No és un adéu per sempre :) BY LAIA

COMPANY

Persona que n'acompanya una altra o està en la companyia d'una altra, habitualment o circumstancialment, per elecció o per casualitat. Company de classe, de joc, de carrera, de viatge. 

 

Recordo el dia que vaig arribar. El Pere em va avisar; "et presentaré la Carmen, no t'espantis, està molt atabalada i una mica despentinada...". Era el mes de juny i estàvem en plena campanya de preinscripcions. Va ser una formació a saco i a corre-cuita que la Carmen em donava entre preinscripció i preinscripció i entre trucada i trucada.
D'això fa 4 anys i mig, deu ni do, semblem iaies però sí, "com passa el temps".
Me'n vaig contenta d'haver-vos conegut, perquè des del primer dia (tot i que la feina, què vols que et digui, no m'apassionava), ha sigut força "portable" això de venir a treballar, gràcies a vosaltres, que m'heu ajudat, recolzat i somrigut.
La llista de noms seria llarga i innecessària, vosaltres ja ho sabeu.
Gràcies per les tardes tontes de feina entre "risas", deprés d'un St Tomàs amb una mica de vi, després d'algun intent de falsificació de títol, de preguntes absurdes de si som Blanquerna (havent respòs al telèfon dient "Blanquerna, bona tarda"), gràcies pels "picnics" al nostre súper restaurant preferit parlant de les múltiples utilitats de la coca-cola, del Dalsy-y te enchufo pal cole (m'heu ensenyat que es pot ser una mare molt pràctica i poc bleda si cal), els fax de tallers quan no quedaven places i les 3 "SIOE GIRLS" xiulavem quan entraven ;) , el 1,? dels regals... les sel·leccions musicals per suportar dies eterns, els ibuprofenos i paracetamols  intercanviats...
El Granier, el turc, els post-it amb encàrrecs al Nostrum.

Intento pensar en el moment en que ens van anar presentant... no sé... no recordo quan éreu desconegudes per mi, ara se'm fa estrany. De totes formes el més probable és que ens presentéssim soletes ja que la comunicació interna aquí brilla per la seva absència.

La veritat, és que ara que hi penso... hem rigut molt i hem fet de dies molt normals, moments molt divertits i especials..., de dinars que haurien pogut ser força depriments (no ens enganyem), àpats genials que ni en els millors restaurants hauriem gaudit tant. Que hem compartit bons moments i ens hem deixat les espatlles en els dolents (que n'hem tingut totes)... i que ha sigut molt maco òstia!.

(PARLO EN FEMENÍ PERÒ TAMBÉ HI HA HAGUT BONS COMPANYS, encara que els informàtics estan pilladíssims i són super frikis! ;).

US ASSEGURO QUE EM QUEDO NOMÉS AMB LES COSES BONES (i amb aquest trèbol de quatre fulles que em donarà molta sort). Demà ens acomiadem com cal, amb un petó i un somriure i ens desitgem BONES FESTES I BONA SORT! De totes formes això no és un adéu sinó un a reveure, que com diu una companya de "la casa" ;) "segur que ens tornem a trobar".


P.D. Acaba d'entrar un fax de tallers-salut escola... US HO PROMETO. Jo... xiulo, que demà plego (Carmen i Marta em perdonareu).



Gràcies per aCOMPANYar-me. 

SE EMPIEZA A ENVEJECER 
CUANDO SE DEJA DE APRENDER

                                 Proverbio Chino

Com animals... BY LAIA

Aquest matí he pujat al bus i m'he assegut en un d'aquests raconets de 4 places, i he deixat el meu bolso i una bossa extra de les meves, com sempre carregada com una mula, al seient del costat. Hem de puntualitzar que el bus anava força buit. Al cap d'un parell de parades ha pujat una dona amb cara de gos rabiós que ha vingut cap al lloc on seien les meves bosses i ha fet una mena de grunyit mentre assenyalava el seient, ... He flipat i he aixecat el cap buscant la cara d'un orangutan sota l'abric, però no, no era un animal sino una dona la que era incapaç de dir "perdona, em permets?". I que segurament més enllà del "perdona..." no hauria hagut de dir res més, perquè jo m'hauria afanyat a treure les meves coses dels seients que evidentment són primer per les persones i després per les bosses,... després pels animals amb abric? (potser primer els animals que les bosses però acompanyats d'un humà que parli, si us plau).

He apartat els meus "trastos" del seu seient i la tia maleducada marrana no m'ha dit ni gràcies, que costa molt?. Jo li he dit molt clar però:

- DE RES!.

Hem arribat a un punt en que hem de grunyir?. Com si fossim animals de granja?. Quina pena que em fa i quina òstia que li hauria fotut a la orangutana aquella.

Només amb tancar els ulls... BY LAIA

Quan estava a la cua per embarcar -que és com la cua a l'infern, esperant quin càstig et cau, si passes les probes de mida i pes de la maleta, si has sigut capaç d' "entaxonar-hi"  el bolso dins- doncs m'he adonat que, òstia!, m'havia deixat el llibre a casa i no portava absolutament res per llegir, durant tot el vol.

Un cop a l'avió, a falta d'experiències d'altres a les que recórrer, he tancat els ulls i he buscat en la meva pròpia biblioteca i he recordat quan volàvem a Roma amb l'Aru, per fer-li una sorpresa a l'Aina pel seu cumple, i quan vam arribar... i la seva cara. I somreia jo sola, amb els ulls tancats recolzant el cap al seient de Ryanair. 

 

I també he recordat un dia que l'Aruna i jo vam arribar a casa, a Felipe de Paz, i el Roger ens gravava amb el mòbil mentre nosaltres cridàvem i saltàvem (que havíem pres un parell de copes i estàvem contentetes).  I ell anava perseguint-nos amb el mòbil i se'l sent, en el video, que diu tot seriós: "encara no he entès què us fa tanta gràcia". I aquí ja reia, no somreia eh, jo em partia la caixa tota sola llegint els còmics de la meva estanteria mental. 

I també m'ha vingut al cap la imatge de quan amb la família gravàvem el video pels 80 anys de l'àvia... que hi havia escenes que no hi havia manera de fer-les perquè ens entrava la risa i ens encomanàvem uns als altres, i havíem de repetir-les una vegada i una altra... 

He obert els ulls i he demanat unes "pringles". Després de menjar-me-les, quan els he tornat a tancar, aquell gust a la meva boca m'ha portat a Londres, el primer cop que hi vaig anar, quan la mama ens va descobrir aquestes patates fantàstiques, que no es trobaven a Barna (ni a tot Espanya) que venien en un pot i s'apilaven unes damunt les altres, molt ordenadament i tenien gust a ceba i a "coses rares". 

Tots aquests records han anat donant una espècie de bon rotllo al meu cap (qui sap, potser estava segregant alguna substància plaent el meu cervell). I he pensat que quina sort puguer divertir-me tant, una estoneta, només amb tancar els ulls. 

¡Qué psicóloga ni qué leches! By Laia

Debo de tener cara de psicóloga... y yo no lo sabía. Carmen, mi compañera de SIOE, llega una hora tarde, llorando y despeinada... ¿Pero estamos todos locos?!!! OH MY GOD! jajajajajaja. Río por no llorar yo también.
Me dice que no sabe si es peor su hijo o su suegra... ves, almenos esto me consuela. No hay mal que por bien no venga que no tengo ni uno ni lo otro. Que su suegra tendría que ir al psiquiatra que está como una cabra, ... "tendríamos que ir todos" murmuro yo.

Que vaya semanita de locos llevamos todos. Que a veces parece que ya has llegado a tu tope, que al final mareamos a la cabeza de tantas vueltas que le damos. Y la mía está a punto de vomitar.

Entra otra compañera, ...
- Hola Laia, ... uffff... buenos días - lo dice así, suspirando ya de buena mañana. Yo alucino, realmente deben de ser los astros que estan un poco cabrones.

- Hola Rosa, ¿qué tal? - le digo intentando sonreir con la voz.
- Bien... pfffff... deseando ya que sea viernes.
- ¡¿No es viernes?! - me he asustado de verdad, quién pudo ver mi careto sabe que no miento.
- jejejjee, sí sí, digo por la tarde...
- Ahhhh... - aquí ya estaba yo a punto de salir corriendo... PERO HASTA MUY MUY LEJOS.

P.D.: REFLEXIONO: De lo que debo de tener cara es de MUY LOCA y por eso se identifican conmigo... está claro... ¡qué psicóloga ni qué leches!.

NO PASSA RES!!!!! by Aru

Aquest matí he sortit de casa amb el temps junts, com de costum, he anat cap al metro de Badal i mentre baixava les escales he sentit que arribava el metro, i m'he posat a córrer...perquè...clar, ja sabeu que sino el pròxim podría trigar... 3 MINUTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Total, al tercer esglaó que baixava corrents m'ha fallat el tormell dolent (el de la cama de la ciàtica), he sentit un creeec, i he flipat amb el mal.
M'he quedat allà fent cara de "me muero" agafada a la barana. (brana?Berana?) ...en fí, allà agafada amb les dues mans per no caure.
Llavors m'he començat a marejar, ha vingut una noia, ha vingut un treballador del metro, m'he tret la camisa...(portava samarreta a sota eh, tranquils), m'he estirat a terra, allà atravessada a les escales, amb els peus enlaire, vigilant amb el peu xungo...i ventant-me amb... no sé ni què era.
Quin show Aruna. molt bé.
La gent passava com podia per sobre meu, i jo deia "perdón eh"... i la gent no no pasa nada, ¿estás bien?, ¿estás mareada?, i jo allà al mig. Amb el gel al peu. Ocupant tota l'escala.
A partir d'aquí ja han vingut els de l'ambulància, un noi i una noia molt simpàtics, ell m'ha pujat agafantme per la cintura i fent conya "por una vez que no subo a una octogenaria"...i ella m'explicava lo difícil que es encontrar pareja con 32 años, y que total para salir y encontrarme a sapastres y babosos..., després cadira de rodes, ambulatori de Manso, radio...Res trencat. Buf. Només és un esguinç.
Vinga va que això no és res, tampoc. Així em donaran més dies de rehabilitació i em curaré molt bé.

El valor de la cultura (i el preu)... BY LAIA

L'altre dia vaig pillar, de casualitat, una entrevista a una senyora (no puc dir qui era ni a què es dedicava perquè estava començada, ... vaig deduir que era escriptora, que tractava temes d'intel·ligència emocional entre d'altres). Parlava de l'educació i de la cultura; deia que no ens importa gastar-nos 200 € en un telèfon, un i-pad, una tablet, o molts més diners en d'altres productes de tecnologia súper avançada, i que en canvi ens descarreguem música i pel·lícules per internet perquè "ostres, és que els cd's són caríssims!". I vaig pensar que tenia raó, que jo l'altre dia vaig comprar-me una peli al FNAC i vaig pagar 15 € i em va semblar una burrada (una peli que no era cap novetat). 

Deia que és molt important que donem un valor a la cultura i que transmetem aquest valor a les generacions que pugen, que es pensen que la cultura és gratis i que no la fa ningú, perquè està penjada a la xarxa i te la pots baixar quan vulguis i veure-la o escoltar-la a la carta. Que els nens petits veuen que els seus pares es compren una pantalla plana o un telèfon últim model i que es queixen perquè han de pagar 20 € per un cd, que algú ha gravat, que algú s'ha esforçat cantant-lo, que hi ha uns músics darrera que hi han estat treballan, i que també han de menjar i viure de la seva feina. Penso que hauríem de fer una reflexió tots plegats, que no podem menysprear la feina d'aquests professionals. Res més. I jo també m'he baixat música d'internet, però... potser sí que podíem pensar-hi 2 minuts.

 

Les últimes tecnologies costen 200 (o 2.000) euros i la cultura no en val ni 15?.

Reflexionem una miqueta i que els "peques" vegin que la cultura és una cosa que val la pena pagar.

 

Sé que n'hi ha molts de vosaltres que em saltareu a la jugular però bé, mai plou a gust de tothom ;) 

(Sí, es diu "jugular", ho he buscat al diccionari).