Posa't bona ... By Laia

Un dia et lleves, és dissabte i fa sol i agafes el tren per anar a veure la teva àvia. Fas el vermut en una placeta que per més redundant que sembli es diu “Plaça del Sol” i tornes caminant lentament, amb ella del braç, cap a casa. Mmmmmmmh quina oloreta que fa sempre casa seva. Arròs amb bacalla (placer de los dioses) que se’t desfà a la boca, amb el punt just de sal, o sigui una mica fort, tal com ens agrada a nosaltres... i a ella també. Somriu i ens diu que dóna gust veure’ns menjar (el que dóna gust és menjar el que tu cuines iaia guapa!). “Les meves perles, les meves joies...”. Sempre el millor i el més bo per a nosaltres perquè per ella sempre és festa quan hi anem. Ho diu ella. De vegades si hi anem entre setmana es confon i ens pregunta quin dia és... “és que si esteu aquí em penso que és dissabte”.

Una mica de sofà després de la sobretaula, una mica de xocolata i una infusió a mitja tarda “voleu unes herbes?”. Abans de marxar li baixem les mantes que té guardades a dalt de l’armari, que ella no es pot enfilar i ens despedim pensant que tornarem tan aviat com ens sigui possible que està tan contenta quan venim...

Tornem per la Rambla i respirem una mica de mar. Li costa caminar i li fa mal tot però sembla que per un dia se’n ha oblidat.

Dos dies després la iaia no pot cuinar ni caminar del braç de ningú. No pot fer res sola. Tan debò poguessim tenir el que teniem abans, quan caminava amb el bastó o si era lluny amb la cadira de rodes, que fantàstic seria poguer passejar amb ella, amb la cadira de rodes!.

El que abans ens semblava normal ara ens semblaria fantàstic, fabulós, un miracle casi... Tot és tan relatiu, oi?.

Posa’t bona iaia.