ARUNA RUIZ - TVBLOG - CANNES

Tik asseguda a un dls cines d cannes,a punt d veure l ultima peli d nani moretti. aqui hi ha mlta gent.mlta. hi ha d tot. gent vestida d carrer i penya q sembla q va a una boda. cannes és mlt mono.am el seu port, yates,velers,botigues super cares,carrerons estrets,restaurants monissims..mlt denkant. al marche du films hi ha tot d stands promocionant pelis de tot el mon,i tots els generes. álex fliparias,t volverias loco. seguiré informant. ptons a tots

... i farem olor a flors i a fruites... BY Laia

Aquest matí venia cap a la feina amb els texans i la sabata tancada i he pensat... que ja n’hi ha prou. Que fa uns dies que no se com vestir-me, que això és de bojos, que tinc la meitat de la roba d’hivern encara a l’armari i la roba d’estiu també casi tota ja col·locada en els prestatges... i em llevo i no se què posar-me i tinc un parell de bosses al mig de l’habitació, una amb roba d’ultra abric, per guardar, i una altra amb roba de super mega estiu, que encara no m’he atrevit a buidar... TOTAL, CONCLUSIÓ, que ja estic cansada, que fa sol i que NECESSITEM QUE L’ESTIU ENTRI JA A LES NOSTRES VIDES, AIXÍ QUE...

YA ES VERANO EN EL BLOG DE LAS RUIZ.

Aquesta tarda guardo tot lo d’hivern i desplego els meus vestits estiuencs... i si un dia fa rasca doncs em posaré un jersei tu!, però ja n’hi ha prou d’aquest mareig!. Dissabte penso anar a la platja i em posaré morena... o com a mínim agafarem una miqueta de color, que ja toca! I que ens anima molt! I ale... alegria alegria, que la llum i els colors entrin a les nostres vides! Jajajajaja.

Ens pintarem les ungles i ens posarem sandàlies, ens vestirem de groc com el sol, de verd esperança (que és lúltim que es perd), de blau com l’aigua de Port Bo... i la pell se’ns tornarà daurada com la “caña glacial”... i ens posarem pibons (que es pronuncia PAIBONS) i estarem... radiants no, lo següent...

I farem olor a flors i fruites... mmmmmmh

... QUE ENTRI L’ESTIU... I ENS IL·LUMINI ; )

... nobody is perfect... BY LAIA

Sovint tenim la desagradable costum de jutjar-nos i criticar-nos nosaltres mateixos més que ningú altre. Per què vaig fer això? Per què sóc així? Per què tinc tan mala llet? O al contrari, per què tinc tan poca sang a les venes? (que no és el meu cas però hi ha gent per tot! Jejejej) . Per què repeteixo els errors i ensopego no 1 ni 2 sinó 30.000 vegades amb la mateixa pedra, per què sóc tan caòtic, o tan pessimista, o tan mega happy quan no hi ha motiu... Jo què se, dependrà del que sigueu cadascú, dels defectes que tingueu.
Però de vegades necessitem donar-nos una mica de marge, una “tregua” a nosaltres mateixos,
EI! TRANQUI QUE FAIG EL QUE PUC, QUE NINGÚ ENS EN ENSENYA i anem esquivant els “baches” com podem, com si fessis slalom no?, a la dreta, a l’esquerra, ... ups un barranc, COMPTE!. I que... EI! QUE SÓC MOLT GUAY I TINC MOLTES COSES BONES!, que m’he equivocat, que no sóc perfecte, ok, i... ?
ACCEPTEM-NOS UNA MICA i fixem-nos en les coses bones que tenim i que fem, que no passa res per no ser un 10, que la imperfecció és bonica i que som humans i és el que ens toca... aprendre... a base d’òsties...jajjajaja.
La meva àvia em va dir un dia (fa uns 8 o 9 anys quan jo plorava desconsolada damunt del llit, jejejejej)
... una parella no és criticar les coses dolentes de l’altre sinó fer petits els seus defectes, treure’ls hi importància...
Penso que podem extrapolar-ho a la gent que ens estima en general. La gent que t’estima no t’enfonsa, t’aixeca, et tira cap amunt, et treu de casa quan estàs rallada i et diu lo fantàstica que ets.
Que no t’enfonsin pel que has fet malament, que “te piropeen” per tot lo bo que tens... que com deia el Silvio:
“...no es perfecta, más se acerca... a lo que yo simplemente soñé”.

... aquí no pasa nada BY LAIA

AAAAAAAAAAAAAAAAArgggghhhhhhhhhhhh

Vaya merda de tarda joderrrrrrrrrrrrrrr! Em trobo fatal i tinc ganes de plorar. Estic trista i em fa mal la panxa i els ronyons i estic fins als ovaris de tanta tonteria! ... qui sap si no té tot una mica a veure. Quin pal de dilluns i que difícil que és tot plegat.

Ups... un SMS, vaya por dónde una punyetera bona notícia enmig de tant de drama (jajajajaj), la noia de la botiga de Calella té un mono verd per mi! Ole ole (ja us ho explicaré un altre dia).

Bueno, veus, ... pensaré amb lo mona que estaré moreneta amb el mono verd i deixaré de donar-me cops de cap a la paret per ser tan gilipollas.

No us preocupeu, no em tiro daltabaix, ... ha sido un momentito sólo de bajada, aquí no pasa nada...

... gelat pels pantalons. By Laia

... dilluns... de tornada... pffffffffffff. He passat el finde a Calella i he tornat aquest migdia, intentaré no posar-me dramàtica tot i que estic de bajón a saco. Us explicaré les coses bones, que al cap i a la fi són les que valen la pena.
Ahir vam fer una sardinada al solet (que a mida que avançava el dia es va convertir en solazo) i va ser... va ser molt molt guay. Vam fer sardines (netejades amb molt d’estil per cert) a la planxa amb all i julivert... i van quedar boníssimes. Cal dir que teníem cuiners professionals (tot i que les sardines semblava que venien de la guerra, estaven brutals). Us recomano aquesta combinació per un dia de bon rollo assegurat: SARDINES + SOL + VINET FRESQUET + BONA COMPANYIA... i per postres gelat de maduixa (també conegut per frigo pie en barra) menjat en plan salvatge... i compartint culleretes ;)
Són petites coses que compensen... unes “risas”, una mirada còmplice, musiqueta, una mica d’oli de sardines pel damunt, una mica de gelat pels pantalons... uns dancings, uns mojitos amb poca llum (molt romàntica la il•luminació Loro!), una siesta... (mmmh ara me’n faria una que deu ni do!), un brindis i poc més...
Un bon finde “senta” molt bé.
A LA NOSTRA!

Copieu aquest enllaç i escolteu una cançó que em van presentar ahir... i em va agradar molt: http://www.youtube.com/watch?v=lpqsMHqeXak

La puerta abierta al amor by Aina

Cada diumenge, el dominical del PAIS porta uns articles sobre psicologia que són molt interessants. Parlen de temes molt diferents però universals, de manera que és molt fàcil sentir-nos-hi reflectits. Al fi i al cap, tots som éssers humans amb un cervell i un cor que funcionen de la mateixa manera. L'article d'aquest diumenge portava el títol de "La puerta abierta al amor" i no només m'hi vaig sentir identificada, sinó que també hi vaig reconèixer actituds de moltes persones que conec. En resum ens diu una cosa molt simple, perquè l'amor (o qualsevol cosa bonica) ens passi, nosaltres hem de deixar que passi. Potser no ho sabem, ho no ho fem conscientment, però sovint prenem actituds, tenim reaccions i fem coses que ens allunyen de l'amor. Està clar que tot això són paraules, i que quan es tracte de temes del cor acostumem a ser de tot menys racionals, però aquí ens convida a pendre consciència de la nostra predisposició, o no, a l'amor, perquè és normal que si hem patit ens tanquem i ens tornem desconfiats, però si no ens arrisquem i tornem a confiar, no tornarem a viure de veritat. Per això hem de deixar les portes obertes de bat a bat, i deixar que les coses passin, i l'amor entri, i d'altres vegades també surti, però deixant-lo entrar SEMPRE. Afegeixo al final una part de l'article que m ha agradat especialment, i em despedeixo dient-vos dues coses:

No tanqueu mai la porta amb clau, i sigueu un corazón de luz.

Vivir en la verdad del amor, no en sus mitos. Un corazón cínico, desconfiado, que vive con una actitud defensiva, deja de vivir sus sueños, es un corazón gris. El corazón rojo vive en un vaivén de emociones, que van de la pasión al desencanto. Está dominado por los hábitos provocados por el deseo y las carencias. Depende de los demás. El corazón romántico, el rosa, sueña en la pareja perfecta, en aquel que satisfará todas sus necesidades. El que vive en ese romanticismo cambia de pareja en pareja, y el corazón se rompe una y otra vez, ya que las expectativas y el apego que se engendra le encierran en un sufrimiento que parece interminable. Para vivir el amor en libertad hemos de reencontrar el corazón del ángel que todos tenemos, el corazón de luz, el que vive los valores. Para pasar de un corazón gris, rojo o rosa a uno de luz, vivamos en la verdad del amor y no en los mitos del amor. Mitos basados en creencias falsas como:<
• El amor viene de fuera. No. El amor brota de dentro: cuando lo compartimos es cuando puede fluir. Cuando una madre se da a su hijo es cuando su amor fluye.

• Necesito obtener amor. Lo correcto sería: necesito dar amor. Al darlo, recibe.

• El amor es apego y descendencia, me hace sufrir y preocuparme. En el verdadero amor, uno se siente libre y acepta al otro como es. No se preocupa, sino que se ocupa y confía.

¿Qué tendrá ese sobrecito...? By Laia

Ahir em vaig instal•lar el What’s up. Sí, Alex, por fin ;) Se que hi ha gent com el loko del meu germà que se’n alegra perquè és un ranci i així no es gasta pasta i pot comunicar amb mi quan vulgui... per dir-me lo guapa que sóc i lo que m’estima... ;)
Realment és super pràctic, no ho nego, i estic per aquí flipant... Laia en el nuevo mundo del W.U... de la de gent que hi ha... Però, ho sento molt (com diria l’Albert Pla), no és el mateix. I no em preguntis per què, que no ho se, però aquell sobre imprès en la pantalla del telèfon que t’anuncia que has rebut un SMS... no se... a mi m’encanta aquell sobret, llámame ilusa. El xat és més perquè sí, més vanal, la gent et parla sense miraments, sense condensar tota la informació en 3 línies com fas en els SMS, ... que et costen pasta! I que moltes vegades t’ho penses molt i molt abans de decidir el què poses i abans d’enviar-lo (o potser no i jo sóc la única friki que es flipa així amb els SMS).
Inclús us confessaré que tenia el mateix to d’avís per les entrades de W.U que pels SMS i ho he canviat... perquè no, perquè no ho vull confondre... que el TICLIN del SMS és molt emocionant! ajajjajajajajaja. Potser perquè els has de pagar... potser sembla que tinguin més valor, no ho se, però se que no és el mateix.
Potser sóc massa tradicional...jejejeje, potser és que en el fons... sóc una romàntica ;)