L'olor a maduixetes... By Laia

Ara fa una estoneta, quan venia cap a la feina, amb la pluja repicant en el meu paraigües de colors, el meu “nano” enxufat, caminant pels carrers grisos de la ciutat (perquè quan plou ho són molt de grisos!), he vist un parking del bicing, i el vermell de les bicis ressaltava a saco entre tanta foscor... i m’he recordat de St. Quirze i de l’olor a maduixetes...

Quan érem molt petites els meus pares van llogar una casa a St. Quirze, a la muntanya, una casa enorme amb moooooolt de bosc. Nosaltres flipavem amb tot aquell tros de muntanya per nosaltres (acostumades a Barna, tu diràs) i fèiem cabanyes (qui no ho ha fet) amagades entre branques i ens ho passàvem pipa. Quan plovia, si plovia molt, els meus pares no ens deixaven sortir, i ens ho miràvem per la finestra esperant que parés... I quan parava ens posavem l’ impermeable i les botes, baixavem corrents les escales i sortíem a córrer pel bosc i entre les fulles i les branques de tant en tant, apareixia una maduixeta silvestre, vermella i brillant i era com un premi... ens encantava trobar maduixetes després de la pluja (hi eren sempre però llavors era més fàcil distingir-les) i quan trobaves un punt on n’hi havia varies... podies sentir l’olor... mmmmmh... l’olor a maduixetes i terra mullada era brutal.

La meva mare sempre ens deia que si n'agafavem moltes fariem un pastís... Mai arribaven a dalt...

Al bosc de davant de casa va ser també l’aventura de la sangonera... però això... ja és una altra història ;)