Us juro que hi havia algú... By Laia

Ejem ejem, m’he d’aclarir la veu per explicar-vos el que m’ha passat avui. Avui, com si estigués acabant el dia i són poc més de les 8 del matí, però bé, començo. M’he despertat que no entrava ni mica de llum per l’escletxa que hi ha entre les cortines i la finestra, he deduït que era molt d’hora, massa, i que encara podia dormir força estona més. La calor era insuportable i no he parat de donar voltes... fins que estava a punt de caure dormida quan un cos de dona m’ha lligat al llit i no em deixava moure, jo he intentat treure-me-la del damunt però era impossible, he picat a la paret – que dóna a l’habitació de l’Aru- però no he obtingut resposta. No em podia aixecar, intentava moure’m però els dits d’aquella guarra m’agafaven i no em deixaven moure. Horrible. Quan per fi he aconseguit aixecar-me he corregut (literalment) cap a l’habitació de l’Aru i l’he buscat pel llit, palpant, fins que he trobat la seva cara; pobre tia, deu ni do. Què passa cari?. Super esverada li he dit que no em deixaven aixecar del llit i que he picat a la paret però que ella no em sentia.

 -         cari, no has picat, ho has somiat.

-          que no, que et juro que hi havia algú damunt meu que no em deixava aixecar-me.
-          cari m’ha passat mil cops, tranquil·litza`t.
-          ok ok, perdona, dorm.

Però jo m’he quedat allà estirada al seu costat amb els ulls com taronges vigilant que no tornés la guarra aquella.

L’Aru m’ha notat i ha rigut.
-          Què? No dormirem més no? Però quina hora és que no tinc son?
-          És que et juro que hi havia algú Aru – jo estava histèrica.- Perquè m’ho feu això? Perquè no em deixeu dormir tranquil·la?!
-          Cari... amb qui parles? Que no veus que ho estàs alimentant?. Amb qui parles xalada?! Jajajajajaja.
-          Ajjajajajajajajaja. Però hi havia algú, de veritat, damunt meu...
-          Que no Laia, que estaves somiant...

Així ha sigut com l’Aruna i la Laia que tenien el despertador a les 7 i mitja, i que ahir els hi semblava super d’hora, s’han llevat que faltaven encara uns quants minuts per les 7, aquest dijous de finals de juny. Punto final.

P.D. A riesgo de parecer chaladísima, ...  Segueixo dient, que hi havia algú. Potser encara no m’he despertat del tot; potser la calor ens provoca al·lucinacions... Alguna altra explicació?.

http://www.youtube.com/watch?v=ryZlsg1amHU

Un matí que es converteixi en tarda, que acabi sent un vespre... BY LAIA

Avui comença l’estiu. Oficialment d’aquí menys de dues hores... Nosaltres encara no estem de vacances, o la majoria no, vaja, però ell comença igual, ell a la seva. Arriba amb la calor, amb el sol aquest pendó que no se’n va a dormir ni que el matin, amb les ganes de sortir, de passar tardes a la sorra de la platja, de fer terrassetes amb els amics. L’estiu arriba i tant li fot que nosaltres hàgim de treballar, que no puguem passar-nos el dia de “picos pardos”, que no puguem passar les hores de xafugó en remull, tan li fa si no estem de vacances... ell arriba i ens incita i això, jo què voleu que us digui... és molt dur senyores i senyors. Molt molt dur i quasi diria inhumà. Ara queden aquelles setmanes de fer creuetes taxant els dies que falten per ser lliures, per poder gaudir de les meravelloses i anhelades vacances, per poder fer el que vulguem, o com a mínim, rectifico, per no haver de fer allò que no ens ve de gust.


Per mi el millor de les vacances és poder passar un matí a la platja amb els meus amics, que es converteixi en tarda de cartes o de xiringuito, que acabi sent un vespre compartit, un cine, una sardinada improvitzada, un monopoly, uns mojitos, un “digues-li com vulguis”, que acabi sent un dia que no tenia hora de començar ni de marxar... el relax del “fem el que volgueu, com volgueu... anem on us vingui de gust, jo no tinc pressa, avui no he fet més plans, demà també és nostre...” J

TOT EL QUE TINC! by Aru

Ahir vaig anar al pis de la iaia, a buscar un parell de coses. Ja no hi havia res. Estava buit. Ni la taula de la cuina, ni els llits del cuartet del fons, ni la taula rodona...ni el balancí.
Ni el sofà. El sofà aquell on hem fet tantes siestes, on ens hem barallat per la cantonada, on la iaia feia sopes de lletres  i s´adormia mirant la peli de la tarda mentre t´agafava la mà, aquell sofà on hem menjat el raim per fí d´any, tants cops, i ens hem desitjat que aquell any sigui millor; el sofà on menjàvem truita a la francesa i cigrons fregidets, on miravem Sensacion de Vivir, i Melrose place... tot seguit!!! quina paciència papi i iaia, .. amb un bol de palomites a les mans. Mmm... sembla que encara sento aquella olor. A ningú li queden les palomites com a la iaia. Aquell sofà on la iaia va caure un dia....fent el tonto,oi? jeje.
Ja no hi havia res, i en canvi a mi em semblava que hi havíen tantes coses allà dins.
Perquè totes les coses que hem viscut estan a dins nostre, no només al nostre record, sino al nostre dia a dia. I fan que siguem les persones que som.
I somric, i veig al papi portant-nos el préssec tallat a trossets dins d´un got, amb sucre per sobre, i un bol de patates Coromines a sobre la taula, i al Ginés fent-li un massatget a la iaia, i a l ´Aina dormint, perquè ha triumfat i ha pillat la cantonada, i al Roger dormint al terra...perquè ja no hi cabiem! I a la Laia intentant aprendre a cosir amb aquelles agulles... i .  jo a la cuina...vigilant els moniatos.
I somric...
I avui aniré a buscar a la iaia, i menjarem el què sigui, on sigui, i estarem bé perquè estrem juntes.
I ja està.
I ja és molt.

I un altre cop la vida m´ensenya que has de mirar el què tens, Aruna, i no allò que NO tens.

Viernes en vaso de plástico, ¡para llevar por favor! BY LAIA

Abro un ojo aunque no ha sonado el despertador todavía. Mmmmmhhhhhh, un poquito más. Cuando mis párpados empiezan a relajarse de nuevo... RRRIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING. Siempre es lo mismo. Me levanto de la cama acelerada, voy hacia dónde tengo el móvil enchufado, cargándose, lo cojo , paro la alarma y no sé qué coño hago que se me cae, se desparraman todas sus piezas por el suelo... Bufffff, estoy muy dormida para rehacer el puzzle, luego lo monto.

Ducha. ¡Venga dale un poco de ritmo que estás de un lento esta mañana niña!. Alargo el brazo desde detrás de la cortina para coger un gel para la cara que está encima del mármol... por descontado se me cae, porque estoy patosa y punto. Genial, bueno va, da igual, mañana te lo pones.

Termino de arreglarme y reconstruyo el teléfono; luego me quejo de que no funciona bién, si es que no me extraña nada, lo pongo a prueba cada día... a prueba de ostias. Es más tarde de lo que creía, mi teléfono es mi reloj y si no lo tengo encendido vivo en un mundo sin tiempo.

Bajo los 4 pisos por las escaleras con la bolsa de basura a medio metro de mi, alejándola para que no me toque ni me pille su olor; que estoy recién duchadita, ¡hombre!.

Delante de casa me encuentro a una amiga, vecina también pero más amiga. “¡Qué guapa!”, me dice ella, “Pots comptar!” respondo yo. ¡Qué manía tan estúpida tenemos algunas mujeres cuando nos sueltan un piropo de desmontarlo, por dios!.

Y sigo andando hacia la estación del metro, empiezo a sudar, que el calor ya aprieta en Barcelona, y... ¡mierda, el contorno!. Joder, me olvidé del contorno de ojos...  joder qué rabia. Me cruzo con una chica que lleva un café en un vaso de estos de cartón que ahora tienen en todas partes y pienso que qué pena que no tengamos tiempo ya ni para sentarnos a tomar un café, aunque claro, todo es relativo, te pones el despertador 5 minutos antes y así tienes tiempo de sentarte en la cafetería en lugar de coger el café para llevar... Aunque estoy convencida de que si me hubiera despertado 5 minutos antes me hubiera pasado 5 minutos más arreglándome, esto funciona así; en lugar de 4 veces me habría cambiado 8 de camiseta.

Bajo las escaleras del metro rascándome el muslo... putos mosquitos que llegan con el verano... arrrrgggggh, ¡cómo pica!. Un hombre me mira, ... claro, llevo una falda que se convierte en faldita si te la arremangas para rascarte... y... ¡y es que es muy temprano para ir enseñando las carnes...

En el metro apoyo la cabeza en la pared del vagón, respiro hondo... me he levantado hace exactamente 65 minutos. El día promete.

enmig del sofregit... by Laia

El meu pare m’ha dit, amb previ avís de que era una bona notícia, que hem llogat el pis de la iaia. El vam posar per llogar perquè ara, amb la iaia a la residència, ja no hi viu ningú i sobretot perquè les peles ens aniran molt bé per ajudar a pagar la residència (que són caríssimes, no us ho podeu ni imaginar). I ja l’hem llogat. Que bé, ja està llogat! Que ràpid, no?. Com de fet no m’estranya, aquell pis tan bonic, tan net, en el millor carrer de Badalona, a 5 minuts del mar,  ... enmig de l’olor a sofregit de la iaia, de la seva veu cantant “Rosor”, del seu somriure quan et veu i et diu que ets la seva perla i la més guapa del món... ai no, que tot això no ho lloguem.

És una bona notícia, no sé perquè em fa tanta pena.

És una bona notícia, estaré contenta.