LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA by Aru

Estic instal.lada a casa de la mami, recuperant-me del´operació. (Enlloc millor que aquí, està clar )
Aburrida de descansar, pulular per casa, seure, tornar-me a aixecar, fer els exercicis, llegir un rato...però poc, que no puc estar molta estona asseguda, posar-me cremetes a la cara...però enlloc més, que no puc estar massa rato dreta... He sortit al balcó un ratet.
M´he posat una cadireta allà fora... i m´he disposat a aguantar almenys 10 minuts al sol. Aviam si em poso una mica moreneta... llavors he vist el toldo del balcó del costat. Com sempre...corregut per la banda que toca a nosaltres, així no ens veiem mai.
Al balcó del costat hi viuen, o hi vivien, l´Esteve i la Isabel amb els seus pares, i els avis, crec, també.
Quan deuríem tenir uns 10 anys sortíem a jugar al balcó amb ells. Teníem una corda penjada d´un balcó a l´altre, amb una bossa, i així ens podíem passar juguets i ensenyar-nos coses. Ens passavem hores allà, cadascú al seu balcó i ens ho passavem bé.
Un dia..però....tchan tchatchaaaaan...ENS VAM ENFADAR. Oh tragèdia.
Ells contra nosaltres! Nosaltres contra ells!
Nens que es barallen. Punto. lo més normal del món.oi?
Doncs no. Es va convertir en una cosa familiar, ens vam deixar de saludar pel carrer... i els seus pares van córrer el toldo.
Ara penso que els nostres pares haguéssin hagut d´intervenir i posar pau. Fer-nos veure que era una tonteria... lo típic.
En el seu cas els seus pares van intervenir, oh sí, per fer-ho més gran del que era. Déu meu... que malament.
Estic segura que la meva mare ens va dir que ho arregléssim i blablabla...o si més no... no va posar una barrer a física entre mig.
És que ho veig... i flipo.
Aquesta gent porten 20 anys sense veure la part dreta de la vista del seu balcó. Que no és que siguin vistes al mar, ni als Pirineus... però...cal???
Quina tonteria més gegant