Aquest matí al metro una noia m'ha fotut una trepitjada d'aquelles de mal de veritat, d'aquelles llargues, que recolzen el taló damunt el teu peu i el claven, ... QUE ET FA MOLTA RÀBIA, sabeu què vull dir?, quan algú realment confón el teu, de peu, amb el terra o amb alguna altra superfície immune a les trepitjades.
- JODER! - he dit (és que m'ha fet molt mal i era molt d'hora tu! què vols que et digui!)
He vist que deia alguna cosa i m'he tret els auriculars. Ha repetit:
- que perdona... ¿pero te he pisado????
- sí sí que me has pisado, un buen pisotón me has dado...
- Pués perdona...
(em torno a posar els auriculars mentre remugo "tranquila no pasa nada").
Veig que no sé què vol ara la pesada i em torno a destapar les orelles.
- Dime...
- Que no lo he hecho a propósito ¡eh!
...
¿?
... què diu? ... ¿MANDE?... NO COMMENTS
El segon friki del metro és un noi força atractiu, amb pinta de currante (rollo obra, pintor, o mecànic...algo així como muy duro... ). Està assegut i jo estic dempeus davant d'ell, agafada a la barra metàl·lica que hi ha al mig del vagó. Em mira, sembla que m'estudiï. Em poso una mica nerviosa però tampoc massa, igual la trepitjada m'ha deixat passiva per la resta de dia. S'aixeca, se'm acosta... i em diu alguna cosa molt a prop de l'orella. Em torno a treure els auriculars, sembla que me'ls hauria pogut deixar a casa avui.
- Perdona?
I amb cara de t'estic dient una cosa molt important em deixa anar:
- Llevas la zapatilla mal atada.
¿?
- ¿qué? - crec que no l'he entès bé.
- ... la zapatilla... que la llevas mal atada... - i baixa del metro.
- gracias... (dic amb cara ATÒNITA).
Porto el velcro una mica torçat, sí, però vaja... tampoc fa mal als ulls...
... us prometo que hauria jurat que em mirava a qualsevol lloc menys els peus.
La vida no deixa de sorprendre'm, ... ¿la zapatilla mal atada????. ALUCINA VECINA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario