oportunitats... By Laia

A l'estiu augmenten considerablement les possibilitats que el teu braç en fregui un altre dins de qualsevol transport públic... i generalment no és agradable, no ens enganyem. Tenim un alt percentatge de possibilitats que es tracti d’un braç pelut, o suat, però... i si per un cop... el braç fregat fos de l’home de la nostra vida?

Vaig pujar al 43, jo portava un vestit de flors i el cabell recollit (la calor era insuportable) i vaig notar un “algo” que em fregava la pell de l’avantbraç, en aquella zona on fa tantes pessigolles, sabeu?. Ell era... era “ELL”!. Tenia un braç fort, però no massa, amb pèls, com un HOME, però no masses, era alt i prim (no massa prim tampoc), feia bona olor... mmmmh, tant bona olor! I duïa uns texans i una samarreta blanca, una mica vella però li quedava... Crec que em vaig posar vermella i tot. Vaig girar-me i ell em va fer amb la mà un gest com disculpant-se (allò que fas quan et topes amb algú al bus o al metro) i jo vaig somriure-li fent que no amb el cap, volguent dir “tranqui no passa res, frega tot el que vulguis home!). No sabia quanta estona estaríem allà, l’un enganxat a l’altre, el bus estava a tope. No sabia si baixaria a la següent parada o es quedaria fins al final, igual que jo... Quina incertesa més angoixant. Havia de fer alguna cosa perquè allò no quedés en un simple fregament de braç de transport públic, havia de pensar amb rapidesa!.!. Vaig fer veure que em marejava. Sí sí, de la calor, casi em desmaio i tot!. Vaig començar a fer cara de molta calor, vaig buscar un paper dins de la bossa de mà per ventar-me, i anava bufant i ell em mirava, i jo em tocava el front... buscava amb la mirada un lloc per seure, com si no pogués aguantar-me de peus. Al final, ell em va preguntar si estava bé. Per fi la meva interpretació a “ lo Xirgu” va obtenir alguna resposta.

- Sí, sí, merci... – vaig fer amb una veu super dolça- estic una mica marejada, fa molta calor...- no podem demanar una frase estel•lar així d’entrada tampoc!
- Vols una mica d’aigua potser... jo no en porto... baixo ara, ... jo... potser hauries de baixar i que et toqués l’aire...
- Sí, ... gràcies
- Agafa’t a mi, t’ajudo, dóna’m la bossa... – per favor, tot un cavaller!

Vam seure en una terrassa, ell em va demanar una aigua fresca i em va dir que havia de marxar i jo em vaig quedar allà asseguda amb la cara de tonta. Vaig agafar el 43 a la mateixa hora durant setmanes sense èxit i sense saber tampoc què faria si me’l tornava a trobar... Ell no pujava. Cap braç com el seu fregava el meu en aquell sofocant agost a Barcelona.
Un dia a finals de setembre ell va pujar, amb una noia molt maca i em va somriure des de lluny i els seus ulls em deien que li feia il•lusió veure’m... però que no es podia acostar gaire. Quan anava a baixar es va atançar a mi una mica, sota la mirada estranyada de la noia, i em va dir:

- un altre cop al 43... lo estrany és no haver coincidit abans, no? jo l’agafo sempre...

L’endemà a la mateixa hora vam trobar-nos de nou, no crec que fos coincidència, vam seure plegats, aquella... sí, era la seva novia... i jo sortia amb un company de la feina, feia un parell de setmanes, les situacions no sempre es donen en el context ideal ni en el moment oportú... però almenys teníem l’oportunitat de triar. El destí ens la donava...

________________________



US EXPLICO: TMB proposa un relat en cadena, començat per Najat El-Hachmi, el començament te'l dóna l'escriptora catalana i és el que jo he utilitzat:
“ A l'estiu augmenten considerablement les possibilitats que el teu braç en fregui un altre dins de qualsevol transport públic….”

Si hi voleu participar us deixo l'enllaç:
http://relatscurts.tmb.cat/ca/participa/encadena

monday, sweet monday... BY LAIA

Dilluns... matí lliure!  i molt molt esperat després de treballar tota la setmana inclòs dissabte i diumenge. M’he llevat, entrava un solet super guay per la finestra i he sentit que em cridava... el pernil des de damunt la taula del menjador. Estava a casa la mami, a casa meva no hi ha pernil damunt la taula del menjador. I he pensat que seria un esmorzar de dilluns-matí-lliure... FANTÀSTIC!. Torrades amb pernil recent tallat... mmmmh, i quin pernil!. M’he dutxat i m’he posat a tocar el violí disposada a preparar-me un esmorzar de LUXE! I... m’he tallat... i ha començat a caure la sang per damunt les estovalles, per damunt del pernil... les gotes pel terra (bueno, estic posant-hi una mica de marro... però más o menos era eso ;).

M’he embolicat el dit amb paper de water, que anava canviant cada 2 minuts, m’he recollit el cabell amb una pinça, perquè no em venia gaire de gust pentinar-me i secar-me el cabell fent equilibris, amb una mà el secador, l’altre amb el dit embolicat i la sang regalimant (jajajajja) ...Realment no crec que sigui res greu però me’n vaig a la Farmàcia a veure què diuen... UPsssss! NO VAIG ENLLOC PERQUÈ ESTIC AQUÍ SEGRESTADA! M’han tancat amb clau... puta mare, això comença a ser tragicòmic. He trucat a la mami “mami estic tancada! He de sortir, tinc coses a fer ... i m’he tallat el dit...”. Ha vingut el més ràpid que ha pogut, però ha trigat mitja horeta...més.

Han trucat al timbre, jo parlava des de darrera la porta perquè, clar, no podia obrir,... Venien a entregar un paquet per la mami, no el podia deixar al porter perquè s’havia de pagar. Buffff. Jolin, pues no sé... ES QUE YO NO VIVO AQUÍ SABE (cridava jo des de darrera la porta). Al final he obert la finestra que dóna al cel obert i li he pogut parlar al pobre noi repartidor mirant-lo a la cara i no com una veu en off del replà del pis 5.

- Es que mi madre no está, ... no creo que tarde
- Ya, claro... ¿tardarà mucho?... (mirant-me el dit embolicat amb paper i ple de sang).
- No, 10 minutos... Es que no tengo llaves yo y me he quedado aquí encerrada... Ahora viene a abrir...
- ¿está bien?. (mirant al meu dit).
- Sí sí, me he cortado... cortando jamón...
(ell feia cara de flipar... aquesta tia no m’obre, treu el cap per la finestra, em diu que està tancada, el dit embolicat ple de sang... jolin!). Ha dit que tornaria més tard, estic segura de que tenia por.

Al final la mama ha vingut... i a mi han decidit que no calia cosir-me el dit (BIEN!), només uns strips d’aquells i una petita fèl•lula... i la vacuna del tètanus de regal.

No està mal començar la setmana amb un matí lliure, oi?

... más lista que el hambre... ¿? no creo... BY LAIA

Petita puntualització del dia (dedicada a mi mateixa):

Els cereals Special diet mega figura top model, són “light” si te’n prens un bol, petitet, no si tens el paquet al damunt de la taula de la feinai te’l fots sencer en mitja hora.
Les “tortitas de arroz” són un bon “tentempié” però quan diu “sé más lista que el hambre” es refereix a que te’n mengis un parell quan t’entri l’atac de gana, ... un parell LAIA!!!!!!!!

Conclusió: millor un entrepà de fuet per esmorzar que tot el paquet de cereals super light + mig del de tortitas de arroz/maiz.

CONVERSES by Aru

Al metro. 2 noies joves amb accent del Nord.
-És que a mi hay palabras que me cuestan mucho eh. Por ejemplo "paxexá"
-Es que no se dice asi eh!
-que sí, que en catalán se dice " paxexá"
-Que no, que se dice PA- LLE-JÁ!!!
-Qué vá!!!! A mi lo que no me sale nunca es eso...
lo del conjunto de aceite,sal y pimienta....
-Ah si...el si...sit..como era? Sitrell!!!
-Eso! Sitrell!!


Al pati del cole:
Un nen s´està a punt de tirar pel tovogán i el seu germà el vé a molestar. M´acosto i em diu:
-És el meu germà que sempre em molesta. Quan estic dormint em diu que venen els extarrestes.
-Ah si???
-Si, però no és veritat pq els extarrestes no poden respirar al nostre planeta.


T.B al pati del cole. Una nena d uns 5 anys vé corrents cap a mi:
-Aruna..!!! Saps què estem fent allà???Doncs fem com una festa, eh... que podem fer LO QUE VULGUEM!!!



Als ferrocarrils. Una dona li pregunta a una nena d´uns 4 anys:
Qué has hecho éste fin de semana con los papás??
-Puez hemos ido a buscar a mi pdimo Álvaro y hemos ido todos juntoz al Polo.




COM US QUEDEU????
EH?

AI LUNA LUNERA.... by Aru

Bé... ja és primavera, per fi.
I jo ja tinc ganes que sigui estiu.
Però bueno, disfrutarem del moment, que és el que s´ha de fer oi?
I és ben igual que sigui primavera... o faci un fred que pela, perquè si hi ha coses que ens fan estar alegres... sempre és estiu a dins nostre, o Nadal, com diu una cançó:"És nadal al meu cor quan somrius".
I com que avui al meu cor és ....tardor,jeje, us deixo un parell de cançons, que tot just vaig descubrir ahir, i que són una mica melancòliques, però precioses.
La primera és de Las Migas (de qui un bon amic una mica tocat per la tramuntana ja m´ havia parlat), i la 2a de Sun Kil Moon, que crec que no n´havia sentit a parlar mai.
Disfruteu del dia, del sol i de la música.

http://www.youtube.com/watch?v=0IwNJiRuXKg

http://www.youtube.com/watch?v=JkQCX9jn-aM

... si fos com tu... By Laia (per la Gise)

Si fos com tu tindria pigues, i els cabells bojos i brillants
els peus petits, com una fada,... i els ulls molt clars, igual que el mar ;)

... temps de desgel... BY LAIA

Res dura per sempre, afortunadament l’hivern no és una excepció. Quan passaven uns vint minuts de la mitjanit
ha arribat la primavera, que tant ens agrada a les amfitriones d’aquest blog. El sol s’acosta i la Terra s’escalfa. Els colors reviuen, les bones olors es multipliquen i s’intensifiquen, les robes es fan més lleugeres... La gent està més guapa, no sabem ben bé perquè, les galtes més rosades i els ànims més amunt! La primavera ens “senta” tan bé!.
És el temps del desgel, “primera-vista” de flors que comencen a obrir-se i, segons moltes llegendes, reneixen sentiments que havien estat ocults en l’època del fred.
EL millor de la primavera, deixant a banda que la sang s’altera!, és que cada dia que passi tindrem casi bé 3 minuts més de fabulosa claror.
Que tingueu una primavera com cal... ben alterada (en el millor sentit de la paraula).

HOMES DEL PLANETA... 5 punts bàsics... BY LAIA

1. ENS AGRADEN ELS HOMES AMB DECISIÓ I LES IDEES CLARES!
2. L’apatia ens posa negres, la indiferència ens rebenta.
3. Ens atrau MOOOOOLT un tiu capaç de sorprendre’ns.
4. Ens encanta la imposició quan és del tipus:
“ANEM A SOPAR I ET CONVIDO I PUNTO I NO VULL UN NO PER RESPOSTA”
o del tipus
“DEIXA EL QUE ESTIGUIS FENT ARA MATEIX I VINE A VEURE’M... JA, ... NO PUC MÉS!”

Per favor! Una mica de sang!. Que mira que és fàcil... osti tu!

5. NO HI HA RES MÉS SEXY QUE UN TIU AMB INICIATIVA.
(bé, sí, un tiu amb iniciativa i que sàpiga cuinar però tampoc demanarem miracles)
(si cuina amb texans i sense samarreta i fa bona olor...).

07:49 ... BY LAIA

Ahir vaig sortir “a prendre algo” i quan vaig arribar a casa vaig caure rodona i no vaig pensar ni tan sols en posar-me el despertador. Avui he obert un ull a les 07:49... encara he tingut sort, m’hauria d’haver aixecat a i quart però bueno... haurien pogut ser perfectament a les 09:37, o a les 11:21, o sigui que encara m’ha sortit prou bé. Un amic m’ha dit que el cos és intel•ligent... He pensat que sort que el cos ho és, ... que lo que és el cap...

A partir d’ara les meves entrades al blog seran més habituals que de costum ja que m’he donat de baixa del facebook i tot el temps que hi invertia probablement el passi per aquí... He dicho.

Aprofito també, ja que la ressaca es veu que m’inspira, per comunicar-vos que per St. Jordi farem concurs literari al nostre blog... Aneu agafant paper i pluma que ja us anirem informant dels detalls. Per cert, llavors ja tindrem un seguidor més, oi Arnau?.

Que què t'he a veure la foto que he publicat amb aquesta entrada? Doncs res. M'encanta i em venia de gust publicar-la i com que és el nostre blog doncs mira... és el que té... que hi publiquem el que volem. Com diu la Bien Querida: "Tengo los ases, los reyes, las damas... y hago lo que me da la gana."

Molts petons i molt bon cap de setmana a tothom, no us "estrujeu" gaire el cervell que, afortunadament, el nostre cos ja pensa sol ;)

MUAAAAAAAAAAAAAA

L'olor a maduixetes... By Laia

Ara fa una estoneta, quan venia cap a la feina, amb la pluja repicant en el meu paraigües de colors, el meu “nano” enxufat, caminant pels carrers grisos de la ciutat (perquè quan plou ho són molt de grisos!), he vist un parking del bicing, i el vermell de les bicis ressaltava a saco entre tanta foscor... i m’he recordat de St. Quirze i de l’olor a maduixetes...

Quan érem molt petites els meus pares van llogar una casa a St. Quirze, a la muntanya, una casa enorme amb moooooolt de bosc. Nosaltres flipavem amb tot aquell tros de muntanya per nosaltres (acostumades a Barna, tu diràs) i fèiem cabanyes (qui no ho ha fet) amagades entre branques i ens ho passàvem pipa. Quan plovia, si plovia molt, els meus pares no ens deixaven sortir, i ens ho miràvem per la finestra esperant que parés... I quan parava ens posavem l’ impermeable i les botes, baixavem corrents les escales i sortíem a córrer pel bosc i entre les fulles i les branques de tant en tant, apareixia una maduixeta silvestre, vermella i brillant i era com un premi... ens encantava trobar maduixetes després de la pluja (hi eren sempre però llavors era més fàcil distingir-les) i quan trobaves un punt on n’hi havia varies... podies sentir l’olor... mmmmmh... l’olor a maduixetes i terra mullada era brutal.

La meva mare sempre ens deia que si n'agafavem moltes fariem un pastís... Mai arribaven a dalt...

Al bosc de davant de casa va ser també l’aventura de la sangonera... però això... ja és una altra història ;)

Algunas veces vuelo... By Laia

S'ha acabat la setmana. Que raros que són els diumenges... Jo ara hauria d'estar veient el partit però com que no el fan en obert, perquè són uns pesseteros de m__ ... i al bar em feia molt de pal, doncs res, que no el veig, i enlloc d'això dono voltes a la setmana que s'acaba, a les coses que he fet (fumar casi gens, molt bé, anar al gim casi gens, molt malament...)i penso que com diu el Sabina "algunas veces vuelo y otras veces, me arrastro demasiado a ras del suelo".

Avui fa un vespre tonto, de diumenge vaja. Tinc ganes de que comenci la primavera i que s'acabi ja aquest hivern, que ja dura massa... que hi ha coses que està bé que no canviin mai però tots necessitem treure'ns el fred del cos, que cala en els ossos, i posar unes quantes flors a la nostra vida, amb molt colors i molt bona olor!.

"Creus que la gent canvia?"- m'ho han preguntat aquest matí- crec que no de forma voluntària, canviem però no perquè ens ho proposem, canviem perquè les situacions que ens van succeïnt en la vida ens fan canviar, perquè de vegades quan ens cansem de posar la galta doncs fotem l'òstia primer (hablando mal y pronto). Seria genial poder canviar aquelles coses del nostre caràcter que no ens agraden o sobretot que poden fer mal als que ens rodegen, o que ens fan mal a nosaltres mateixos, però no pot ser. La vida ens va canviant molt a poc a poc, quan ens cansem de que ens prenguin el pèl ens tornem menys ingenus, quan ens cansem de tanta tonteria ens tornem una mica més intolerants amb la mala educació, per exemple, i quan ens cansem de ser febles i que ens facin mal, agafem l'armadura i ale... que rebotin les bales.

De totes formes i afortunadament sempre hi ha algú capaç de fer-nos riure (com una boja) fent-nos pessigolles per sorpresa, o de llançar-nos algun "piropo" que ens alegri el dia (tan tonto com "eres GRANDE"),un petó, una abraçada, una mirada, un ball, una peli junts al sofà...
... o un nen petit capaç de dir qualsevol tonteria màgica i espontània que ens torni tota la ingenuitat que el dia a dia ens roba... que lladre que és la rutina.

Aquí acaba la meva reflexió filosòfica de diumenge nit. Bona setmana a tots i que els ratos en que voleu siguin més que els que us arrossegueu a ras de terra ;)

"Algunas veces vuelo y otras veces
me arrastro demasiado a ras del suelo
algunas madrugadas me desvelo
y ando como un gato en celo
patrullando la ciudad..."

de la cançó QUE SE LLAMA SOLEDAD, del gran Sabina

la nova foto... By Laia

Per cert, heu vist la foto que hem penjat... És Port Bo, una caleta preciosa que ens porta bon rollo (ja ho diu el seu nom) molt bons records... i fins i tot (si la mirem molt fixament) podem sentir l'olor i la brisa del mar que tan bé ens van per refrescar la rutina barcelonina.

En aquesta cala hem cantat, hem rigut, hem cridat i plorat, hem jugat, ens hem banyat, hem lligat, jejejeje, ens hem posat mooooolt morenes, hem escrit cartes i postals, hem fet crucigramas, hem escoltat música amb auriculars compartits, hem après, hem ideat conjunts per les nits d'estiu, planejat menús de sopars, planejat viatges, planejat projectes de futur, que s'han complert o no, hem conegut gent... i també persones ;) hem menjat i begut... i ... alguns petons... també hi ha hagut.

Així doncs us la deixem aquí penjada, com "un soplo de aire fresco", a veure si us encomana una mica de bon rollo.

Molt bon cap de setmana.

no es lo mismo... BY LAIA

Tots sabem que el tema feina és desesperant, que la crisis està present en tots els sectors, que costa molt, que paguen poc, ... no fa falta que ennumerem les múltiples dificultats en les que ens trobem en aquests moments. És una putada quedar-se sense feina, és una putada haver d’agafar una feina que no t’agrada, és una putada que et paguin menys encara del que abans et pagaven... Però... DINS D’AQUESTA GRAN PUTADA, em fot que hi hagi gent que tingui l’oportunitat de treballar i denegui una feina “perquè no és de lo seu”. Estic treballant d’administrativa en una facultat, i si tinc molts avantatges, però no fotem, sóc Llicenciada en Publicitat i RRPP i abans d’estar aquí he treballat 8 anys en el món de la Comunicació (publicitat, producció, mitjans) ... us penseu que és el que em ve més de gust i que vaig fent salts pel carrer d’emoció quan em dirigeixo a la feina? Us penseu que no treballaria per menys pasta (encara) si tingués l’oportunitat de treballar en alguna cosa “de lo meu”, en algo que em permetés aprendre cada dia coses noves i em motivés intel·lectualment?. No cal fer cap drama, tinc feina, un bon ambient de treball, unes condicions de les que no em puc queixar... i ja està, ja vindran temps millors.

Animo a qui no treballa perquè NO POT, això canviarà, no desespereu!. Se’n poden anar a prendre pel sac els que no treballen PERQUÈ NO VOLEN, em sembla casi un pecat actualment. O almenys, si no treballen perquè NO VOLEN, QUE TOTHOM ÉS LLIURE DE FER EL QUÈ VULGUI, que no es queixin!, si us plau, perquè no tenen feina, perquè no troben res, perquè no tenen peles... Que és ofensiu pels que treballem en una cosa que no ens apassiona, però treballem en el que podem.

FELICIDADES MR BUENRI...... by Aru

A vegades us parlo de l´Àlex, aquest petit crack, futur músic, espero, que té 3 anys i que em sorprèn cada dia amb una cançó nova. Avui us parlo d´un altre Àlex, que no en fa 3… sino 33, que també em sorprèn sovint amb cançons, i que també hagués pogut ser músic, verdad guapo?? I tocar la bateria i composar cançons precioses… però ja sabem que TOT no es pot fer en 1 vida sola.
Pero tú has hecho bastante, creo yo, y por eso te digo FELICIDADES!! No por cumplir años, que sé que no te hace ilusión alguna, sino por todo lo que has hecho en estos 33 años, por todo lo que tienes, y lo que tendrás, que te lo mereces todo! Porque…sí, es cierto, tenemos …pfffff, …muchos más que “antes”, pero también tenemos mucho más. Hace 10 años tenías 23 y eras un chavalín, pero ahora, aparte de tener 10 años más, tienes unos hijos increíbles, una mujer que vale mucho, gente que te quiere, más experiencia que antes, más conciertos en el recuerdo, más canciones de piel de gallina, más amigos… Tienes más. Por eso tienes que estar feliz hoy. No por los 33 que cumples. Que parecen muchisimos menos!!! Jejeje.
En fin, que te quiero mucho. Porque en algunos de esos tantos años tuyos, tambien a mi me has dado cosas, me has dado buenas cosas mal dispuestas, Ben Harper, Divine Comedy y mil más, me has dado películas y batidos en la Valenciana, me has dado horas de escucharme y de hablarme por teléfono. Y me las sigues dando SIEMPRE que lo necesito. Por alegrarte tanto por mi película, por mis alegrías, por estar allí, para mí y para mis sisters, para TÚ familia.
Felicidades guapo, por todo eso que tienes y que nos das.
FELICES 33 Àlex Buenri.
Te queremos!!!

COSES QUE APRENC AL COLE ...by Aru

-La lluna es pot agafar i ficar dins d´una croqueta
-Les llanties i la verdura fan agafar mal de panxa. Només veure-les!
-Una figura de plastelina té forma d´elefant... si tu ho creus.
-Si comptes fins a 3 amb els dits... has de començar pel dit gros. Sinó no està bé.
-Un cop t´has menjat els lacasitos del pastís... ja estàs ple.
-Si et tapes els ulls... ningú et pot veure.

Em dic Laia i estic molt indignada... By Laia

Em dic Laia, un nom ben català, tinc 30 anys i he viscut tota la vida a Barcelona. Sóc catalana però mai he sigut independentista ni he anat dibuixant l’Estelada per les portes dels lavabos. Sempre he estat orgullosa de ser catalana, de ser espanyola també. Penso que tenim una geografia preciosa i variada, una gastronomia que és de les més riques i millors del món i tinc amics per tot arreu (des de Bilbao fins a Cádiz, passant per Elche, Isla Cristina, Tarifa, Madrid, Sevilla, San Sebastián, Jerez, Galicia, Osca...) i sempre que vénen estan encantats i sempre que hi vaig em sento com a casa.

Tinc la sort de ser bilingüe i si algú algun cop m’ha parlat amb castellà li he respòs amb la mateixa llengua. M’han ensenyat que el més important és el respecte, l’educació i el saber adaptar-se a les situacions, “allá dónde fueres...”

No tinc cap amic català que insulti als espanyols pel fet de ser de fora de Catalunya, ni cap familiar que critiquiaquells que no parlen català... només faltaria, però precisament per això m’indigna, perquè no tinc una altra paraula, sentir aquesta sarta de barbaritats.

Quan surten les petardes aquestes d’intereconomia - que ni se com es diuen, NI M’IMPORTA!, que no ho vull saber, que sempre que faig referència i estic parlant amb algú i dic “la tia aquella d’intereconomia”, la gent s’empenya en dir-me el nom... i a mi... no m’interessa gens el nom d’aquests impresentables – i comencen a inventar-se coses que elles diuen que passen a Catalunya... primera notícia... em poso malalta. La llibertat d’expressió és un dret però el que fan aquestes persones es diu DIFAMACIÓ, hi ha gent que va a la presó per això, és un delicte contemplat en el nostre Codi Penal. Em fa por pensar que hi ha gent que ho veu i s’ho creu.

No he sigut mai així però quan escolto aquesta gent... agafaria la Senyera i me’n faria un vestit per passejar-me per tot arreu... amb barretina inclosa.