¿Cómo coño se hace para sonreir, cuando llevas dos noches sin poder dormir? BY LAIA (la mal hablada)

Me he levantado mal, como se puede deducir del título de esta entrada. Ayer dormí mal y poco (mal y tarde como dice Sabina), me dolía la espalda y además había alguna energía cabrona por el aire que no nos dejó descansar. Normalmente cuando duermo como el culo (perdón por el vocabulario pero estoy muy cabreada esta mañana), me consuelo pensando que “hoy por la noche dormiré bién”. Es como si se tratara de un premio bien merecido, ayer dormiste fatal así que hoy te toca descansar. Te levantas con ojeras (encima, manda huevos), con sueño y sin ganas de moverte de la cama, pero hay que ir a trabajar (aunque sea una lata). Hay que levantarse y estar contento, ¡y sonreir!, te dice la gente... Vale, sonrío, paseo mis ojeras todo el día como dos garrapatas que se pegan a mi piel, paseo mi sueño y mi dolor de espalda... y ya a mitad del día también mi dolor de cabeza, ¡qué menos!. Llego a casa muerta, hago la cena, intento compartir un buen rato de “sofing” y charla con mi hermana y me dispongo a dormir. A descansar. Llevo todo el día esperando ese momento... ohhhh! ¡mi cama!, digo señalando ese gran colchón mientras creo ver que se me ilumina la punta del dedo. Me tumbo, cierro los ojos, incluso creo que me quedo dormida... pero entonces empieza el festival: izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, detrás, un dos tres... lalalalalal. Sólo que no es tan divertido. Vuelta para aquí, vuelta para allá, igual que un vulgar trozo de carne a la parrilla, ... ahora me levanto, ahora voy al baño, me duele la espalda, un cojín aquí, otro debajo del cuello, ¿probamos debajo de las piernas?, ... pastilla al canto, ... y me cuesta... mucho, y me duele... TODO. Y me pongo nerviosa y pienso ¡por favor, otra noche no!.

Riiiiiiiiiiiiiiing suena el (P ____) despertador. ¿Es una coña?. Joder. (perdón otra vez).

Me levanto, entro en la ducha, me miro en el espejo... ojeras, por supuesto. Me arreglo me voy... un amigo me mensajea por el wup... ÁNIMO TÍA, la recepcionista del trabajo VENGA PRECIOSA! TÚ PUEDES!, ... el de seguridad, BON DIA LAIA... ui qué cara “he dormido fatal” digo yo. Él me anima me apoya, me sonríe... Todos me piden que olvide mi dolor de espalda y mi agotamiento físico evidente (y mental también). Y yo me pregunto, a ver, ... ¿Cómo coño se hace para sonreir, cuando llevas dos noches sin poder dormir?.

¡FELIZ DÍA A TODOS! ¡ÁNIMO! ¡ALE, y si no dormís... pues SONREÍS igual! Que a nadie le importa si has dormido mal!.


(con todo mi amor y disculpad mi ironía, pero por si no os ha quedado claro... he dormido como el culo, OTRA VEZ).

Quina pressa! By Laia

A veure, ja hi tornem, com cada any, fa dos dies de fresqueta i les pijas que tenen moltes ànsies de tornar a vestir-se de marró, ja han tret l’americana de muntar a caball i les botes altes... i no només les han tret de la maleta d’hivern sinó que a sobre SE LES HAN FOTUT!. Jajajajja. Me parto, us ho dic en sèrio, que ha refrescat una mica, sí, vale, aceptamos barco, però nena! Que aquest matí n’he vist entrar una al metro i m’he hagut d’aguantar les ganes de tronxar-me a la seva cara! Per favor!. Que tindràs molt hivern per abrigar-te, ... també tindràs 50 anys per vestir-te de marró de cap a peus però això ja és qüestió de gustos... “y pa gustos colores”. També devia portar la suor regalimant-li per l’esquena, però això ja no es veia.

ELLA,POR MI... MAS. by Aru

Suposo que a tots els dies els hi podem trobar algo bò. Per petit que sigui.
Alguna cosa maca. Algo que ens hagi fet somriure.
El somriure del dia d´avui, a mi, me l´ha posat la Natàlia.
He tornat al cole de l´any passat a veure als meus nens.
Perquè ja no podia més.
Perquè els anyorava.
Últimament anyoro moltes coses. Us enrecordeu d´aquesta sensació? La de trobar a faltar?... és realment molt dura.
Costa fer-la passar.
Jo amb els nens ho veig cada dia, quan es desperten de la siesta i diuen, amb la boca trista, i llàgrimes als ulls... "mmmmammmaaaa". I es pensen que si ploren fort, que si criden... potser vé, la mama.
Ojalà poguéssim cridar a la mama sempre que ens fes falta eh.
Jo també ho penso a vegades... quan et sents sol, i trist,.... "...mama".
En fí, que aquest sentiment m´ha portat al cole a veure als meus nens.
He vist al Bruno, a l´Àlex, m´ha abraçat el Martí, el Bernat s´ha tirat sobre meu com un bèstia...la Daniela ha vingut amb els braços oberts.
I després ha sortit la Natàlia. Amb les seves ulleres blaves, una mica més gran, una mica més gordeta. ...Tan bonica!
M´he tirat mitja hora amb ella fent-la riure. Molt. Es pixava de riure. Les llàgrimes li sortien per sota les ulleres.
Li feia sustos, li deia secrets...que només eren sorolls... li deia..."guapaaaa!!!".
I ella reia.
I tirava el cap endarrera com si no pogués més... i deia... "aaaaiiii aruuuunaaaa".
I m´abraçava. i em feia petons de papallona. I d´esquimal.
No us ho podeu imaginar. És la cosa més preciosa que he vist mai.
Quan marxaven, el seu pare m´ha dit: Gracias Aruna por todo lo que has hecho por Natuqui estos años.He fet que no amb el cap empassant-me el nus de la gola i li he dit el què pensava:
- Que va... Ella, por mi, mas.

Gràcies Natàlia. Necessitava tant el que m´has donat avui.

Una nit per recordar... By Laia

Amb un parell de dies de marge i havent digerit una mica les emocions, segueixo pensant (igual que ho feia diumenge pel matí) que el concert de “Sopa” de dissabte va ser un dels millors de la meva vida. Va ser una qüestió de gent, d’ambient, de sentiment. Va ser brutal perquè ells ho van donar tot i ens van donar l’oportunitat a nosaltres de tornar a escoltar aquelles cançons, de tornar a compartir-les i de retrobar-nos amb amics que feia temps que no veiem i de trobar-nos amb els que sempre hi són, i que en aquesta ocasió no van ser menys.

Vam saltar tant que encara avui em fan mal les cames. Vam cridar i ens vam enamorar, una vegada més, de la veu del Gerard. Quin home, que sembla que no li passen els anys ;)

Abans d’entrar al Palau comentàvem, mig amb conya, quan ens haurien de pagar perquè revenguéssim l’entrada... 300? Dèiem... no ho teníem massa clar... Ara ho tenim claríssim, que no l’hauríem venut per res del món. NO TOT TÉ PREU.

No van poder tocar tots els temes que TOTS nosaltres hauríem volgut. En van faltar però no en va sobrar cap. Escoltant aquelles cançons vaig tornar a l’insti, vaig recordar “ex”, vaig somriure, se’m van entelar els ulls, vaig sentir ràbia, vaig veure mirades de complicitat entre els que m’acompanyaven, vaig recordar coses molt bones i vaig enyorar-ne algunes. Escoltant aquelles cançons envoltada d’amics, de “risas”, d’abraçades, de salts, de birres, ... vaig ser feliç.

Vam crear ENTRE TOTS un nou record (i quin record!).

Hasta el gorro... By Laia

Aquest matí he arribat al SIOE i com cada divendres no hi havia ningú. Em toca pringar sola els divendres, és lo que té no ser mare ni tenir jornades reduïdes, serà qüestió de plantejar-s’ho. Hi havia proves d’accés així que vinga som-hi tots a córrer, la penya entregant documentació de qualsevol manera, jo introduïnt-la com puc... la panxa fent soroll perquè he sortit ràpid de casa i em moro de gana, i res, aquí passant-m’ho genial mentre el Pere em vigila. El meu jefe que mentre jo vaig de cul ell no té res a fer i es queda mig metre darrera meu, com una sombra, mirant el que faig. I em fot negra. Ves a fumar un cigarro home! Per favor!. I es queda al costat de la impressora i quan imprimeixo un resguard me’l agafa i me’l porta a la taula com si fos el meu secretari (entre la impressora i la taula no hi ha ni un metre, o sigui que l’únic que fot és estar al mig com el dijous i posar-me nerviosa, que tinc ganes de fótre-li una patada collons). Per favorrrrrrr.
Abans de pujar a fer la prova TOTS han hagut d’omplir una fitxa amb les seves dades personals. Doncs després de la prova comencen a desfilar els alumnes pel SIOE i van entrant un per un “volia assegurar-me de que teniu el meu telèfon correcte”. Mande?. De què va la broma?. Però si te’l acabo d’anotar fa 2 hores el telèfon... No entenc res i el tercer que entra amb el mateix rotllo, me’l miro amb cara de m’esteu vacil•lant i em diu... “Es que el señor de arriba nos ha dicho que nos llamarían esta tarde para decirnos el resultado y que pasáramos por aquí para asegurarnos de que tienen bién nuestro teléfono.”. AH, muy bonito, muy bonito, el señor de arriba, muy simpático el señor de arriba. L’home es pensa que com que ell no té feina jo tampoc en tinc i me’n busca. Això o es pensa que sóc imbècil i no ser anotar 9 números seguits de forma CORRECTE. Bufffffffffffffffffffffffffffffffff.

Una senyora truca per telèfon per dir-me que la seva filla comença el dilluns Fisioteràpia (no oblidem que estem parlant de carrera universitària eh! que aquesta nena com a mínim què té? Com a minimíssim 17, no???? O 7 mesos??? Deu ni do. Doncs em diu que està mirant per la web i no veu PER ENLLOC la llista del material que ha de portar el primer dia. Perdó?. Tinc ganes de plorar. Però què es pensa que trobarà?

Material que els nens han de portar per començar la carrera universitària:
- Un estoig tou (que no faci soroll quan caigui al terra)
- Una goma nata milan
- Unes tisores de punta roma
- Un llapis número 2
- Una manteta per fer la siesta...
- Un “xupete” i uns bolquers de recanvi ?????? !!!!!!!!!!!!!

Joder senyora, que porti material per prendre apunts i ja està dona, aquí ja li informaran de si les tisores han de ser de la Hello Kitty o del Bob Esponja... manda huevos.

Per rematar el matí entra una tia que necessita fer una tràmits a Secretaria, li dic que tanquen a les 12h., que jo no puc fer-li el que em demana... i la tia em diu:

- ¡ESTOY HASTA EL GORRO de ir de arriba abajo! ¡Hasta el gorro!
- Ya... ya lo entiendo... (faig cara de empatia)
- ¿Sabes lo qué es HASTA EL GORRO?
- ...
Somric...

Millor callo, no?

Un poble de gent maca... By Laia

En el mur del “face” d’un amic he llegit que havia anat a una “tenda” de no se què (volia dir botiga, evidentment). I m’he recordat de “La Tenda” de St. Quirze. Que bo. Quan érem petites, ja fa uns quants anys, anàvem a a passar els caps de setmana a una caseta que teníem a St. Quirze de Safaja. És un poblet petit, o ho era perquè això avui en dia no se sap mai, el que recordes com un poble petit pot ser que s’hagi convertit en un mega-complex urbanístic i turístic, però bé, era un poble petit, molt maco (o a mi m’ho semblava) i la nostra casa estava perduda enmig d’un bosc en el que nosaltres construíem cabanyes... i flipàvem. Agafàvem pinyons i els torràvem a la llar de foc, i fèiem torrades, i puzzles enormes en una taula que hi havia al menjador, de fusta, molt gran. Hi havia molt mala connexió amb el món exterior i només vèiem TV1, així que per les tardes, a l’estiu... veiem (sí, ho he de confessar)... Abigail. I és que no hi havia res més, i estàvem enganxadíssimes amb el José Alfredo i la María Elena... I per la nit els divendres tocava “Hola Raffaella”, i sortia ella tan esplèndida preguntant a la gent “hola ¿tú qué hases en la vita?, ... ¿Y si fueras un árbol... qué árbol serías?.”

Casa nostra estava a les afores del poble i per anar a comprar qualsevol cosa havíem d’agafar un caminet de sorra que ens portava a “La Tenda”. Era tota una aventura. Estava a uns 10 minuts jo crec, hem de tenir en compte que les meves cames eren molt curtetes i el factor temps pot estar una mica distorsionat (eren molt curtetes no com ara que tinc unes cames de dos metres... ;)

A “La Tenda” hi havia de tot i feien unes pastes boníssimes... i t’agafava gana només entrar-hi. Era un poble senzill, de gent maca... i quan plovia el “nostre” bosc feia una olor boníssima.