La mataré... By Laia

Comencem dient que m’encanten (em xiflen) els nens petits, els que em coneixeu ho sabeu. Em giro pel carrer cada cop que passa un cotxet, m'ho passo pipa amb els meus cosins petits i ojalá pugui tenir-ne molts d'aquí no massa ;) ,però per favor, les “mamás” i els “papás” babosos són LO PEORRRRRRRRRRRRR. Aquí a la feina, al despatx del costat del nostre, hi ha una noia que ha tingut un nen fa poc; L’Àlex. Doncs resulta que el truca per telèfon i ell (que deu tenir uns 6 o 7 mesos) li diu “mama” o algo que se li assembla... pots comptar, li deu dir “mamm...ammmuu..mmuuaaeee” i aquestes cosetes tan mones que fan els nens (que són molt mones no és ironia), però òstia! Que la sento des d’aquí, la tia casi plorant super emocionada. -Alexxxxx... guapuuu, guapuuuuuu... què dius??? Sí, sí, digues adéu mammmmma, sí, mammmmma. Alex! Aaaaaaalex... que t’ho has menjat toooooot eh que t’ho menges tot tot tot??!!!! Ehhhh!!!. Per deu que calli d’una vegada. És que a sobre s’oblida del món i crida a saco la tia, però molt!. -Mama, ponlo al teléfono (li diu a l’àvia que no crec que es sorprengui, que ja deu saber que la seva filla s’ha tornat majara des de que ha sigut mammmmmaaa. I penja i els hi explica als seus companys de despatx, és que deia mammmma i jo el sentia que volia dir coses... aixxx... (i va rient com histèrica, com si s’anés a posar a plorar). Per favor, que li tornin a donar la baixa per tonteria o els demés ens fotrem un tret. El Loquillo té una cançó molt xula que es diu “La mataré”. No se perquè us ho dic això ara...