Els clauers de l'avi Didac... BY LAIA

Quan jo era molt petiteta jugava amb els clauers del meu avi. Tenia una estructura de ferro, molt molt "pro", on hi havia anat penjant tots els clauers que col·leccionava, els que la gent li regalava i els que ell comprava quan viatjava. Els ordenava per temes, els que eren records de llocs, mapes, productes de casa (menjar i neteja), escuts, armes, càmeres fotogràfiques a les quals els hi apretaves el disparador i t'anaven ensenyant imatges d'algun poble o d'alguna església... les càmeres eren dels meus preferits. Càntirs, canons, girafes, ... garrafes de vi i caixes de Dixan. Era un món realment emocionant aquell racó de l'habitació que et permetia imaginar tot el que volguessis; que eres una exploradora famosa, una esquiadora pels Alps francesos, una soldat molt valenta... o la botiguera d'un "colmado", ... sí, a mi m'agradava jugar a que venia tomàquets i patates, sóc així.

La col·lecció va quedar allà però no es va anar seguint, el meu avi es va morir que jo tenia 4 anys. Sempre estava allà i la nostra iaia estimada deia que era un niu de pols, però mai va deixar de netejar-la. I de vegades, amb ella, ens els miràvem una estona i ens explicava la història d'algun. Sempre deia "quan jo em mori això ho foteu a mar"... ho deia de moltes coses, ho deia per dir crec, però jo sempre li deia que jo me'ls quedaria els clauers i que els penjaria a casa meva... I que no volia parlar de quan es morís.

Quan vam buidar el pis de la iaia vaig guardar l'estructura de ferro al magatzem i els clauers també, dins de bosses antigues de pell, amb totes les meves coses que anaven de casa la mami a casa el papi, les meves caixes que han anat tan amunt i avall... algunes encara estan per les cases de la família desperdigades. Me'n vaig anar a Camprodon a un pis minúscul i de forma temporal, després me'n vaig tornar a casa la mama, després... no sé què vaig fotre després... ah sí, me'n vaig anar a Sant Cugat on tampoc vaig acabar de desembarcar del tot... i una mica més tard, molt poc, vaig fer d'okupa a casa l'Aru i el Jordi. Els clauers, evidentment, no em van poder acompanyar en cap d'aquests destins però seguien allà guardadets.

Finalment, vaig aterrar a casa del que avui és el meu marit, un pis petit, molt molt petit, on, ni de conya, hi cabien els meus clauers (amb prou feines hi cabien les meves calcetes). Però... coses de la vida, hi havia la caseta de fusta. Una casa a Port del Comte que el Sergi i la seva família fa molts anys que tenen. Fa uns mesos el meu amor (i amic) em va dir que hi portéssim els clauers de l'avi, que estaven, "por aquel entonces" repartits entre el garatge de Vilassar i l'habitació de convidats del carrer Felipe de Paz.

I vam pujar-los i el Sergi va penjar l'estructura de ferro, sota la meva mirada enamorada. I el cap de setmana que l'Aru i jo fèiem 37 anys, vam penjar els clauers, amb el meu pare... que ens deia com havíem d'ordenar-los com ho feia el seu pare (ell que feia veure que li era igual tot això dels clauers). I ara estan allà. I quan baixo les escales i els veig, m'hi aturo i somric i penso que no saps que guay que ets Sergi Penya i com em fas de feliç i... que és fantàstic que els clauers de l'avi estiguin allà, per fi, fora de les maletes i que ja li vaig dir a la iaia que me'ls quedaria i que algun dia els penjaria... La iaia estaria contenta i, suposo, que l'avi també.

Diego, els teus clauers encara viuen i pengen d'una paret de la caseta de fusta més bonica del món. Una casa plena d'amor, ara encara una mica més...
I cada cop que els miro et recordo al menjador del carrer d'en Prim, a Badalona, quan et despentinàvem i la iaia ens deia que això no li deixaves fer a ningú més. A mi tampoc m'agrada gens que em toquin els cabells.

Gràcies avi. Gràcies amor per deixar-m'ho compartir amb tu, això també.

LA IAIA VA A BARCELONA by Aru

Ahir, passant amb l'autobús per plaça Catalunya, em vaig enrecordar, de repent, de la iaia, esperant-nos a la cantonada del quiosc, amb el seu abric negre de coll pelut, ben arreglada per venir a Barcelona a dinar amb les seves nétes. Segurament hauria agafat l'autobús a Badalona que la deixava a plaça Urquinaona, un bon tros eh. I després, a mitja tarda, un cop havíem passejat pel Corte inglés,  ens havia comprat algun regal bonic pel nostre aniversari, i havíem fet un bon dinaret, probablement al Mussol, que a ella li agradava tant, tornaria a fer el trajecte a l'inversa.
I no li feia mandra. Ni l'anul.lava a últim moment via whatsapp com fa la gent ara. Ja m'enteneu.
Feia la gran excursió perquè volia i la feia feliç.
A vegades els petits gestos... ens fan tan grans... !
Estic pensant... que tenim alguna foto d'un d'aquests dies, assegudes a un dels bancs d'allà davant, com unes turistes. "La iaia va a Barcelona"
Ja sé que ho hem dit molts cops eh, però... és que tots els records que tinc d'ella... són bons.
No us podeu imaginar com la trobo a faltar, encara.

L'atracador inventat... BY LAIA

Ahir per la tarda, quan vaig arribar a casa després d'un fantàstic dinar de castanyada al pati de l'Aru i el Jordi, em vaig trobar amb un noi a la porteria... un noi normal, va arribar que jo estava buscant les claus al bolso, fent equilibris amb la crossa i el meu dit lisiat. No va fer cap gest de buscar les claus, es va esperar que jo les tragués. Jo, que tenia pinta d'anar a ritme de tortuga, com us podeu imaginar. Bé, doncs vaig inventar-me que era un atracador...

Així que vam entrar i ell va anar cap als ascensors i jo vaig anar-hi molt lenta, com si a part de coixa m'haguéssin fotut un cop al cap i m'hagués quedat atontada. I me'l mirava i pensava "si fa un sol pas cap a mi, li foto amb la crossa". Crec que si hagués aixecat la mà per tocar-se el cabell o hagués fet qualsevol moviment innocent que jo no m'hagués esperat, li hauria fotut una hòstia sense pensar-m'ho.

Ell va obrir la porta de l'ascensor que va arribar primer a la planta baixa i em va fer amb el cap com perquè entrés... llavors jo vaig fer que no i vaig dir: "sube, sube, que espero a mi marido que está llegando". I vaig mirar cap al carrer fent veure que veia el Sergi (l'atracador no veia el carrer des del seu lloc) i vaig dir marcant molt els moviments dels llavis: "TENS CLAUS?" (i fent gest d'obrir la porta amb les claus).  I vaig tornar a mirar a l'atracador i vaig dir-li "sube, tranquilo, ya está aquí él"...

- Vale, hasta luego
I jo vaig esperar l'altre ascensor i quan vaig sortir al replà vaig anar cap a la nostra porta més de pressa del normal... no em fiava gens d'aquell tiu atracador que podia estar amagat en qualsevol racó.

Ningú em va fer res i vaig entrar a casa sana i salva (bé, sana del cap com veieu no gaire).

Sort que l'atracador innocent no va mirar cap al carrer quan li vaig dir que ja havia arribat el Sergi, oi? Quina vergonya.

Ara que tenim les ales de mil ocells... BY LAIA

Hace muchos días que quiero escribirOS algo, entre la despedida, la pre-boda, el bodorrio y la resaca post boda con vuelta al curro incluida esto ha sido una auténtica vorágine y no he tenido demasiado tiempo. Este sábado nos vamos de luna de miel, aunque ya estamos en ella... de hecho desde antes incluso de casarnos.
El tema, que me enrollo, es que quería deciros (en un idioma que me entendáis todos los que vinisteis) que fue un placer enorme compartir con vosotros uno de los días más felices de mi vida (que seguramente lo fue por eso). Quiero dar las gracias a todos los que nos habéis acompañado en el camino, desde hace años y que sé que seguiréis ahí para siempre. A los que habéis creído en nosotros. A los que nos organizasteis la súper despedida, a todos y a cada cual con su granito de arena, haciendo mención súper especial por mi parte a mis hermanas. Hermanísimas. A los que nos habéis llevado, traído, con trastos, con vinos, p'arriba y p'abajo. A los que habéis montado. A los que habéis dibujado. A los que habéis comprado, encargado, llamado... por nosotros. A los que habéis viajado. A los que habéis hecho huecos imposibles y a los que no pudisteis hacerlos, también. Aún me emociono cuando pienso en todos vosotros, en los pétalos, la música y sobretodo... vuestras sonrisas a ambos lados de ese caminito que hice cogida del brazo de mi padre. Ay... qué feliz que estaba mi padre. Gracias a todos por apoyarnos y hacer que el 30 de setiembre de 2017 sea un día que recordaremos siempre... igual que muchos otros que están aún por llegar.
Me he casado con el hombre más maravilloso del mundo, estoy enamorada, tengo una familia enorme y unos amigos que son casi hermanos y que no me caben... en casa (que ya lo hemos intentado muchas veces)

No se nos olvidará, ni el día ni vosotros. Nunca jamás. Así da gusto casarse, no sé qué le pasa a la gente. ¡Casaros, leñe!

GRACIAS, GRACIAS, GRACIAS A TODOS. FUE GENIAL. ES GENIAL, EN GENERAL, LA VIDA A VUESTRO LADO.

WE LOF U. HEART TO HEART.
US ESTIMEM

I us deixo la canço que van cantar les meves estimades germanes, liopardas-cosines-germanes i ladies-chicas dragón.
Us deixo amb la cançó més bonica del món.
Os dejo la letra de la canción más hermosa del mundo,la que cantaron las voces de mis hermanas, primas y chicas dragón. Mis niñas, para siempre.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa'm descobrir
estels sobre la pell.

Ara que tu i jo
tenim les ales
de mil ocells.

Ara que el desig
flota pels arbres
dels teus cabells.

Un vell estiu de nou esclata.
Volaran estels a l'aire,
seguirem pel llarg viatge dels teus dits.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa'm descobrir
estels sobre la pell.

No oblidis el camí
si et porten lluny els vents.
Un dia vam ser aquí
i no ens va faltar res.

No és el pas del temps
qui ens porta a créixer,
són els seus cops.

I a cada cop
que ens aixequem del terra,
vencem la por.

Deixa't anar d'allò que pesa,
pren el vent amb la incertesa,
sent la flama i deixa néixer el teu instint.

Ara que et tinc aquí
fes que pari el temps.
Deixa'm descobrir
estels sobre la pell.

No oblidis el camí
si et porten lluny els vents.
Un dia vam ser aquí
i no ens va faltar res.

Ara que tu i jo
tenim les ales
de mil ocells.

_______

Ahora que te tengo aquí
haz que pare el tiempo.
Déjame descubrir
estrellas sobre la piel.

Ahora que tú y yo
tenemos las alas
de mil pájaros.

Ahora que el deseo
flota por los árboles
de tus cabellos.

Un antiguo verano de nuevo estalla.
Volarán cometas en el aire,
seguiremos por el largo viaje de tus dedos.

Ahora que te tengo aquí
haz que pare el tiempo.
Déjame descubrir
estrellas sobre la piel.

No olvides el camino
si te llevan lejos los vientos.
Un día estuvimos aquí
y no nos faltó nada.

No es el paso del tiempo
quien nos lleva a crecer,
son sus golpes.
Y cada vez
que nos levantamos del suelo,
vencemos el miedo.

Suéltate de aquello que pesa,
toma el viento con la incertidumbre,
siente la llama y deja nacer tu instinto.

Ahora que te tengo aquí
haz que pare el tiempo.
Déjame descubrir
estrellas sobre la piel.

No olvides el camino
si te llevan lejos los vientos.
Un día estuvimos aquí
y no nos faltó nada.

Ahora que tú y yo
tenemos las alas
de mil pájaros.

MIL OCELLS - TXARANGO

GUST A PISCINA DE CASA L'ÀVIA by Aru

Aquest migdia baixava caminant pel carrer de la feina...amb el solet a la cara, els texans arremangats i les meves xancles que he canviat pels tacons tan bon punt ha sigut la meva hora de dinar. I m'ha vingut un d'aquells "flaixos".
M'havia comprat quatre abrecocs (ja sé que es diuen albercocs però això no ho diu ningú) i mel's anava menjant. ,mmmmm. que bons. i quins colors tan macos tenen els abrecocs. Taronja, rosa, vermell, groc... De repent, en una mossegada, m'he sentit com si estigués a la gespa de casa l'àvia, al carrer Dr. Ferran, al costat de la piscina, embolicada amb la tovallola, amb els dit arrugats d'estar tanta estona dins l'aigua. Segurament també hi eren les meves germanes, i el Christian, i la Patty, i el Carlitos... i potser la Gemma amb aquell flotador groc tan xulo. Segurament al cap d'una estona insistiríem per quedar-nos tots a dormir allà a la saleta... Sembla que encara sento l'olor d'aquella casa. És curiós com es queden les olors i els gustos en el record, oi?
...en fi, potser és per això que m'agraden tan els abrecocs.
Demà... em compraré un grapat de cireres. Hi ha cireres ja?? Aviam si em ve algun record bonic al cap, que em faci somriure, amb les cireres penjades de l'orella, movent el cap i dient... "mira quines arrecades tan maques m'he comprat!".

SALTANT DINS D'UN TOLL by Aru

Baixo caminant pel carrer Viladomat, agafant-me la gabardina, perquè m'apreti i m'abrigui més, amb el paraigüa a la mà, que em tapa una part del camp de visió, i... veig uns peus. Bé, de fet no. Veig unes cametes dins d'un toll d'un arbre, aixeco el cap i les cametes es transformen en una nena d'uns 3 anys, amb el seu chupete i tot, el seu chubasquero. És un toll força fons eh!, i ella allà dins mig enfonsada.
Veig al pare al costat, somrient, mentre la nena fa xip xap amb les seves botes d'aigua, ben equipada. Porta pantalons d'aquest com els que porten els motoristes quan plou.
Clar que sí, penso. I em sento riure a mi mateixa.

Por la igualdad y las preciosas diferencias... BY LAIA

El día internacional de la mujer NO ES UNA CHORRADA, no es un invento de la Coca Cola (como Papa Noel) ni  de El Corte Inglés (como el Día de la madre). A ver si el año que viene no tenemos que volver a escuchar estas tonterías, ni frases del tipo "y el día del hombre?? ¿cuándo es el día del hombre? claro nosotros no tenemos un día porque trabajamos desde siempre y no celebramos que ya podemos trabajar".  Estas gilipolleces enervan, pero mucho y ofenden,  ... y luego dicen que son las hormonas ¡PUES NO, LEÑE! son algunas frases de ignorantes que estarían mejor callados las que nos alteran mucho más que las hormonas (bueno, mucho más no lo sé pero estoy muy puteada y digo lo que me da la gana aunque no tenga sentido del todo). JODER. 

Que lo celebre quién quiera, como cualquier otro día que conmemore algún logro importante en nuestra historia, alguna lucha, algunas ganas de mejorar de quien sea, de dónde sean, ...de evolucionar, de avanzar (que se dice de lo que se hace hacia adelante y no para atrás). Que lo celebre quien quiera, pero que nos dejen en paz. Que no nos hagan tragarnos esta mierda de discurso por favor. Que los hombres no tienen que luchar por sus derechos porque siempre los han tenido (y voy a rectificar: QUE NO TENEMOS QUE LUCHAR POR LOS DERECHOS DE LOS HOMBRES porque siempre los han tenido, porque sino, yo sería la primera que lucharía por esos derechos).

El día 8 de marzo fue declarado Día Internacional de la Mujer por la ONU en 1.975 y conmemora la lucha de la mujer por la igualdad, en cuanto a derechos y dentro de la sociedad. Es fiesta nacional en algunos países. 

¿Por qué en esta fecha? Pues por lo que he leído, porque yo tampoco lo sabía pero a veces leo, se puede relacionar con una manifestación que tuvo lugar el 8 de marzo de 1.857 en las calles de Nueva York, durante la Revolución Industrial.

Por desgracia, las mujeres han tenido que luchar por demostrar que eran iguales a los hombres, que podían pensar igual que ellos y ocupar puestos de trabajo de responsabilidad y que no estuvieran supeditados a puestos ocupados por macho macho man (I wanna be a macho man). Por desgracia, hubo un tiempo en que las mujeres iban a la cárcel por manifestarse a favor del sufragio universal; por desgracia aún hoy en día, hay países en los que a la mujer se la considera un ser inferior. Por desgracia tenemos que recordar, por ejemplo hoy, y sin ejemplo cada día, que las cosas no siempre han sido así, que nuestras antecesoras tuvieron que luchar para poder votar y para poder ser libres. Libres, como ellos. 

Siempre digo que para mí la palabra "feminismo" está mal empleada; me parece un gran error que el machismo proclame la superioridad del hombre y que al movimiento que defiende la IGUALDAD, que no SUPERIORIDAD, de la mujer, se le llame "feminismo". Dicho esto, el feminismo fue un movimiento que nació para defender cosas que no se tenían, no porque las mujeres tuvieran ganas de liarla parda ni de ir jodiendo a sus maridos... 

Por desgracia aún hoy en día no cobran lo mismo mujeres y hombres.

Por desgracia no se nos considera iguales en cuanto a derechos, ...y esto no es una lucha de las mujeres, sinó de las personas que piensan, de las personas que evolucionan... de MUJERES Y DE HOMBRES, por supuesto. 

Por desgracia los hombres no tienen los mismos derechos que las mujeres después de tener un hijo, cuando también quieren estar cerca de él y alguien decide que son más prescindibles que ellas. 

Luchemos juntos por la igualdad de derechos, SIEMPRE porque es precioso que seamos DIFERENTES y que nos podamos mezclar y encontrar (de igual a igual).  

I AM STRONG By Aru

Avui és dia 8 de març, dia mundial de la dona.

No faré un discurs polític, perquè jo de política no en sé. Només sé que és vergonyós tenir que reclamar segons quines coses al 2017. És realment increible.

Us adjunto un cartell que m'han enviat avui, d'un noi que es diu Rubén Lucas García, i que ha guanyat un concurs de cartells del dia de la dona.
Ser un home no vol dir anar en contra de les dones, ni no adonar-es de les coses.
També hi ha superhomes.

També us vull deixar una cançó que m'agrada molt.

 Dedicada a les chicas dragon.

¿TÚ ERES UNA NIÑA? by Aru

No és el primer cop, ni serà l'últim segurament, que us parlo de les coses tan divertides que et passen treballant amb nens.
Són moments d'aquells en que penso: "Com m'agrada aquesta feina".
L'altre dia estavem fent un casal, i alguns nens es quedaven a dinar. La Maria en concret és de familia francesa, i parla castellà amb molt d'accent, i és molt còmica. Jo l'ajudava a menjar, ja que sempre és la última. (Jo també ho era de petita)

Maria: ¿Tú ejes una niña?
Aruna: Yes, of course!
M: ¿Egues una niña? - amb cara de estàs segura?
A: Yes, I'm a girl.
M: Yo cgeo que egues una mama. - mirant-me fixament encuriosida
A: Nooo. I'm a girl!
M: Egues una niña.


Paula: ¿Tú vas a comer a casa?
Aruna: No, I'm staying here for lunch.
Paula: Ah, ¿esta es tu casa? - com dient, "claro, vives aquí "


Gustavo: Nos lo tenemos que comer todo, ¿a que si?
Aruna: Yes, of course, you have to eat everything. Come on, eat the chicken.
G: La gallina.
A: The chicken, it's a chicken. It's not a hen (gallina).
G: La gallina. Se ha muerto.
            ....

LA DIVINíSSIMA COMÈDIA by Aru

Estàs assegut a la teva cadira, mirant als sostres, aquelles columnes precioses, aquell cavall que sobresurt de la paret... comença a sonar la música i apareix ell vestit a lo Napoleón. Fantastic.
Estàs al Palau de la Música i comença el concert de The Divine Comedy.

Això va ser ahir al vespre... i va ser perfecte. Tot ho fan perfecte ells. Amb tanta classe i tant sentit de l'humor. ALs que no els conegueu... escolteu-los, us ho recomano fervorosament.
I allà asseguda pensava que la música ens fa sentir tantes coses bones! que val la pena anar a concerts, i gastar-te els diners, quan els tens, i que no te'n arrepenteixes... i passes una estona... de felicitat.
Jo em vaig passar 2 hores somrient. Gaudint de cada sorpresa que ens donava el senyor Neil Hannon. I ja que aquest blo es va iniciar per això, per compartir coses que val la pena compartir...us deixo algunes cançons, per començar.
Bon profit!

The frog princess

To the rescue

I like

Gust a xocolata i a pipes salades... BY LAIA

L'altre dia comentàvem, amb l'Aina, això que és més fàcil escriure quan estàs trist, decaigut, deprimit inclús, que no pas quan estàs eufòric, feliç, radiant i exultant o enamorat (degudament correspost, ja que si no és així, probablement estaràs deprimit, decaigut i trist i sí que et resultarà fàcil escriure). 

No és exactament així, segons jo ho veig en aquest moment. Crec que el tema és que quan estem tristos volem ocupar el cap en altres coses, volem deixar entrar noves idees amb l'esperança que ens distreguin de la nostra desesperació, del nostre drama... del nostre patiment en definitiva. Quan estem feliços, en canvi, no volem distreure'ns en res més, no volem escriure perquè no podem centrar-nos i no tenim tantes coses a dir perquè estem massa ocupats en la nostra felicitat.

Segons el meu parer és una qüestió d'espai mental; quan no estem bé necessitem estímuls externs i quan estem contents no volem que res ens ocupi l'espai que omple aquell sentiment tan bonic. No es tracta d'inspiració, ja que el més probable és que si quan ens sentim bé provem de posar-nos a escriure, ens surtin frases molt boniques i arguments convincents i optimistes sobre la vida, el que passa és que estem massa distrets per agafar el "llapis i el paper" (ningú sap què és això ja, però bueno), perquè les papallones estan tornant-se molt boges allà baix a l'estómac i el fet de caminar pels núvols dificulta agafar una cadira i seure d'una manera estable i posar-se a treballar. Tot es mou i giravolta com en una peli de Disney i... què voleu, mola bastant... la veritat. 

Així que si últimament no estic escrivint massa al blog, suposo que serà per això, a partir d'ara intentaré fer-ho millor, dedicar-hi una mica més de temps, parlaré amb les papallones a veure què hi podem fer, però no sembla que estiguin massa disposades a escoltar-me. Elles van a la seva, repicant amb les seves ales per tot arreu, ballant al ritme d'una orquestra que s'ha instal·lat al meu cervell -sí, també hauré de parlar amb ells- i que no em deixa estar quieta i em passo el dia ballant...

Us prometo que quan deixi de flotar com un astronauta que trepitja la lluna i aconsegueixi fer dos passos en ferm i ser conscient que estic en aquest món i que estic desperta, intentaré escriure coses amb una mica més de sentit. Ara no puc. Ara... visc en un núvol (com els  "osos amorosos") i tot fa olor a Acqua di Giò i té gust a xocolata i a pipes salades. I tot ens fa riure...

I escolto paraules que no havien tingut mai sentits tan especials i únics.  

Es veu que... la vida... de vegades... és així de guay.

I que també ens tocava, collons!