Tomadura de pelo nª 3.000.000.000... By Laia

“Hola, Srta. Layla Ruiz (ya estamos, com sempre, jo ni em molesto a corregir-los), sí sí, soy yo... Layla te apuntaste en un sorteo de un tratamiento de belleza en la pàgina web bla bla bla, de la empresa bla bla bla, y este sorteo se va a realizar ya mañana.
¿?
Ah pués muy bién, no? Què vol que faci? Que li faci un petó?. No ho entenc...
“Pero de momento sólo por el hecho de participar queremos tener un detalle contigo”
Ah mira que bé...: Ajá... -dic jo
“Eres ganadora de un descuento de un pack de alta cosmética Layla.”
Però que diu la mentidera “ganadora”, que no ho regalen a tothom que participa?. M’ho acaba de dir...
Ya... soy ganadora de una cosa que tengo que pagar, ¿no?
“A ver Layla, (veu condescendent), eres ganadora del descuento, es ALTA COSMÉTICA LAYLA”
Ya...¿ y qué tengo que pagar?.
“Mira, por el lote de 6 cremas... bla bla bla, ble ble ble... 49€, Layla”. (Si em torna a dir Layla li penjo).
Muy bien, gracias...
Ella no m’escolta... Va dient les propietats de les cremes aquestes que sembla que són com la piscina de Cocoon.
Li dic: - Oye, que muchas gracias pero no me interesa eh.
“Ah, no le interesa... ya”.

Es pensen que som imbècils, oi?

NO EN SABIEM MÉS, TENIEM 30 ANYS... by Aru

Setmana densa, la veritat. Sort que treballo amb els nens, i m´agrada i m´ho passo bé. I estic ocupada. I haig d´estar animada, i somriure.
Dimarts a Kids (l´escola on dono classes d´anglès) faig molt el pallasso pels peques; Dimecres veiga a la Natàlia i surto un ratet; Dijous passa, tarda a kids, igual. Nit durilla; Divendres... avui estàs bé eh Aruna. Prou de massoquisme i deixar-se portar per la tristesa, i recrear-se amb records, cançons o imatges que tenies al cap i que potser mai es faran realitat. Va. Al metro... faig sudokus. Als ferrocarrils... crucis. No pensis. No pensis. Dono classe de jazz. Guai. Un altre cop al metro... no pensis Aruna, no pensis. Em dedico a borrar contactes del mb, als que no truco mai (tot i que havent perdut el telèfon tants cops... no me´n queden gaires.) Bé Aruna, bé. Arribo animada a casa la mami. Sopem allà. Tot molt bò. La Laia fa el pallasso i ens pixem de riure. Com sempre. Tornem a casa passejant i parlant del nostre cumple. La Laia se´n va a dormir que ha de matinar.
Aru... divendres nit... sola al sofà... que no decaigui que vas bé. Vale. Poso "Las Vegas" de fons, i com que no és suficient per distreure el meu cap... preparo les classes d´anglès per la setmana vinent. Bé Aruna ...bé. Fan l´anunci de Movistar: "Yo te doy mi sí, para siempre" toca´t els ous. Fan l´anunci d´ikea... no el miro. Ho estàs fent bé... Si pensar et fa mal... no pensis. Ja has pensat prou.
Són la 1 i m´adormo al sofà. Dissabte m´aixeco. dia gris. Va Aruna...va!... un amica de música... aviam: aquest cd de varis de música en català que no escolto mai ni em recordarà a ningú. "...Em passo els dies esperant la nit..." La passo. No problem. Em faig un tè, vaig cantant el far del sur. "Perquè sol no vull trobar-me..." Next. No passa res. "Ella...em va estimar tant, jo me l´estimo encara, plegats vam travessar una porta tancada. Ella...com us ho podré dir, era tot el meu món llavors..."

Uf.
Aquí ja no puc.
M´assec un moment. Només un moment. Només aquesta, de debò.
Imagino que ballem agafats.
... I tampoc passa res.


Vale. Poso el cd d´italianes i ballo, canto i m´invento coses. Vinga.
Dimmi dimmi....
tutta la vita...
e si l'amore non c'e basta una sola canzone
...lalilolalilo...

Nit d'emocions... By Laia

Aquesta nit m’he quedat soleta a casa. Les meves sisters han sortit però jo com que tinc febre i m’explota el cap m’he quedat a casa. Sí, és que de tant en tant faig coses amb sentit... ves per on!.
L’Aru i jo ens hem discutit i ella ha marxat i jo m’he quedat posant-me el termòmetre i plorant. No, jejeje, que cabrona que sóc, lo del termòmetre era per ficar llenya. Però m’he quedat plorant... em sabia greu ( i estic una mica atontada amb tant de medicament). I he anat a buscar la xocolata a la cuina. El Barça de fons. Jo menjava xocolata, entre llàgrimes, mentre em convencia de que m’ho mereixia i m’ho podia permetre, per malalta i per sola. I ja està JOLÍN!. També anava animant al Barça, que com els hi ha costat... pfffff, i cridant (sola, ho recordo). Xocolata, el kleenex, FALTAAAAAA CONY!!!!. De foto. Estava de foto.

Ha acabat el Barça, guanyant afortunadament, que sinó m’haurien trobat al fons d’un pou... He començat a fer zapping sense gaires esperances i Oh! Sorpresa! A Divinity (nuestro canal favorito luego cuento por qué) començava “una vida inesperada”. Una sèrie que va començar la setmana passada i a la que em vaig enganxar. Aquí m’he posat el termòmetre, ara sí, i com que tenia unes dècimes m’he pres un paracetamol que és antitèrmic. Toma, paracetamol al canto i una mica de xocolata per endolcir-ho, que pobre de mi prou pena tinc aquí sola i malalta (en realitat estava tan ricamente però és per donar-li una mica de dramatisme al assumpte, ok?).

Uix...! un SMS!... a veure... de qui serà? de qui serà?... aja... : ) li responc de seguida, res... un amic... però m’ha fet “ilu”.

Momentazo lagrimón entre la nena adolescent i la mare que la va abandonar fa 15 anys i que ara intenta fer punts perquè la perdoni i recuperar el temps perdut... Aix... quants Kleenex, my God!. La mare, que no us ho perdeu té... 31 anys!. Ara fan anuncis i diuen amb tota la barra del món “en 6 minutos volvemos”. Com si fos poc!. Manda huevos!. Que no ho diguin almenys!. Ric sola irònica, és que no m’ho puc creure... remugo com si algú em pogués sentir. Una crema super mega novedosa, con todas las tecnologías habidas y por haber, porque la piel a partir de los 30 empieza a caer...”. CALLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA, CALLAAAAAAAAAAAAAAAAA!. Crido, de veritat, sola a casa. Suposo que estic majara. Però què volen? Que ens suïcidem o què? Em fan gràcia...

Miro el mòbil... res de res. Si és que sóc idiota.

Divinity, el canal que us deia abans ens agrada perquè casi sempre fan “Sexo en Nueva York” o “Mujeres desesperadas” o... ara “Una vida inesperada”. I Sexo en NY, com jo hem repetit algunes vegades a algun amic nostre, pobre..., ens agrada perquè surten dones de 30 anys, que no tenen parella, ni fills, i que s’equivoquen i de vegades no saben el què volen... i no passa res! I no són unes desgraciades. Ens agrada molt, sí, què passa?!.

A veure el mòbil... ric irònica, un altre cop, ... Mira que arribes a ser burra tia. Que el donguin pel sac home, que no vols saber res d’ell, que com et torni a dir algo li diràs que se’n vagi a ... EI EI EI ! Quieta pará! Apa xateta, ves-te’n al llit que per avui ja has tingut prou emocions, ... i demà serà un altre dia.

Últim intent de zapping, Aquí no hay quien viva, per variar, que el fan també a totes hores!, ... ella mou els mobles i posa plantes per tota la casa obsessionada amb un libre de Feng Shui. Ell es posa histèric i camina amunt i avall menjant-se totes les plantes per les cantonades... Al cap d’uns dies ell entra i li regala un llibre a ella “Me cago en el Feng Shui”. Jajajajaja. Ric molt, sola. Que bé abans d’anar a dormir.


(No patiu per mi, ni per la meva salut mental ni per la de les meves germanes, tot té un punt d’exageració còmica... i CUALQUIER PARECIDO CON LA REALIDAD ES PURA COINCIDENCIA ;)

... llegó el otoño. By Laia

Llegó el otoño y me encanta.Los rojos de las hojas, la pasión cerca del fuego, el olor a tostado, el color de las cosas que veo en la calle, las señoras maduras con sus chales dorados, las castañas que queman, tus susurros cercanos, abrazarte en la cama...
sin que agovie el verano.

Conec una fada... By Laia

Vaig conèixer una fada que sempre reia, que s’inventava cançons d’indis i d’extraterrestres i contes de nens que no volien anar a l’escola i de nenes que no es decidien per quin gust de iogurt preferien per postres. Vaig conèixer una fada que organitzava “sopars-cabra” damunt d’unes estovalles al terra de la terrassa, que et feia vestits de mora amb una tovallola, que es convertia en locutora de ràdio perquè els viatges en cotxe no es fessin tan pesats. Ella ens ensenyava balls per fer al voltant de la taula després de sopar i quan ningú tenia ja res a dir, ella es treia una història fantàstica qui sap d’on. Ens feia creure que algun personatge màgic deixava regalets per nosaltres al pessebre, si li cantàvem una cançó, quan s’acostava el Nadal. Vaig conèixer una fada que sempre estava de bon humor i que únicament perdia els nervis una nit a l’any.
Avui la fada ens ha convidat a sopar... no se quants anys fa ;) però segueix tenint cara de nena.
Felicitats mami.
T’estimem.

Tornar a Cadaqués... by Laia

Diumenge nit però no un diumenge més. He passat el cap de setmana a Cadaqués i ha sigut fantàstic i intentaré que la il•lusió em duri alguns dies més, que ha sigut massa fabulós com perquè deixi de ser-ho només perquè s’ha acabat.
He tornat després d’uns anys i en companyia diferent de la que acostumava a tenir quan hi anava.
Quan ens acostàvem per les curves, un cop passada la Perafita i vaig intuir la silueta de l’església entre la nit, vaig baixar la finestra com ho feia sempre per olorar el poble i per sentir-lo més a prop..., vaig somriure i vaig pensar “que guay tornar”. És un verb bonic “tornar”.
He recordat bons moments que havia oblidat, he passejat pels camins on vaig “aprendre” (si és que algun cop n’he sabut) a anar amb moto, he tornat a sentir l’olor a peix fresc enmig dels carrers del casc antic, he tornat a notar la tramuntana als cabells, a la pell, ... i al cap, perquè no és un tòpic que et trastoca. He recordat que hi ha un racó del món on encara pots portar casc d’aquests que semblen de juguet i on pots oblidar-te que la resta del món existeix i que hi ha vida més enllà d’aquelles curves.

Ja de camí imaginava la pizza que demanaria només arribar a la Gritta, no em calia ni veure la carta perquè no hi és!, una margarita de pernil serrà. La gent que hi anàvem sabíem que la feien i la demanàvem, així, sense nom concret. Resulta que ara sí que hi és a la carta i que es diu “Ibérica”; “le hemos puesto nombre”, em va dir el Lucca i ens vam somriure.

Ha sigut molt bonic i anar-hi amb una molt bona amiga ho ha fet quasi perfecte. Ahir sopàvem davant del mar, amb una ampolla de vi negre, realment era un lloc idíl•lic, preciós, i si hagués aparegut en una peli hauríem assegurat que era un decorat. Bé, sopàvem, xerràvem, rèiem, bevíem un Montsant boníssim i fèiem broma amb els cambrers (encantadors) de La Sal, bufava el vent però teníem un bolet d’aquests que escalfen tant al costat i estàvem tan bé... la lluna quasi plena reflectia en l’aigua de la caleta i de cop vaig veure un estel fuçaç (de veritat, no el vaig somiar). Em vaig emocionar molt però no vaig tenir temps de pensar cap desig. Potser és que no podia demanar res més.

Ara estic a Barcelona i no deixaré que tot això marxi tan de pressa. M’ho quedaré uns quants dies amb mi i, això seguríssim, no trigaré tant en tornar. Perquè hi ha llocs (molt pocs) que afortunadament mai canvien... encara que li hagin posat nom a una pizza que abans no en tenia.

... el temps també és relatiu... By Laia

... 4 minuts i mig perquè s’enlairi l’avió, 4 minuts i mig per acabar els estudis, 4 minuts i mig perquè neixi el teu germà, 4 minuts i mig per fi d’any, 4 minuts i mig per entrar al cine, 4 minuts i mig perquè passi la cavalgata, perquè es pongui el sol, 4 minuts i mig perquè arribi algú a qui has estat esperant molt de temps, per aconseguir alguna cosa que t’ha costat moltíssim, 4 minuts i mig per entregar el projecte, perquè et diguin si tens el carnet de conduïr per fi, 4 minuts i mig perquè donin el nom del guanyador, 4 minuts i mig per acabar la feina i marxar de cap de setmana, 4 minuts i mig per veure’t ... oi que no són res 4 minuts i mig? Per què sembla una eternitat quan es tracta del temps que trigarà en venir el pròxim metro?.

- Què????? 4 minuts i mig??? Estan bojos?!!!!

El "Nosaltres" que em rodeja... By Laia

Ahir em va arribar un mail d’una molt bona amiga. D’aquí uns dies és el seu aniversari i ens convocava a un sopar per celebrar-ho. Convidava a gent de diversos entorns, feina, escola, poble estiueig, veïns... La majoria de gent va començar a “RESPONDER A TODOS”, així que encara que hi havia gent que no coneixia vaig poder llegir les seves respostes a la convocatòria... i VAIG ACABAR FINS ALS _ _ _ del “NOSALTRES”. Què passa!!!!!????? “Nosaltres no vindrem”, “Nosaltres vindrem segur”, “Nosaltres en principi sí, si la cangur no ens falla”, “Ens encantaria, a veure si la iaia s’enrotlla...ejejejejje”. PERDÓ????. Quina poca sensibilitat, per favor!. Estic indignadíssima i se’m passen les ganes d’anar al sopar de “parejitas” i family perfecta.... pfffffffffff. El “nosaltres” que em rodeja em deprimeix.

Afortunadament he parlat amb una altra bona amiga, que al igual que jo anirà sola, ella mateixa i la seva persona, amb la seva independència, sense parella ni fills ni sogra ni gos ni periquitooooooo!!!. Anirem de parella de solteres, ...això sí “DE ORO” ;)


P.D. Molt bona amiga si llegeixes això no t’ofenguis per res del món, per favor, coneixes el meu sentit de la ironia amore ;)

Tu tries... By Laia

Imagina’t que et lleves i està núvol...

I et poses de mal humor, t’entristeix el dia. Et rentes la cara, pfffff... vaya “ojerones”, esmorzes sense massa ganes i marxes cap a la feina. Baixes per les escales, no tens ascensor, ... buah quin pal de dia que es presenta per favor (remugues). Entres al despatx, saludes sense massa eufòria i seus al teu lloc i et poses a fer la feina que et toca mentre maleeixes aquest matí i desitges que passi ràpid.

Ara tornem enrere i imagina el mateix dia.

Et lleves i està nuvol...

I mires el cel i veus que hi ha formes rares i misterioses... i et fan gràcia els núvols, i somrius. Et rentes la cara i et poses una mica de “tapaojeras” i voilà...ja no hi són!. Esmorzes, un bon esmorzar ajuda a afrontar dia amb energia (com diuen als anuncis). Baixes per les escales per anar a treballar; un, dos, un dos, veus que bé... de bon matí ja fent exercici, si és que ets un crack. Entres al despatx, saludes als teus companys i seus al teu lloc i penses que com deia el Serrat “Hoy puede ser un gran día... duro con él”.