Els clauers de l'avi Didac... BY LAIA

Quan jo era molt petiteta jugava amb els clauers del meu avi. Tenia una estructura de ferro, molt molt "pro", on hi havia anat penjant tots els clauers que col·leccionava, els que la gent li regalava i els que ell comprava quan viatjava. Els ordenava per temes, els que eren records de llocs, mapes, productes de casa (menjar i neteja), escuts, armes, càmeres fotogràfiques a les quals els hi apretaves el disparador i t'anaven ensenyant imatges d'algun poble o d'alguna església... les càmeres eren dels meus preferits. Càntirs, canons, girafes, ... garrafes de vi i caixes de Dixan. Era un món realment emocionant aquell racó de l'habitació que et permetia imaginar tot el que volguessis; que eres una exploradora famosa, una esquiadora pels Alps francesos, una soldat molt valenta... o la botiguera d'un "colmado", ... sí, a mi m'agradava jugar a que venia tomàquets i patates, sóc així.

La col·lecció va quedar allà però no es va anar seguint, el meu avi es va morir que jo tenia 4 anys. Sempre estava allà i la nostra iaia estimada deia que era un niu de pols, però mai va deixar de netejar-la. I de vegades, amb ella, ens els miràvem una estona i ens explicava la història d'algun. Sempre deia "quan jo em mori això ho foteu a mar"... ho deia de moltes coses, ho deia per dir crec, però jo sempre li deia que jo me'ls quedaria els clauers i que els penjaria a casa meva... I que no volia parlar de quan es morís.

Quan vam buidar el pis de la iaia vaig guardar l'estructura de ferro al magatzem i els clauers també, dins de bosses antigues de pell, amb totes les meves coses que anaven de casa la mami a casa el papi, les meves caixes que han anat tan amunt i avall... algunes encara estan per les cases de la família desperdigades. Me'n vaig anar a Camprodon a un pis minúscul i de forma temporal, després me'n vaig tornar a casa la mama, després... no sé què vaig fotre després... ah sí, me'n vaig anar a Sant Cugat on tampoc vaig acabar de desembarcar del tot... i una mica més tard, molt poc, vaig fer d'okupa a casa l'Aru i el Jordi. Els clauers, evidentment, no em van poder acompanyar en cap d'aquests destins però seguien allà guardadets.

Finalment, vaig aterrar a casa del que avui és el meu marit, un pis petit, molt molt petit, on, ni de conya, hi cabien els meus clauers (amb prou feines hi cabien les meves calcetes). Però... coses de la vida, hi havia la caseta de fusta. Una casa a Port del Comte que el Sergi i la seva família fa molts anys que tenen. Fa uns mesos el meu amor (i amic) em va dir que hi portéssim els clauers de l'avi, que estaven, "por aquel entonces" repartits entre el garatge de Vilassar i l'habitació de convidats del carrer Felipe de Paz.

I vam pujar-los i el Sergi va penjar l'estructura de ferro, sota la meva mirada enamorada. I el cap de setmana que l'Aru i jo fèiem 37 anys, vam penjar els clauers, amb el meu pare... que ens deia com havíem d'ordenar-los com ho feia el seu pare (ell que feia veure que li era igual tot això dels clauers). I ara estan allà. I quan baixo les escales i els veig, m'hi aturo i somric i penso que no saps que guay que ets Sergi Penya i com em fas de feliç i... que és fantàstic que els clauers de l'avi estiguin allà, per fi, fora de les maletes i que ja li vaig dir a la iaia que me'ls quedaria i que algun dia els penjaria... La iaia estaria contenta i, suposo, que l'avi també.

Diego, els teus clauers encara viuen i pengen d'una paret de la caseta de fusta més bonica del món. Una casa plena d'amor, ara encara una mica més...
I cada cop que els miro et recordo al menjador del carrer d'en Prim, a Badalona, quan et despentinàvem i la iaia ens deia que això no li deixaves fer a ningú més. A mi tampoc m'agrada gens que em toquin els cabells.

Gràcies avi. Gràcies amor per deixar-m'ho compartir amb tu, això també.