Un cop a l'avió, a falta d'experiències d'altres a les que recórrer, he tancat els ulls i he buscat en la meva pròpia biblioteca i he recordat quan volàvem a Roma amb l'Aru, per fer-li una sorpresa a l'Aina pel seu cumple, i quan vam arribar... i la seva cara. I somreia jo sola, amb els ulls tancats recolzant el cap al seient de Ryanair.
I també he recordat un dia que l'Aruna i jo vam arribar a casa, a Felipe de Paz, i el Roger ens gravava amb el mòbil mentre nosaltres cridàvem i saltàvem (que havíem pres un parell de copes i estàvem contentetes). I ell anava perseguint-nos amb el mòbil i se'l sent, en el video, que diu tot seriós: "encara no he entès què us fa tanta gràcia". I aquí ja reia, no somreia eh, jo em partia la caixa tota sola llegint els còmics de la meva estanteria mental.
I també m'ha vingut al cap la imatge de quan amb la família gravàvem el video pels 80 anys de l'àvia... que hi havia escenes que no hi havia manera de fer-les perquè ens entrava la risa i ens encomanàvem uns als altres, i havíem de repetir-les una vegada i una altra...
He obert els ulls i he demanat unes "pringles". Després de menjar-me-les, quan els he tornat a tancar, aquell gust a la meva boca m'ha portat a Londres, el primer cop que hi vaig anar, quan la mama ens va descobrir aquestes patates fantàstiques, que no es trobaven a Barna (ni a tot Espanya) que venien en un pot i s'apilaven unes damunt les altres, molt ordenadament i tenien gust a ceba i a "coses rares".
Tots aquests records han anat donant una espècie de bon rotllo al meu cap (qui sap, potser estava segregant alguna substància plaent el meu cervell). I he pensat que quina sort puguer divertir-me tant, una estoneta, només amb tancar els ulls.
No hay comentarios:
Publicar un comentario