APROFITANT EL TEMPS by Aru

Avui ha fet un dia bonic. Al matí semblava que estaria núvol, però poc a poc ha anat sortint el sol. Com passa, a vegades, amb la vida en general,oi?

He anat a dinar amb la meva iaia, i a l´hora del cafè ens ha explicat que recordava com a casa seva es feia el cafè amb una cassoleta de terrissa... i que era tan bò!
També m´explicava com era d´especial el moment del porró a la taula...i que se´l passàven, un per un, començant pel pare, evidentment.

Realment és una sort tenir avis, que són testimonis de tantes coses que van passar, de tants canvis, i és un luxe que les comparteixin amb nosaltres.
Els que encara tenim avis o àvies... hauríem d´intentar passar més estones amb ells. I ja no ho dic per ells, perquè no estiguin sols...que també eh!...però per nosaltres, perquè podem aprendre´n molt, perquè hi ha històries brutals... que no estan escrites a cap llibre.


Bones vacances a tots. I aprofiteu el temps.

UNA MICA DE PRIMAVERA by Aru

Avui serà un dia millor.
Ahir, dimecres, va ser un dia durillo:
1:30 de la matinada arribo a casa.
He estat currant amb el càtering i ha sortit tot malament.
Una mosca en el got d´un senyor, postres que arribaven després dels cafès, aigua natural que havia de ser freda (i natural, en el sentit de "sense gas"!!!), un plat de codillo amb nosequé que desapareix..
No he sopat però ja no tinc gana.
Els peus em fan un mal increible.
Penso en algo bò que hagi passat durant el dia...
Pujo pel carrer del cole, pel matí, veig el terra cobert de pètals roses i blancs. Queien del cel. Miro cap a dalt. Del pati d´una d´aquestes torres que hi ha per Vallvidrera sortien les branques d´un ametller.
Una mica de primavera, almenys, en un dia tan gris.
Em quedo amb això del dia d´ahir.

Arrivederci Roma...by Aina

Rutes amb moto a la nit i a l’alba, la Roma più bella que he vist mai, tota per tu, deserta, quieta, abandonada, pedra i més pedra, però que al mateix temps resisteix, continua aqui, sempre inmensa, sempre imponent, ho serà sempre… Malgrat els italians, com diuen aqui, malgrat tots els mals que té l’Itàlia no deixarà mai d’essere bella. Il Quirinale, Piazza Venezia, Colosseo, San Pietro a la llum de la lluna, els ponts sobre el Tevere. L’esmorzar al bar de bon mati, caffè, cappuccino, cornetto, Romoli… entraves a Romoli i et posaves content, aquella bona olor, tot tan maco, tot ta bo… La pizza al taglio a qualsevol hora, quin gran invent! funhi porcini, fiori di zucca. Monges, cures, el Papa, la guardia svizzera, sants i turistes i esglésies i més esglésies, blanques, plenes de llum, precioses… Battiato, de Gregori, Paolo Conte i ancora Battiato, maestro di vita! com li deien al concert… vaig veure Battiato, un mito! La Historia, sentir el pes de la història, l’estàs trepitjant, està sota els teus peus, al teu davant, on ara estàs tu van ser-hi els més grans, César, Michelangelo, Borromini... Casi cinc anys de Porta a Porta i Gigi Marzullo (esta va para Carlos: Buonasera buonanotte cari amici di rai1…) De metros decadents i busos plens de gent però on ningu paga… D’amatriciana, carbonara i caccio e pepe i de pasta, pasta i més pasta, que bona...
Casi cinc anys d’amors i d’odis cap a una mateixa ciutat, d’admiració i incomprensió a la vegada.
Arrivederci Roma, n’estic segura, tornaré encara que ara vull anar-me’n. Recordaré, com passa sempre, només les coses bones, recordaré que aqui il cielo è sempre più blu...i hi tornaré algun dia de vieja conocida, de vella amiga.

Ja está aquí... BY LAIA

La primavera ha arribat plujosa a Barcelona, igual que va arribar i va marxar l´hivern (un respiro por favor!). Diuen que demà farà sol... a veure si és veritat. Com a mínim sabem amb seguretat que el sol arriba, com a màxim, dissabte ... i ve amb avió i des de Roma ; )

Com que no tinc gaires més paraules per aquest matí plujós de dilluns us deixo amb les de Machado, que en sap més i són molt adequades. Bona setmana a tots!

La primavera besaba
suavemente la arboleda,
y el verde nuevo brotaba
como una verde humareda.
Las nubes iban pasando
sobre el campo juvenil...
Yo vi en las hojas temblando
las frescas lluvias de abril.
Bajo ese almendro florido,
todo cargado de flor
—recordé—, yo he maldecido
mi juventud sin amor.
Hoy, en mitad de la vida,
me he parado a meditar...
¡Juventud nunca vivida,
quién te volviera a soñar!

ANTONIO MACHADO

millor riure..by aina

Aquest mati al bus hi havia un boig. No es cap novetat, en troves al carrer que criden, al metro que insulten i parlen sols, pero el del bus d'avui era especial, ell reia. No molestava a ningu, anava al seu rollo, pero reia a carcajada limpia, en serio es partia literalment la caixa i la seva risa era contagiosa, al menys a mi m'ha fet somriure. Ha sigut bonissim, veies la gent fent cares rares, incomodes per aquella persona que desmontava la normalitat del trajecte, es movien i buscaven al misterioso hombre feliz. Davant meu hi havia una senyora tota posada i molt seriament ens mira amb cara de preocupacio a mi i al senyor del meu costat i en diu: no pot ser aixo! Jo l'he mirat sorpresa, pensant que es el que no pot ser i el senyor del meu costat li diu: meglio ridere che piangere! (millor riure que plorar). Pues clar que si, millor algu que riu de bon mati que no les cares de mala llet que es veuen normalment. Jo avui no estava especialment contenta pero gracies a ell he baixat del bus somrient i he pensant que els que estan bojos son tots els que anaven amb cara d amargats, amb el sol que feia, mentre passavem per davant de san pietro, estant vius...Tots tenim les nostres hostories, els nostres problemes, pero he pensat que es veritat, millor riure sempre que es pugui...i en realitat es pot CASI sempre o sigui que millor riure. Sempre.

VIVA LA MÚSICA!! by Aru

Cada dia desperto els nens de la siesta; canvio als que s'h de canviar, poso als altres l'orinal, els hi rento la cara, els pentino... i quan els vaig tenint llestos els faig asseure a les cadiretes a mirar un conte.
El divendres, com que ja teníem ganes de cap de setmana, enlloc de fer-los seure els hi vaig posar música perquè balléssin. Portava un cd que faig servir per les classes de jazz amb les nenes.
La 1a cançó que vaig escollir va ser "summercat" (la de tonight tonight). Es van tornar bojos! Saltant i ballant! l'Àlex, un nen que és molt còmic, se la sabia tota i semblava al.lucinat de que estigués sonant A LA CLASSE aquella cançó que li deuen posar sempre a casa. Era boníssim.
Després va sonar la de "Moving"; quan va sonar la 1a nota l'Àlex va fer muviiiin!!!! i es va acostar al radiocassette emocionat; Es quedava mirant-lo com si esperés veure alguna cosa que sortia d'allà. Es va quedar allà davant. Ballant i mirant l'aparell fins que va acabar la cançó!!!
Ja eren casi les tres... i els hi vaig posar l'última cançó, aviam si la coneixíen. "I gotta feeling" de Black eyed peas.
Bueno...increible. En sèrio. L'Àlex cantava amb els ulls molt oberts. No es sabia les paraules exactes però feia les vocals que tocaven. Té 2 anys i mig eh!!! Brutal. Jo flipava. I ell anava movent el cul d'un cantó a l'altre i aixecava les mans com si vulgués que tots el seguissin. Com si fos un super cantant en un concert multitudinari.
Sóc fan número 1 d'aquest nen. I dels seus pares que li deuen fer escoltar música tot el rato enlloc d'enxufar-lo a la tele. Olé.
Però... les azañas del super niño estrella del rock no acaben aquí:
Ahir dilluns, mentre estaven dinant, jo em passejava d'una taula a l'altra i els ajudava a menjar, com sempre. De repent sento l'Àlex que feia uooooooooo. Me'l miro.Tots els nens de la seva taula també se'l miren divertits. Jo li ric. I torna a fer uoooooo. Jeje. L'escolto atentament perquè estic segura que està cantant alguna cos. L'Àlex no crida i prou. Ell canta cançons reals. Segueixo passejant per l'aula...i de sobte ho identifico. "Uooooooooo uooooo".
Senyors i senyores, està cantant "viva la vida" de Coldplay.
M'encanta.
És un crack.
Un autògraf siusplau!!!!!!

Per "reality"... EL NOSTRE! By Laia

Estic una mica cansadeta ja de tant “reality”. Els “realitys” els vivim cada dia la gent normal quan ens llevem i marxem a treballar, es viuen en 1a persona i a diari, pel carrer, ... NO VOLEM “realitys” per la tele ostres! Volem ficció! Encara que sigui ficció disfressada de realitat però que sigui ficció, joder! Perdó. De rutina i vida quotidiana DE VERITAT ja en tenim tots una bona dosi diaria, amb els seus moment bons I REALS, i els seus problemesTAMBÉ MOLT REALS per desgràcia. No ens interessa veure realitats forçades d´un grup de penjats tirats en un sofà discutint-se per qui s´ha menjat l´últim tros de xoriço! Díga-li “Gran Hermano”, díga-li “Ni-NI” o díga-li “LA isla de los tomadores de pelo” i canviem el sofà per una platja... Toca´t els nassos! Això és una presa de pèl!. Aina, MI SENTO PRESA PER IL CULO!. El tema de l´ Escassi ja prefereixo ni tocar-lo perquè per veure una colla de gallines barallant-se per un pavo que està molt bo, sí d´acord, però que està forrat, i juga a ser el marajá d´Espanya... jo... què vols que et digui...

El bon reality és el que vivim cadascú de nosaltres en la pròpia pell. A la televisió, si us plau, no ens hi foteu més dosi de realitat “basura”.

Hoy puede ser un gran día... BY LAIA

Avui és dilluns i diuen que PER FI comença el temps a estabilitzar-se, una miqueta, i que la primavera està aquí ja... “ a la vuelta de la esquina”. Crec que pocs anys l´hem esperat tan ansiosament la primavera, després d´aquest hivern tan fred i, sobretot, tan passat per aigua. No estem acostumats al mal temps a Barcelona i, definitivament, no ens agrada gens aquest clima tan britànic.

Us deixo amb una cançó que em dóna MOLT BON ROTLLO per començar la setmana (que per mi serà heavy):




ÀNIMS QUE com deia el Serrat “hoy puede ser un gran día... DURO CON ÉL”.

FELICITATS ALEX BY les 3

EL BLOG "LA GENT ES TREU LES ARRUGUES" felicita avui oficialment i de forma pública a un dels seus seguidors i, sobretot, AMIC.
FELICIDADES GUAPO! UN super abrazo de las 3 bloggeras, te queremos!.

LA CONCÒRDIA by Aru

Només us deixo aquesta foto pq veieu la plaça...on tantes estones hem passat alguns de nosaltres, estius, hiverns, asseguts a la porta de l´església, als bancs, a les terrassetes fent el vermutet... En fí, perquè la veieu d´una manera diferent i preciosa.

M´ ha caigut un floc de neu... tot pujant per Muntaner BY LAIA

Ahir va caure la nevada de la dècada (això diuen, jo pensava que feia més temps) a Barcelona. Per mi va ser un dia bastant emocionant. Suposo que el fet de trencar amb la rutina sempre provoca aquesta sensació. Em vaig enterar de que estava nevant per un SMS de l´Aru: "ESTÀ NEVANT!" Vaig flipar.

Com la majoria de la gent jo creia que no cuatllaria (crec que aquest és el verb correcte), però... vamos si va cuatllar! Des de la feina veiem com anava nevant, cada cop més... i era bastant alucinant. A les 5 i poc de la tarda em van informar de que SUSPENIEM TOTA ACTIVITAT. Es pensaven que jo no volia marxar perquè no feia gaires intencions de recollir... però és que jo no havia entès que marxavem!!! Pensava que parlaven de que es suspenien les classes, o sigui tota activitat dirigida al “públic”. Ostres que em diguin QUE FOTEM EL CAMP!!! Ei que tots a la P_ _ _ calle! Que marxem cap a casa! Jajajajaja.

Bueno, que al final vam plegar abans del previst, vaig agafar el ferrrocarril, que anava a tope, tothom comentava el fenòmen de la SUPER NEVADA! Tothom anava amb els cabells mullats i alguns fins i tot PORTAVEM restes de neu damunt les espatlles. Pel carrer em va caure un floc de neu enorme, devia de caure d´alguna finestra, d´algun lloc on s´havia anat acumulant... Vaig mirar cap a dalt pensant que seria un regal d´un colom... però no, i vaig riure, em va fer gràcia que em caigués una bola de neu damunt del cap pujant per Muntaner, i de cara em vaig trobar amb un senyor, que m´havia vist i que també somreia. Vam somriure´ns els dos com sorpresos, “que curiós i divertit i fantàstic això de que nevi a la nostra ciutat, i d´aquesta manera!”.

Vaig arribar a casa esperant veure com estaria la meva terrasseta... i ooooooh! Quan vaig entrar... QUE XULA LA TERRASSA TOTA NEVADA!!! Preciosa. Vaig passar la tarda a casa, veient com nevava i contenta per aquest fet excepcional a Barcelona...

UN DILLUNS BLANC by Aru

Normalment els dilluns són grisos. Avui no.
Tinc 29 anys i, que jo recordi, no havia vist mai nevar així a Barcelona.
Miro pel balcó i està tot blanc!!! La terrassa de sota, el pàrquing de davant de casa....
No és cap descobriment dir que les coses que ens agraden, ens agraden encara més si són inesperades; Que el factor sorpresa les fa millors. I que si a més de ser inesperades passen molt poc sovint... encara fa més il.lusió.
Suposo que per això aquest matí quan he baixat del ferrocarril, a Vallvidrera, i he vist que estava nevant... m´he sentit com si haguéssin vingut els reis.
He caminat fins a l´escola deixant les meves petjades a la neu, i veient tot aquell paisatge tan diferent al que veig cada dia, i quan he arribat he hagut d´espolsar el paraigua...que estava tot ple de neu.
Després, a la classe, he posat a tots els nens a mirar per la finestra, tota emocionada jo, dient "Mireu com neva!!!", i ells, que són nens i això sí que ho ténen, es contagien rapidament de la teva alegria, s´han anat posant més i més contents i cridaven i deien "Aluna mira com neva!!"
Ha sigut un dia molt maco a l´escola.
Ara estic a casa i com he dit està tot nevat. Els cotxes, els arbres...tot el terra!!!! tot és blanc. I és molt bonic.
I avui estic contenta perquè neva.
I encara que potser sigui una tonteria estar content només per això... totes les petites oportunitats que tinguem de ser feliços, de fer festa, s´han d´aprofitar.
Per cert, avui és el dia de la Dona Treballadora, així que... Felicitats a totes. Si teniu feina... Ja teniu una altra cosa que celebrar avui!

Me´n vaig a fer fotos!!!
Està nevant!!! Ahhhhhh!!!!!!!!!!!!!!!!

I VOSTÈ EM MIRA MALAMENT? by Aru

Cada matí, al ferrocarril, em trec el piercing abans d´arribar a la feina; i cada tarda me´l torno a posar quan estic al metro tornant cap a casa.
Que a aquestes alçades encara estigui mal vist portar una arrecada al llavi, o al nas, o a la cella per treballar segons a on, és una tema del que podríem discutir...(Jo a l´escola on treballo no puc portar ni faldilles PER SOBRE EL TURMELL, ni sandàlies, encara que estiguem a 30 graus, ni samarretes de tirants!!) Però no és això el què volia comentar avui.
El tema d´avui és....tachaaaaan:
Les cares que fa la penya quan em poso o trec el piercing.
N´hi ha cada un que l´hauríeu de veure. De debò. Jo flipo. I això que ja ho tinc molt per la mà, i no faig cap show. Ni tan sols trec un mirallet. Però res tu! Deu fer molt de fàstic que algú es toqui el llavi un moment i jo no ho sé!
L´altre dia un senyor gran girava la cara i feia que "no" amb el cap (no és conya eh!), com si m´hagués enxampat fent alguna cosa mal feta. I ara fa una estona una senyora (no gaire gran,d´uns 55 anys eh! amb cara de monja) i la seva filla es miràven l´una a l´altra (tot i que sèien de costat i semblava una posició força incòmoda!) per tal de no mirar-me a mi... QUE M´ESTAVA POSANT UNA ARRECADA AL LLAVI!!!!!!! HORROR!!!!!!!!

No m´importa en absolut el què pensi aquesta gent als que no conec de res. Pitjor per ells que són tan tancats de ment. Jo tinc sort que m´han educat d´una altra manera. El fet és que tenen la barra de mirar-me com si jo estigués fent algo que s´escapés de la seva raó... Però els que fan coses que jo no entenc, els maleducats, els que es comporten de manera irrespectuosa, són ells. No jo.