Ahir, passant amb l'autobús per plaça Catalunya, em vaig enrecordar, de repent, de la iaia, esperant-nos a la cantonada del quiosc, amb el seu abric negre de coll pelut, ben arreglada per venir a Barcelona a dinar amb les seves nétes. Segurament hauria agafat l'autobús a Badalona que la deixava a plaça Urquinaona, un bon tros eh. I després, a mitja tarda, un cop havíem passejat pel Corte inglés, ens havia comprat algun regal bonic pel nostre aniversari, i havíem fet un bon dinaret, probablement al Mussol, que a ella li agradava tant, tornaria a fer el trajecte a l'inversa.
I no li feia mandra. Ni l'anul.lava a últim moment via whatsapp com fa la gent ara. Ja m'enteneu.
Feia la gran excursió perquè volia i la feia feliç.
A vegades els petits gestos... ens fan tan grans... !
Estic pensant... que tenim alguna foto d'un d'aquests dies, assegudes a un dels bancs d'allà davant, com unes turistes. "La iaia va a Barcelona"
Ja sé que ho hem dit molts cops eh, però... és que tots els records que tinc d'ella... són bons.
No us podeu imaginar com la trobo a faltar, encara.
Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"
Sí que puc cari.
ResponderEliminarJo també la trobo molt a faltar Cari... i hi penso sempre que tinc la casa neta i endreçada “que orgullosa que estaria la iaia” em dic, o que em pinto les ungles o menjo pernil bo... i veig senyores pel carrer o a l’autobús que s’assemblen a ella i els hi somric... 💓
ResponderEliminar