Que a veces los sabios llevan boina... By Laia

Hoy me siento “Flex”. Es lo que tienen los lunes con sabor a miércoles... mmmmmmh ¡qué ricos!. Y lo que tiene empezar a escribir con un famoso slogan es castellano es que sigues la “entrada” del blog en este idioma, así que hoy me podréis entender todos.

Me siento bien porque he pasado un “finde” fantástico, sin nada muy especial, ... y es que a veces es tan fácil...  “¡Qué cara de felicidad!” me dijo un amigo el sábado por la tarde (en realidad no era la tarde sino el “vespre” pero esta palabra es un gran misterio para la lengua en la que escribo, ... Con algunos de vosotros hemos discutido ya largo y tendido sobre el tema de las traducciones imposibles, como “vespre” o “deu ni do”).  Bien, lo que decía, que era feliz el sábado hacia las 8 de la tarde, conduciendo por la carretera que va de Palafrugell a Calella, con la tramuntana golpeando los cristales de una “lata” llamada furgo. El vehículo se movía más de lo normal y afuera el viento soplaba y la lluvia justo nos estaba dando un respiro. No había horas, ni prisas; íbamos a tomar una cervecita delante del mar y la compañía era inmejorable. Creo que sonaba Ben Harper.

Había pasado un buén sábado, con ratos de tren, con ratos de familia, de amigos... de música.

Recordé, una vez más, que se puede aprender tanto escuchando. Se subió un señor al tren, con ganas de hablar y yo cerré mi libro con actitud de escuchar. ¡Y qué bueno fué hacerlo!. “Que per anar a caçar bolets cal cercar-los on estarrufa la brossa de pi”. Nunca menosprecies lo que te puede contar “un viejo”; que a menudo los sabios llevan boina y a veces les falta un diente.

Un grupo de amigos rodeando un tocadiscos, luego una mini-cadena... un k7, un cd... Ahora un ordenador o una lista en un móvil; el tema es el mismo, la búsqueda de una canción adecuada al momento. Y dá igual, que nunca nos pondremos de acuerdo, pero nos daremos una oportunidad. Y nos sorprenderemos con una canción inesperada, desconocida o reencontrada en el baúl de los recuerdos. Cada uno tiene las suyas pero a veces alguien te regala una canción como ésta que os adjunto al final de este escrito, tan bonita... y a partir de ese momento también es un poco tuya y la compartís. Y esa persona se dibujará en tu mente cada vez que suene la canción; y podrás recordar el olor de ese momento, esa cena con amigos y los rayos iluminando la noche a través del cristal del comedor, cada vez que alguien le dé al “play” para volver a poner “la dansa del vestit”, por ejemplo. Quien dice “la dansa del vestit” dice “Lucía”, dice “Roxanne”, dice  “Imagine”, “Just  a perfect day”, “I wish you were here”...  dice “Alleluya”... llámale X como diría Sabina, ... llámale “energía”, mejor todavía.

Porque en realidad es eso, energía. La que nos da una canción o la que nos dan unas manos proporcionando calor en unas cervicales cargadas... También hubo masajes en este “finde” tan completo.

Y vuelves el domingo a Barcelona con más fuerzas y te despiertas este lunes loco -doblemente loco, por un frío que no toca y porque esta semana es rara y estel unes tiene poco de lunes- y parece que no es tan grave.  Oui, c’est lundi... mais c’est pas grave!.

Y recuerdas que has aprendido cosas, que la tramuntana golpea pero también aclara las ideas, que el mar te sienta tan bien y si es en Port Bo mejor. Que huele a fresco y a sano un domingo sin resaca, comprando castañas en la plaza.

“...d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu”.

"La dansa del vestit" de Txarango

Cerca innocent algun tresor com un petó de licor una tarda vora el foc
cerca l'essència de l'amor tan màgic tan diví abraçat a un arc de sant martí
vols la dansa del vestit vull la lluna dins del llit fer-te la cullera a mitjanit
em quedaré despert recordo el que vas dir ets tan macu tan petit
en tens prou amb els teus dits la manera de mirar són aquests ulls marró clar
que em tornen boig drecera al món demà i més on el temps i el sol no marxen mai

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

Bon dia, llur llum seré amb un petó matiner
oceànica sensació recordo aquella olor
tan dolç i a poc a poc fent-nos l'amor aïllats de
la mirada del món reflexiu i convençut
que colze a colze junts som molt més que un
bonica vola amunt i molt amunt jo sempre seré amb tu

Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor
Desperto de nou i sóc allà camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu
ets tot allò que em porta a mi "inclús" la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor

jo sóc així... vaja, què hi farem... BY LAIA

El "no he fet res mal fet" me'l passo jo pel forro... 

M'explico; estic una mica cansada de les excuses tipu "ell és així", "ja sabem com és". Què vol dir això?. Ja sabem tots que és un fill de puta i li hem de perdonar tot?. Mande?. Qui diu "ell" diu "ella" i qui diu "fill de ..." diu "gandul, cabró, impuntual"... Vull dir que el rollete aquest de que la gent és com és em toca una mica la moral. Que a mi de vegades també m'agradaria fer coses i passar-me la gent i "el mundo por montera", però no sé... una mica de tacte, una mica d'empatia... ostres, que les persones que ens rodegen són això, persones, i no parets a les quals pots tirar pedres i hi reboten sense deixar cap tipus de senyal. Que no hagis fet res mal fet no vol dir que m'hagi de semblar bé, que m'hagi d'agradar. 

Ah, molt bé, tu ets així, és molt lícit, molt legal, no has fet res mal fet... ok, però un cop entesa tota la tonteria teòrica aquesta, he de dir que a mi no m'agrada, així que ja no ho tolero més. 

Tot i que, ha quedat molt clar, TU NO HAS FET RES MAL FET. No et posaran a la presó. 

 

(No sé si és massa personal i directa aquesta entrada per posar-la al blog però bé... "jo sóc així d'impulsiva", què hi farem, és el meu blog i hi penjo el que em dóna la gana). 

GOING TO CAROLINA...IN MY MIND by Aru

     Avui, he sortit a les 6:45 de casa. Era fosc fosc. M´ha sorprès veure que alguns forns i cafeteries ja estàven oberts. Mmmm...feia una oloreta. Quina gana! Però no puc menjar res perquè haig d´anar amb dejú. (quina paraula més rara oi? dejú)
De camí cap al metro he pensat en quan anàvem a esquiar, i ens aixecavem aviat també.
O quan vam anar a Atenes...i havíem d´estar a l´aeroport rollo a les 5 del matí, i al dia seguent La Gis i jo, a les 8 del vespre estàvem borratxes de son...i tot ens feia gràcia.
O quan algun cop havíem matinat , de petites, per anar al mercat amb l´àvia i la mama..i pensàvem que era molt emocionant sortir al carrer i que encara fos de nit.
També he pensat "Ojalà fos petita i algú m´acompanyés al metge" "Ojalà algú caminés al meu costat, encara que mig dormit, agafant-me de la mà".
A Sants hi havia molt d´ambient ja. Grups de executius, pentinats, perfumats i trajeados, saludant-se, donant-se la mà...Tan desperts!!! I jo portava uns ulls...que semblava que no els pogués obrir del tot.
Un cop al Clínic, mentre estava ficada allà dins el tub, mirant-me els peus, encara que em feia un mal al coll que flipava... però almenys així veia l´exterior, pensava en coses que em distreiéssin.
Pensava en l´Àlex, que s´ha de fer proves i quimios i merdes... i no és un dia 20 minuts, com jo.
Pensava en la Natàlia...i he cantat mentalment, amb ella, "la parada de xurros", " a mi m´agradaria ser indi", "Perduts en la immensa mar blava..."...
També m´he imaginat una discoteca plena de gent. Els sons de la màquina em feien pensar en la Sala del cel (que hi he estat un cop eh, tampoc us penseu)... ...i ple de gent, allà, ballant com borregos una música...igual als sorolls que feia el trasto aquell.
Pensava...i si aquest tub es va fent petit i m´aplasta....?? NO ARUNA!!!!PENSA EN UNA ALTRA COSA!!!... "Hi ha una parada de xurros al carrer Urgell cantonada Borrell..."
Pensava en una cançó molt maca que vaig escoltar l´altre dia.

HARTA YA DE ESTAR HARTA... by Aru

Aquest matí, després de mesos i mesos d´espera, de visites continuades al CAP Les Corts, de visites a Urgències, de visitar-me al traumatòleg del CAP i del CLíNIC...m´han fet una ressonància magnètica, al CLINIC. Molt eficients, puntuals, agradables i tot, cosa dificil últimament .
M´han dit que demanés hora al meu cap, que enviaven els meus resultats allà.
He trucat al CAP Les Corts i una enfermera molt antipàtica m´ha dit "Aviam...però a tu aquesta ressonància qui te la va demanar??" Doncs...perdona q pensi eh...suposo q el meu traumatòleg...
L´enfermera m´ha dit que ja estava bé, que nosaltres ,els pacients, haviem d´informar del nostre recorregut, quan anavem a fer-nos una ressonància, perquè resulta que no me la van demanar al CAP Les Corts, me la va demanar el traumatoleg del Clinic, pq em van derivar allà.
Li he dit "Perdona...és q porto tan de temps, i he anat d´un lloc a l´altre,...Però és que a mi ningú m ha preguntat res" L´enfermera ha dit, amb tò sarcàstic i mig rient "Ja...bueno...és que és el pacient que ha d´informar eh. "
-No perdona, aquesta és la vostra feina...
"Bueno...Jo et dono hora aquí al CAP però no servirà de res. Hauràs d´anar al CLINIC."
Vaja. Gràcies. No em dones cap solució.
Em dius que em dones hora d´aquí un mes...per saber, finalment si tinc o no tinc una hèrnia. Si m´haig o no m´haig d´operar. I a sobre...m´hauré d´esperar QUI sap quan més...ja que no servirà de res??
Per què no em dones una solució que SÍ que serveixi d´alguna cosa????
No espero comprensió ni empatía. Només eficiència.


He trucat al clínic, he demanat hora amb el trauma d´allà.
M´ han donat el dia 7 de novembre, el meu cumple.
Després he trucat al CAP i he dit que m´anul.léssin la visita del 20 de novembre, que ja ho havia solucionat JO TOTA SOLA. L´enfermera que m´ha atès no tenia ni idea de què li parlava... "Dacord ,dacord." Ja està eh, ja ho he solucionat jo, ja que la cita d´aquí no m´havia de servir de res.
S´ha pensat que estava tronada . Com una cabra.

No me llames ilusa... By Laia

Demasiada gente sin trabajo, la vida cada vez más cara e injusta y cada día hay menos dinero;  los políticos... unos ineptos... ¡qué gran putada!. Pués sí.

La crisis pero, tiene cosas buenas; para mi tiene una muy buena y es que tenemos la oportunidad de ayudar. Pero de ayudar de verdad porque la gente nos necesita. Nos necesitamos todos un poco más entre nosotros que de costumbre. Podemos ser buenos, echar un cable. Seamos altruistas, demos lo que podamos, enseñemos lo que sabemos y no queramos sacar algo a cambio siempre.

Hay gente que sigue apostando por alguien en quien tiene fe, que luchan, hay quien sigue dando oportunidades. En medio de este gran desastre económico-social, algunas personas sonríen y te dan un “sí” cuando todos, inlcuso tú mismo, esperaban un “¿Ahora?, NI HABLAR. NO”.  

Que la crisis no nos ciegue ni nos corte las alas para crear, para creer, para regalar (tiempo, experiencia, conocimiento, ... ilusión, esperanza, ¿un poco de fe?).

Hago un llamamiento a nuestro lado más generoso (y quizá hasta un poco iluso). Ayudémonos y seremos más felices y más fuertes. Es muy gratificante sentir que has hecho algo por alguien que lo necesitaba. Intentemos olvidar la crisis un ratito cada día -el drama es evidente e indiscutible pero el miedo puede bloquearnos- y actuemos como si la falta de recursos no fuera un problema, quizá así seremos un poco más libres a la hora de pensar.

Digo yo...

... el breve espacio... en que sí estáis ;) BY LAIA

Hace poco más de un año descubrimos un lugar... reinado por 3 hombres guapos, cultos... ¡divertidos! ... y sólo un poco pendones.

No imaginábamos que encontraríamos allí placeres (culinarios ¡por descontado!), amigos, amores, família... una segunda casa para las RuRu's.

Escribo esta entrada en castellano porque "ellos" son gallegos y quiero que me entiendan (y a petición de Carlos). Siempre he estado totalmente de acuerdo con esa frase que dice que tu casa está dónde está tu corazón, y aunque sé que ellos tienen parte del suyo en su querida tierra, también sé que se sienten queridos en nuestra Barcelona (ahora también suya), se sienten porque lo son. 

Una parte de nuestro corazón está desde hace ya tiempo en "el Cera" (sabéis que le hemos cambiado ya el nombre entre unos y otros ;) 

Todos vamos encontrando nuestros lugares en este mundo y a parte de esto... ¡Dios los cría... y ellos se juntan!. ¡Que vaya clan de sabineros nos fuímos a encontrar!.

Os queremos, nada más que decir... 

que nos sobran los motivos... 

y ¡gracias por existir! 

ELLS VEUEN ; ELLS FAN by Aru

 

 

No només eduquem quan volem... eduquem tota l´estona. No n´hi ha prou amb dir "Els papers no es tiren a terra", "No saltis al sofà" "No deixis els deures per l´últim moment"...oi?? Tota l´estona, amb cada cosa que fem eduquem als nens, al cole, als que fan de monitors...als pares...tiets, als avis.... mireu aquest video. A mi m´ha semblat molt interessant.

Que algú pensi... By Laia

Avui he començat a llegir un llibre escrit per un amic. No ho havia fet mai. L'he començat tot i que no tinc perquè acabar-lo, puc anar endavant i endarrera... és el que tenen els libres de poemes i això m'agrada, perquè són una mica caòtics com jo, perquè els llegeixes desordenadament i dies "sueltos" i puntuals, i segon els teu estat d'ànim, els teus ulls en busquen un o un altre, quan ja te'ls coneixes una mica. És curiós llegir un llibre quan en coneixes l'autor; te'l imagines dient-te ell mateix les paraules que llegeixes, una a una, i és súper viu. 

 

El dedicava, entre d'altres a la Bibi "el amor de mi vida". Ho he tornat a llegir i he pensat que que maco que algú pensi que ets l'amor de la seva vida, que ha de ser brutal. 

L'amor de la seva vida... 

Brutal.

Jo un cop vaig creure que algú era l'amor de la meva vida... però no, ara puc assegurar que no ho era. Crec que ell també va creure en algun moment que jo ho era, o potser no i només és que m'agrada pensar-ho així; que algun cop algú va  pensar "la Laia, l'amor de la meva vida". 

 

 

 

(Estalvieu-vos si us plau comentaris de l'estil "Laia ets molt jove, tens molt temps!", que ja ho sé i em fan una mica de ràbia).

LA MAGDALENA DE PROUST by Aru

La Magdalena de Proust és un terme que es fa servir per indicar que una cosa de menjar, un gust, una olor...ens pot evocar records del passat, per qui no ho sàpiga. I vé del primer volum de l´obra "En busca del temps perdut" de Marcel Proust.
En aquest llibre, que NO he llegit, aclaro, el protagonista i narrador comença esmorzant i , a partir del gust d´una magdalena, comença a recordar coses de la seva vida.
L´obra consta de 7 volums!!!!  I es veu que està considerada una de les grans obres de la literatura francesa.  També, pel què he llegit, he vist que tan hi ha gent a qui li encanta...com a qui li aborreix profundament.
Marcel Proust es caracteritza per fer descripcions INCREIBLEMENT detallades, per fer servir pàgines i pàgines per descriure una sala, un moment... diuen que dedica 30 pàgines a explicar com dóna voltes i voltes  al llit, el protagonista de la novel.la en qüestió, abans de quedar-se dormit.
Jo crec que seria de les que m´aborriria llegint-lo, amb tot el meu respecte. I segur que està molt ben escrit... però a mi m´agrada que passin coses.
Potser amb les pel.lícules no m´importa tan que siguin lentes i descriptives... mentre siguin maques, però amb els llibres... em costa més.
En fí, que sempre m´ha semblat flipant el fet aquest: que et mengis una piruleta i te´n recordis de les festes d´aniversari de quan anaves al cole; o que et mengis uns macarrons...i pensis en casa l´àvia, i en l´olor del parquet, i l´avi assegut a la seva butaca mirant "Veïns", i la Fina a la cuina, i nosaltres agafant olives d´aquell pot tan xulo, d´amagat (que sinó no dinareu!!!)..i de repent et vénen a la memòria un seguit de records...que en desencadenen d´altres...i de repent et sents allà; en aquell dia que creies oblidat...i en canvi, el recordes tan bé!!!
Doncs jo, fa un  ratet, m´he menjat un entrepà de pa bimbo amb nocilla, bé, amb Nutella, per parlar amb propietat. I m´he enrecordat de l´hora del pati, a l´escola, quan obries l´entrepà, embolicat amb paper de plata... i esperaves que la mama t´hagués preparat algo bò... i llavors veies la nocilla com sortia pel costat del pà...
mmmm...... i trencaves l´entrepà per la meitat...perquè així la nocilla també sortia pel mig...i estava més bò.
Que bò que és el pa bimbo amb nocilla!!!

PD:´També m´acabo d´enrecordar d´una tarda, a Llençà, menjant bocatas de galetes Maria amb Nocilla... amb les amigues del Thau, però aquí ja érem grandetes eh nenes!!