HOMBRES... By Laia

A lo largo de mi vida... He conocido a un hombre de 25 años que te lleva a dormir a su casa por primera vez y se levanta a media noche para irse al salón a ver “Cuéntame”. He conocido un hombre que te lleva a cenar y cuando traen la cuenta te dice lo que suma tu parte. He conocido a otro que se inventa tu nombre cuando no se acuerda. He conocido a un hombre que te escucha atentamente cuando hablas y luego hace resúmenes de lo que tú has dicho. He conocido a uno que te echa la bronca porque se le ha llevado el coche la grúa por la mañana, y tú no le dijiste que estaba prohibido aparcar allí (aunque tú no lo sabías igual que él... pero bueno, eso a él le da igual).
He conocido a un hombre que se enfada porque le para la poli yendo en contra dirección a las 3 de la mañana, y la culpa era mía por distraerle, y así se lo dijo al policia “es que me estaba discutiendo con ELLA”. He conocido a unos cuantos que ni saben lo que es ya no sólo la caballerosidad, sinó la educación. He conocido a un hombre que se enfada porque te bebes la cerveza más rápido de lo que se la bebe él. He conocido a uno que cuando se ha terminado su plato pica del tuyo... porque en el tuyo había más comida. He conocido a un hombre que te pide que vayas a verlo a las 3 de la mañana y no entiende que le digas que no. He conocido a hombres que les molesta que pagues, a otros que les cuesta pagar.
He conocido a un hombre que se gasta el dinero de tu regalo de cumpleaños en pillar hachís, y te lo dice. He conocido a un hombre, bueno... a un chico, que mira más el móvil que a ti cuando se toma algo contigo, y a uno que mantuvo una conversación telefónica de 20 minutos conmigo delante, en un bar... me fuí antes de que colgara y le dejé una nota “pagas tú, por descontado”. He conocido a un hombre que viene a una cita como quién se va a pintar una casa muy guarra. He conocido a unos cuantos hombres que se creen que van a tener 30 toda la vida y que encima van a estar buenos... forever and ever.
Conocí a un hombre que me puso unas tijeras en la mano para que le cortara la melena cuando sólo hacía unos días que me conocía (y no soy peluquera) y a otro que me pidió que me fuera con él a esquiar un día de trabajo, porque él estaba casado y los findes no le iba bién. A veces hay que decir un NO tal alto que les rebentarías los tímpanos. Conocí a uno que bebía a todas horas y hasta te mentía y te decía que bebía cosas sin alcohol mientras se estaba metiendo un lingotazo... otro que llegaba borracho a la primera cita, otro que conocí se dedicaba a ligar con las amigas de la novia delante de la novia, sin complejos, sin escrúpulos... ole tus huevos, ... no nos olvidemos de los que miran a todo lo que se mueve cuando pasean con su mujer del brazo.
Conocí a un hombre que me pidió que me casara con él y luego se pasó la noche coqueteando con la camarera, a uno que se enfada si le regalas una flor porque eso es cosa de hombres... conocí a uno que cuando le paró la poli para que hiciera la prueba de alcoholemia se puso a hacer flexiones en el suelo para sudar el alcohol.
Conocí a un tío que se puso a correr cuando sus colegas se metieron en una pelea, a otro que rompió la puerta de cristal del comedor, de un puñetazo, porque su chica le dijo que un amigo (de él) le había tirado la caña. Conocí a un tío que intentaba besarte mientras vomitabas la borrachera en el baño del bar (prácticamente), ... también a uno que intentaba besar a una chica que le gustaba cuando el novio de ésta iba a pedir una copa. Conocí a un tío que bebía como un cosaco que no quería saber nada de tí si te ponías un poco “chisposa”... porque no le gustan las mujeres que beben. A uno que tenía 40 que se vestía como si tuviera 18. Conocí a un tío que te decía que estaba enamorado de tí cuando hacía 4 horas que te conocía, a otro que después de 6 años no estaba preparado para comprometerse...

¿Por qué dicen que nosotras estamos locas y que no hay quién nos entienda?.

(También conocí a un hombre que te susurraba canciones inventadas al oído y a otro que te regalaba calendarios de adviento con chocolatinas, y a otro que te mandaba flores... en primavera ;) pero eso ya es otra historia).

La mataré... By Laia

Comencem dient que m’encanten (em xiflen) els nens petits, els que em coneixeu ho sabeu. Em giro pel carrer cada cop que passa un cotxet, m'ho passo pipa amb els meus cosins petits i ojalá pugui tenir-ne molts d'aquí no massa ;) ,però per favor, les “mamás” i els “papás” babosos són LO PEORRRRRRRRRRRRR. Aquí a la feina, al despatx del costat del nostre, hi ha una noia que ha tingut un nen fa poc; L’Àlex. Doncs resulta que el truca per telèfon i ell (que deu tenir uns 6 o 7 mesos) li diu “mama” o algo que se li assembla... pots comptar, li deu dir “mamm...ammmuu..mmuuaaeee” i aquestes cosetes tan mones que fan els nens (que són molt mones no és ironia), però òstia! Que la sento des d’aquí, la tia casi plorant super emocionada. -Alexxxxx... guapuuu, guapuuuuuu... què dius??? Sí, sí, digues adéu mammmmma, sí, mammmmma. Alex! Aaaaaaalex... que t’ho has menjat toooooot eh que t’ho menges tot tot tot??!!!! Ehhhh!!!. Per deu que calli d’una vegada. És que a sobre s’oblida del món i crida a saco la tia, però molt!. -Mama, ponlo al teléfono (li diu a l’àvia que no crec que es sorprengui, que ja deu saber que la seva filla s’ha tornat majara des de que ha sigut mammmmmaaa. I penja i els hi explica als seus companys de despatx, és que deia mammmma i jo el sentia que volia dir coses... aixxx... (i va rient com histèrica, com si s’anés a posar a plorar). Per favor, que li tornin a donar la baixa per tonteria o els demés ens fotrem un tret. El Loquillo té una cançó molt xula que es diu “La mataré”. No se perquè us ho dic això ara...

Posa't bona ... By Laia

Un dia et lleves, és dissabte i fa sol i agafes el tren per anar a veure la teva àvia. Fas el vermut en una placeta que per més redundant que sembli es diu “Plaça del Sol” i tornes caminant lentament, amb ella del braç, cap a casa. Mmmmmmmh quina oloreta que fa sempre casa seva. Arròs amb bacalla (placer de los dioses) que se’t desfà a la boca, amb el punt just de sal, o sigui una mica fort, tal com ens agrada a nosaltres... i a ella també. Somriu i ens diu que dóna gust veure’ns menjar (el que dóna gust és menjar el que tu cuines iaia guapa!). “Les meves perles, les meves joies...”. Sempre el millor i el més bo per a nosaltres perquè per ella sempre és festa quan hi anem. Ho diu ella. De vegades si hi anem entre setmana es confon i ens pregunta quin dia és... “és que si esteu aquí em penso que és dissabte”.

Una mica de sofà després de la sobretaula, una mica de xocolata i una infusió a mitja tarda “voleu unes herbes?”. Abans de marxar li baixem les mantes que té guardades a dalt de l’armari, que ella no es pot enfilar i ens despedim pensant que tornarem tan aviat com ens sigui possible que està tan contenta quan venim...

Tornem per la Rambla i respirem una mica de mar. Li costa caminar i li fa mal tot però sembla que per un dia se’n ha oblidat.

Dos dies després la iaia no pot cuinar ni caminar del braç de ningú. No pot fer res sola. Tan debò poguessim tenir el que teniem abans, quan caminava amb el bastó o si era lluny amb la cadira de rodes, que fantàstic seria poguer passejar amb ella, amb la cadira de rodes!.

El que abans ens semblava normal ara ens semblaria fantàstic, fabulós, un miracle casi... Tot és tan relatiu, oi?.

Posa’t bona iaia.

A atrevir-se, que total... By Laia

Ahir vaig tenir un dia bastant heavy; tornada a la feina, no estava massa animada, les meves ulleres eren molt potents (les de cansanci, no les que et pots treure i posar quan vulguis), i a més a més tenia molt mal de cap... fins que no vaig arribar a casa i em vaig poder donar una dutxa d’aigua calenta no se’m va passar una mica tot plegat. A les 6 del matí he obert un ull i m’ha semblat que estava molt descansada i he pensat “podries anar al gimnàs abans de treballar que t’aniria de conya”, però mentrestant ho pensava es veu que m’he tornat a adormir. Ara ric, aquí jo sola, de les meves intencions... Al gimnàs a les 6, ajajjajajajaja.

Ara estic a la feina, avui he portat les ulleres (les de llegir) i les claus, que ahir em vaig oblidar a casa, però m’he deixat el dinar, no fos cas que un dia ho portés tot. Així que si algú vol venir i convidar-me a dinar estaré encantada. També he portat les altres ulleres, les porto enganxades a sota dels ulls i són una mica més marcades encara que ahir, faig una competició (en la que participo jo sola) a veure quin dia faig més ulleres. Avui em supero. Però no em preocupa massa fer ulleres, l’única cosa bona de tenir preocupacions greus és que la resta de coses, més banals, per les que sovint ens preocupem més del que toca, ara ens semblen insignificants, i no passa res si surten malament o si no surten com esperàvem... I ja no parlo de les ulleres sinó de coses que normalment ens preocupen de veritat, com la feina, els amors... Aprens a relativitzar suposo, i a llençar-te a la piscina, a atrevir-te, que total... tampoc hi pots perdre tant, no tant d’important, vaja. I que com deia la senyora Maria "los años valen mucho cuando eres joven".

També he de dir però que avui tinc els bioritmes una mica més alts que ahir, que si no surt el sol cada dia... sí que surt cada dos, oi? ;)

AMB QUIN DRET? ...by Aru

El Ginés, el meu germà, i uns amics van decidir anar a la festa de Matineé, per cap d´any, al palau St. Jordi. Una macro festa d´aquestes que a mi no m´han agradat mai... però bueno. Té 20 anys... no anirà  a les festes que m´agradin a mi.
Quan van aconseguir arribar a la cua d´entrada, després de passar per una altra cua prèvia, amb un control d´entrades, els hi tocava passar un 2on control d´entrades.
Una de les amigues no trobava l´entrada. Crec que alguns ja havíen entrat...(el meu germà tampoc és un llibre obert explicant les coses...) però el Ginés encara no. Un porter li va dir que s´apartés, que si es volia esperar es posés a un costadet.
Mentre la colega buscava l´entrada... un altre porter li va dir al Ginés que estava al mig, que allà no podia estar...
Total: Un 3r porter que estava una mica separat de l´escena i ho havia vist de lluny... vé decidit i amb cara de mala llet cap al meu germà. L´agafa pel coll de la camisa. El treu fora i li fot un cop de puny a la cara. L´amic del Ginés intenta gravar-ho amb el mòbil. Un altre tiu l´agafa i també li fot. Vinga òsties gratis i perquè sí. Li treuen el mòbil... la nòvia del Ginés diu que el seu pare és mosso (molt bé aquesta picardía femenina,jeje) ...i que ja vé.. Li tornen el mòbil però sense targeta.
En fí... a partir d´aquí... denúncia, CAP,...etc, etc, etc....
Així van les coses.