... que todas las noches sean noches de boda, que todas las lunas sean lunas de miel... BY LAIA

Uffffffffffffffffffffffff...
No se ni com començar, és difícil dosificar tantes emocions i transformar-les en paraules perquè no surtin disparades, de cop, a saco i sense sentit.
Comencem pel principi; ahir... per la nit... vam anar al concert del Sabina. Podria limitar-me a dir NO TINC PARAULES i acabar el comentari del dia amb un punt i final, però sí que en tinc...
Dir que va ser FANTÀSTIC, BRUTAL, EMOCIONANT seria quedar-nos curts, no va ser tot això sinó LO SEGÜENT (com diria la meva cosineta).

Jimena no traiciona por treinta lucas, y en vez de silicona bajo el jersey,
tiene un jardín con dos terrones de azúcar...y un potpurrí de Chabuca con J. J. Cale.
El St. Jordi estava ple i vibrava (literalmemt), la gent va començar una mica tímida, prudent... què voleu som catalans! però a la 3a cançó ja s’havia anat caldejant l’ambient i tot i que totes les entrades eres amb seient vam passar gran part del concert de peu, ballant, cantant (o cridant eh Aina! Jejeej), sentint, emocionant, recordant (perquè això sí que ho tenen les cançons, que et recorden, vulguis o no, moments, persones...).

Y cuando vuelves hay fiesta en la cocina, y bailes sin orquesta y ramos de rosas con espinas… Com han de ser, i tant que sí, que les roses, sense espines… no són roses.

Va cantar PRINCESA, amb tot el Palau de peu, super entregat, ... jo flipant, era tan emocionant. Peor para el sol, Noches de boda, Quién me ha robado el mes de abril... bufffffffffffff...

Y nos dieron las diez y las once mentre el Sabina ens conquistava a cada paraula i a cada mirada (que la veiem ve per les pantalles). Relament té una mirada ... melancòlica... molt melancòlica, com la “calle”, ... y desnudos al anochecer nos encontró la luna. I jo la vaig ballar (a distància) amb el cosí més guapo del món ;)

En mi casa no hay nada prohibido,pero no vayas a enamorarte. Con el alba tendrás que marcharte para no volver... Ho intentaré... se’m fa difícil si em cantes aquestes coses, però ho intentaré.

Para mi deleite, o mi tortura, he de confessar que no ho se ben bé, va cantar AMOR SE LLAMA EL JUEGO, que és d’aquestes cançons que ja podries treure el punyal i clavar-te’l directament ... raca raca... Però a mi m’encanta... sempre em recordarà un “collage”.
...amor se llama el juego en el que un par de ciegos juegan a hacerse daño... y cada vez peor y cada vez más roto, y cada vez más tú y cada vez más yo, sin rastro de nosotros.
Ens va regalar, un altre cop (som fan incondicionals i repetim concert en aquesta gira), la primera estrofa de CONTIGO, en català:
Jo no vull un amor civilitzat, amb rebuts i escena del sofà
Jo no vull que viatgis al passat i tornis del mercat amb ganes de plorar...Us podeu imaginar que aquestes paraules en boca del Sabina sonaven a glòria (glòria cascada, jeejje, però glòria).
...Yo no quiero domingos por la tarde; yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mí...
Embustera, como tantas y tantos, també va caure, canyera i fresca, cridant Y AHORA SE QUE PERDERTE NO ERA QUEDARSE SIN NADA!, doncs no, hi ha poca gent que “perderla sea quedarse sin nada”, i per sort aquestes estaven assegudes al meu costat.

No em vull oblidar, ja que ell no ho va fer, de CONDUCTORES SUICIDAS i PACTO ENTRE CABALLEROS. Increïbles, se que em repeteixo però és que... és que va ser INCREÏBLE!!!! Què voleu que hi faci!!!????.
Us podeu imaginar milers de persones assenyalant a l’escenari mentre canten “TE PARECES AL SABINA ESE QUE CANTA!!!!” ??????? O cridant com boges mentre pregunten ¿cómo te has dejado llevar a un callejón sin salida, el mejor dotado de los conductores suicidas? Doncs si no us ho podeu imaginar haver-hi anat ;)


Que ser valiente no salga tan caro, que ser cobarde no valga la pena.
I el concert va acabar, van obrir les llums i l’artista i la seva banda seguien a l’escenari, aplaudint-nos, somrient, ...

Nos dijimos: "adiós, ojalá que volvamos a vernos".
OJALÁ.

Salta, riu, passa’t-ho bé... i si has de fer una foto... DEMANA PERMíS! By Laia

Aquest matí venia passejant cap a la feina (més bé caminant i amb el cohet al cul, però no entrarem en concrecions vanals ;) i m’he creuat amb un grup de nens que anaven amb els profes respectius. Tindrien uns 11 anys porai... i n’hi havia un que feia fotos, normal, com feiem tots quan anavem d’excursió amb el cole o feiem una sortida, no?????? I salta la profe i li diu:

Albert, si vols fer fotos demana permís!

JODER, he pensat, que ridícul. Fins aquí hem arribat? Que els nens poden accedir a tot el que els hi dongui la gana per internet, i poden jugar a jocs de matar polis, pagar putes i comprar drogues en un videojoc, ... i han de demanar permís per fer una foto als seus companys de classe per no tenir després problemes legals???? Per entrar al facebook de 500 amics, publicar fotos, veure què fa on va i quins locals freqüenta no cal res de res, però no es poden fer una foto quan van d’excursió SENSE DEMANAR PERMíS????
Poden entrar al google i posar “cercar imatge” de pallisses, violència, sexe brutal, agressions, abusos, ... i verdaderes barbaritats a qualsevol edat, però no poden fer fotos als amics sense demanar permís.
Em sembla que estem confonent les coses que són importants en l’educació de les generacions que creixen, no sóc educadora ni pedagoga però crec que hi ha alguna cosa que no estem fent bé.

No m’imagino quan jo anava d’excursió i feiem fotos al nen que ens agradava, amagades darrera d’un arbre, haver-li hagut de demanar permís... que trist.

SI FOS UN ANIMAL... by Aru

He estat dos dies de colònies a Sta Maria de Palautordera; En una granja-casa de colònies. Feia falta algú per acompanyar als de 3r i 4art i , tot i que no són el meu grup, m´ho van oferir (el dia abans eh!!)… i vaig dir que sí encantada.

He reviscut tants moments dels campaments…! Les habitacions plenes de lliteres, les poques ganes d´anar a dormir a l´hora de dormir, els jocs de nit, les cançons, aquella hora, cap al capvespre,quan de repent tothom té mal de panxa, o mal d´orella, o li fa mal la cama… fins que arriba l´hora de sopar i torna el jaleo i ja ningú se´n recorda que mitra horeta abans s´anyorava tant.

…Que guai que era anar de colònies!!!

Un monitor de la granja ens va explicar que les girafes tenen 2 cors. Un a la part del cos i l´altre al coll, perquè sinó no els hi bombejaria la sang fins al cervell. És una idea romàntica ,no, que algú tingui 2 cors? Si fos un animal seria una girafa.

He vist conillets recent nascuts i porcs molt grans. He acariciat un cavall preciós, a la vaca Carlota, a un poni i a un burro moníssim.

He après coses i m´ho he pasat molt bé!

He disfrutat de l´aire lliure, del fred de muntanya i de la seva olor, del menjar (tot casolà! Caldo de peix, pà d´olives, creps de porros, mil fulles de poma, coca recent feta… ) també de la companyia d´uns profes encantadors i divertits, i sobretot… de la dels nens, que no em coneixien però al cap de res ja em deien pel nom i em feien bromes.

…Ai!!! I se suposa que hauria de venir amb les piles carregades per tornar a la rutina. Però no exactament. Al contrari. Vinc amb ganes de més. De fer coses diferents. De disfrutar. Perquè… realment la vida, quan fas coses que disfrutes,… és molt molt maca eh.

1 dia, si l´omples del què t´agrada, pot ser algo brutal.

FULLA o CHUPACHUP? by Aru

Aquesta setmana he estat de baixa, i he tingut temps d´escoltar música, de mirar revistes, de ballar amb el Roger de bon matí... de PARAR una mica, que ja va bé. Però realment prefereixo anar a currar. Serà perquè m´agrada el què faig. Serà perquè els nens em donen alegries cada dia, i motius per somriure, i coses per explicar quan torno a casa. I em fan ser més feliç.
I m´he adonat que si treballés en una altra cosa, en una botiga, en una oficina (que no són treballs pitjors eh, simplement no m´aporten tant, a mi)... al final del dia... seria una persona diferent a la que sóc.
El dilluns, que va ser l´últim dia que vaig treballar abans de posar-me malalta, l´Àlex (aquest nen del què us parlo sovint, i del que sóc fan número 1) em va fer riure, un altre cop.
Estavem al pati i els cridava per fer fila, i com sempre ell era l´últim, tirant-se pel tobogan, a la seva. "Àlex va!! que ja estem tots a la fila i t´estem esperant!!!". Vé cap a mi amb alguna cosa entre les mans. Se´m queda mirant amb aquella cara de póquer que em parteixo de riure i m´haig d´aguantar. I em diu:
-Ya pero... es que mira...
I m´ensenya una pedra i una fulla que té a la mà.
-Molt bé Àlex. Ara hem d´anar a la classe.
-Ya pero...mira... (amb cara de tonteta mira que guai això!) Es una piedra... y un chupachup.
Jajajaja.
-Ah...molt bé. m´ho dones?
-Si . (AIxò m´ho diu amb tò de vale...perquè sóc molt bò eh! que no t´ho mereixes)
-Gràcies. Ara baixem.
-Vale pero... ¿Te lo comes?
És que és boníssim.
-Ara no. M´ho guardo per després vale?
-Vale. Pero a la classe te lo comes.
Sí home. El chupachup encara... però la pedra...!!!

FELIÇ AVUI by Aru

Fan un programa, els dissabtes a la nit, a tv3, que es diu "Bricolatge emocional".
A l´anunci del pròxim episodi, que tracta sobre la felicitat, un senyor diu: "sempre esperem a ser feliços en un futur."
I això m´ha fet pensar. I hi estic dacord.
S´acostuma a pensar en la felicitat com a algo que tindrem, que volem tenir, que aconseguirem. Quan tinguem més diners, o estiguem més tranquils, o més estables, o trobem una feina millor, que ens ompli més, que ens realitzi. O quan trobem l´home /dona de la nostra vida, quan visquem al camp, quan tinguem un cotxe, o un gos, o un fill.
I tot i que hi ha gent feliç... hi ha aquesta sensació que la felicitat de debò és algo que vindrà.
Quan?
Potser és només la meva impresió, està clar. Però la tinc en general, mirant al meu voltant, no només a mi.
Tot va relacionat, les presses amb què vivim, l´estress del què parlava l´altra dia, la incertesa, la rutina. Tot això no ens deixa parar.
Aquesta és la solució: PARAR.
Parar i pensar "què puc fer per estar millor?" enlloc de pensar en la vida en general, o en el futur llunyà, o en si tindré un sou més alt, o trobaré algun dia la meva mitja taronja, sinó simplement...:
Com puc ser feliç AVUI?

EN UNES GRADES... by Laia

Ahir es va morir el Joan Triadú, era el director de la nostra escola... He vist la notícia i m'ha fet molta pena... no se... crec que hi vaig intercanviar molt poques paraules amb aquest senyor, però sempre em va semblar molt entranyable... i molt digne (em donava aquesta sensació... potser perquè jo era molt petita i ell molt gran i elegant, jejejej).

... quan he vist aquesta foto m’han vingut tants records! L’amfiteatre on jugavem a “pixi”, on cantavem BON COP DE FALÇ!, on recitavem poesies, rebíem roses, ens amagàvem, ens perseguíem, ens enfadavem, des on miravem “als de BUP” quan baixaven... fixant-nos en algun en concret ;), on ens “confessavem”, ... jolin... us prometo que estic flipant amb la de records que et pot portar una foto i que no recordava que estaven tan i tan amagats... recordo fer moltes fotos a l’amfiteatre per un concurs un St. Jordi, recordo l’olor, la gent, els profes, la motxila que era casi més gran que nosaltres i que pesava com un mort, però que ens la penjavem només d’una nansa (encara que ens deien i repetien que ens quedariem sense esquena... però quedava molt millor!), recordo baixar les escales pujada a “caballito”, pujar-les corrents, saltant!, jugar-hi a tirar-nos globus d’aigua, recordo una patada que vaig donar a un nen (amb molt mala llet;), recordo posar-me vermella en aquestes grades, i morada a “xuxes”, i negre també, cabrejada amb algú, ... recordo fins i tot algun petó molt inocent en aquest amfiteatre, algunes llàgrimes també, ... però de tot de tot em quedo amb els somriures (i amb les amigues que encara conservo).