Primer el coll, després els punys i les mànigues... repasso mentalment els passos. A la iaia li agrada la roba ben planxada, vaig a buscar-la per anar a dinar; que no tingui ganes de plorar quan em vegi... jejejejej. Avui tinc moltes coses a dir i poques paraules, ... que no sé per on començar vaja...
L'altre dia a "Página 2" el Fernando León de Aranoa parlava dels aeroports i deia que li semblaven llocs fascinants perquè en ells hi passen coses emocionants com els retrobaments, les despedides, els viatges que comencen... i jo vaig pensar que sí, que els viatges sempre són fascinants i que de vegades tenim la sensació de no anar enlloc - aquí ja no parlo dels aeroports ni dels viatges físics i reals, sinó de la vida, dels viatges personals, emocionals... totes aquestes mandangues, ja m'enteneu ;) I que quan et sembla que estàs allà donant voltes potser has de deixar la rotonda i agafar una de les sortides. Avui és un d'aquests dies que millor que talli el rotllo perquè estaria aquí divagant sense dir res, o dient molt, ... no sé... veus, ja començo...
Sovint sabem el que volem dir però no ens atrevim, a mi em passa ara, que sé el que voldria dir... però has d'anar amb compte, que hi ha gent que ho llegeix això encara que sembli increïble! i la gent no és una pared on hi pots llançar pedres i hi reboten sense deixar-hi cap senyal; EMPATIA, senyores i senyors, aquest és el missatge; UNA MICA D'EMPATIA, que hi ha gent al meu voltant que sembla que no sap què vol dir això, que de vegades és SUPER necessari posar-se en la pell de l'altre, pensar que no som els únics que tenim problemes, pensar que potser podem ajudar... que hi ha vida més enllà del nostre petit cercle d'egocentrisme.
I ara sí que ho paro que me'n vaig per no sé on i em poso pesada i perillosa... que siempre tuvo la lengua muy larga (y la falda muy corta).
Ahir vaig escoltar per la tele, que en aquest món hi ha somiadors i realistes; que els primers necessiten a la resta per impedir-los volar massa aprop del sol i que els realistes sense els somiadors podrien no enlairar-se mai...
Jo sovint me la foto però... almenys... m'enlairo sovint ;)
Bona setmana santa a tots i enlaireu-vos sense por!
Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"
jueves, 28 de marzo de 2013
AMB GANES DE CÓRRER by Aru
Recordo un dia parlant amb una amic, allà al carrer de la Cera, ... Jo li fotia bronca per un tema en concret... i ell em va dir "...sí, ya Aru,... le dijo la sartén al cazo...".
Ens és fàcil donar consells? O ..potser la meva pregunta és:
Per què donem consells, segurament encertats, que nosaltres no seguim?
Per què fem coses que no estan bé... si sabem que no estan bé? Per què?
Per què diem "Fes exerci. Cuida´t. No perdis el temps. Fes el que et fa feliç" I nosaltres no ho fem...?
Pensan´t-hi molt... he arribat a la conclusió que potser el nostre objectiu no sempre és fer EL CORRECTE. Fer el que ens "va bé". Oi?
Potser a vegades el nostre objectiu és satisfer el nostre desig, o el nostre estomac, jeje, o... no pensar, i fer el que surti.
Ja veig que hi hauré de pensar més.
Tornant a lo de le dijo la sartén al cazo...m´ha vingut al cap el títol d´una cançó del gran Sabina: "Corre, dijo la tortuga".
Ai... com diríem taaaantes coses, que no sabem com dir, sense les seves frases?
Quan parla del olor a colonia barata del amanecer, i somriem, i no ho haguéssim dit mai així. Però ho entenem tan bé.
Com diríem: Toma mi dirección ,cuando te hartes de amores baratos, de un rato, me llamas. I que sonés igual de bé? O...com parlaríem de las manchas que deja el olvido a través del colchón?
Com resumiríem taaaaant en tant poques paraules:
No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió.
Y la vida siguió...como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.
Por decir lo que pienso,sin pensar lo que digo, más de un beso me dieron , y más de un bofetón.
De tí depende y de mí que entre los dos siga siendo ayer noche hoy por la mañana.
Porqué el amor cuando no muere...mata. Porqué amores que matan, nunca mueren.
Podria posar mil lletres de les seves cançons, la de "Contigo" la de "El Rock and Roll de los idiotas", la de "Sin embargo", la de "Qúién me ha robado el mes de abril", la de "A la orilla de la chimenea"... pfff... avui us deixo la de "Corre, dijo la tortuga" (Recordant una nit històrica amb la Laia.Jajajaja)
Aviam si deixem de dir Corre... o millor encara, aviam si deixem de ser torugues. I correm
Corre, dijo la tortuga, atrévete, dijo el cobarde,
estoy de vuelta dijo un tipo que nunca fue a ninguna parte,
sálvame, dijo el verdugo, sé que has sido tu dijo el culpable.
no me grites, dijo el sordo,
hoy es jueves, dijo el martes,
y tú no te perfumes con palabras para consolarme,
déjame solo conmigo,
con el íntimo enemigo que malvive de pensión en mi corazón.
El receloso, el fugitivo, el más oscuro de los dos,
el pariente pobre de la duda,
el que nunca se desnuda, si no me desnudo yo,
el caprichoso, el orgulloso, el otro, el cómplice, el traidor.
A ti te estoy hablando, a ti, que nunca sigues mis consejos,
a ti te estoy gritando, a ti, que estas metido en mi pellejo,
a ti que estas llorando ahi, al otro lado del espejo,
a ti, que no te debo,
mas que el empujón que anoche, me llevo a escribir esta canción.
No mientas, dijo el mentiroso,
buena suerte, dijo el gafe,
ocúpate del alma, dijo, el gordo vendedor de carne,
pruebame, dijo el veneno,
ámame como odian los amantes.
Drogas no, dijo el camello,
cuánto vales, dijo el gangster,
a punto de rendirme estaba,
a un paso de quemar las naves,
cuando al borde del camino, por dos veces el destino
me hizo un guiño en forma de labios de mujer.
¿nos invitas a una copa?,
yo te secare el sudor,
yo te abrazare bajo la ropa,
¿y quien va a dormir conmigo?,ni lo sueñes, contestó,
una indignada, y otra encantada, no dijo nada y sonrió.
A ti te estoy hablando, a ti, que nunca sigues mis consejos,
a ti te estoy gritando, a ti, que estas metido en mi pellejo,
a ti que estas llorando ahi, al otro lado del espejo, a ti, que no te debo,
más que el empujón que anoche, me llevo a escribir esta canción.
J. Sabina
Ens és fàcil donar consells? O ..potser la meva pregunta és:
Per què donem consells, segurament encertats, que nosaltres no seguim?
Per què fem coses que no estan bé... si sabem que no estan bé? Per què?
Per què diem "Fes exerci. Cuida´t. No perdis el temps. Fes el que et fa feliç" I nosaltres no ho fem...?
Pensan´t-hi molt... he arribat a la conclusió que potser el nostre objectiu no sempre és fer EL CORRECTE. Fer el que ens "va bé". Oi?
Potser a vegades el nostre objectiu és satisfer el nostre desig, o el nostre estomac, jeje, o... no pensar, i fer el que surti.
Ja veig que hi hauré de pensar més.
Tornant a lo de le dijo la sartén al cazo...m´ha vingut al cap el títol d´una cançó del gran Sabina: "Corre, dijo la tortuga".
Ai... com diríem taaaantes coses, que no sabem com dir, sense les seves frases?
Quan parla del olor a colonia barata del amanecer, i somriem, i no ho haguéssim dit mai així. Però ho entenem tan bé.
Com diríem: Toma mi dirección ,cuando te hartes de amores baratos, de un rato, me llamas. I que sonés igual de bé? O...com parlaríem de las manchas que deja el olvido a través del colchón?
Com resumiríem taaaaant en tant poques paraules:
No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió.
Y la vida siguió...como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.
Por decir lo que pienso,sin pensar lo que digo, más de un beso me dieron , y más de un bofetón.
De tí depende y de mí que entre los dos siga siendo ayer noche hoy por la mañana.
Porqué el amor cuando no muere...mata. Porqué amores que matan, nunca mueren.
Podria posar mil lletres de les seves cançons, la de "Contigo" la de "El Rock and Roll de los idiotas", la de "Sin embargo", la de "Qúién me ha robado el mes de abril", la de "A la orilla de la chimenea"... pfff... avui us deixo la de "Corre, dijo la tortuga" (Recordant una nit històrica amb la Laia.Jajajaja)
Aviam si deixem de dir Corre... o millor encara, aviam si deixem de ser torugues. I correm
Corre, dijo la tortuga, atrévete, dijo el cobarde,
estoy de vuelta dijo un tipo que nunca fue a ninguna parte,
sálvame, dijo el verdugo, sé que has sido tu dijo el culpable.
no me grites, dijo el sordo,
hoy es jueves, dijo el martes,
y tú no te perfumes con palabras para consolarme,
déjame solo conmigo,
con el íntimo enemigo que malvive de pensión en mi corazón.
El receloso, el fugitivo, el más oscuro de los dos,
el pariente pobre de la duda,
el que nunca se desnuda, si no me desnudo yo,
el caprichoso, el orgulloso, el otro, el cómplice, el traidor.
A ti te estoy hablando, a ti, que nunca sigues mis consejos,
a ti te estoy gritando, a ti, que estas metido en mi pellejo,
a ti que estas llorando ahi, al otro lado del espejo,
a ti, que no te debo,
mas que el empujón que anoche, me llevo a escribir esta canción.
No mientas, dijo el mentiroso,
buena suerte, dijo el gafe,
ocúpate del alma, dijo, el gordo vendedor de carne,
pruebame, dijo el veneno,
ámame como odian los amantes.
Drogas no, dijo el camello,
cuánto vales, dijo el gangster,
a punto de rendirme estaba,
a un paso de quemar las naves,
cuando al borde del camino, por dos veces el destino
me hizo un guiño en forma de labios de mujer.
¿nos invitas a una copa?,
yo te secare el sudor,
yo te abrazare bajo la ropa,
¿y quien va a dormir conmigo?,ni lo sueñes, contestó,
una indignada, y otra encantada, no dijo nada y sonrió.
A ti te estoy hablando, a ti, que nunca sigues mis consejos,
a ti te estoy gritando, a ti, que estas metido en mi pellejo,
a ti que estas llorando ahi, al otro lado del espejo, a ti, que no te debo,
más que el empujón que anoche, me llevo a escribir esta canción.
J. Sabina
miércoles, 27 de marzo de 2013
MÉS RIC DE MÍ, MÉS PLE DEL MÓN by Aru
Avui, 27 de març, és el Dia Mundial del Teatre.
A alguns teatres de Barcelona es fan descomptes, per exemple podeu anar a veure Roberto Zucco al Romea, a meitat de preu. Amb el carnet 3c també hi ha moltes ofertes, una d´elles per anar a veure el gran "Cyrano", que la veritat és que promet.
Jo encara no he cobrat, està clar Aruna, és dia 27 nena, ja ho sé...però és que fa dies que vaig arribar a finals... de diners jo.
Un dels primers cops que recordo d´anar a veure una obra jo, va ser "Linia roja", que ens hi va portar la mami. Encara recordo una de les cançons : on puc trobar la Linia Roja..?.Jejeje.
Però...no!!!Què dic?? Molt abans d´això van ser els diumenges a la Fundació Miró, a veure Les Titelles de l´àvia Pepa. Que guai que era!!
I recordo els St. Jordis al Thau, i les obres de Nadal,...i el Comte Arnau, i Els Pastorets!
He tingut la sort que la meva mare sempre ens hi ha portat al teatre. També ens va portar a veure "Cats" i "Some like it hot" a Londres, tot i que no enteníem res. Però vam flipar.
Recordo també quan vam anar a veure "Dràcula" ja de més grandetes, i una de Nausica (On ella li preguntava a Ülisses si era poeta , i ell li contestava: Princesa, davant teu, qui no ho seria )
I després... ja hi he seguit anant soleta...o ben acompanyada. Mar i cel, Los Miserables, Cabaret, Sweeney Todd... (Allà al teatro Español, a Madrid... a la primera frase ja estava emocionada. Va ser increible!).
en fí...
La meva gran experiència amb el teatre, però, ha sigut fent-lo.
Recordo quan vam fer "Snoopy", a la Coco. Com vaig disfrutar assajant aquella obra. Que guai que era fer allò cada dia, pensava.
I... de la Gira del Cascanueces... tinc tants bons records. Tan grans. Cada cop que arribaves a un teatre nou, i et pujaves a l´escenari... i t´imaginaves que emocionant seria que estigués ple. I després... el dia de l´obra, quan estava ple de nens... era encara molt més emocionant del que t´havies imaginat. Se´m posa la pell de gallina i tot.
En fí, jo seguiré fent teatre, com sigui. Encara que sigui els dies de Nadal a l´hora del brindis. Jeje.
Però els que pogueu...aneu al teatre, i disfruteu.
ULISSES:
"...
que si algú ara redonar-me
A alguns teatres de Barcelona es fan descomptes, per exemple podeu anar a veure Roberto Zucco al Romea, a meitat de preu. Amb el carnet 3c també hi ha moltes ofertes, una d´elles per anar a veure el gran "Cyrano", que la veritat és que promet.
Jo encara no he cobrat, està clar Aruna, és dia 27 nena, ja ho sé...però és que fa dies que vaig arribar a finals... de diners jo.
Un dels primers cops que recordo d´anar a veure una obra jo, va ser "Linia roja", que ens hi va portar la mami. Encara recordo una de les cançons : on puc trobar la Linia Roja..?.Jejeje.
Però...no!!!Què dic?? Molt abans d´això van ser els diumenges a la Fundació Miró, a veure Les Titelles de l´àvia Pepa. Que guai que era!!
I recordo els St. Jordis al Thau, i les obres de Nadal,...i el Comte Arnau, i Els Pastorets!
He tingut la sort que la meva mare sempre ens hi ha portat al teatre. També ens va portar a veure "Cats" i "Some like it hot" a Londres, tot i que no enteníem res. Però vam flipar.
Recordo també quan vam anar a veure "Dràcula" ja de més grandetes, i una de Nausica (On ella li preguntava a Ülisses si era poeta , i ell li contestava: Princesa, davant teu, qui no ho seria )
I després... ja hi he seguit anant soleta...o ben acompanyada. Mar i cel, Los Miserables, Cabaret, Sweeney Todd... (Allà al teatro Español, a Madrid... a la primera frase ja estava emocionada. Va ser increible!).
en fí...
La meva gran experiència amb el teatre, però, ha sigut fent-lo.
Recordo quan vam fer "Snoopy", a la Coco. Com vaig disfrutar assajant aquella obra. Que guai que era fer allò cada dia, pensava.
I... de la Gira del Cascanueces... tinc tants bons records. Tan grans. Cada cop que arribaves a un teatre nou, i et pujaves a l´escenari... i t´imaginaves que emocionant seria que estigués ple. I després... el dia de l´obra, quan estava ple de nens... era encara molt més emocionant del que t´havies imaginat. Se´m posa la pell de gallina i tot.
En fí, jo seguiré fent teatre, com sigui. Encara que sigui els dies de Nadal a l´hora del brindis. Jeje.
Però els que pogueu...aneu al teatre, i disfruteu.
ULISSES:
"...
que si algú ara redonar-me
Pogués els anys que he anat per tantes terres
Patint i aimant i amb odis i amb victóries
I tanta experiencia de les coses
I lo que he apres i lo que he fet..., si em deia
Algú: «¿Vols torna a viure els anys que foren,
I viure'ls en tes terres i en ta casa
En pau amb la muller i el fill i el regne?»
Jo li diria: «No: la sort accepto,
Accepto mos treballs i les angúnies
I la imminent vellesa, perque em trobo
Més ric de mi, més ple del món, més anima.»
De tantes deves o mortals que foren
Perque has vingut a mi amb les mans obertes
De mi ni aquella fon;a poderosa
Ni els delits de I'amor, que tot ho ignores.
I flns vient-me obscur i miserable
Tu te'm poses davant dreta i serena,
I flns lo que és mello, un xic tremolosa,
Oh! dolça criatura!. .."
I tu, tendra princesa, tu, la última
De tantes deves o mortals que foren
Dolces a Ulisses, tu com cap m'ets cara,
Perque has vingut a mi amb les mans obertes
I amb tota la ignoscencia.Tu no esperes
De mi ni aquella fon;a poderosa
Del braç; reial ni ma famosa astúcia
Ni els delits de I'amor, que tot ho ignores.
No saps que sia rei, que sia Ulisses,
I flns vient-me obscur i miserable
I monstruós, quan totes fugirien,
Tu te'm poses davant dreta i serena,
Amb I'admiració als ulls, el riure als lIavis,
I flns lo que és mello, un xic tremolosa,
Sois perque et surt del cor, on els' déus regnen.
Oh! dolça criatura!. .."
viernes, 22 de marzo de 2013
Que escalfa, però no crema... BY LAIA
Ahir per la nit em costava dormir perquè el meu veï cridava, per variar. Vaya tiu més coñazo, t'ho juro, sempre es queixa, sempre rondina i quan te'l creues per l'escala sempre fa morros... quin paio! Algú li podria dir al meu veï que un bebé no entén (per molt alt que li diguis), les paraules "JA PROU EH MARC, LA MAMA NO POT VENIR, LA MAMA ESTÀ DORMINT!". Ell cridava i jo parlava sola des del meu llit "que no t'entén cony, i para de cridar-li!". No m'agrada el meu veï.
La seva dona tampoc és gaire simpàtica, sempre és super esquerpa... Dios los cría y ellos se juntan, suposo però... quan els sento que discuteixen, sovint, penso que no sé perquè es van casar aquest parell, per viure entre caretos de mala llet?, per dedicar-se cada matí un moc ben desagradable? I fills... ? per què van tenir fills?, o com a mínim per què van tenir el segon?, ...que de veritat que no ho entenc eh, no em faig la tonta!... Si ja estaven amargats amb el primer què es pensaven? que el segon creixeria de cop (rollo Renesme de Crepúsculo) i faria de cuidador de l'altre i ells se'n podrien desentendre?. I'm fliping myself (ja sé que no es diu així però m'importa un xurro perquè és el meu blog).
Quina pena que hi hagi tanta gent que no sap ni tan sols intentar ser feliç.
Jo avui començo vacances de setmana santa igual que els nens :) i us asseguró que faré TOT, com la nena aquella de l'anunci a la que el seu pare li arreglava TORO TORO Y TORO,), per ser MOOOLT feliç... si pot ser...
SOTA EL SOL PRIMAVERENC, que m'encanta...
perquè escalfa però no crema.
jueves, 21 de marzo de 2013
EN EL EXILIO by Aru
Avui és el dia Mundial del Sídrome de down, que em fa somriure pensant en la Natàlia, i en com em cridava ahir, desde darrera la porta :
"Aruna...Espera, ya viene. Espera. Papaaaaaa es Aruna. Es Arunaaaaa!!!!" .
També és el Dia Mundial de la Poesía... i ademés... JA ÉS PRIMAVERA, i fa solet!!!
Us deixo un poema , del gran poeta Sabina. I us proposo que si en teniu alguna, de poesía, que us agradai molt...ens la deixeu a "comentarios" i que la compartiu amb nosaltres.
Tanqueu els ulls, que us doni el sol a la cara... respireu, ja comença a fer una olor diferent, sobretot als vespres. Sortiu al carrer, penseu en todo lo ganado y no en todo lo perdido.
Regaleu flors... tireu-ne...
A tots ens agrada que ens tirin floretes, oi?
DEL ROSA AL AMARILLO
Por los cerros de Úbeda anduve el otro día
de vuelta a los zaguanes azules de mi infancia,
los olivos bordaban su antigua geometría,
el tiempo es un exilio más cruel que la distancia.
Escarbé en los desvanes de los viejos baúles
buscando en dobles fondos el eco de una brasa,
los años apolillan los besos y los tules,
ninguna edad es buena para volver a casa.
Con su trabajo sucio las uñas del olvido
se ensañan con el luto del alma trashumante,
de todo lo ganado, de todo lo perdido,
apenas sobrevive la sombra de un instante.
Aquí nací; sin bici ni perro que me ladre
dejé en los soportales la huella de mi canto.
Aquí, ya en otro siglo, las hijas de las madres
que amé tanto me besan como se besa a un santo.
Yo iba a los salesianos, ella a las carmelitas,
calcetinitos blancos y babi azul marino,
la tarde que me dijo que sí la margarita
estrené un corazón fluvial y ultramarino.
Dormitaban los trenes en Linares-Baeza
sin pasar por tu Mágina, pobre Muñoz Molina,
la miel de otras colmenas hervía en mi cabeza,
entre tantos Martínez elegí ser Sabina.
Arrecia el vendaval de hojas de calendario,
la luna es un semáforo de carne de membrillo,
esta noche me espera Madrid, otro escenario
y tres generaciones del rosa al amarillo.
"Aruna...Espera, ya viene. Espera. Papaaaaaa es Aruna. Es Arunaaaaa!!!!" .
També és el Dia Mundial de la Poesía... i ademés... JA ÉS PRIMAVERA, i fa solet!!!
Us deixo un poema , del gran poeta Sabina. I us proposo que si en teniu alguna, de poesía, que us agradai molt...ens la deixeu a "comentarios" i que la compartiu amb nosaltres.
Tanqueu els ulls, que us doni el sol a la cara... respireu, ja comença a fer una olor diferent, sobretot als vespres. Sortiu al carrer, penseu en todo lo ganado y no en todo lo perdido.
Regaleu flors... tireu-ne...
A tots ens agrada que ens tirin floretes, oi?
DEL ROSA AL AMARILLO
Por los cerros de Úbeda anduve el otro día
de vuelta a los zaguanes azules de mi infancia,
los olivos bordaban su antigua geometría,
el tiempo es un exilio más cruel que la distancia.
Escarbé en los desvanes de los viejos baúles
buscando en dobles fondos el eco de una brasa,
los años apolillan los besos y los tules,
ninguna edad es buena para volver a casa.
Con su trabajo sucio las uñas del olvido
se ensañan con el luto del alma trashumante,
de todo lo ganado, de todo lo perdido,
apenas sobrevive la sombra de un instante.
Aquí nací; sin bici ni perro que me ladre
dejé en los soportales la huella de mi canto.
Aquí, ya en otro siglo, las hijas de las madres
que amé tanto me besan como se besa a un santo.
Yo iba a los salesianos, ella a las carmelitas,
calcetinitos blancos y babi azul marino,
la tarde que me dijo que sí la margarita
estrené un corazón fluvial y ultramarino.
Dormitaban los trenes en Linares-Baeza
sin pasar por tu Mágina, pobre Muñoz Molina,
la miel de otras colmenas hervía en mi cabeza,
entre tantos Martínez elegí ser Sabina.
Arrecia el vendaval de hojas de calendario,
la luna es un semáforo de carne de membrillo,
esta noche me espera Madrid, otro escenario
y tres generaciones del rosa al amarillo.
Cuestión de ovarios by Laia
Ayer pasé un día un poco nerviosa... gracias a un radiólogo (y no, no es mi último ligue ;) jejejeje).
Tiramos para atrás, las imágenes se diluyen y viajamos en el tiempo hasta el martes por la tarde; visita rutinaria con el ginecólogo, ecografía... a ver... el doctor mira la pantalla con las cejas fruncidas, yo me inquieto...
- ¿Te han hecho alguna ecografía antes?
- sí, claro... ¿por?
- no... a ver... (va mirando detenidamente la pantalla como si estuviera analizando un cuerpo alienígena)
- ¿está todo bien?
me pongo nerviosa... EVIDENTEMENTE
- ¿y las ecografías eran normales?
- Sí, todo normal... ¿ésta no lo es?
- bueno... hay una mancha aquí en el ovario izquierdo...
- ... (hago cara de susto)
- es un poco más grande de lo normal esta cavidad (creo que utilizo esta palabreja)... pero bueno, no creo que sea nada...
(coño gracias, ¡es usted muy convincente señor doctor... !)
- de todas formas que te lo miren para hacer un diagnóstico más... ¿acurado? - no recuerdo si dijo esto exactamente pero si no lo era e ben trovato...
Al salir de la consulta me da el informe dónde se recomienda "control para diagnóstico de formación disfuncional ovárica / formación heterogénea de 37 x 31 mm."
¿disfuncional? ¿37 x 31 mm?...
Salgo histérica y pido hora en el mostrador para el miércoles... No entiendo nada, nadie me explica nada. ¿Qué cambiará de hoy a mañana?. Estoy alucinando.
Miércoles día de nervios... sobran los motivos (y más aún cuando una tiene tanta imaginación como la que escribe). Por la tarde, a las 20h, día laaaaargo, voy al gine, me atiende una doctora que sólo con ver el informe y la eco me dice que esto es un quiste hemorrágico, que se forma después de la ovulación algunas veces, que no me preocupe... ¿y esto no me lo podía decir el ginecólogo de ayer??????????, algo tan sencillo... Aunque estoy aliviada y hasta creo que sonrío, también me estoy cabreando como bastante mucho...
-bueno... seguramente sería un radiólogo... no un ginecólogo...
Ah... perfecto,... puta mare... pido hora con el ginecólogo y como no es más que una eco rutinaria me dan hora con un radiólogo que es incapaz de diagnosticar un PUTO QUISTE ABSOLUTAMENTE BENIGNO, de lo más normal del mundo mundial...
Así vamos...
¡Manda cojones! ... o ovarios... ¡lo que sea leñeeeee!
Así que queridas amigas (parezco la Elena Francis), hermanas, primas y mujeres de este planeta, NO OS ASUSTÉIS si os vais a hacer una eco y el señor que mira la pantalla pone caras muy raras... PENSAD, QUE PROBABLEMENTE... NO ES UN GINECÓLOGO... sólo un radiólogo.
(con todo mi respeto para con los radiólogos, pero cada uno que haga lo suyo, ¡venga va, ...por favor!).
martes, 19 de marzo de 2013
LES VOLTES QUE DÓNA...L´ARRÒS by Aru
Ahir vaig anar a veure la iaia a la residència.
Feia més dies que de costum que no hi anava... Que contenta es va posar.
"ohhh" com si jo fos la gran sorpresa. Com si fes 6 mesos que no em veu.
Una residència... és una residència. Mai serà una casa. Mai serà molt maca, per bé que estigui, ni molt còmode, ni molt acollidora. Però ahir la iaia estava bé.
Té una amiga allà, la Catalina, que sempre està de broma, i es piquen mútuament, i es diuen "vés a fer punyetes..." i "Que te den morcilla madrileña" Jejeje.
La situació és la que és... però en l´ambient...hi podem fer algo..oi? Com totes les situacions de la vida, que poden ser completament diferents segons com les enfoquem nosaltres.
Com lo que deia la Laia del pastís ;-)
La iaia em deia: "a vegades riem molt però a vegades plorem també eh."
Com tots iaia.
Jo també (ric més que ploro, clar). Però prefereixo plorar molt i riure molt... que no plorar ni riure.
Però ara ja entraria en el tema de passar per sobre les coses, o adinsar-s´hi. D´arriscar-se i potser perdre, o no arriscar-se i no perdre... ni guanyar. Però això... és una altra història.
La Catalina buscava en el seu bolso,penjat de la seva cadira de rodes...
-Aviam... té nena...Com et dius?
-Aruna (em vaig sentir nena de debò eh)
-Té Aruna...mira, aquest són de goma.
-mmmm..m´agraden molt aquests carmels.
-Doncs té, un altre.
-No...no cal.
-Sí té. Però ja està eh! (Jejeje) La teva àvia no ens en dóna. Quan li porten se´ls guarda tots per ella. O li dóna al seu amic aquest eh.... (i m´assenyalava amb el cap a l´Enrique, un dels infermers.)
-Enrique!! Qué hay para cenar hoy?
-Pues hay sopa...creo. La sopa no falla nunca. Y...pescado he visto por ahi. Pescado fresco eh.
-Sí hombre, fresco del día que lo pescaron.
La iaia em diu que no en menjarà ella de peix. Ja ho sé. No en menja mai. Estava molt ben acostumada ella a fer-se el peixet fresc, aquest sí, que acabava de comprar a la peixateria.
-No et preocupis iaia, t´he portat arrosset per sopar.
-Si??? ...No. (com si no pogués ser)
-Sí. t he portat arrosset amb carxofes i calamars.
Li hauríeu d´haver vist la cara.
Així que , Mima, la Laia i jo vam repartir els nostres 2 tupers en 3...per portar-li una mica del teu super arròs a la iaia més guapa del món.
Que fàcil és fer feliç a algú de vegades.
Joder, (perdó)... que poc costa!
Feia més dies que de costum que no hi anava... Que contenta es va posar.
"ohhh" com si jo fos la gran sorpresa. Com si fes 6 mesos que no em veu.
Una residència... és una residència. Mai serà una casa. Mai serà molt maca, per bé que estigui, ni molt còmode, ni molt acollidora. Però ahir la iaia estava bé.
Té una amiga allà, la Catalina, que sempre està de broma, i es piquen mútuament, i es diuen "vés a fer punyetes..." i "Que te den morcilla madrileña" Jejeje.
La situació és la que és... però en l´ambient...hi podem fer algo..oi? Com totes les situacions de la vida, que poden ser completament diferents segons com les enfoquem nosaltres.
Com lo que deia la Laia del pastís ;-)
La iaia em deia: "a vegades riem molt però a vegades plorem també eh."
Com tots iaia.
Jo també (ric més que ploro, clar). Però prefereixo plorar molt i riure molt... que no plorar ni riure.
Però ara ja entraria en el tema de passar per sobre les coses, o adinsar-s´hi. D´arriscar-se i potser perdre, o no arriscar-se i no perdre... ni guanyar. Però això... és una altra història.
La Catalina buscava en el seu bolso,penjat de la seva cadira de rodes...
-Aviam... té nena...Com et dius?
-Aruna (em vaig sentir nena de debò eh)
-Té Aruna...mira, aquest són de goma.
-mmmm..m´agraden molt aquests carmels.
-Doncs té, un altre.
-No...no cal.
-Sí té. Però ja està eh! (Jejeje) La teva àvia no ens en dóna. Quan li porten se´ls guarda tots per ella. O li dóna al seu amic aquest eh.... (i m´assenyalava amb el cap a l´Enrique, un dels infermers.)
-Enrique!! Qué hay para cenar hoy?
-Pues hay sopa...creo. La sopa no falla nunca. Y...pescado he visto por ahi. Pescado fresco eh.
-Sí hombre, fresco del día que lo pescaron.
La iaia em diu que no en menjarà ella de peix. Ja ho sé. No en menja mai. Estava molt ben acostumada ella a fer-se el peixet fresc, aquest sí, que acabava de comprar a la peixateria.
-No et preocupis iaia, t´he portat arrosset per sopar.
-Si??? ...No. (com si no pogués ser)
-Sí. t he portat arrosset amb carxofes i calamars.
Li hauríeu d´haver vist la cara.
Així que , Mima, la Laia i jo vam repartir els nostres 2 tupers en 3...per portar-li una mica del teu super arròs a la iaia més guapa del món.
Que fàcil és fer feliç a algú de vegades.
Joder, (perdó)... que poc costa!
Cremades al front i altre coses curioses... BY LAIA
Avui m'he trobat, com tantes altres vegades, parlant sola davant del mirall mentre em rentava les dents... i feia cares amb la boca plena de pasta. Em feia mal el front perquè... ups I did it again, m'he tornat a cremar amb la planxa intentant allisar aquests quatre cabells rebels, els dels remolins Rull... quien los tiene lo sabe ;) A alguns de vosaltres potser us resulta familiar l'aventura de la planxa... al meu front també. I és que és força curiós que sabent les conseqüències d'una acció, la repetim pensant-nos que el resultat serà diferent.
També remugava davant del mirall mentre em posava Silvederma al front, perquè em fa molta ràbia que hi hagi gent que es cola en els teus somnis, gent que no deixaries colar-se ni a la cua del cine... Què hi foten allà al mig?. I m'ha fet ràbia haver passat la nit amb ell, ell que ni em va ni em ve, que és un poca pena, que no veig mai... o casi mai (ell, que no és l' "ell" que esteu pensant ;) Una altra cosa curiosa de la vida, no?.
I per completar el trio de reflexions matutines, em resulta molt i molt curiós que l'enfocament que donem a un fet pugui canviar tant la nostra percepció de la realitat. Exemple pràctic i molt gràfic:
-Visió 1: ahir per la nit vaig fotre'm un "pedazo" tros de pastís de xocolata calent, amb crema de llet, per postres... Ahir que era el meu primer dia de "dieta" després del finde de "no pares de comer-no pares sigue sigue". Impresentable, gorda!.
-Visió 2: ahir vaig esmorzar un cafè amb llet i una torrada integral amb pavo, vaig dinar lleugeret, vaig berenar un iogurt i un parell de tortitas de maiz (de les de sé más lista que el hambre), quan vaig arribar a casa de la feina em vaig enfundar les malles i me'n vaig anar a córrer... per sopar espinacs i peix al vapor... i per postres un pastisset de xocolata, que a nadie le amarga un dulce, i a més a més m'ho mereixia, no??????. :)
Moraleja (que m'agrada més que "moralina"): Doncs això, que hi ha coses que no tenen massa explicació... Y QUE A NADIE LE AMARGA UN DULCE... ¡LEÑEEEEEEE!.
miércoles, 13 de marzo de 2013
"Y ESTOS SEAN LOS ÚLTIMOS VERSOS QUE YO LE ESCRIBO" ...by Aru
Com ens condiciona el temps eh...? El clima...el sol...
la llum de la tarda que entra a través de les persianes, el fred del matí quan t´acabes de llevar, i la casa està gelada... El caliu d´una manta estirats al sofà, l´escalfor aquella de les 4 de la tarda, al mes d´agost... les gotes de pluja que cauen contra el vidre del cotxe, i ens ho mirem desde dins... com si fos una pel.lícula...
Avui... no sé per què, alguna cosa d´aquest dia m´ha fet pensar en un poema de Neruda...
un d´aquells tan bonics, que potser molts ja coneixeu, però que sempre val la pena tornar a llegir. I quedar-nos amb...una frase, ni que sigui una.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como esta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche esta estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque este sea el ultimo dolor que ella me causa,
y estos sean los ultimos versos que yo le escribo.
Pablo Neruda
la llum de la tarda que entra a través de les persianes, el fred del matí quan t´acabes de llevar, i la casa està gelada... El caliu d´una manta estirats al sofà, l´escalfor aquella de les 4 de la tarda, al mes d´agost... les gotes de pluja que cauen contra el vidre del cotxe, i ens ho mirem desde dins... com si fos una pel.lícula...
Avui... no sé per què, alguna cosa d´aquest dia m´ha fet pensar en un poema de Neruda...
un d´aquells tan bonics, que potser molts ja coneixeu, però que sempre val la pena tornar a llegir. I quedar-nos amb...una frase, ni que sigui una.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como esta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche esta estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque este sea el ultimo dolor que ella me causa,
y estos sean los ultimos versos que yo le escribo.
Pablo Neruda
lunes, 11 de marzo de 2013
somos palabras... que a veces llegan tarde - By Laia
Ayer en "Miradas" de la 2 salía Rosa Montero diciendo que somos palabras que ansían un significado. Hablaba de la necesidad de comunicarse y del vacío enorme que te queda cuando pierdes a alguien y piensas en aquello, tan típico pero tan real, de todo lo que hubieras querido decirle y te quedó ahí dentro. No hace falta, pienso yo, que alguien se muera para que lleguemos tarde, puede simplemente irse, alejarse, senzillamente puede que nuestros caminos que un día se cruzaron vuelvan a separarse y ya está... ya pasó el momento, ya no puedes decirle lo que querías. Así que mi llamamiento de este lunes casi primaveral va por las palabras, por decirlas, para que no queden ahogadas en nuestra garganta, o peor aún en nuestro corazón... queriendo salir y no pudiendo.
Las palabras nos hacen libres porque, al soltarlas, nos permiten respirar mejor... Es como si cada palabra que sale fuera un nudo que se deshace...
Alguien dijo que sólo siendo completamente libre se puede bailar bien, se puede escribir bien y se puede hacer bien el amor, así pues seamos libres y dejemos a las palabras sonar tan bien como saben.
Carlos querido, escribo esta entrada en castellano, para que luego no digas que no me lees porque no me entiendes ;)
SPECIAL DAY... By Laia
Avui és un dia especial per aquest blog i no podíem passar-lo sense fer una menció especial. És el cumple del nostre papi (el nostre estimat progenitor ;) sense el qual no estaríem aquí, i, per tant, sense el qual no hi hauria blog.
Així que FELICITATS PAPI de les teves tres principessas (i del "principesso" també, tot i que no escrigui en aquest blog... Com de fet l'Aina tampoc hi escriu, en realitat ;)
T'ESTIMEM MOLT.
Quan erem super peques i anavem en el cotxe, escoltant la ràdio, sonaven de cop i volta els primers acords d'una melodia, ... i el papi pujava el volum i ens preguntava, com si fos un concurs: A veure, qui són aquests? qui són? I una renacuaja deia des del seien del darrera: fain yon canibals!
Molt bé! Responia somrient un pare orgullós... ;)
viernes, 8 de marzo de 2013
DIA PRECIÓS PER TOTES VOSALTRES by Aru
"Mmmmm.... "
Ho heu pensat tots quan heu sortit al carrer. Oi que sí?
"Quin dia més brutal."
Jo he caminat amb la caçadora i el jersei a la mà, i el foulard al bolso.
Pujava pel carrer Muntaner i pensava: "com canvia tot quan fa solet!!"
Ara estic aquí asseguda, mirant per la finestra del nostre despatx nou, al costat de la meva taula. Veig el banc d´aquí al davant, on ahir seien una parella gran, i ella recolzava el cap a l´ombro d´ell; i abans d´ahir hi seia un noi amb caputxa.
Ara hi seu un senyor. Cabell blanc. Americana. Potser espera a alguna dona meravellosa per dir-li FELICITATS (per què avui, senyors meus, és el dia mundial de la dona treballadora).
I penso en la Laia, que curra en una feina que... no està mal, però no li flipa. I tot i així s´ho curra i intenta fer propostes i tenir iniciatives... perquè... mai se sap.
O en L´Ainix, que tot i treure un ciento dieci a Filosofia, va currar a Mango i a Tommy i a la Fnac i on faci falta tu.
O en la mama... que a part de ser una Relacions Públiques nata, s´ho curra cada dia per tots els que estem al seu voltant. Què et passa? Vols venir a sopar? Estic aquí t´escolto. 10 hores si fa falta. A vosaltres i els vostres rollos! Jeje. No ens ho diu. Però hi és sempre.
En l´Anneta, que fa com jo...que intentem fer una mica del que ens agrada i una mica del que no tant, si cal... però sempre endavant i positiva ella. Clar que sí. I a sobre recogepelotas eh cari ;-)
Penso en la Nebot, que sempre que parlem per telèfon està treballant, en la Gis, la Sònia, l´Anna i la Mire. Amigues , cosines, tietes, en les meves àvies, en dones que em rodejen, que treballen, es busquen la vida, tiren endavant, lluiten, fan recados, segueixen els seus somnis, fan favors als altres, porten als nens a la guarderia, i ... sabeu què veig? que a part de tot això... són dones alegres i somrients.
De debò : Felicitats a totes.
ENDAVANT!!!!!
Seguiu així que ho esteu fent molt bé!
Ho heu pensat tots quan heu sortit al carrer. Oi que sí?
"Quin dia més brutal."
Jo he caminat amb la caçadora i el jersei a la mà, i el foulard al bolso.
Pujava pel carrer Muntaner i pensava: "com canvia tot quan fa solet!!"
Ara estic aquí asseguda, mirant per la finestra del nostre despatx nou, al costat de la meva taula. Veig el banc d´aquí al davant, on ahir seien una parella gran, i ella recolzava el cap a l´ombro d´ell; i abans d´ahir hi seia un noi amb caputxa.
Ara hi seu un senyor. Cabell blanc. Americana. Potser espera a alguna dona meravellosa per dir-li FELICITATS (per què avui, senyors meus, és el dia mundial de la dona treballadora).
I penso en la Laia, que curra en una feina que... no està mal, però no li flipa. I tot i així s´ho curra i intenta fer propostes i tenir iniciatives... perquè... mai se sap.
O en L´Ainix, que tot i treure un ciento dieci a Filosofia, va currar a Mango i a Tommy i a la Fnac i on faci falta tu.
O en la mama... que a part de ser una Relacions Públiques nata, s´ho curra cada dia per tots els que estem al seu voltant. Què et passa? Vols venir a sopar? Estic aquí t´escolto. 10 hores si fa falta. A vosaltres i els vostres rollos! Jeje. No ens ho diu. Però hi és sempre.
En l´Anneta, que fa com jo...que intentem fer una mica del que ens agrada i una mica del que no tant, si cal... però sempre endavant i positiva ella. Clar que sí. I a sobre recogepelotas eh cari ;-)
Penso en la Nebot, que sempre que parlem per telèfon està treballant, en la Gis, la Sònia, l´Anna i la Mire. Amigues , cosines, tietes, en les meves àvies, en dones que em rodejen, que treballen, es busquen la vida, tiren endavant, lluiten, fan recados, segueixen els seus somnis, fan favors als altres, porten als nens a la guarderia, i ... sabeu què veig? que a part de tot això... són dones alegres i somrients.
De debò : Felicitats a totes.
ENDAVANT!!!!!
Seguiu així que ho esteu fent molt bé!
miércoles, 6 de marzo de 2013
COM ESTÀS? by Aru
Com estàs?
Ens ho pregunten casi cada dia, oi? i a vegades la gent ho diu per dir algo.
Surt enganxat al "hola" : Hola, com estàs?
Però a vegades no. Jo últimament intento preguntar-ho de veritat. Que no vol dir que la gent em contesti de veritat.
M´explico? La gent diu Bé, i tu?. També surt això.
A vegades no estem bé , està clar. Però què t´haig d´explicar? La meva vida?
Hi ha paraules que surten de la nostra boca i no sabem com. No les pensem.
Jo l´altre dia anava al tren, i una noia del costat va treure una bossa de caramels. Mel´s va oferir
-¿Quieres uno? Son de frutas.
-No, gracias.
???????
Sí que en vols!!!!!!!!!!!!!
-¿No? -Em deuria veure la cara. Jeje.
-Bueno va sí, cojeré uno.
Tot això venia pel "Com estàs?" . El Ramiro, que em feia el curs de bullying fa pocs dies, m´ho va preguntar. Ens ho va preguntar. De fet ens va fer 3 preguntes. Que potser ens aniria bé fer-nos més sovint:
Com estàs? Com voldries estar? Estàs fent tot el que està a les teves mans per aconseguir-ho?
-Com estàs Aruna?
-Bé.
-Com voldries estar?
-....mmm...jejeje... millor.
-Estàs fent tot el possible per aconseguir-ho?
-No. Tot no. Però...ja estic fent algo.
Ens ho pregunten casi cada dia, oi? i a vegades la gent ho diu per dir algo.
Surt enganxat al "hola" : Hola, com estàs?
Però a vegades no. Jo últimament intento preguntar-ho de veritat. Que no vol dir que la gent em contesti de veritat.
M´explico? La gent diu Bé, i tu?. També surt això.
A vegades no estem bé , està clar. Però què t´haig d´explicar? La meva vida?
Hi ha paraules que surten de la nostra boca i no sabem com. No les pensem.
Jo l´altre dia anava al tren, i una noia del costat va treure una bossa de caramels. Mel´s va oferir
-¿Quieres uno? Son de frutas.
-No, gracias.
???????
Sí que en vols!!!!!!!!!!!!!
-¿No? -Em deuria veure la cara. Jeje.
-Bueno va sí, cojeré uno.
Tot això venia pel "Com estàs?" . El Ramiro, que em feia el curs de bullying fa pocs dies, m´ho va preguntar. Ens ho va preguntar. De fet ens va fer 3 preguntes. Que potser ens aniria bé fer-nos més sovint:
Com estàs? Com voldries estar? Estàs fent tot el que està a les teves mans per aconseguir-ho?
-Com estàs Aruna?
-Bé.
-Com voldries estar?
-....mmm...jejeje... millor.
-Estàs fent tot el possible per aconseguir-ho?
-No. Tot no. Però...ja estic fent algo.
martes, 5 de marzo de 2013
I WONDER TOO by Aru
...Tinc pendent veure aquest documental...: "Searching for Sugar Man" que em va recomanar l´Àlex, fa temps (¡¡¡¡Tienes que verlo guapa . Tienes que verlo ya!!!!)
Jeje. ok.
Ahir un amic me´l va tornar a recomanar.
L´hauré de veure.
En sé poca cosa. Sé que va d´un músic... que va estar desaparegut molt de temps. Que les seves cançons agradaven molt... i ell ni ho sabia. No?? (corrígeme si no es así)
De moment avui, per començar el dia, he escoltat una cançó seva "I wonder" (ell es diu Sixto Rodriguez). I us la recomano.
És heavy lo que ens fa la música eh. Com ens anima un dimarts de pluja. Com ens pot fer ser positius. O plorar desconsoladament. Com ens pot canviar una nit de diumenge a la cuina (eh Anni?).
Com un dissabte es converteix...en un Saturday Night Fever!....Quan arribes a aquell bar nou...i sonen els primers acords d´una cançó... i somrius. I penses "Que bé, aquest l´hem encertat"
I wonder how many times you've been had
And I wonder how many plans have gone bad
I wonder how many times you had sex
I wonder do you know who'll be next
I wonder l wonder wonder I do
I wonder about the love you can't find
And I wonder about the loneliness that's mine
I wonder how much going have you got
And I wonder about your friends that are not
I wonder I wonder I wonder I do
I wonder about the tears in children's eyes
And I wonder about the soldier that dies
I wonder will this hatred ever end
I wonder and worry my friend
I wonder I wonder wonder don't you?
I wonder how many times you been had
And I wonder how many dreams have gone bad
I wonder how many times you've had sex
And I wonder do you care who'll be next
I wonder I wonder wonder I do
Jeje. ok.
Ahir un amic me´l va tornar a recomanar.
L´hauré de veure.
En sé poca cosa. Sé que va d´un músic... que va estar desaparegut molt de temps. Que les seves cançons agradaven molt... i ell ni ho sabia. No?? (corrígeme si no es así)
De moment avui, per començar el dia, he escoltat una cançó seva "I wonder" (ell es diu Sixto Rodriguez). I us la recomano.
És heavy lo que ens fa la música eh. Com ens anima un dimarts de pluja. Com ens pot fer ser positius. O plorar desconsoladament. Com ens pot canviar una nit de diumenge a la cuina (eh Anni?).
Com un dissabte es converteix...en un Saturday Night Fever!....Quan arribes a aquell bar nou...i sonen els primers acords d´una cançó... i somrius. I penses "Que bé, aquest l´hem encertat"
I wonder how many times you've been had
And I wonder how many plans have gone bad
I wonder how many times you had sex
I wonder do you know who'll be next
I wonder l wonder wonder I do
I wonder about the love you can't find
And I wonder about the loneliness that's mine
I wonder how much going have you got
And I wonder about your friends that are not
I wonder I wonder I wonder I do
I wonder about the tears in children's eyes
And I wonder about the soldier that dies
I wonder will this hatred ever end
I wonder and worry my friend
I wonder I wonder wonder don't you?
I wonder how many times you been had
And I wonder how many dreams have gone bad
I wonder how many times you've had sex
And I wonder do you care who'll be next
I wonder I wonder wonder I do
lunes, 4 de marzo de 2013
BYE BYE KIDS by Aru
La setmana passada vaig plegar de l´escola d´anglès. Em vaig despedir de tots els nens, amb una mica de pena, està clar, però contenta pel canvi.
Em vaig despedir de la Lucia, de la Irene, de la Iris... que seia d´esquena a mi quan no tenia ganes de fer classe; de la Rocío....que m´explicava la seva vida en castellà, i després se´m quedava mirant, mentre jo li responia en anglès, i em deia: Claro... no me entiendes porque hablo en español... (i feia un gest així com dient, què hi farem?) i que fa un accent rollo americà molt divertit; del David que fa "iuiuiuiu" amb la boca, mentre jo xiulo a les cançons. És la seva manera de fer-ho.
I del Raúl, l´Hugo...que al principi no sabia ni parlar..., de l´Eneko...que encara no s´aguanta assegut a terra, i mentre jo explico el conte el veig que va caient enrera....jajajaja.
De la Miranda, que em va portar un ram de flors més gran que ella. Va arribar a la classe amb el seu gorro, i la seva bufanda...amb els seus....què deu fer? 60 cm? somrient amb el ram a la mà. Era la nostra última classe juntes. Li feia classes des del curs passat...quan tenia només 1 any i pico. És guai i gratificant veure tot els què els hi has ensenyat. I que els pares t´ho diguin. Fa il.lusió.
"Aruna, has superado nuestras expectativas" "Gracias por participar tanto en la educación de Blanca" "We´ll miss you"
I les abraçades d´algunes mares, les cares de pena d´alguns que no s´atreveixen a dir-te res, els dibuixos dels nens...un pare que entra, tot tímid, i diu que si pot fer fotos "ja que és l´última classe...".
I a la sortida ja n´ha anat a fer una còpia i me la dona a dins d´un sobre.
"Ohhh...thankyou very much" Surto jo asseguda amb tots els nens al voltant.
Thankyou. diu ell. Thankyou.
Em vaig despedir de la Lucia, de la Irene, de la Iris... que seia d´esquena a mi quan no tenia ganes de fer classe; de la Rocío....que m´explicava la seva vida en castellà, i després se´m quedava mirant, mentre jo li responia en anglès, i em deia: Claro... no me entiendes porque hablo en español... (i feia un gest així com dient, què hi farem?) i que fa un accent rollo americà molt divertit; del David que fa "iuiuiuiu" amb la boca, mentre jo xiulo a les cançons. És la seva manera de fer-ho.
I del Raúl, l´Hugo...que al principi no sabia ni parlar..., de l´Eneko...que encara no s´aguanta assegut a terra, i mentre jo explico el conte el veig que va caient enrera....jajajaja.
De la Miranda, que em va portar un ram de flors més gran que ella. Va arribar a la classe amb el seu gorro, i la seva bufanda...amb els seus....què deu fer? 60 cm? somrient amb el ram a la mà. Era la nostra última classe juntes. Li feia classes des del curs passat...quan tenia només 1 any i pico. És guai i gratificant veure tot els què els hi has ensenyat. I que els pares t´ho diguin. Fa il.lusió.
"Aruna, has superado nuestras expectativas" "Gracias por participar tanto en la educación de Blanca" "We´ll miss you"
I les abraçades d´algunes mares, les cares de pena d´alguns que no s´atreveixen a dir-te res, els dibuixos dels nens...un pare que entra, tot tímid, i diu que si pot fer fotos "ja que és l´última classe...".
I a la sortida ja n´ha anat a fer una còpia i me la dona a dins d´un sobre.
"Ohhh...thankyou very much" Surto jo asseguda amb tots els nens al voltant.
Thankyou. diu ell. Thankyou.
De vegades és tan tonta... la felicitat. BY LAIA
Ahir em van dir que un amic s'ha casat. Bé, ERA amic... ara ja fa temps que no és més que un conegut, o un amic del passat, si fos amic en el present suposo que no m'ho hauria hagut de dir ningú que s'ha casat, oi?. El tema és que és un noi que s'ha casat amb una noia maca, intel·ligent, de la que no està enamorat... i jo em pregunto PER QUÈ?. És que no ho entenc, crec que a aquestes alçades no hi ha ningú que, en el nostre país, s'hagi de casar per conveniència, comoditat, compromís familiar ni tonteries similars... Crec que quan et cases amb trenta i pico ja pots fer-ho bé, no?, que si et pilla amb vint i dos anyets... allò de no sabia què feia... Però a la nostra edat em sembla ridícul casar-te amb algú només perquè toca, o perquè ja després de 5 anys de relació... clar, què havies de fer?. Ella porta unes banyes que no passa per la porta i a mi em fa bastanta pena tot plegat. La meitat dels amics d'ell (mascles) que van assistir, molt engalanats segur, al bodorrio de l'any, saben perfectament de la cornamenta que la preciosa nuvia porta damunt, és més, alguns han estat testimonis dels "ligoteos" del macho man en qüestió. Jajajjajajaja, machoteeeeeee, que bien me lo paso, como me rio... ¡qué colegas que somos!. No parlo d'una vegada, ni de dues, ni de tres... I aquí millor que calli... para siempre. Quin cutrerio per favor. Va home va, digues-li!, que l'has estimat molt, que has estat molt feliç al seu costat però que s'ha acabat. I deixa-la que tingui una vida real i que estigui amb algú que l'estimi de debò i es mori per passar el temps al seu costat. Si et vols enganyar tu molt bé però no arrosseguis amb tu a ningú, no tens cap dret a fer-ho, la seva vida no et pertany.
Però com és possible que hi hagi tius tan TAAAAAN covards?. Jo vaig passar 6 anys amb un noi que m'hauria d'haver deixat abans de que ho fes jo; després et queda una sensació de no saber quina part era real que és molt desagradable i molt desconcertant. Un consell general: NO US AFERREU A COSES QUE NO ES VOLEN AFERRAR A VOSALTRES, és inútil. He de dir també que després de 6 anys amb aquest noi me'n vaig passar 4 allà polulant al seu voltant i al ritme dels seus desitjos... Tinc per norma no penedir-me dels meus actes però, us puc assegurar, que d'aquests 4 anys me'n penedeixo, de les oportunitats que vaig deixar passar per anar com els burros no mirant enlloc que no fos en la seva direcció també. I me'n adono que no en parlo massa sovint d'això així en públic, serà que ho hem superat (jajajaj, per fi), serà que ja tant me fa el que digui i pensi la gent i que ara em dedico a intentar buscar la meva felicitat; massa sovint la tenim molt aprop i no la veiem, perquè la busquem en grans canvis i grans plans, quan està quasi sempre en les coses més petites, en les actituds, en gent que tenim molt propera i que ens ho posa fàcil.
Hi ha coses que s'han d'acabar perquè en puguin començar de noves... i al revés, hi ha coses que no podran començar mai si no n'acabes algunes que estan allà estancades a la teva vida... allà fent arrels no sé amb quina finalitat.
Aquí al final ja no parlava del meu "amic" cabró, ni del noi amb el que jo vaig acabar perdent el temps, ... parlava de tot i de res, ... però com diu la cançó "todos los finales son el mismo repetido" i... que me'n he anat vaja ;) .
Busqueu la vostra felicitat,
que, de vegades, ... pot ser tan tonta com que algú vulgui sopar amb tu.
que, de vegades, ... pot ser tan tonta com que algú vulgui sopar amb tu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)