Gust a xocolata i a pipes salades... BY LAIA

L'altre dia comentàvem, amb l'Aina, això que és més fàcil escriure quan estàs trist, decaigut, deprimit inclús, que no pas quan estàs eufòric, feliç, radiant i exultant o enamorat (degudament correspost, ja que si no és així, probablement estaràs deprimit, decaigut i trist i sí que et resultarà fàcil escriure). 

No és exactament així, segons jo ho veig en aquest moment. Crec que el tema és que quan estem tristos volem ocupar el cap en altres coses, volem deixar entrar noves idees amb l'esperança que ens distreguin de la nostra desesperació, del nostre drama... del nostre patiment en definitiva. Quan estem feliços, en canvi, no volem distreure'ns en res més, no volem escriure perquè no podem centrar-nos i no tenim tantes coses a dir perquè estem massa ocupats en la nostra felicitat.

Segons el meu parer és una qüestió d'espai mental; quan no estem bé necessitem estímuls externs i quan estem contents no volem que res ens ocupi l'espai que omple aquell sentiment tan bonic. No es tracta d'inspiració, ja que el més probable és que si quan ens sentim bé provem de posar-nos a escriure, ens surtin frases molt boniques i arguments convincents i optimistes sobre la vida, el que passa és que estem massa distrets per agafar el "llapis i el paper" (ningú sap què és això ja, però bueno), perquè les papallones estan tornant-se molt boges allà baix a l'estómac i el fet de caminar pels núvols dificulta agafar una cadira i seure d'una manera estable i posar-se a treballar. Tot es mou i giravolta com en una peli de Disney i... què voleu, mola bastant... la veritat. 

Així que si últimament no estic escrivint massa al blog, suposo que serà per això, a partir d'ara intentaré fer-ho millor, dedicar-hi una mica més de temps, parlaré amb les papallones a veure què hi podem fer, però no sembla que estiguin massa disposades a escoltar-me. Elles van a la seva, repicant amb les seves ales per tot arreu, ballant al ritme d'una orquestra que s'ha instal·lat al meu cervell -sí, també hauré de parlar amb ells- i que no em deixa estar quieta i em passo el dia ballant...

Us prometo que quan deixi de flotar com un astronauta que trepitja la lluna i aconsegueixi fer dos passos en ferm i ser conscient que estic en aquest món i que estic desperta, intentaré escriure coses amb una mica més de sentit. Ara no puc. Ara... visc en un núvol (com els  "osos amorosos") i tot fa olor a Acqua di Giò i té gust a xocolata i a pipes salades. I tot ens fa riure...

I escolto paraules que no havien tingut mai sentits tan especials i únics.  

Es veu que... la vida... de vegades... és així de guay.

I que també ens tocava, collons!