I tot serà fàcil... By Laia

Escoltava la cançó del Serrat d’ “el meu carrer” i m’ha donat tan bon rotllo... Que diu que el seu carrer no val dos rals,  són cent portals trencats a trossos... Que estic d’acord, hi ha coses que són molt maques i que no valen un duro i que no costes res ni s’ha de pagar entrada. 

I l’altre dia tornant a “casa”, vull dir casa la meva mare, on ha sigut “casa meva” tants anys, doncs passejava tranquil·lament per sota els arbres, perquè aquell carrer sempre ha tingut molts arbres i fan com un passadís i quan hi dóna el sol mai hi dóna de ple perquè la llum es filtra entre les fulles i queda un color tan bonic!. I està bé perquè tot t’és familiar i res se’t fa estrany, ni tan sols excitant o inquietant, tot és tranquil perquè ja saps què veuràs a cada pas que avancis i a qui et pots trobar. Que després de passar per davant del forn em trobaré la tintoreria i després la senyora del Saló de te, asseguda a la seva pròpia terrassa, perquè mai té gaire feina aquella dona, i el porter del parquing em saludarà des de la seva “cabina” mentre mira la tele aquella que deu tenir 200 anys. I quan entri a la porteria de “casa” coincidiré amb algú que em mirarà amb cara estranya... però de “em sones”... i potser em preguntarà on visc ara, i em dirà que feia tant temps que no em veia... i potser fins i tot serà tan catxondo que em dirà que m’he fet molt gran i molt maca (com si tingués 15 anys) i jo li diré que sí que sí... que ja veus si ens hem fet grans. I pujaré a l’ascensor aquell minúscul, potser amb el senyor vidu del 6è, que mono que és aquell senyor, que sempre et diu coses maques, com que mentre esperava l’ascensor pensava... a veure si tindré sort i em trobaré a una d’aquelles nenes del pis de sota i mira! Ves per on que afortunat!. I baixaré quan arribem al 5è i picaré al timbre i sentiré la mami que s’acosta a obrir, el Battiato o el Di Gregori o el Pavarotti de fons... molt probablement,  i m’arribarà una olor de la cuina, molt bona, segur... i diré “Mmmmmh què hi ha per dinar? “.

I la mami somriurà.
I estarà bé ser a casa.

LA MEVA AMIGA PRIMAVERA by Aru

Ahir era 21 de març.
Per mi, de tota la vida, el 21 de març era el dia que comença la Primavera. (Encara que ara es veu que la senyora Primavera va entrar a les 6 del matí del dia 20 o jo que sé).
Ahir, però, a part d´això... passava una altra cosa: era el dia mundial del síndrome de down.
Es veu que les persones amb síndrome de down tenen el comosoma 21 repetit 3 vegades. Per això la data: 21/3.
Jo no soc cap entesa en el tema, ni tan sols us podría explicar realment què és un cromosoma, jeje. Jo soc de lletres tu! ...el que sí que sé és que tinc una amiga, que es diu Natàlia, que farà 5 anys d´aquí 2 setmanes, que és brutal, que és carinyosa i divertida, i té moltes ganes d´apendre, i és molt llesta, i s´aprèn les cançons super ràpid, i quan et dona una abraçada... se´t passen tots els mals.
I té síndrome de down.
I que ella, com molta altra gent es mereix que s´investigui, i es busquin solucions, i es donin més oportunitats, i s´integri a les persones com ella.
Jo ahir... dia mundial del síndrome de down, vaig cantar amb ella la cançó de l´indi,( la que es va inventar la mami), i l´aram sam sam... (anneta...te´n recordes?jeje), i l´epo i ta i ta eh, i la parada de xurros (que em va ensenyar l´Aixa quan anavem al Thau)... i vaig celebrar així que hi hagi gent que et dongui tant tant tant d´amor, i sigui feliç amb tant poc; amb un conte, amb una cançó, amb un petó d´esquimal; sigui quina sigui la seva genètica.

Ahir, quan vaig trucar al timbre de casa la Natàlia i la vaig sentir cridant darrera la porta " És Alunaaaaaaaa!!!!  Alunaa!"... vaig pensar "i tu ets... la Primavera!"

No hem canviat tant... BY LAIA

Avui llegint un article he fet un viatge al passat d’aquells que fas quan et recorden alguna cosa relacionada amb la teva infància... amb quan eres petit i et passaves el dia jugant i tot era fàcil i divertit. Em fa gràcia pensar en les coses que jo pensava que seria... Us puc assegurar que jo m’imaginava amb 31 anys i, per descomptat, casada, amb un marit guapo i alt. Jo també m’imaginava molt alta... mira, la vida, que té aquestes coses ;) Jo m’imaginava que tindria un cotxe i una casa molt gran. Pensava que era més fàcil aconseguir tot això. No ho recordo amb tristesa, només que em fa gràcia... que pensàvem que seriem més seriosos tots plegats a aquesta edat i al cap i a la fi no hem canviat tant. Ens segueix agradant jugar a l’aire lliure i fer cabanes, llençar-nos boles de neu, fer picnics, disfressar-nos (a casi tots), dormir a casa els amics ;) i fer festes “pijama” i ens segueix agradant passar-ho bé i els dies de sol i menjar coses bones i també les “camas elásticas” encara que no hi saltem sovint.

A mi em segueix agradant jugar al pin y pon, encara que no hi jugui mai, però hi tornaré a jugar algun dia.

A qui no li segueix agradant fer una guerra de coixins, les pessigolles i que et donin permís per fer alguna cosa que tens moltíssimes ganes de fer i cridar... : “IUPIIIIIIIIII!!!!!” ?!.

Ens agraden les mateixes coses només que les fem menys sovint (i també ens en agraden algunes més que abans ens feien molt de fàstic... com beure vi, no sigueu malpensats ;)

En alguna peli deien que els adults som nens amb diners. Avui en dia ni això! jajajaj, som nens que no podem ficar-nos dins dels bassals a fer el burro, o saltar als llits elàstics de les festes majors, sense que ens mirin com si estiguéssim sonats.

DINANT AL RITZ by Aru

Un dia, quan érem petites, tindríem 7 o 8 anys, potser més, no ho sé, recordo que estavem a Badalona, a casa la iaia, i ella treia la pols. Era jove. Tindria uns 60 anys. I era feliç. Tenia 3 nétes precioses i moltes coses per viure encara. I treia la pols, i cantava: Rosó...Rosó...llum de la meva vida..Rosó, Rosó...no em desfacis ma il.lusió....
Corria per casa una grabadora del papa, d´aquelles que portaven un mini-cassette, i l avam grabar, a la iaia, cantant. Després ho escoltàvem juntes i rèiem.

El divendres la Laia i jo vam anar a buscar a la iaia a la clínica de rehabilitació, i la vam portar a dinar.
Mentre sèiem al solet, fent el vermutet, ella deia: "Estic al Ritz...". I somrient, cantava, mentre movia el cap: "Rosó...Rosó... llum de la meva vida, Rosó, Rosó, no em desfacis ma il.lusió...".
Vam entrar a dins a dinar perquè la iaia tenia fred:
-...que bò!... deia
-Home...no és una llagosta,oi iaia?
-Per mi ho és.
És curiós que algú que està ingressat desde fa dos mesos, que d´un dia per l´altre no pot moure la mà esquerra... ni caminar...  t´hagi d´ensenyar que s´han d´aprofitar els bons moments.
Algú que fa 3 mesos vivia sola i s´ho feia pràcticament tot ella... i encara té ganes i força i voluntat de tirar endavant.
Ah...el restaurant on la vam portar és una cafeteria que hi ha al centre comercial de davant de l´hospital. I la llagosta que es menjava era un plat combinat amb ous ferrats i patates fregides...que els he somiat....!!

Espero que sopeu tots llagosta avui... i que la disfruteu.


Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em volguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s'hi veuria
la llum de l'agraïment
i a tothora et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè enmig de tants esculls
fossin ells la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s'assembla a n'el cel blau
que al cor ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m'hi trobo tant bé,
Roser la meva Roser,
vulgues fer-me companyia.

... on sigui, però amb vosaltres BY LAIA

Tornes a Barna després de poc més de 24 hores amb les teves amigues, hi tornes amb les piles carregades i amb el cor alegre. Perquè no hi ha res com tenir amigues com aquestes, que les tens de fa tant temps i que no es perd l’amistat amb el pas dels anys, sinó tot al contrari, encara que de vegades passi més temps del que voldries entre una trobada i la següent. Ahir al migdia a prop de Falset em va agafar un atac de riure tan heavy, a les escales d’una bodega, que vaig haver de seure al terra perquè no podia...L’Anna i jo rèiem a dalt de les escales i les altres es van aturar i ens van preguntar que què ens passava i nosaltres intentàvem explicar-lis però ens costava perquè no podíem parar de riure, i l’Aru, la Gise i la Nebot ens miraven i rèien... encara que al principi no ho entenien, però s’encomanava... I al final rèiem totes. Hi ha moments com aquest que et donen vida, almenys per suportar una setmaneta com la que ens espera i ets capaç de passar tot el dilluns de bon humor només recordant la Nebot donant-nos cops al cul amb el pal del billar, o l’Aruna picant a la taula al ritme de la “barbacue” perquè la de l’equip contrari no fiqués la bola al forat, o l’Anni veient les flors grogues de color fusquia ;) ... provant-nos roba del “mercadillo”, brindant amb una copa de vinet al pati de casa la Gise en una tarda de sol..., perdre’ns per les corbes properes a El Lloar, on hi ha cases color crema que sembla “mostassa” més que crema... però bé..., prendre uns licors al frankfurt “el pont” i sorprendre’ns del preu J... que som de Barna i flipem!, menjar-nos un tros de pizza per esmorzar després de passejar-la tota la nit dins d’una caixa...

Ara estic a la feina treballant i somric perquè tinc aquestes imatges gravades al cap i recordo les vostres cares alegres i precioses sota el sol d’una tarda de dissabte en una terrasseta qualsevol d’un poble qualsevol, que en aquest cas podria ser Falset... Gràcies.

“...and if you loose your faith babe you can take mine, and if you’re lost I’m right behind cause we walk the same line...”

We walk the same line