La iaia divertida BY LAIA

Avui és 28 de gener... ja fa dies que el veig venir pel calendari. És el cumple de la iaia. Quan m'he llevat i he pensat "ja ha arribat el 28 un altre cop", m'he posat trista un segon, però després he recordat quan dormiem a la seva habitació, amb el plegatin, escoltant "Parlar per parlar".

I he començat a recordar moltes altres coses, ...que a ella li agradaria que la recordéssim rient, segur!

Quan érem petites sempre sèiem malament per tot arreu, com tots els nens. Sèiem a les cadires i ens gronxavem només recolzades en les potes del darrera, o sèiem damunt del raspatller del sofà i ens tiravem cap enrera... fèiem aquestes tonterietes tan divertides. I un dia la iaia va seure al raspatller del sofà amb els peus penjant, com si la veiés... tan mona, amb la seva faldilla per mitja cama i les seves mitgetes finetes... i les sabatilles, bé, doncs es va enfilar allà com un canari i es va caure cap endarrera i es va fotre una òstia al clatell amb la taula de vidre, pobreta! Crec recordar que es va fer sang i tot... Després rèiem però! Vam riure tantes vegades recordant-ho!

I quan anàvem a la platja, a Badalona, que abans de marxar ella ho deixava ja tot a punt pel dinar. Alguna cosa fresqueta generalment, que no donés molta feina; una amanida de pasta, uns ous farcits... ensaladilla només si era sense mayonesa i sense pèsols (que a l'Aina els pèsols no li agraden). Hi anàvem amb ella i la Maria, la seva amiga, i ens ho passavem molt bé totes cinc. I per la tarda anàvem a patinar per la Rambla i la iaia seia en un banc i saludava a la gent que coneixia i ens donava diners perquè anéssim a buscar un gelat o unes patates a la xurreria aquella del Carrer de Mar. Un dia, patinant per la Rambla de Badalona vam fer-nos amigues d'una nena i quan ens va preguntar els noms i l'Aruna li va dir el seu, la nena va respondre: "Ah, yo también me llamo Aruna". I va seguir patinant i nosaltres no ens la vam creure i vam córrer a explica-li a la iaia que va riure i ens va dir "no li feu cas...".

I recordo la cara de la iaia el dia que l'Aru i jo fèiem la comunió (sí, vam fer la comunió, tonterietes d'aquestes que es fan quan ets petita... i vols una festa i ser el centre d'atenció), quan ens va veure arribar amb els cabells sueltos! Havíem anat a la pelu, que es deia "Pelitos", allà al carrer Lluçà, i ens havíen fet un monyo de puta mare però nosaltres dues vam anar corrents cap a casa perseguint-nos i quan hi vam arribar ja no portavem el recollit sinó uns cabells despentinats amb 4 clips penjant. I ella que volia que anéssim sempre peninades i no hi havia manera... Pobra dona! Quan el capellà ens va dir i repetir "el cos de Crist" i nosaltres no sabiem que havíem de dir "Amén" no li vaig veure la cara a la iaia... però casi que millor.

Era molt carinyosa i molt divertida, sobretot quan ens explicava que s'havia trobat una veïna i que li havia dit allò o allò altre i la imitava fent veus i cares... i nosaltres ens pixàvem. Que bona que era!

Encara que l'enyoro cada dia, és igual el temps que passi, em quedo sempre amb els somriures i amb la imatge aquella d'ella ballant amb un Ginés molt petit al menjador de casa seva, tan feliç!