US ESTIMO.

Gracias a Chencho por llamarme tanto y estar ahí cada día en estos meses, gracias corazón. Gracias Elías por quererme y demostrarme que podía contar contigo para lo que fuera. Me vienen tantas cosas a la mente, quiero decir tanto... pero me cuesta.

Busco ayuda en el diccionario:EMBARGAR (me embarga la emoción): "Adueñarse de una persona un sentimiento o una sensación de tal manera que esta no sea capaz de actuar o pensar."
Gràcies per les roses, que sabeu que m'agraden tant! las que vienen en ramo y las que vienen solas, o en par, todas preciosas y huelen tan bien.
Gracias por las sorpresas... por grabar mi nombre en un lugar tan alegre en el que siempre hay música y tan lleno de recuerdos Y DE FUTURO.
Gràcies per les samarretes, que no me les treuré mai ;) Gràcies per fer-me costat, per fer-me padrina, per les reunions de ladies, per ajudar-me de vegades més del que us he deixat.
Gracias por las palabras.
Gracias por abrigarme, ha sido un invierno demasiado largo y duro pero nunca he tenido frío.
Gracias por una noche radiante, todos me iluminasteis (no puedo decir otra palabra menos cursi, sorry). Gracias a todos los que vinisteis y a los que no pero quisisteis. .
Rootxi t'ho vas currar molt. Gràcies, gràcies, gràcies... mil cops ho diré si cal.

Estoy asimilando tanta emoción, seguro que seguiré recordando momentos de anoche durante mucho tiempo, seguiré pensando en vuestros nombres, en cada uno de ellos y en vuestros regalos, que han sido tantos más de los que os pensáis (durante siempre).
Y paro para no ser pesada, pero no porque haya terminado.
Gracias amigos, família, gràcies caris :)

Gracias por corroborar lo que siempre he pensado y una vez le dije a un chico: que lo mejor de esta vida son las personas.

Gracias por tanto amor.

"If you need a hand to hold

I'll coming running because
You and I won't part till we die
You should know we see eye to eye
Heart to heart"

https://www.youtube.com/watch?v=CsFb661EXsI

RESPONDIENDO By Aru

Bon dilluns...
Una amiga de la Laia ens ha nominat per uns premis que es donen a blogs.
Ens han demanat que contestem a unes preguntes, i així ho fem.
Acostumo a escriure en català, perquè em surt més natural, però aquest cop ho faré en castellà, ja que m'han preguntat en castellà i jo sóc molt educada, i ademés l'important és comunicar-se, i arribar a quanta més gent millor.

Allá vamos:

1-
Decidimos empezar con este blog un día, comiendo con mi abuela. Se acercó una amiga suya, una señora mayor, y mientras hablaba de la María y la Pascuala dijo "...la gent es treu les arrugues noies...amb el que costen de fer" (la gente se quita las arrugas, con lo que cuestan de hacer.)
Ella quería decir que la gente se opera y se saca las arrugas...como si se borraran la experiencia. Las cosas que les han pasado en la vida...
En fín, nos pareció tan bonito lo que dijo que empezamos este blog, para contar esas pequeñas cosas que ocurren cada día...y que los hace diferentes.

2-
Empezamos en junio del 2009,hace más de 5 años.
Primera entrada: http://lagentestreulesarrugues.blogspot.com.es/2009/06/coses-senzilles.html

3-
No nos planteamos dejarlo.  Nunca dejan de pasar cosas que queremos compartir. Hoy mismo, sin ir más lejos, tenemos dos cosas importantes que celebrar en casa. Y así lo haremos, porqué hay que celebrar todo lo que se pueda.

4-
¿Calendario? ¡No! Vamos sobre la marcha. Escribimos cuando nos apetece. Cuando sentimos que queremos contar algo.

5-
El tiempo que le dedicamos depende...de la semana, del estado de ánimo...

6-
Somos más de palabras aquí...aunque a veces una imagen dice todo lo que quieres. Y también sirve para resumir....cuando no tienes ganas de explicar algo...pero quieres que se sepa.

7-
¿Wordpress o blogger? Blogger. Porqué empezamos aquí...y nos va bien. Y ya está. Nos importa més el contenido que el contenedor...

8-
El diseño del blog es nuestro...


9-
Más que blogs de inspiración...nos inspira la gente, pero sí que os puedo decir 3 blogs que nos gustan: (el que me gusta más no lo puedo decir porqué es secreto. shhhh)
http://carlosvidueira.blogspot.com.es/
http://www.tasteandgo.es/
http://lacuinanofapor.wordpress.com/

10-
Redes sociales...
Pues la verdad es que no lo sé. Mi blog pasa de boca en boca, de unos amigos a amigos de amigos... a quien le gusta lo recomienda...vamos haciendo,


Gracias por nominarnos, y por leernos. Para eso hicimos el blog, para que la gente escuche lo que tenemos que contar.

LA MEVA CANÇÓ PREFERIDA by Aru

Ara mateix aquesta és la meva cançó preferida.
perquè és com penso jo també...que hem de fer algo més , i no tant treballar.
Que estic una mica aburrida d'escoltar que "El trabajo es vida" i que "Lo important és tenir feina", i,... I una merda.
....Les vacances són vida!!!! en fí...que tireu els ordenadors per la finestra...o si més no els aparteu un rato.
Només és una sugerència.
I una altra:
Escolteu la cançó.
PETONS

"So sing, sing at the top of your voice,
Oh, love without fear in your heart.
Can you feel, feel like you still have a choice
If we all light up we can scare away the dark"

FENT LES COSES BEN FETES by Aru

Estic asseguda al final de tot del bus. Estornudo un parell de cops. D`aquells estornuts forts i que tothom et sent.
Algú diu:Jesus.
Miro endavant buscant qui ha sigut i veig una noia amb síndrome de down dreta, somrient satisfeta mirant cap a la porta.
Somric i dic:" Gràcies!"...i ella,sense mirar-me,fa que sí amb el cap, com dient "així es fan les coses".
 I penso:  Hi ha gent que m`encanta.

I per fi... la tardor. BY LAIA

Mai m'ha agradat que s'acabi l'estiu. Però per tot hi ha una primera vegada. Avui és el primer dia de tardor i només puc dir: "per fi!". Perquè aquest any les coses bones de l'estiu pràcticament no les he tingut; ni la platja, ni la sorra, ni el sol, ni els xiringuitos, ni les nits berbeneres, ni els vestits de colors damunt de la pell morena, ni tan sols les sandàlies de tacó. Només he patit la part dolenta de l'estació; la calor, la xafugor, la humitat. Així, que per fi, LA TARDOR. Que per mi arriba com si fos una primavera; on tot ha de començar a florir.

Perquè podrem començar a tapar-nos una miqueta per la nit, perquè la gent que s'apropa no ens agobiarà tant, perquè quan obrim la finestra entrarà de nou una mica d'aire i podrem respirar millor. Pas a pas, poc a poc, que després d'una cosa en ve una altra i no pot ser tot de cop -encara que seria genial que sortíssin les pestanyes d'avui per demà ;) - i després de la tempesta ja sabem tots què diuen que ve... i després de l'estiu sempre ve la tardor, tant si ens agrada com si no, i aquest any ENS AGRADA I MOLT.

Dijous passat anava al bus i vaig tenir una sensació una mica rara, al passar per davant d'un aparador ple d'abrics, i li vaig enviar un missatge a l'Àlex dient-li que sentia que havien d'arribar coses molt bones, no sabia ben bé perquè, però em va venir aquest pressentiment de cop. Quan vaig ser al meu destí, on havia quedat amb l'Aruna, per anar a un concertillo d'uns amics seus que tenien un grupet, la meva super twin sister em va sorprendre dient-me que no éren "uns amics", sinó que éren "ELS AMICS, de les arts". Va ser súper emocionant :)
Tinc el pressentiment, des de fa dies, de que aquesta tardor serà meravellosa.

DILLUNS, 9 DEL MATÍ. by Aru

Dues nenes petites, d'uns 7 anys, s'acosten tímidament l' una a l'altra i s'abracen somrient. Sense dir-se res.
Una nena d'uns 13 o 14 va corrents cap a un nen...saltant i rient i l'abraça rollo mejor amigo del mundo.
Un petit grup de nenes arriben juntes,agafades de la mà, totes amb els seus shorts prèviament pactats la nit anterior, segur.
Un nen (casi noi) fuma davant l'escola, i davant la sorpresa dels seus companys retrobats.
Un grup de peus de sàndalies romanes i abarques. Un grup de peus de converse. Un grup de peus de plataformes.
Dues nenes pintades com portes criden mentre corren l' una cap a l'altra.
Dos nens d'uns 12 anys es saluden amb cara d' estic super content però ho amago. "Ei tiu, què passa?" i es dónen la mà.
Un altre nen, de la mateixa edat, li fa un petó al seu pare a la cantonada, just abans de tombar, perquè no el vegin els altres.
Crits, somriures, cares de sorpresa, ulls que busquen, cares de por també, carteres que sembla que pesin com un mort...
Primer dia d'escola.

Ese champú mágico... que hace sonreir. BY LAIA

HOY, después de 5 meses de no usar champú, me he metido en la ducha - tralará toda feliciana yo-, he abierto el taponcito del "fortificante-ultra suave-de garnier-qué bien que huele", y me he echado una generosa cantidad en la palma de mi mano izquierda. Justo cuando estaba subiéndola hacia mi cabeza me he dicho: "¿pero qué haces? ilusa..." y m he reído, yo sola bajo el agua. Está bien reirse y olvidarse un ratito de algunas cosas.

FELIZ DOMINGO A TODOS, cuando os pongáis el champú acordaros de mi. 

...

ilusa... ;) 

UNA ALTRA FANTÀSTICA TRUCADA AL CAP LES CORTS by Aru

JO: Hola bon dia, m'he fet una mamografia aquest matí i voldria demanar hora per saber els resultats. No sé       si haig de demanar amb la ginecòloga o pot ser amb el meu metge de capçalera.

HOME INCOMEPTENT: Qui li va demanar la mamografia?

J: La ginecòloga.

H: Doncs llavors ha de ser amb ella-. Serà al setembre.

J: No, no, no em puc esperar al setembre.

H: Doncs llavors amb el seu metge.La setmana que vé.


SÓN IDIOTES??
EN sèrio...vull dir... Són gilipollas del tot?????

EL GRAN ESFORÇ D'OBRIR LA BOCA I SER EDUCAT by Aru

Una senyora asseguda al terra, a l'entrada del super : "guapa...por favor...." i mou el got amb 4 monedes que porta a la mà.
Faig que no amb el cap, amb un mig somriure que diu "ho sento, no puc"
Se'ls pot contestar, no cal ignorar-los com si no els sentíssim. No cal girar la cara, pots fer que no, pots dir Bon dia, si et diuen bon dia.

Al forn una dona passa entre els altres fent-se lloc, com si fóssim mobles, apartant amb el braç...amb el cul...

A l' autobús un tiu es para davant meu, mirant la bossa que tinc sobre el seient del costat. Em mira. Mira la bossa. Aixeco el cap (ja que estic llegint UN LLIBRE . Ja posaré una foto pels que penseu que és un aparell electrònic; No ho és.) Miro al tiu...i faig cara de..."Què et passa????" . trec la bossa i el tiu mut seu.

Hem perdut la capacitat de comunicar-nos o què cony passa????
Parlin, siguin educats, saludin, demanin les coses siusplau i gràcies...que no els hi  van ensenyar res de petits, senyors???????????????????

I ja que he mencionat el llibre que m'estic llegint, us copio un paràgraf que m'ha agradat especialment.

"Y entonces, sin más, se marchó. Pensé: Tiene diecinueve años, así son las cosas. Por lo menos sabe que Michael Curtiz rodó dos finales para Casablanca por si uno no salía bien. Eso tiene que servirle de ayuda en el mundo. No se puede decir que haya enviado a mi hijo indefenso."

¿TE GUSTARÍA VIVIR COMO UNA PRINCESA? by Aru

Estava mirant la pàgina de loquo, venent uns mobles de segona mà, i he fet una ullada a l'apartat de "otros empleos"; qui sap, potser trobo una feina brutal on curro poques hores i em paguen molt. 
I...m' he trobat això:

Te gustaría vivir con un hombre que cuide de ti como nadie lo ha hecho? Que te conceda todos tus deseos, que te de mimos, cariño y que no te falte de nada? Que no tengas que trabajar y puedas disfrutar de la vida en libertad?  Si estas cansada de relaciones que no te llevan a ninguna parte, si consideras que no te valoran lo suficiente, todo eso puede cambiar ahora. Soy un hombre de 38 años, culto, educado y atractivo. Escríbeme y empieza a sentirte como una princesa de verdad.

Primer he flipat molt, la veritat. Però després he pensat que ...tal i com està el pati, potser era una super oferta. No per mi eh!!! Jo ja tinc un home guapo, divertit i pacient (Molt important!) ...però... CULTO? EDUCADO? ATRACTIVOOOOO? Que no tengas que trabajar?? PERDÓN???????????
Per si a alguna li interessa aquí deixo el link. Poca conya. Pot ser veritat. Conec noies guapes, cultes, atractives, divertides...que tampoc tenen parella, encara que sembli mentida.

http://www.loquo.com/anuncio/ofertas-de-trabajo/barcelona/te-gustaria-vivir-como-una-princesa/B23962270#cp

CANÇÓ OPTIMISTA PER A DIA GRIS by Aru

A vegades les coses són complicades...
i no les podem solucionar.
No en sabem.
No està a les nostres mans.
L' únic que podem fer...és millorar-les una mica.
Fer-nos sentir bé els uns als altres.


Com diu el gran Bob...LET'S GET TOGETHER AND FEEL ALRIGHT

1,2,3... responda otra vez. BY LAIA

Bon dia a la Vila del Pingüí! ... No sé por qué seguimos despertándonos con esa frase de dibujitos animados a los 30 (y algunos más).
Hoy, miérrrrcoles 9 de julio de 2014 (también llamado año de mierda), la diana se toca a las 7 h. El despertador lo tengo a las 9 pero eso a mi cabeza ya sabéis que le importa un churro.

He empezado a practicar ese deporte tan divertido que se llama dar-vueltas-cual-pollo-asado-en-la-máquina-esa-de-la-que-desconozco-el-nombre. Con los años he aprendido (YES, NO RIÁIS, QUE ALGO HEMOS APRENDIDO), que antes de volverte tarumba y después de estar pensando ya cosas muy raras, es mejor levantarse (evitando así quemarte y que te salgan un par de alitas, nada favorecedoras).

He ido al baño. Agua fría en esta cara dormida. Me he mirado al espejo -sí, es que a veces tengo ideas muy grandes ;) - y me he reído un poco cínica: "vaya ojeras, pero claro... ¡qué menos!".
"Hay una tía dentro del espejo, que me mira con cara de conejo..". Ni caso, era una canción que... dá igual... estoy bajo el efecto de la borrachera de sueño. Encima del mármol estaba la plancha del pelo que Aru me dejó ayer y me he dicho yo, para mis adentros, "podrías plancharte la melena, haciendo mucho ahínco (qué gran palabra, "ahínco") en este flequillo de pirada". Aunque ahora parece que está de moda el flequillo "abertzale". Sin ofender a nadie eh, que este no es un blog de política. Sólo es es el blog de una loca que se despierta cuando no toca..., y de sus sisters queridas, aunque una no escriba. ¡Qué pareada que estoy!.

TODOS DICEN QUE EL AMOR ES AMIGO DE LA LOCURA, PERO A MI QUE YA ESTOY LOCA, ES LO  ÚNICO QUE ME CURA. 
(Jajajajajajjaja, ¡es tan divertida esta mujer!).

COSAS QUE SE PUEDEN HACER  A LAS 7 DE LA MAÑANA; 1, 2, 3, responda otra vez. 
- Volverse tarumba dando vueltas como un pollo
(volverse tarumba dando vueltas... repite Mayra Gómez Kemp, o en su defecto cualquiera de sus mil sucesores).
- Plancharse el pelo
(plancharse el pelo...)
- avanzar ese libro de la mesilla al que le van a salir patas
(avanzar ese libro... salir patas).

Bueno, sigo, después del baño me he sentado en la cama a analizar la situación. En el estante tengo una taza de Mr. Wonderfull, "hoy es un buen día para sonreir", me dice el tío cachondo. Sonríe tú con estas ojerar, mamón". Sigo repasando la habitación... derecha, ufffff, izquierda... deu ni do, ... en la silla... ¡cuánta ropa, oh my god!, ... is in the air, everywhere I look around. La ropa arrugada se multiplica mientras que los pares de calcetines se dividen (unos se queda contigo y el otro viaja a un mundo lejano, todavía por descubrir). Reflexiono: añadir a l lista del 1,2,3, "meter tu ropita en el armario, Laia, bonita", yo me lo digo, yo me lo como, I know. (Meter tu ropita...).

Puntualizar cabe que en este año de GRAN MIERDA han pasado cosas no buenas, buenísimas.
Y la ropa loca no es lo único que está en el aire, everywhere I look around :) 

Otro día os hablo de las canciones populares, que también me ha dado tiempo de repasarlas antes de decidir levantarme de la cama... y telita.
Pero esto, amigos, es otra historia.

P.D. Quería poneros la canción del conejo pero no la encuentro... quizá el Sr. Caballero pueda echarme un cable, o quizá la soñé, vete tú a saber; impossible is nothing. 

Sempre, les persones... BY LAIA

El 12 de febrer vam fer per primer cop el nostre semi-cercle. Era el dia del meu sant i ho recordo bé perquè vaig venir volant amb un taxi, per no arribar tard i no començar havent de donar explicacions sobre la meva vida i d'on venia (que al grup li era igual si jo venia del metge o de Honolulu ;), però jo hauria preferit venir del segon. Feia una setmana que m'havien detectat càncer de mama. Jo no sabia massa bé per on caminava però la vida em va portar aquí; quan em vaig inscriure no en tenia ni idea encara del que em passava però després vaig decidir que intentaria que no canviés res.

No faré un discurs massa "pastelón", ho prometo, només volia compartir unes línies amb vosaltres, perquè en certa forma (uns més directa i d'altres més indirecta), heu compartit amb mi estones dels mesos més difícils de la meva vida i així i tot m'heu donat molt bons moments; donar-vos les gràcies, recordar que els prejudicis sovint ens enganyen (que no sempre), que algú que a primer cop d'ull o a primer cop d'orella ens pot caure com una patada a l'estomag, després veurem que probablement tingui les seves coses però que és DE PUTA MARE, que penso que tots ho som fins que es demostri el contrari. I que tots arrosseguem els nostres "lastres". Que algú molt "dur" després no és ningú, que algú distant després se t'apropa i t'abraça quasi sense conèixer-te, que algú pesat de collons és capaç d'escoltar-te una mica... o d'intentar-ho... i que també necessita que l'escoltis, que s'ha de donar veu als que els hi costa més parlar, que hi ha profes que te'ls imagines més com amics i que... potser...  resulta que seus al costat, així de casualitat, d'algú que pot arribar a ser molt important... i això sí que és un bon regal de sant!. La vida, de vegades, té cada cosa... :).

Estic veient que volia parlar de cultura i no gaire, oi?. Però bé, tot dependrà del que entenguem per "CULTURA", que si és tot el bagatge que anem acumulant doncs llavors... potser ¿aceptamos barco como animal acuático?.

Estic fent un repàs mental de punta a punta del semi-cercle i no hi ha ningú a qui no li trobi virtuts i a qui no li pugui agrair alguna aportació, alguna paraula, un gest. EM REAFIRMO EN QUE SEMPRE, SEMPRE, EL MILLOR DELS VIATGES SÓN LES PERSONES AMB QUI ELS FAS.

AVUI FA UN MES by Aru

"Avui fa un mes que es va morir la iaia", m'acaba de dir l'Aina per telèfon.
Ja ho sé. Ja hi pensava.
Diuen que ningú es mor del tot mentre algú el recordi, i a la iaia la recorda molta gent.
Tots els seus amics, tants. I tota la seva familia, i les noies de la perfumeria, que sempre ens deixaven jugar i remenar-ho tot, i l'Albert i la Dolors de la perruqueria, i els de Can Margenat... (quins frankfurts més bons! si algun dia aneu per Badalona...)
La recorda cada dia, segur, la Maria. Amb qui de tant en tant se'n anava a menjar peixet al O'peregrino, o anaven a ballar, o a passejar per La Rambla; i el noi del Sal i Pebre que sempre deia que se l'estimava tant: "Jo me l'estimo molt a la vostra àvia eh" I jo pensava ja ho sé, tothom que la coneix se l'estima.
La recorden la Cati i el Joaquim, que vivien amb ella a la residència, i jugaven al domino, i despotricaven del personal i del menjar, i berenaven cada dia pastissets (passant-se les normes de la dieta pel forro).

Jo la recordo asseguda al sol, menjant ous ferrats amb patates i cantant "Rosó".Estava feliç aquell dia.
 I posant-se guapa per anar a passejar, i remenant el moneder per donar-nos diners per comprar gelats, i donant-me la mà assguda al sofà. I la recordo fent-me una vora dels pantalons, i estirada al llit del costat escoltant "Parlar per parlar",i remenant la cassola de terrissa mentre deia "Vine, prova com està de sal" , tot i que ja sabia que sempre li deia que estava boníssim..."Però li tiro una miqueta més, no?" deia. I jo feia que sí.
Som molt salades nosaltres.
I la recordo dient que disfruteu ara que sou joves.
I preguntant-nos si necessitavem res, que si ella ho tenia ens ho donava. I sabíem que ho deia de debò.
I sobretot la recordo dient que ens estimava tant.
T'estimo iaia guapa, i et trobo a faltar.

Història d'un balcó... BY LAIA

Quan teniem uns 10 o 11 anys ens vam fer molt amigues dels veïns del balcó del costat. Éren l'Esteve i la Isabel, germans, i tenien la nostra edat.
Els nostres balcons estaven separats per una distància d'un metre i poc i vam lligar una corda, de balcó a balcó, que donava la volta i tornava, hi vam penjar una bossa i la feiem córrer passant-nos coses a dins: uns cromos de picar, un nino que volíem que veiéssin, una canica... jo què sé, ... xorrades. Un dia ens vam enfadar i ells els hi van explicar als seus pares i els seus pares van córrer la cortina verda, separant-nos així i limitant la nostra comunicació i el nostre intercanvi de mercaderies. (Ara estic pensant que crec que un dia l'Aruna ja la va explicar aquesta història, aquí al blog, però bé... és igual).
D'això fa uns 20 anys i la cortina segueix allà, separant, limitant, marcant frontera... VAYA TONTERIA I QUE FORT QUE ELS PARES S'HI FOTÉSSIN, PENSO ARA.


Fa una estona esmorzava al balcó de casa la mami i he sentit una veueta de nen petit, d'aquelles que et fan somriure diguin el que diguin.
He mirat cap al balcó del costat i he vist uns peuets dins d'unes sabatetes amb cibella i unes cametes despullades... No he vist gaire més perquè hi ha la cortina "que todo lo tapa". Sí senyors, allà segueix. La veueta sense sexe identificat parlava amb la "iaia". "Ostres" he pensat "és el fill (o filla) de l'Esteve, ... o de la Isabel", i m'ha fet molta gràcia. Potser d'aquí uns anys la Isabel, un diumenge que vingui a dinar a casa els seus pares, decideix córrer la cortina i ... qui sap, potser els nostres fills i els seus es passen cromos de picar dins d'una bossa de super que penja d'una corda...
(és més romàntic que pensar que no necessitaran corda ni bossa i que la cortina no impedirà res, que s'ho passaran tot per la tablet, el i-phone 134555 M de merda, el puto mail o el wup dels pebrots...).

QUE FLUEIXI L' INTERCANVI I... com sempre, ja sé que sóc molt pesada, LA COMUNICACIÓ. SI US PLAU.

DÀTILS AMB BACON PER LA IAIA BY Aru

Obro la nevera i veig el paquet de dàtils amb bacon.

I penso :

...Veure'm ballar flamenc.
 Una mariscada.
Anar a Montserrat.
Fer un creuer.
Conèixer els bisnéts...

Sempre queden coses per fer.

Fa uns tres mesos la iaia va venir a veure la meva caseta, i li va fer molta il.lusió, i li vaig fer un arrosset amb sípia i ceps. I no fa gaire vam anar a dinar tots  porahi amb ella, i va menjar-se unes costelletes de xai., i pa, i all i oli. I el dia de Sant Jordi li vaig portar una rosa, i una visita que li va agradar molt. I fa poc més d'una setmana encara se li feia la boca aigua mentres m'explicava les aletes de pollastre que s'havia menjat amb l'Aina i el Guille. I rèiem, no fa gaire.

Penso en tot això, en el que sí que hem fet.
No pots deixar res per més endavant.
Que el present, és un regal (no ho dic pas jo ) i el futur... una incertesa.

Gràcies iaiita per gaudir de cada petit bon moment com si fos el més gran dels regals. T'estimo moltíssim.

T'enyorarem sempre

Trobarem a faltar el teu somriure iaia, com diu la cançó, i també trobarem a faltar el teu caldo, els teus macarrons, les teves mans amb olor a crema, la teva veu dolça dient "però que maques que són les meves perles". Casa teva que feia sempre tan bona olor, i ens rebies com si fossim el regal més gran que et podien fer, sempre podiem venir, quan fos, amb qui fos, hauríem pogut venir fins i tot sense avisar, que a tu mai et sobravem. Tu sempre somreies quan ens veies. Has sigut sempre tan bona i tan carinyosa...

Ens has deixat moltes coses maques, molt bons records; fent crispetes a mitja tarda, jugant al bingo amb botons a la taula rodona del menjador, fent figures de fang pel pesebre, escollint unes estovalles ben boniques per la nit de fi d'any i tu cantant "Rosor" amb el devantal, preparant el sopar i contenta de tenir-nos amb tu. Cuinant un arrosset dels teus, fent xup xup, a foc lent i amb molt de carinyo deies que era l'únic secret.

Et recordarem tan guapa i presumida, tan elegant, ... que no fos cas que sortíssis de casa sense arrecades, que deies que era com sortir despullada.

Iaia ens has estimat molt i ho hem notat cada dia. T'enyorarem sempre i t'estimarem sempre perquè has sigut la iaia més bona del món.

QUÈ VOL DIRRRRR AIXÒ??? By Aru

Atenció amb el que llegireu ara:

Here kitty uh
Ven hacia mi se mi mamasita
Need a big girl not a chiquitita
Sambame mi niña bonita
Dame what I want ven conmigo a jugar
Give ya ten points pon tu cuerpo a bailar
Here kitty
Here kitty uh
Eres una fiesta pa mi mamasita
MIDNIGHT
Ella esta en mi cabeza you,re my cenicienta
Pronto acaba la fiesta voy a enloquecer
We only wanna rrrumba
And dance tumba que tumba
You know you my
Sexy señorrita wont ya come play ah
Woah oh oh oh
Hasta que nos caiga la noche
I keep playing
I keep dancing
Come on play ah
Woah oh oh oh
Dame beso
Dame risa
Sexy señorrita wont ya come play ah
Woah oh oh oh
Hasta que nos caiga la noche
I keep playing
I keep dancing
Come on play ah
Woah oh oh oh
Dame beso
Dame risa
Girl you need go muy deprisa
Here kitty

Here kitty uh


Aviam...això que acabeu de llegir és la lletra de "Señorita" de Abraham Mateo.
Si no el coneixeu...millor.
Aquest nen, després de participar a no sé quants concursos, està a totes les llistes d'èxits.
I canta en anglès i castellà, barrejant-ho, i parlant malament els dos idiomes.
És de Cadiz ell, eh, no de Miami.
En fi...."Give ya ten points"????? Això vol dir, suposo "'ll give you ten points" però ben mal escrit.
 "We only wanna rumba???????? Perdó???
I'm flipping.
"Hey kitty kitty" ????
gatitas???Som gatitas???
I....señorrrrita??? Què vol dir? sona més sexy?? És rus aquest nen? Ara canviem les paraules i fem que sonin com ens doni la gana?
I don't entiendo nothing de nothing.
Hi ha cantautors, com Andrés Suárez, per exemple, com Fabián, que fan lletres boniques, que fan bones cançons, i que parlen en un castellà correcte...i que no els coneix casi ningú. I ningú els hi deu donar grans oportunitats....com les que li dónen a aquest nenet.
Jo no ho pillo eh.
Ja sé que les discogràfiques fan discos del què ven. Però...potser si intentéssim vendre algo millor...la gent ho compraria.
És un cercle.
Com tot. no?
Com la tele basura. "Ai...és que és lo que vende" Bé...potser entre tots podriem comprometre'ns i fer que aquesta pallassada de país fos millor. Potser si tothom posés el seu gra de sorra, oi?
Però és més fàcil deixar-se comprar.
Ahir m'explicaven el cas d'un senyor de no sé on (algun racó d'Espanya) que no havia volgut vendre les seves terres a una gran empresa que volia construir una urbanització amb dos camps de golf. El senyor deia que en aquelles terres no hi hauria prou aigua per regar dos camps de golf...i que es quedarien tots sense aigua.
I no els hi va vendre. I li oferien moooolts milions eh!...
Doncs molt bé senyor.

Si hi hagués més gent així....

LA GINESTA TAN BONICA QUE VAM VEURE by Aru

Fa uns dies vaig tenir la sort de poder passar un cap de setmana a la Cerdanya amb les meves grans amigues, i, veient ginesta per tot arreu ens intentavem enrecordar d'aquest poema, que algunes havíem après a l'escola, de petites.

Avui...ara, recordant lo bé que estavem...us dedico aquesta poesia tan primaveral.

Per vosaltres chicas-dragón

La ginesta

(Joan Maragall - Miquel Pujadó)

La ginesta altra vegada!
La ginesta, amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.

Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall,
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

AIXEQUEU EL CAP ..... by Aru

Estic al despatx i m'ha arribat un whatsap. El tinc en silenci...però veig la llumeta. Al final miro el whatsapp, està clar. NO PODEM MÉS AMB LA CURIOSITAT...PERQUÈ CLAR...potser és algú que em regala un viatge...potser em truca algú amb qui fa molt temps que no parlo...potser és alguna cosa suuuuper important perquè a mi tot el dia m' informen de coses suuuper importants.
Oi?
I quan no et conectes al whats un cap de setmana els amics et diuen "que te pasa????Que no te has conectado desde el viernes a las 20.43!!!!!!!
¿No me he conectado dónde????¿A qué??? ¿A LA VIDA???????????¿Estoy muerta?
En fi...
Cadascú que es preocupi del seu grau d'adicció a les noves tecnologies...i del seu grau de desadicció de la gent que el rodeja, del carrer, de la música que sona al metro...i ni te'n enteres.
Perquè em sembla que ens estem "desenganxant" molt fàcilment d'aquestes coses, i em sembla trist, i preocupant.
Jo em vaig instal·lar un joc de disparar a les boletes de colors...i me'l vaig desinstal·lar perquè era un vici. Avui...després de portar un llibre una setmana al bolso i no obrir-lo...m'he desinstal·lat EL PUTO CANDY CRASH QUE QUÈ TÉ AQUEST JOC QUE NO POTS PARAAAAAR????!!!
Aviam si torno a ser una persona com cal a l'autobús.
I per cert...aprofito per demanar que AIXEQUEU EL CAP PENYAAAAA. Que avui he estat a punt de menjar-me un tio que anava mirant a la pantalleta del mòvil...i clar, com que el puto mòvil no l'avisa de que jo vinc...pues el tiu a la seva.

Proposo que mirem per la finestra del tren, com fèiem abans. Que llegim un llibre, truquem a un amic i sentim  la seva veu, juguem al Remigio tots junts, no posem els mòvils damunt la taula mentre sopem...SIUSPLAAAAAAAU.
Gaudim de la gent que tenim a prop. Dediquem-lis l'atenció que es mereixen. Un altre dia...ja estarem amb l'amic aquest amb qui estem parlant pel whats.
Un amic em va dir que les noves tecnologies ens apropen a la gent que tenim lluny... i ens allunyen dels que tenim a prop.
I crec que és veritat.

...Fem un bon ús, i no un abús.

Siempre mucho, siempre intenso...

AYER NOCHE escribí:

Había una canción que decía algo como... "who knows what tomorrow brings, in a world few hearts survive...". Seguro que muchos de vosotros la conocéis. No sé si alguien sabe... (parezco descendiente de Sócrates) lo que mañana vendrá, pero yo desde luego no tengo ni idea, voy más perdida que... ahora podría hacer también mil comparaciones tipo Sabina (perdido, como un quinto en día de permiso, como un santo sin paraíso...), pero no "cale" que decimos los de Barna, ¿no?. Que voy perdidísima y punto. Que a mi el mañana siempre me pilla con la guardia baja. Parece mentira... a los 33 pensaba que tendríamos esta etapa superada, pero nada, que no hay manera.

Y sigue la canción diciendo "all I know is the way I feel, when it's real I keep it alive". Pués eso... que la podría haber escrito yo. También es todo lo que yo sé, cómo me siento... siempre mucho, siempre intenso, siempre cogiendo impulso para llegar a tope y pegártela como tú sabes. Que no, que a veces no me la pego y el impulso me sirve para arrancar el vuelo y hasta el infinito y más allá.... y es que "el amor nos eleva" aunque sea para luego dejarnos caer sin compasión.

Que no sé muy bien lo que quiero decir esta noche, pero quería decir tantas cosas que me ha parecido que si no abría el blog y las lanzaba directas a la pantalla, me las llevaría a la cama y otra noche más de juerga en la cabeza de la que escribe.

Aunque seamos algunos muy luchadores supongo que no se puede ir en contra del viento... supongo que eso de "quien la sigue la consigue" no siempre vale, o quizá simplemente lo que pasa es que a veces no te apetece tener que perseguirla para conseguirla. Creo que estoy divagando demasiado. Me voy a dormir pero antes voy a darle al play:

> up where we belong

(inevitable recordar la escena final de Oficial y caballero cuando él entra a cogerla en brazos, guapo y uniformado, mientras ella trabaja duramente en la fábrica..., y llevársela con él... NO LLORÉIS ME VOY A CASAR CON ELLA)

HOY

No he dormido muy bien, qué raro... (entiéndase la ironía aunque escrita es demasiado sutil).
Me siento fuerte, me siento viva y jamás nos arrepetinremos (digo "nos" porque me uno al colectivo, que sé que no estoy sola, y lo grito y lo lucho como "fiero soldado con faldas" que soy, o lo canto si hace falta, rollo la madre de Madre de la peli Mary Poppins, ... "hoy las cadenas hay que romper, en dura lucha por libres ser, y nuestras dignas sucesoras..." ya paro, decía que jamás nos arrepentiremos de sentir mucho, de sentir siempre y muy intenso, que sinó ya me contarás tú pa qué. 
Y que seguro que podemos sacarle algo bueno, que en eso... tenemos un master. 
Y en sonreir, aunque cueste, un doctorado ;)

>canción Mary Poppins

ME GUSTA LA GENTE... M.Benedetti

Me gusta la gente que vibra, 
que no hay que empujarla, 
que no hay que decirle que haga las cosas, 
sino que sabe lo que hay que hacer 
y que lo hace. 
La gente que cultiva sus sueños 
hasta que esos sueños se apoderan de su propia realidad. 

De otros soles... BY LAIA

     Otra vez esa sensación de remolino, de huracán... de viento que pasa y arrasa y no lo he visto venir. O sí que lo veía pero de reojo y miraba rápidamente hacia otro lado. ¿Qué tendrá el tren que lo hace tan melancólico?. No es la primera vez que lo comento en este blog, pero es que es tan así, ¿no creéis?. Ahora el sol está cayendo, ya le toca, nos ha dado un precioso domingo de abril. Un precioso y soleado domingo primaveral, ¡qué bien suena!. Así que ya se está escondiendo pero ahora es cuando da la luz más bonita. Él se cansa y yo regreso. Miro por la ventana, ... el mar, podríamos también preguntarnos ¿qué tendrá?, pero entramos en un bucle filosófico un poco bestia creo. Las olas, la espuma, que viene y se va... como yo, como el sol. Qué bonita luz la de esta tarde...

Arrastro el dedo por las canciones de mi ipod, esta no esta no esta no, ... busco una que no suene triste, pero todas tienen un deje, no sé porqué... pero espera, ahora que encuentro una alegre me parce que no me apetece nada, volvamos a los puñales, volvamos a las notas que se sienten como nosotros, es por eso que nos gustan las canciones chungas cuando estamos de bajón. Punto pelota, no hay más explicación. Porque se sientan a nuestro lado y se apoyan en nuestro hombro y nos susurran: "ya... yo también me siento así". Y Damien Rice me canta "and so it is, just like you said it would be" y asiento sin darme cuenta con la cabeza... si es que mira que lo sabías.  

Escucha a Damien

Y levanto la vista y veo el mar, me alegra ver que sigue ahí. En mi mejilla noto el calor del cristal de la ventana y el chucuchú del tren, como la canción de Mocedades -creo que era de Mocedades-, me trae recuerdos de tardes de verano en Calella, en nuestra querida arena de Port Bo, con Jonathan y Lluís y el bikini amarillo... y Anna... y las cosas fáciles; de una terraza en Santiago, con verdes vistas y unas copas de vino (y eso que no pudo ser); de ese día en Muros, que nos subimos por allí dónde los molinos con el coche a ver ese atardecer tan espectacular (y que hicimos esas fotos tan chulas), de una siesta en una cala de Cadaqués después de ponernos las botas en la Anita...; de una paella en Torroella, entre amigos y con flores rojas en el pelo, ... en definitiva; de otros soles.














Es lo que pasa en el tren, cuando no tienes más que hacer que pensar... y volver.

Para escribir... BY LAIA

 El otro día mi hermana me recordó una frase que había escuchado en una peli, o leído en alguna parte, que decía que "para escribir hay que escribir". Y dentro del contexto -que dicha así os puede parecer como muy absurda- pues quería decir solamente que para hacer algo hay que ponerse, que para que te salga bien tienes que intentarlo, que nunca podrás tocar bien la guitarra si no coges una y te pones a aprender.

Si quieres ser un gran escritor tienes que escribir, escribir mucho, sobre todo, o sobre nada, sobre lo que te apetezca o sobre lo que te repugne; coger un bolígrafo y un papel y empezar a escribir algo aunque luego termine arrugado en la papelera (esta imagen es muy bucólica porque ya casi nadie escribe con un boli ni arruga ningún papel, sino que teclea como lo hago yo ahora y si no le satisface lo arrastra hasta el icono de la papelera virtual, pero para el caso ya me habíais entendido, ¿verdad?). Pues eso, que para escribir hay que escribir... y para sentir cosas nuevas hay que hacer cosas nuevas. A veces sólo con cambiar la calle o el recorrido de cada día, a veces bastará con ir a tomar la cañita a un bar nuevo, a veces irse un finde porai o apuntarse a un curso y conocer buena gente... y tu mente se refresca y tu corazón también.

 Aprovecho que me han dado el micro para agradecer a Blanca la noche del Calders, por las risas y los sentimientos adolescentes... A les chicas-dragón pel dinar de dissabte entre l’olor de brasa i les tovalles de quadrets vermells, gràcies pels records gòtics de Cid’s, Raul’s, Carlos’s i Jacobs… vaig riure molt. Brindo por las mujeres que derrochan simpatía ;) . Brindo por mi cuñado que es un poco más viejo (podemos decir maduro) y un poco más grande si cabe. Brindo por Emma y la super farra que nos meteremos el 16 night :) Y brindo por esa gente nueva que estoy conociendo y que culturiza (ejem ejem) y ameniza (eso sí) mis tardes de lunes a viernes.

Dale al play: Brindo por las mujeres

 Feliz primavera a todos, que os sintáis como adolescentes y descubráis sensaciones nuevas. ¡Que entre la primavera y nos altere!.He dicho.

...

Y al escribir el título de esta entrada me acordé de otra canción, una de Pablo, y aquí os la dejo también. Que si no la conocéis... no pase un día más ;) 

 Dale otra vez: Para vivir

PITÁGORAS dijo:

Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres.

y tirarnos por el sofá... y que no duela BY LAIA

Hoy me despierto a las 6.15 de la mañana. No tenía que madrugar ni ir a ningún sitio a estas horas que aún no han puesto las calles de salida (que las de vuelta a casa ya serían otro cuento). Intento volver a dormir pero, como diría Coque Malla, no hay manera. Vueltas y vueltas en lo de ayer, lo de mañana, lo que fue y no volverá… lo que no es y lo que será (o al revés, no sé). Y venga dale que no para, cuando haces pop ya no hay stop.

Ayer me agobié bastante y hoy me cuesta respirar; noto una presión en el pecho que no sé si es física o química, perdón quería decir física o psíquica. Estaba jugando con mis primos intentando proteger mi cuerpo con un escudo invisible, manteniendo el espacio (casi imposible porque te los comerías) y se reían y me gritaban “a que no me pillas cara de papillas” -¡qué gracia que haya cosas que nunca pasan de moda!- y yo tuve que parar y Nico me mira, tirado en el suelo, riéndose asi como hacen ellos que parece que se mueren de tanta risa (me encanta) y me dice: “Però per què no ens agafes????”. Claro, ¿por qué no?. Es que llevo toda su vida corriendo detrás de él y tirándome al suelo para hacerle cosquillas y cogiéndolo para subírmelo al hombro gritando que tengo un saco de patatas y que quién lo quiere. Él no lo entendía y es normal.

Sólo tengo ganas de poder volver a tirarme con ellos por el suelo, de tumbarme en el sofá de cualquier forma sin que duela, de poder sacarme el jersei cruzando los brazos por delante y levantándolos (así rollo sexy, you know) y no primero un brazo y después el otro, con cuidado; de dormir boca abajo, de poder abrazar a alquien fuerte y sin miedo. De poder ir a ver a mi abuela a la residencia, que ya no entiende nada pobrecita, y poder empujar su silla… joder.

Se me pasará y volveré a decir eso que os contaba de que prefiero pasarlo sonriendo y con un poco de colorete, I PROMISE, pero hay días en que aprieta todo un poco demasiado y parece que te ahogas y tienes que parar y… uffffffffffff respirar… y dejarte de tanta sonrisa y tanta historia.

DEIXEU-ME DIR QUE... by Aru

Em prenc el tè amb llet i miro per la finestra; Està com mig envoirat, però no feia fred, ara quan he pujat. Encénc l'ordenador i Google diu que ja és primavera; deu ser veritat. Això vol dir que començarem a anar tots disfressats amb samarrtes de màniga llarga i sàndalies, o botes d'hivern i màniga curta... o combinacions estrambòtiques d'aquestes que jo les veig i penso "Si algú ens veiés per un forat...no sabria dir si a quin mes de l'any estem".
És primavera, aviam si es nota. I comença a sortir el solet, que ja ens toca. I els dies es fan més llargs... i millors, i les flors surten... i ens en regalen. I els ocells canten... i els puc escoltar asseguda al meu pati en bona companyia. Ja és primavera, i intentarem disfrutar cada dia, i trobar alguna cosa bona i bonica, i gaudir dels dilluns i dels dimarts i dels dimecres... i no esperar només a que arribi divendres, a que arribi l'estiu, perquè ho volguem o no...l'estiu arribarà, i llavors la Primavera ja haurà passat, i no ens la podem perdre mirant al futur. Mirem al present.
I per fer el present, o simplement aquest moment, una mica més bonic...Deixeu-me compartir aquest poema amb vosaltres.


Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,

que ja és temps de creure un altre cop en la puresa

i de repintar les cases de colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble

seran cridats a retornar

i una nit qualsevol

el vent s'endurà totes les paraules

que hem malmès de tant dir-les sense amor.

I l'endemà serà com si alcéssim

després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,

que ja és temps de creure en els prodigis

i que tant se val de les noies que no hem conegut;

que el poble és com abans

i que algun dia

hi haurà flors al jardí

i vent als arbres

i paraules inventades de nou

només per a nosaltres.

                             

                                        Miquel Martí i Pol

Casada, a la seva manera... BY LAIA

Antes en las salas de espera la gente se miraba e imaginaba qué le pasaría al de enfrente, algunos incluso se sonreían y los más osados preguntaban, quizá no acerca de la enfermedad que les traía a la consulta pero sí sobre la hora de la cita, o el doctor que les llevaba... Antes la gente esperaba en estas salas, ahora nadie se mira porque estamos muy ocupados y a la mayoría (que no a todos, nunca a todos afortunadamente) le importa un churro qué le pasará al de enfrente. Nos estamos poniendo un poco pesaditos con las pantallas. Bueno, no, ¡yo no!, ¡qué cojones!. Yo miro y sonrío, ... y escucho las conversaciones de los vecinos como se ha hecho toda la vida, antes de que fuéramos todos súper ejecutivos agresivos y sssuper mega imprescindibles, que no podemos desconectarnos ni 20 minutos. Escuchando, oyes frases dignas de ser difundidas como ésta: "La germana de la Kirstie, que està casada, a la seva manera però està casada... doncs es planifica i fa lo que li sembla". Molt bé senyora, clar que sí... I DID IT MY WAY.

Coses que arriben... BY LAIA

Miro la data de l'última entrada que vaig escriure; 13 de gener. Deu ni do. Han passat casi dos mesos... i no sabria com resumir-los. Bé, mentida, sí que en sabria però prefereixo no fer-ho. Prefereixo mirar cap endavant que no cap endarrera. Prefereixo mirar la gent que m'envolta que veure els fantasmes dels que no estan al meu costat. Prefereixo pensar en la primavera que ve, en l'estiu que ens donarà ja una mica d'escalfor, que no pas en aquest hivern que estem vivint. Prefereixo pensar que els obstacles que divisem són uns quants però que els podrem saltar. Que els podré saltar. Que ja ho deien Machado i Sabina i Serrat "que no hay camino, se hace camino al andar... GOLPE A GOLPE, VERSO A VERSO". Prefereixo pensar que sóc afortunada de viure on visc, de viure com visc, amb qui... que no pas que sóc una desgraciada perquè m'han passat coses dolentes (com a tothom). Prefereixo pensar que sóc afortunada... de viure. Prefereixo pensar que hi ha coses fantàstiques que estan en el camí d'arribada a mi, que vénen amb forma de vestit de dama d'honor, amb forma de viatges, amb forma de Brad Pitt? ;) Amb forma de peus molt petits que caben dins d'uns peücs, d'home intel·ligent que et cuida i et fa riure, ... de caseta petita però davant del mar, amb un pati molt gran on hi càpiga una taula molt gran plena de família, molta, i amics, molts amics però sobretot bons, plena de bones olors, de copes que fan soroll al brindar... un pati on hi sonin música i riures a tot hora. Com deien Els Amics: " i un jardí on si pugui ballar, i un portal que convidi a pasar". Les dificultats arriben, però quan saps que les has de passar - I LES VOLS PASSAR- només pots fer una cosa: CAMINAR CAP ENDAVANT, i si ho pots fer somrient i amb una mica de colorete MILLOR.

TONTO ELLA Y TONTO ÉL... by Aru

Recordo a la meva iaia dient: "mira, com los amantes de Teruel, tonto ella y tonto él..." Jejejeje.

La llegenda de los amantes de Teruel, explica la història d'una noia , de familia rica, i un noi pobre, que s'enamoren. El noi sap que la noia no es podrà casar amb ell si el seu pare no ho aprova, així que decideix anar a fer fortuna i li diu a ella que tornarà al cap de 5 anys.

Durant aquest temps el pare de la noia intenta fer-la casar varies vegades, però ella sempre li diu que es vol esperar fins a ser més gran...i el pare ho respecta. Passat el temps, el pare insisteix, i la noia, veient que el seu amor no torna... accedeix a casar-se. Al cap de poc...com us podeu imaginar, torna ell.

La va a buscar i li demana que li faci un petó, però ella diu que no pot, que ha de respectar al seu marit...ell insisteix, però ella s'hi nega... i ell es mor, al moment, de la tristesa.

Als pocs dies, al funeral del noi, ella s'apropa a despedir-se d'ell, a l'església, davant de tothom, i el besa...tan fort...i amb tan d'amor... que mor també. 

Los amantes de Teruel es deien Isabel de Segura i Juan, però a les representacions que s'han fet de la història...a ell sempre se li ha dit Diego.

I sabeu què? La meva iaia es diu Isabel Garcia Segura... i el meu avi...es deia Diego.

:-)

Feliça dia als que esteu enamorats, als que recordeu grans amors, als que estimeu... 

Als que...potser us enamoreu avui. Qui sap.

DIA MUNDIAL DEL CÀNCER by Aru

Conec un noi d'uns 20 i pico que va patir un càncer de fèmur, una noia que va patir cancer de pit...també de la mateixa edat. Conec molta gent que ha tingut càncer i l'ha superat.

Per sort les coses avancen, bueno...deixem-ho en que la ciència avança ;-) ...i cada cop hi ha més eines per lluitar contra aquesta malaltia i cada cop s'escolten més casos de gent que el va patir.
En passat.
Així que avui, com qualsevol altre dia, és un bon moment per ser conscients d'aquest fet... i dir-vos als que ho coneixeu d'aprop... que sou molt valents, que heu sigut molt forts, que endavant... que estem aquí.
Que...ole tu! jejeje. A l'Anna, a l'Àlex, a la Teresa, a l' Emma, al Carlos, a la Dolors, a la Mònica... i a tots els altres.

FARTA FARTA FARTA by Aru

És indignant que ens passem el puto dia currant perquè hi hagi gent que es dedica a robar...i tinguin algo per emportar-se.
És indignant que la penya faci un "sinpa" en un restaurant... i ho hagin de pagar també els pobres cambrers.
Estic farta que la llei actual permeti fer contractes basura on sempre hi surt perdent el treballador, que fins i tot acceptat aquestes condicions de merda no tinguis CAP seguretat, que et puguin fotre fora d'un dia per l'altre, que no hi hagi d'haver motius...  Farta que hi hagi persones en posición de jefes que no saben manar, ni portar un equip ni dialogar. Que encara funcioni la dictadura en alguns negocis, que hagis d'aguantar, i veure injustícies.... i a sobre callar perquè no et fotin fora i et deixin amb un munt de coses per pagar.
Estic farta que ningú es mulli... perquè no pot.


avui estic fins als collons.
Ja em perdonareu el vocabulari.

MAI T' ATURIS

“ Mai t’aturis: Sempre tingués present que la pell s’arruga, el pèl es torna blanc, els dies es converteixen en anys … Però lo important no canvia: la teva força i la teva convicció no tenen edat. El teu esperit és el plomall de qualsevol teranyina. Darrere de cada línea d’arribada, n’hi ha una de sortida. Darrere de cada assoliment, un altre repte. Mentre estiguis viu, has de sentir-te viu. Si trobes a faltar el que feies, torna-ho a fer. No visquis de fotos en blanc i negre. Segueix encara que tothom estigui esperant a que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha en tu. Fes que en comptes de llàstima et tinguin respecte. Quan per culpa dels anys no puguis correr, trota; quan no puguis trotar, camina i quan no puguis caminar, ajuda’t amb un bastó. Però mai t’aturis. “


Mare Teresa de Calcuta

Mejor sabor... By Laia

 Estábamos en la terracita de un bar de pueblo, a media tarde, con mi madre y mis tíos. De esto hace ya casi diez años (o quizá un poco más, no lo sé). Yo le metía "bronca" por algo, o me quejaba... no muy enfadada, sólo algo molesta, no era una discusión muy seria ni desagradable pero le estaba dando caña por algo. Recuerdo que yo llevaba una chaqueta de punto grueso de color salmón, cuando la compré estuvimos comentando acerca de estos colores tan raros, que a ellos a veces les cuesta identificar. Bueno, pués nos tomábamos una cerveita en este bar con mi família y en medio de mi "bronca" él me miró y me dijo:

- Pero... ¿tú me quieres?
- No estamos hablando de esto...
- No Laia, ¿pero tú me quieres o no?. - Se le escapaba un poco la risa por debajo de la nariz... el muy cabrón como me conocía-.
- Sí, mucho - y sonreí con cara de "eres un tramposo".
- Pués lo demás me da igual.

Recuerdo la voz de mi tía Coté de fondo diciendo "que és mono!". Y yo pensé "mejor me callo". No era ningún santo pero todos cometemos errores y es bonito poder recordar las cosas buenas, esos momentos tan grandes, ahora ya pasados los años y disipada la niebla.

"Perdonar libera el alma". Perdonar no quiere decir ir corriendo a abrazar a todos aquellos que nos han jodido, con perdón, y valga la redundancia, sinó ser capaces de sonreir con un recuerdo pasado sin que lo manche la amargura (me sueno a mi misma muy sabinera, pero hay influencias que se llevan muy dentro).

QUE VIVA EL AMOR.... By Aru

Un dia qualsevol un noi es desperta i pensa: " Què puc fer per sorprendre a la meva novia?" I a partir d'aquí comença a esprémer-se el cervell i construir un muntatge super guai per fer feliç... a la persona que el fa feliç.
Això...es diu CURRAR-S'HO. Perquè està molt bé i és molt bonic estimar-se i viure junts i compartir experiències... però, si hi ha coses que rullen...soles, imagineu-vos quan ens ho currem una miqueta. Déu meu!
L'Aina ha compartit amb mi aquest video que jo ara vull compartir amb vosaltres, perquè és molt maco i és esperançador, i fa somriure.( I plorar a algunes també, que ja ens coneixem, oi?)
Mireu-lo... i penseu com podeu convertir un dia normal... en un moment inoblidable. No cal que demanem matrimoni tots avui... però segur que tenim algo que dir, i per què no fer-ho bé, jeje, o MOLT BÉ, o suuuuper guai. O d'una manera BRUUUUUTAL, siusplau!!!!!!
Apa, que disfruteu.

PD: ESTAMOS DANDO PISTAS ;-)
 (és que se´ls hi ha d'explicar tot eh)

http://youtu.be/_wksSIAnw_k

US ENRECORDEU? by Aru

Avui els nens tornen al cole després de les vacances. Alguns amb moltes ganes, alguns amb molt poques.
Ahir una companya de classe de flamenc, que és mestra, em comentava que avui estarien tots els nens insoportables, amb moltes ganes de parlar entre ells i explicar-se coses...i cap intenció de fer clase ni d'aprendre res. I jo després caminava cap a casa pensant en aquells dies...els primers dies de cole després de vacances d'estiu, morenets i amb la intriga de saber quin profesor ens tocaria, o si hi hauria algún company nou... si seria guapo; O els primers dies de cole després de semana santa... quan les pijes de clase venien amb la marca de les ulleres, quan alguns portavem pastissos de xocolata fets amb les restes de les Mones; O els primer dia després de vacances de Nadal...quan ens volíem explicar tot el que ens havíen portat els reis, i ens deixaven portar una joguina per l'hora del pati.
Et poses a recordar i et descobreixes somrient, de repent.
Està bé, oi? Que tinguem coses dins nostre que ens poden fer sentir bé. Que no cal res de fora. Que tenim aquesta sort, i aquest poder tan gran. La putada, i ja em perdonareu el vocabulari, és que també tenim el poder de buscar dins del nostre cap els problemes, les coses dolentes... i revolcar-nos-hi. Algú va dir que l'home és el pitjor enemic de l'home. Jo crec que el nostre pitjor enemic pot ser la nostra ment. I també pot ser la nostra millor ajuda.
Així que...aprofitant que l'entrada ha anat per aquí (tot i que només volia escriure sobre la vuelta al cole, jeje)... faig una crida perquè intentem tots mirar les coses bones. Fer ús de les nostre eines. Del nostre optimisme. Dels nostres bons records.
Que vegem tots la copa mig plena... i brindem per un 2014... molt positiu,

FELIÇ ANY NOU by Aru

Aprofito un momentet abans d'anar a dinar per donar senyals de vida al blog. Després d'uns dies de vacances he tornat avui a la feina. De fet... no m'ho han semblat gaire vacances, eh. No he tingut temps. Necessitem com a mínim 4 o 5 dies seguits per desconectar, per agafar el "rollo" d' estic relaxat i no haig de fer res.
Però...de totes maneres m'ha anat bé, he fet un munt de coses, he visitat la iaia, he vist familia d'aquella que només veus un cop a l'any, literalment, ...he cuinat!
En fí, que BON ANY A TOTS!!!! ...que m'agradaria estar de vacances més temps... però ja sabem que hem de donar gràcies, els que tenim feina, jo últimament només sento amics i coneguts i familiars que em diuen "no em renoven"...
doncs bé, a tots aquests que NO US RENOVEN, que no teniu feina... BONA SORT!!!...penseu que teniu les portes obertes a qualsevol oportunitat que arribi!!!!!
FELIÇ 2014!!