Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

martes, 7 de abril de 2015

DESCONECTANT By Aru

M'assec al metro, camí de la feina, i trec el colorete. M'entre m'estic convertint en una persona, enlloc d'un zombie, (això va ser abans de setmana santa eh...ara tinc un color esplèndid i natural!!!)... total, que la senyora del costat em diu:
"YA casi no te queda eh...estás apurándolo" sí senyora, fa molts dies que és final de mes per mi, i el colorete...tot i ser un gran invent...no és encara una necessitat vital.
-"Sí...bueno... aún puedo sacar algo" contesto somrient.
-Hoy en día la gente hace de todo en el metro eh... comer, maquillarse, jugar al móbil...eso sí eh...todos mirando a la pantallita
-Pues sí, tiene razón, yo me maquillo a menudo en el metro, pero lo del móbil intento no hacerlo. Cojo un libro de casa, o miro a la gente...que también está bien.
-Uy sí hija mía, claro que sí. A mi me molesta mucho cuando llevan la música a tope sin auriculares ni nada.
No m'estranya. I a mi. I a tots, que carai.
"Además.." segueix ella que té ganas de xarrera, mentre jo miro de reüll que no se'm passi la parada "...yo no entiendo porqué todo el día pegados al teléfono...si esto no puede ser bueno, y no sé para qué le cuentas la vida a tu amiga si ahora has quedado con ella y la vas a ver, yo es que no lo entiendo, seré muy antigua yo."
-No señora no, lo que dice es muy normal, tiene toda la razón.
-Ves...yo me bajo ya aquí hija, pero yo prefiero ir hablando con la gente, que hay que hablar con la gente...que la gente hace mucho el tonto y yo no sé cuantas vidas se piensan que van a tener. Hay que aprovechar.
Surto amb ella de Paral.lel i em despedeixo dient-li que m'ha agradat molt parlar amb ella. I penso que té raó... que hauria de ser més normal parlar amb la gent, oi?
no sé..."què llegeixes? On baixes? Saps on és això..o lo altre? Saps si estan oberts Els Encants els dijous?" enlloc de buscar-ho tot al mobil...
A la sortida una parella toquen, ella el cajón i ell la guitarra, i canten molt bé. Acostumen a estar allà. I se'ls veu contents. No porto monedes però els hi somric, Que sapiguen que m'agrada el que fan.

miércoles, 11 de febrero de 2015

UNA MICA FARTA by Aru

Aviam...estic una miqueta fins als nassos d'haver de DEMOSTRAR que no sóc un robot, desxifrant paraules incomprensibles, lletres atapeïdes que no sé on comença una i on acaba l'altra, que no sé si és majúscula, minúscula, o simplement la lletra és més petita per fer-ho més dificil, que ni que fos això el codi da vinci, collons!
Perdó. Però és que ahir vaig desistir d'intentar demanar hora al Inem, per internet, perquè vaig escriure el CODI dels pebrots 3 cops malament. (Evidentment hi vaig tornar després eh, que ...no está el horno para bollos) , i avui, intentant fer un comentari AQUÍ al nostre propi blog...doncs igual: que no sé si posa patly, patuly, si la U és una U, o una D mal escrita....i jo aquí, tres hores amb els ulls com si fos xina, ben a prop de la pantalla, amb cara de no entiendo na de ná.
En fí, senyors, QUE NOS SOM ROBOTS... PERÒ TAMPOC DESXIFRADORS DE CODIS PROFESSIONALS!

lunes, 9 de febrero de 2015

Vete al cine (PARTE II) ... y sinó luego no llores. By Laia

Y, dicho esto, voy a seguir hablando de cine, pero de otra peli muy distinta.
El tema es que tengo unos amigos que quieren meter al abuelo de la família en una residencia. Yo, como los más asiduos a esta página ya sabréis, sé de qué va el tema por mi abuela paterna, mi "iaia", la meva iaia estimada i enyoradíssima-cada-dia. Mi abuela paterna murió el pasado mes de mayo, el día 17 concretamente. Hacía unos 3 años aproximadamente que tuvimos que ingresarla en una residencia de Badalona. Era una muy buena residencia, la mejor que encontró mi padre, por la que pagaba más de 2.000 € al mes. Aún así, ella empezó a morir de pena el día que pisó aquél lugar. Y te mueres de pena porque no es tu casa, porque no es tu gente, porque tu gente te ha llevado allí y te han dejado sola con muchas personas mayores y algunas jóvenes, a las que les das igual, por muy profesionales que sean, enfermeras o asistentas. Mi abuela tuvo un ictus que la dejó paralizada de medio cuerpo; tuvo que utilizar una silla de ruedas a partir de ese día, para seguir viviendo. Podía mover una mano y un pie, aunque no es suficiente ni para mantenerse de pié ni para cortar la carne, ni para pasar las hojas de un libro sin que éste se mueva, ni para bajarte los pantalones cuando tienes que ir al baño. Mi padre es hijo único y barajó todas las posibilidades antes de tomar esta dura decisión. Y no durmió más, aunque sabía que no lo estaba haciendo mal.

Una residencia es la antesala de la muerte, lo mires como lo mires. Cuando dejas de aprender dejas de crecer, dicen, yo añado que cuando dejas de tener proyectos y de sentirte útil, te mueres.

Mi abuela sonreía cada vez que nos veía entrar por la puerta de la residencia, siempre sonreía. Aunque hubiera pasado media noche llorando porque quería ir al baño y nadie acudía, cuando tocaba el timbre y al final ya no había podido más. Y te lo contaba así, con la dignidad por los suelos, y yo la miraba y pensaba que su dignidad era tan grande por estar contándomelo y por sonreir cada vez que me veía llegar. Ella era digna, por defecto.



El día que mis hermanas y yo vaciamos su piso, porque se iba a la residencia, lloramos. No se había muerto, pero empezó a hacerlo aunque nosotras no lo sabíamos. Quizá lo intuíamos. Ojalá hubiéramos podido cuidarla en casa, en la suya o en la nuestra. Sé que nos sintió cerca, sé que se sintió queridísima, sé que lo hicimos lo mejor que pudimos y que fuimos a visitarla mucho (aunque yo los últimos meses de su vida fuí poco, porque no quería que supiera que yo no estaba bien, porque no quería que inspeccionara mi peluca, porque no podía arrastrar la silla sólo con el brazo izquierdo). Ojalá hubiéramos podido cuidarla en casa.

La mayoría de nosotros queremos ser padres, algunos de los que leéis esto ya lo sois. Imaginad que un día, estos niños a los que amáis con locura y cuidáis con devoción, os abandonan.
Hay señores (y señoras) mayores que son muy pesaditos, sí señor, y muy gruñones, pero que pueden andar y no necesitan una "grúa" que les levante de la silla y les siente en un inodoro. Hay casos en los que una residencia es la única opción, a veces necesitan unos cuidados que no se les pueden dar en casa, a veces pasa.
Si sois como mis amigos y algún día os encontráis con el dilema RESIDENCIA, imaginad que sois los actores principales de una película, ¿tenéis otra opción?, ¿qué querría el público?. Ese viejo que estáis encerrando un día os acunó y pensó que erais lo más grande de su vida. Ese viejo sólo necesita sentirse útil, dadle un proyecto, decidle que le queréis, ... cuidadle, buscadle un sitio, o hacedselo si no existe aún, que no es un sofá que o cabe en tu salón o lo bajas al container.

El otro día hablábamos con Raquel y Sara, ... que para escribir no hay que tener ni tabúes ni tapujos. Hoy no he tenido ninguno.

Id al cine... y sinó, luego no lloréis.








Vete al cine... (PARTE I) By Laia


María Dosil, he empezado esta "entrada" con un "de vegades m'imagino que sóc l'actriu principal d'una pel·lícula..." y he modificado el idioma, pensando en ti, lectora fiel de nuestro blog.

Así que sigo:
A veces, imagino que soy la actriz principal de una película. Imagino que el público ve lo que yo estoy haciendo, lo que hacen los que me rodean... y que están allí sentados, en las butacas, deseando que siga un camino u otro, que escoja un color u otro, que diga una frase o otra totalmente distinta, ... que dé un "sí", o que dé un "no".  Todos lo hemos hecho eso de hablar con los protagonistas, que sabemos ni nos escuchan ni nos oyen. "Por favor, date prisa coño, por favor... por favor por favor, ... ay que no llega, ¡ay por dios que no llega a tiempo, ay que se va... ay diosssss que se va... No quiero verlo...".

Yo intento adivinar lo que querría el público. Intento ver mi vida desde fuera, ser un poco objetiva. Y hay veces que me equivoco, que lo veo, que lo oigo (a mi público, susurrándome). Pero hay otras en que no he hecho nada malo, nada, y la señora de la fila 5 me repite una y otra vez que no hay derecho, que no me sienta mal, que esta vez no soy yo la que se tiene que poner las orejas de burro y bajar la cabeza. Que cuando la cagamos hay que pedir perdón (aunque algunos días parece que, no sé por qué, cuesta un poquito más), pero el "perdón" carece de sentido cuando no se dice porque se siente. A veces, pasa, que nos sienta mal algo, pero eso no significa que alguien se haya equivocado. Sólo que hubiéramos preferido que alguien lo hiciera distinto. 
Y aún así, todos tenemos derecho a equivocarnos, todos, pero también el deber de perdonar.






jueves, 5 de febrero de 2015

CONVERSES AL BUS. by Aru

Ahir, a l autobús, em vaig asseure davant d'una mare i un nen, d'uns 3 anys.
I jo, que no tenia res millor a fer, escoltava la seva conversa atentament:
Mare: t'has menjat les galetes de xocolata?
Nen: no.
M: no te les has menjat? Doncs a la motxilla no hi són. ( mare C.S.I però que no sap que lo del cole és una cartera, la motxil.la és lo de les excursions)
N: No.
M: I qui se les ha menjat?
N: L'Adrià.
M: Oix! L'Adrià se les ha menjat...?... ai,ai,ai... i tu què has esmorzat? ( ella ho pronunciava així: asmurçat)
N: Nada. ( som bilingues)
M:Vaja... i l'Adrià no portava asmurçar?
N:Sí. Caca.
M: ..,ah...i estava bo això? ( ella no volia dir CACA)
N: sí.
M: ...ah, molt bé, doncs te'n posaré demà a tu, d 'això, si estava tan bo...

Merda. La meva parada. Baixo rient. Em quedo amb les ganes de saber com acaba la conversa aquesta sobre la caca, un dels temes preferits als 3 anys.

viernes, 23 de enero de 2015

Passejar per la vorera del sol... BY LAIA

He obert els ulls (primer un i després l'altre),  encara no havia sonat el despertador i m'he quedat allà estirada, pensant...

I pensava en l'exposició que vaig anar a veure l'altre dia amb la Blanca, de les Dones de l'Afganistan, que per cert hi heu d'anar!, i pensava que no em val aquella història de que són cultures diferents a la nostra i s'han de respectar; que jo no respecto la tradició de pegar les dones i tractar-les com si fóssin una mercaderia, que ho respecti un altre, jo passo perquè em sembla que no té justificació i que no és respectable. Que els hi tallin les mans, com deia aquella cançó de SAU (en un altre context, però també parlava de persones que actuen com si fóssin animals salvatges).
Hi heu d'anar, de veritat, és al Palau Robert i no costa ni un duro.

I també pensava en el concert que vam anar a veure (o millor dit a escoltar), amb la mami i l'Aru, al Palau de la Música. Era un noi de només 24 anys i cec, ... i era un crack el tiu i era tan bonic escoltar-lo, allà dins, que mira que és bonic el Palau,... I aquella senyora tan motivada que teníem asseguda a la fila del davant, que cridava "GRACIAS, GRACIAS IGNASI". I l'Aru i jo ens tronxavem, quina crack la tia, m'encanta aquella senyora.

I en el debat d'ahir per la nit, sobre el documental "Ciutat morta", que ara tothom en parla i que ja era hora. He de confessar que jo no en sabia res de tot això que va passar al 2006, suposo que com tanta gent, per això està molt bé que els mitjans de comunicació, de tant en tant, fagin honor al seu nom i siguin MITJANS de COMUNICACIÓ i INFORMACIÓ, que siguin una eina per donar veu, enlloc de mitjans de cotilleo i realitys de merda. Que mira que són pesats amb els realitys dels pebrots, quin coñazo amb els hermanos, els granjeros i els supervivientes, per favor... I tot això dels cantants i les cançons, què vols que et digui, que cansen una mica i que a mi ja no em fa ni gràcia, a part que pateixo com una burra.

I pensava també en la primavera que vindrà, que podré passejar per la vorera del sol (no torrar-me a la platja en hores fortes, però sí passejar per la vorera del sol, sense amagar-me'n com si fos un vampir), sense perruca i amb cabells!, i podré fer plans pel cap de setmana sense por d'haver-los d'anular perquè no em trobo bé o estic massa cansada. Que bé, poguer passejar per la vorera del sol i fer plans, ... i no estar cansada.

I ja està, que aquest escrit d'avui no té cap "moraleja" (que sé que es diu moralina, però no m'agrada gens ni mica). Només que ho comparteixo amb vosaltres perquè em sento millor i així també la gent s'entén mútuament, no?, vull dir que si ens expliquem, els demés ens entenen, sinó és més difícil, ... que com ja he dit moltes vegades, no som vidents.


ARA by Aru

Bon dia a tots.
Ahir el meu quiropràctic (de fet és la meva...però...com es diu llavors? quiropràctica?) en fi, que em va dir que és molt important pensar en el ARA.
Els que som nerviosos, que tenim mals d'esquena, que acumulem contractures varies, tensions, etc...és bo per nosaltres pensar en el ARA mateix. En avui. No pensar en el passat, en allò que podriem haver fet, en allò que vam fer malament, o en el futur...en el que hauriem de fer, en els plans per la setmana que vé, en el dentista, les factures, la vora d'aquells pantalons que fa tant de temps que dic que cosiré.

ARA és divendres, i m'he aixecat aviat i li he fet un petó al Jordi quan marxava a treballar.
ARA me'n vaig al gimnàs.
ARA estic contenta.
ARA prenc un tè amb llet i està boníssim.
ARA miro una foto a l'instagram que els hi ha agradat als meus cosins.
ARA estic tranquila i tinc temps.
ARA estimo molt a la meva familia, i als meus amics.
ARA us desitjo que tingueu un dia bonic,
O com a mínim...que hi hagi algo de bonic, en el dia d'avui.