On sonava la nostra música... BY LAIA

D'ahir divendres:

Avui estava a la feina i m'he posat una mica de musiqueta per animar-me, que m'estava quedant grogui al costat del calefactor. He entrat al youtube i he pensat..., allò que fas quan penses en el que et ve de gust... i m'ha vingut una melodia al cap... "de tu boca... nananaino...  nino nino... dame más que se me agota... (chorus: dame más que se me agota)".

He teclejat: J U A N_L U I S_G U E R R A 

I llavors ha començat a sonar la cançó, que només sentia jo perquè m'havia posat els auriculars, i he fet un d'aquells viatges que a mi m'agraden tant. La cinta de K7 del Juan Luis Guerra era de la meva mare, no sé si se la va comprar o li van regalar -mami potser podries aclarir-nos-ho- i la posava sovint al cotxe mentre el meu pare conduïa i nosaltres tres (amb l'Aru i l'Aina) improvisàvem passos de ball, assegudes al seient del darrere. Poca conya amb això de ballar assegudes eh!

Sempre que la posava l'ambient es carregava d'energia positiva i aquest senyor (que després es va fer d'una secta rara o alguna cosa així) em queia la mar de bé. 

La meva mare cantant i el meu pare seriós conduint però de tant en tant somreia, perquè ella el feia riure. I nosaltres ballàvem. Mira que fàcil... I de vegades quan anàvem cap a St. Quirze trobàvem un pagès que venia préssecs a la carretera i n'hi compràvem... i ja era l'hòstia aquell viatge en cotxe!

També recordo la meva mare "canturreando" Mocedades planxa en mano (que ja sé que en català és "cantussejar" però no m'agrada i com sempre, al meu blog hi escric com vull). A la meva mare no li agrada planxar, no li ha agradat mai, però ho feia. I si ho feia escoltant música, sempre semblava més feliç i més amena la feina. Posava Battiato, o Aute, o juan Luis Guerra o Mocedades... I sí, m'agraden tots ells per ella. Perquè formen part de la nostra B.S.O. El meu pare era més de Queen, o Dire Straits,... o Mike Oldfield... o Sabina, of course, que també m'agraden per ell. 

Em sembla que Simon & Gardfunkel els hi agradava als dos. A mi m'encanta aquesta cançó:

HOME... WHERE MY MUSIC'S PLAYING

La Navidad que vendrá... y un bote de Lacasitos... BY LAIA

Empiezan a colgar ya las luces en las calles, los supermercados hace semanas que lucen turrones y polvorones y en nuestras agendas comenzamos a marcar cenas de empresa, de amigos y reuniones familiares varias... ¡FALTA UN MES PARA NAVIDAD!

Hará unos quince años, el padre de mi novio de entonces me dijo que a él no le gustaba la Navidad, que le ponía triste. Una Laia veinteañera y risueña (lo segundo sigo siéndolo) le intentó animar con sus tonterías llenas de colores, con las ferias y la purpurina, con lo guapos que nos ponemos para comer con los nuestros... con el muérdago, los brindis, ... ¿la ilusión?

Tono, así se llamaba, me respondió tranquilamente que cada año le faltaba alguien más, que se iban perdiendo los seres queridos por el camino... No era hombre de muchas palabras pero entendí con sus suspensivos que para él, en Navidad, se hacía más evidente aún esta ausencia. 

Tono tenía razón, este año a mi me falta alguien más. Me falta un pilar -el otro ya cayó hace un par de años- un motor, la cocinera del caldo. Nos falta a muchos. Pero precisamente por ella, que nos acogía en su mesa (esa que alargábamos para fechas como estas)  y nos alimentaba, que nos observaba desde su silla, en la punta, desde dónde lo veía todo aunque se hiciera la loca. A menudo sin hablar demasiado pero ahí estaba, al frente del pelotón; especialmente por ella y en Navidad debemos mantener lo que construyó, aunque cada vez nos cueste más y tengamos menos espacio en nuestros pequeños pisos urbanos, aunque la economía flaquée. Da igual dónde y cómo. 

Tenemos que mantener el espíritu navideño de aquellos que han puesto durante tantos años lucecitas y villancicos a nuestras vidas. 

Que no decaiga señores, saquen sus mejores galas y sean Reyes Magos para alguien, para muchos si pueden. Que en un mes llega la Navidad... ¡y yo con estos pelos!

P.D.: El primer recuerdo que me viene a la cabeza cuando pienso en mi abuela, en Navidades, es un bote de Lacasitos. 

El día de Reye íbamos todos a comer a su casa y en el enorme sofá (yo era pequeña y eso me parecía un gran escaparate de ilusiones), había expuestos todos los paquetes, con sus debidos nombres. Encima del papelito de los regalos para los niños había, cuidadosamente pegado con un poco de celo, un bote de Lacasitos. 

I REMEMBER YOU WELL ....by Aru

"....Noooooooo...."
Dic amb veu fluixeta, mirant la pantalleta del mobil. Com una súplica. No, que no sigui veritat. No... encara no. Que estigui somiant.

Uns gemecs molt a prop de la meva cara, i un alè molt calent m'indiquen que el meu gos guapo deu voler sortir al pati... o deu tenir sed. Obro els ulls, assimilant la informació. Es comença a fer clar. Surto al menjador, agafo el mobil. Les 6:45. 2 missatges de whatsap. Li poso aigua al Perico i obro el primer whatsap.
El Rootxi em diu que és una dia trist. Que s'ha mort el Leonard Cohen.

"Noooo..."

Faig emoticonos de cara plorant...i me'n torno al llit mentre una llàgrima de veritat em cau per la galta.
M'estiro i penso en el primer record que tinc de Leonard Cohen. Estic al cotxe amb el meus pares i la mama posa el seu cassette. "No mamaa....aquest senyor que parla noooo" . Sonava "Take this waltz".

El següent ja és de gran. Mirant "El tiempo de la felicidad" (¿Te acuerdas Álex?). Descobrint "Songs of love and hate". Va ser el meu primer cd seu. Jo tenia 17 anys.

...Tantes situacions amb la seva música de banda sonora. 

"I'm your man"....La hem cantat tants cops.
I "Who by fire", no fa gaire...via virtual.
I recordo posar-li "Suzanne" al Jordi, al poc de coneixe'ns...
Pfff... i recordo escoltar-lo d'acampada, i a casa...mentre preniem una birreta. I l'altre dia..sopant al pati amb els meus amics. Us enrecordeu?? Ell hi era.
I... recordo haver-lo pogut veure en concert. Fa 7 anys. Era el dia del seu aniversari. Feia 75 anys i tocava a Barcelona. ...Quina nit! Quina sort haver estat allà. Quina sort.
Tots els que com jo sigueu amants de les seves cançons... poseu-les a la gent que no el coneix, poseu les seves cançons als vostres fills... i segur que un dia somriuran, i s'emocionaran i us ho agraïran.

Ell posava paraules precioses, però reals,  quan nosaltres no ho sabíem fer. Ell ens ensenyava que havies d'intentar ser lliure,a la teva manera, i que s'ha de fer cas al cor, i que som afortunats...si tenim música.
Per això només em queda dir "Thankyou Leonard. You are my man" per totes les cançons que han sigut importants en molts moments de la meva vida. Per deixar-nos aquest tresor. Per aquest últim disc que ens has regalat abans de marxar. I per fer les nostres vides...  més boniques.

"La mierda que ensucia el otoño" seria un títol massa heavy? ... BY LAIA

Anava a escriure sobre com m'agrada la tardor, que m'encanta! Sobre els colors del foc que s'escampen per tot arreu i l'olor de llenya dels poblets catalans... 
Però no, ja no puc perquè m'estan tocant molt els ous!

Este fin de semana le reventaron los cristales del coche a una persona de mi família. Escribo en castellano para que me entienda todo el mundo, TODO EL PUTO MUNDO. Porque estoy muy cansada de esta guerra política que salpica a la sociedad y le hace creer que estamos luchando por delimitar fronteras o lenguas, cuando en realidad lo que hacen es pelearse por la pasta y un puñado de ideas retrógradas que no nos dejan avanzar (ni evolucionar). Así de cutre lo veo yo. Es muy muy triste. Y no me estoy "metiendo" con los españolistas que nos rechazan e insultan por el hecho de ser catalanes y querer un gobierno independiente para nuestro pequeño país, esta vez no, me estoy cabreando con los catalanistas extremos, xenófobos e intolerantes. 
Le rompieron los cristales del coche con un par de pedruscos que le dejaron de recuerdo en el asiento,... no se llevaron nada. No le robaron nada. Sólo le rompieron el cristal porque su coche lleva una M, una maldita M de Madrid, ... Maldita M, he dicho, no maldito Madrid. Porque yo no diría jamás semejante barbaridad; ni yo ni nadie a quien yo quiera (espero). Porque yo juzgo a la gente por cómo es, por cómo piensa, por lo que me da o lo que me hace sentir. Nunca por la lengua que hablan, su país de orígen o el color de su piel. Esto que parece tan obvio a estas alturas, no lo es. Sigue habiendo gente que se cree con el derecho de romper un cristal, saliendo de un partido del Barça, de un coche que lleva una matrícula de Madrid. Se me ocurren muchísimos insultos pero no me quitan la rabia, así que os los ahorro. 
Jordi es catalán (y catalanista), es nacido en Catalunya y crecido aquí. Es pacífico... y se le empañan los ojos cuando el Barça es campeón. Se compró un coche de segunda mano hace unas semanas, con matrícula de Madrid. "Li haurem d'enganxar unes estelades perquè no me'l cremin", bromeó entonces. La semana pasada aparcó el coche cerca del Camp Nou y el sábado, día en que su querido equipo jugaba en su propio campo, algún gilipollas le rompió los cristales delantero y lateral por llevar una M, creyéndose que era de Madrid el propietario, pero es que eso es lo de menos. DA IGUAL DÓNDE HAYAS NACIDO Y DEL EQUIPO QUE SEAS, DA IGUAL EN QUÉ JODIDA LENGUA HABLES; lo que no da igual es ser tan desgraciado y tener una mente tan cerrada. ¡Qué lástima!

Y no, no entiendo de política, pero entiendo de personas y esta gente no lo son. 

Buscando la luz... BY LAIA

No sé si alguna vez os habéis despertado a media noche buscando la luz. A mi me pasa a veces, que me levanto y no sé dónde estoy; me pasa más en épocas como ésta, en que he dormido en tres habitaciones distintas en tres semanas... y parece que cuando pongo un pie en el suelo no me termino de ubicar.

De madrugada, te despiertas comiéndote la pared de al lado de la cama porque la creías en el otro lado o has calculado mal la distancia, porque dónde solías dormir no tenías pared a la izquierda, o la tenías más lejos... o lo tenías a él más cerca. 

La noche nos confunde, el sueño nos altera y nos transporta y el despertar nos devuelve a la realidad a la que pertenecemos, a veces de forma más amable que otras. 

Intentar alcanzar un interruptor con el brazo, moverlo arriba y abajo, a la derecha... ¿dónde está?... Apoyar el pie en el suelo y a los dos pasos chocar con una mesita que no estaba, o darse de morros con un armario. Cosas que pasan cuando te despiertas en un lugar en el que no estás acostumbrada a despertar.

A media noche... buscando la realidad, intentando tocar un pedazo de algo que nos diga que estamos en casa. En esa casa en la que podíamos avanzar a oscuras y andar sin contar los pasos y encontrar lo que amábamos al otro lado del colchón.

A veces, de noche, me despierto perdida y no sé dónde está la luz. 

Ni dónde estás tú. 

ELLA by Aru

Estic asseguda al pati, llegint un whatsap, i pensant que abans la gent es trucava més, oi?

I me'n recordo de la pel·lícula que vaig veure l'altre nit: HER de l' Spike Jonze. Tracta d'un home que s'enamora d'una veu, una veu que és la del seu sistema operatiu. Sí sí, així mateix.
No em posaré a explicar-vos la peli ni a dir-vos què en penso...però sí que és cert que em va fer pensar en coses.
Ahir asseguda al costat de la  happy Sofi, al cotxe de l'Anni i el Bebo, ho comentavem: Fa 15 anys no ens haguéssin semblat normals coses que fem ara. I fa 50...ja ni en parlem.

Que t'estic parlant i tu mires una pantalleta i fas que sí amb el cap???? Com??? Què vol dir això? Quina mala educació.
Que hem quedat i no et presentes i et quedes tan panxo perquè dius que m'has enviat nosé què???
Què fas assegut a la taula apretant botons mentre menjes?
I..., el que em porta a escriure aquesta petita nota avui, com és que saps que li ha passat alguna cosa a algú que estimes...i no el vas a veure, no el truques per escoltar la seva veu... i li escrius 4 paraules per WHATSAP?????????????????????????????????????

Crec que hi ha coses, senyors, que no es diuen per whatsap.
Hi ha coses, que si les dius per whatsap...no serveixen per res de res. Potser la teva consciència es queda una mica més tranquila, però no hauria de fer-ho.
Potser no ho havíeu pensat, però jo us dic "Ei...que potser hi hauríeu de pensar". O potser tot i així no hi esteu dacord, però... és el meu blog, i per això escric la MEVA opinió,
"...es mi canción...no tengo que decir la verdad".
He dicho.
I ara anava a enviar-li un whatsap al meu cosí, que avui fa 16 anys. Però millor el truco després, quan surti de l'escola.
(16 anys....com érem  amb 16 anys? .. no tant diferents, de fet. Però això és una altra història)

Un trosset de Suècia... per tornar-se boig BY LAIA

Avui hem tornat a Ikea. Sí, som molt valents, ho sé. Dissabte per la tarda prometia, però com que ja ens sabem els horaris de memòria i avui hi havia Barça, hi hem anat a quarts de nou, apurant a saco...-som super rebels- així que no hi havia gaire gent. El tema Ikea es mereix molt  més que una entrada, es mereix una novel·la sencera, ja no només pel suc que se li pot treure, que telita amb l' IKEA dels collons, sinó perquè a part del llarg recorregut que t'has de fotre per agafar un puto "botellero" o una barra de cortina més llarga que la que vas agafar la setmana passada, ... és un laberint emocional... AIXÒ SÍ QUE ÉS UNA PROVA D'AMOR.

Perquè resulta que quan t'has posat d'acord en el color del sofà, de les cadires, del carrito de les cebes i de si et quedes una estanteria ALBERT o una ROBERT, doncs encara et faltarà arribar a la secció on a part de mirar i triar (i discutir), també pots comprar i hi arribaràs sortejant els altres carros conduïts per parelles que es planten enmig del passadís i discuteixen del color del sofà, de les cadires... i del carrito de les cebes... i tu penses "aparteu, que jo ja ho he passat això, leñe". I t'ha costat la vida passar-ho perquè, no sé degut a quin estrany fenòmen, quan estem a Ikea hi ha coses que adquireixen una dimensió desproporcionada, com EL COLOR DE L'ESTORETA DE BANY. Que no queda bé blava amb el color de la pared del lavabo, que sí, que els lavabos tenen coses blaves rollo mariner, que no, que un lavabo no és un apartament de platja i que la dutxa no és el mar! i el water menys!, que un to salmó donaria més calidesa, seria més mono i més agradable d'estar-hi, ... que a mi m'agraden els tons rosats que dónen alegria, que el blau és un color fred i que és trist i que ... AL FINAL NO SAPS DE QUÈ COLLONS ESTÀS PARLANT I... EN SÈRIO QUE DISCUTIM PEL COLOR D'UN TROS DE TELA QUE TREPITJAREM QUAN ESTIGUEM MOLLS?????

Ens tornem bojos allà dins. Feu-me cas i aneu amb molt de compte.

I quan arribis a la gran secció dels passadissos amb números i lletres et tocarà desllomar-te agafant els paquets 1 i 2 (perquè hi ha mobles que tenen 2 paquets i ATENCIÓ no te'n deixi un, que sinó quan arribis a casa sí que et cagaràs amb tots els suecs del món). I sobretot intenta no fotre-li un cop amb un dels paquets o amb la barra de la cortina al teu acompanyant i no treure-li un ull, i també intenta no trepitjar ningú amb el carro super sònic i... SOBRETOT DE TOT intenta que no et trepitgin a tu amb les teves super xancles fucsies (sí, ostia puta quin mal).

I quan estiguis arribant a la caixa per pagar... QUE SEMBLA QUE NO HI ARRIBES MAI, doncs creua els dits per no recordar-te llavors que JODER, VOLIES UN "BOTELLERO" i... creua els dits perquè si el trobes, com ens ha passat a nosaltres, que no sigui moníssim, de fusta clareta i super barato però... TACHAN TACHAN... et diguin que ESTÀ...

A LA SECCIÓ DE MENAJE...

I mires a la noia de la samarreta groga ambb cara de "MENAJE?... WHAT?"
I penses...
I repasses el recorregut...
I mires a 'Àlex i mires a la noia again...
I dius: AL PRINCIPI DE TOT????

OK. Sudant del "botellero", Laia, ja tornarem un altre dia. Total, sempre ens queixem però ens encanta tornar. Sempre tornem a IKEA.

I quan has pagat, et trobes amb els frankfurts aquells d'0,50 EUROS, que deuen ser basura però que sembla que no te'n pots anar sense el frankfurt, que sinó com que no ha estat del tot autèntica la teva visita al paraís suec del moble-de-disseny-mono-i-barato-per-la-gent-jove-sense-pasta-i-cada-cop-més-per-la-que-no-és-tan-jove-també.

I com que els mini hotdogs només valen 0,50 EUROS! hi ha gent que se n'ha de menjar 7.
És com quan anem al "xino" i comprem coses que no ens fan falta perquè són TAN barates... i no les farem servir mai però ens agrada fer el cutre d'aquesta manera.

C'est la vie. Bona nit i bon diumenge, descanseu molt en els vostres sofàs IKEA.

P.D.: Us he de confessar que escric apalancada al Chaise Longue del nostre estimat EKTORP, que és la millor compra que hem fet i farem en la nostra vida! i que somric mentre teclejo aquestes lletres... i l'Àlex em mira des de l'altre punta (perquè és quilomètric) i em pregunta: ja ho puc llegir?

REIR HASTA REVENTAR by Aru

Estic al Casal d'estiu. Els hi poso cançons de Disney als nens, que ja estan cansats de les cançons temàtiques del casal.
Em demanen la de Frozen. I poso el ditxós "Let it goooooo". Les nens canten i mouen els braços i diuen que la Elsa és la més bonica del món.
Molt bé. Ara em toca escollir a mi.
Busco "Mary Poppins". Veuen la caràtula a l'ordinador i una diu: "¿Qué es esto?"
Quina pena tu.
Ningú la coneix
.  .
 ^
Frozen va de la típica tia guapa, rossa, i força superficial, encara que al final de la peli es transformi.
Mary Poppins, si us plau!!!!! Feu que els nens segueixin veient aquestes pelis! Entren dins un quadre i viuen en un món de fantasia brutal!! I riuen taaaant que s'enfilen al sostre del saló! ...I et transformes en un pingüí només pujar-te els pantalons!

Us deixo aquest link, perquè rigueu una mica.

Feu click aquí

Era veritat, BY LAIA

Avui he entrat al blog i he vist l'última entrada que vaig escriure, el dia de Sant Jordi, ... era un escrit amb un regust molt amarg. I he pensat: "escriu un altre cop, Laia, escriu i diga'ls-hi que no s'havia de perdre l'esperança" .

Perquè és mentida que les segones parts no són mai bones, és mentida que les relacions no canvien, que la gent és com és, era mentida que no hi havia res a fer.

I era veritat que ens estimàvem i que ho podíem fer millor.

Perquè, de vegades, les coses surten bé. 

Roses sota la pluja... BY LAIA

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, en alguns casos l'hauríem de perdre una mica abans. No et pots passar la vida esperant. Perquè, no sé si ho sabeu, però també diuen que qui espera, desespera. No es pot tenir tanta esperança perquè tot el temps en què allò que esperes no arriba, fa mal.
I et lleves un dia i penses que avui és especial i que potser... qui sap... I vas cap a Gràcia i està tot ple de gent i de roses i penses que encara queda tot el dia per endavant.
I veus la família i els amics i firmes llibres,
I somrius i estàs contenta i fa sol, quan ningú s'ho esperava.  I mires al teu voltant...
I dines rodejada dels que t'estimen i no tens dret a desitjar res més.,, i mires l'hora. Queda encara temps per esperar. I passeges i et regalen un llibre per sorpresa! i et sents feliç i penses "que guay tenir gent així amb mi".
I el sol se'n va i comença a ploure i les últimes parades de roses t'ofereixen 2 x 1 perquè tot això ja s'acaba. I, tot i així, encara te'n queda una mica d'esperança. Però tornes a casa i no hi ha ningú a la porteria, esperant-te sota la pluja amb una rosa a la mà, com a les pelis.
I agafes l'ascensor, esgotada, que ha sigut un dia llarg i tan meravellós! i t'hi han acompanyat tantes persones, tan bones... i et repeteixes a tu mateixa que no pots estar trista, que tens tanta sort.

Però l'esperança, quan te l'arranquen, fa molt mal.
De vegades, l'hauríem de perdre abans.
No et pots passar tot el dia de St. Jordi esperant una rosa d'algú que no vindrà.

CAU LA PLUJA, QUE MULLARÀ... by Aru

"... les paraules que t'escric i fondrà la neu del teu país. 
uoooo, Mentre jo t'escric cartes d'amor.  Uoooo, Avui t'escriuré cartes d'amor."

Miro al carrer des de la meva taula i em ve al cap aquesta cançó que m'agradava tant. És curiós com recordem les lletres de cançons que fa tantíssims anys que no cantem. Oi? Segur que tots podeu seguir la lletra si dic : "Oliver , Benji...los magos del balón". O si dic: " Bailar pegados no es bailar..." o: "Los diminutoooos, (nadie sabe donde están).." o: " Tonto el que no entienda...  (cuenta la leyenda)". En fí, que m'embalo i no paro.
La memoria és un fenòmen extrany. Sovint no recordo un nom, quan m'acaben de presentar a algú i em fa cosa demanar que me'l repeteixin, i en canvi recordo noms de persones que em van presentar fa molt de temps, com el Nil i l'Alexi, de l'Almadrava, o la seva amiga Núria que feia aquell pas de "la bola grandeee...la bola pequeñaaa", mentre movia les mans com si tingués una bola mágica entremig.
Aquest matí mentre caminava cap al metro he notat una olor...de pluja, de mullat, de tancat, no sé com explicar-ho, i m'ha vingut al cap la galeria de casa la iaia: Nosaltres a la cuina mirant com ella feia un sofregit, mentre la pluja ressonava sobre les cortines de la galeria, i feia aquesta mateixa olor. La memoria, que ens sorprèn de sobte.
Els dies com avui ens porten records d'altres dies plujosos, que potser pensavem que havíem oblidat:
Jo dins d'un cotxe llogat, amb el meu pare, a Santiago de Compostela, escrivint missatges (encara no hi havia whatsap).a un noi que havia conegut;
Calella de Palafrugell, un dia d'agost que semblava que s'acabava el món, i els socorristes no havíen de treballar;
Una tarda al sofà, aquest hivern, tapadets amb la manta i amb escusa per no sortir.
Una casa a Banyoles, amb amigues que es feien massatges a la cara;
La Romina i jo, al pati de l'escola, saltant sota la pluja per posar-nos malaltes i poder faltar a classe.



...Així que, avui, m'agrada que plogui.

A veces te enamoras... BY LAIA

Llevo días queriendo escribir sobre un tema que aparece frecuentemente en las conversaciones que tengo con mis amigas, sobretodo con las solteras. La mayoría de ellas coinciden en que tienen muchísimas ganas de enamorarse y sí, esa es la frase, "ganas de enamorarse". No "ganas de ligar", no "ganas de casarse", no "ganas de ...". No no y no. GANAS DE SENTIR ESO, de emocionarse, de que alguien te proponga un plan y te mueras por hacerlo. Ganas de cosas nuevas, de montañas rusas, de sonrisas que no pueden contenerse... 

Y yo, que creo tan firmemente en la comunicación, como muchos ya sabéis, os voy a hacer un favor, me siento generosa hoy. Os voy a dar un consejo, que es gratis, SI OS GUSTA ALGUIEN PROPONEDLE UN PLAN, avanzad, SIEMPRE HACIA ADELANTE. Las cosas que no avanzan se estancan y las que se estancan aburren... y acaban perdiendo todo el interés. Nadie está allá eternamente. Si no lo haces tú lo hará otro U OTRA, que no estamos para sexismos, por supuesto.  

Y a veces haces planes con aquél de quien estás enamorado, en ese orden, pero otras te enamoras de quien te propone los planes. La vida es así, os lo digo muy en serio. Never know... (Si queréis otro día escribo otra entrada específica de este último tema del órden del enamoramiento). 

HI HA GENT MOLT GUAI QUE S'HO CURRA....by Aru

De repent busco una masia on celebrar la nostra boda (La meva boda!). De repent pago el lloguer de la nostra casa on fa dos anys que vivim. De repent sembla q els dies ja no són tan curts, i estem al segon trimestre, i demanem les vacances d'estiu per coincidir amb les parelles. De repent veiem que potser sí que era més fàcil la vida s'estudiants, i ens adonem que no era veritat allò de "clar, vosaltres sou grans i feu el que voleu i quan arribeu a casa ja no heu de fer res!, però nosaltres tenim deures, quina barra!".  De repent les amigues ja no poden fer birres, i sembla que només jo surto de nits, i tinc amics que en fan 40 i nens al voltant que ja són molt grans. De repent, veig el video de la boda d'un amic...on aparec acompanyada d'un criu.... que de repent també es casa.
De repent m'adono que no sé ni si és correcte això de "de repent",però ara no ho penso canviar.
De repent, com diria Sabina, las niñas ya no quieren ser princesas, sólo queremos ser como somos , i de repent no ens importa el que pensin de nosaltres, sino el què pensem nosaltres de nosaltres.
De repent, avui, sortiria aquí al pati i cridaria QUE NO EM VINGUIN AMB TONTERIES, QUE HI HA COSES QUE IMPORTEN, I GENT QUE S'HO CURRA...I ELS ALTRES SE'N PODEN ANAR PORAHI.
De repent veig que no deu ser tot tan de repent, oi,? Alguien me habrá robado el mes de abril...pero mayo no se me escapa.
De repent disfruto d'aquest minut, aquí cosint cors de tela

La iaia divertida BY LAIA

Avui és 28 de gener... ja fa dies que el veig venir pel calendari. És el cumple de la iaia. Quan m'he llevat i he pensat "ja ha arribat el 28 un altre cop", m'he posat trista un segon, però després he recordat quan dormiem a la seva habitació, amb el plegatin, escoltant "Parlar per parlar".

I he començat a recordar moltes altres coses, ...que a ella li agradaria que la recordéssim rient, segur!

Quan érem petites sempre sèiem malament per tot arreu, com tots els nens. Sèiem a les cadires i ens gronxavem només recolzades en les potes del darrera, o sèiem damunt del raspatller del sofà i ens tiravem cap enrera... fèiem aquestes tonterietes tan divertides. I un dia la iaia va seure al raspatller del sofà amb els peus penjant, com si la veiés... tan mona, amb la seva faldilla per mitja cama i les seves mitgetes finetes... i les sabatilles, bé, doncs es va enfilar allà com un canari i es va caure cap endarrera i es va fotre una òstia al clatell amb la taula de vidre, pobreta! Crec recordar que es va fer sang i tot... Després rèiem però! Vam riure tantes vegades recordant-ho!

I quan anàvem a la platja, a Badalona, que abans de marxar ella ho deixava ja tot a punt pel dinar. Alguna cosa fresqueta generalment, que no donés molta feina; una amanida de pasta, uns ous farcits... ensaladilla només si era sense mayonesa i sense pèsols (que a l'Aina els pèsols no li agraden). Hi anàvem amb ella i la Maria, la seva amiga, i ens ho passavem molt bé totes cinc. I per la tarda anàvem a patinar per la Rambla i la iaia seia en un banc i saludava a la gent que coneixia i ens donava diners perquè anéssim a buscar un gelat o unes patates a la xurreria aquella del Carrer de Mar. Un dia, patinant per la Rambla de Badalona vam fer-nos amigues d'una nena i quan ens va preguntar els noms i l'Aruna li va dir el seu, la nena va respondre: "Ah, yo también me llamo Aruna". I va seguir patinant i nosaltres no ens la vam creure i vam córrer a explica-li a la iaia que va riure i ens va dir "no li feu cas...".

I recordo la cara de la iaia el dia que l'Aru i jo fèiem la comunió (sí, vam fer la comunió, tonterietes d'aquestes que es fan quan ets petita... i vols una festa i ser el centre d'atenció), quan ens va veure arribar amb els cabells sueltos! Havíem anat a la pelu, que es deia "Pelitos", allà al carrer Lluçà, i ens havíen fet un monyo de puta mare però nosaltres dues vam anar corrents cap a casa perseguint-nos i quan hi vam arribar ja no portavem el recollit sinó uns cabells despentinats amb 4 clips penjant. I ella que volia que anéssim sempre peninades i no hi havia manera... Pobra dona! Quan el capellà ens va dir i repetir "el cos de Crist" i nosaltres no sabiem que havíem de dir "Amén" no li vaig veure la cara a la iaia... però casi que millor.

Era molt carinyosa i molt divertida, sobretot quan ens explicava que s'havia trobat una veïna i que li havia dit allò o allò altre i la imitava fent veus i cares... i nosaltres ens pixàvem. Que bona que era!

Encara que l'enyoro cada dia, és igual el temps que passi, em quedo sempre amb els somriures i amb la imatge aquella d'ella ballant amb un Ginés molt petit al menjador de casa seva, tan feliç!