... y las tardes y la piel cambiaban de color BY LAIA

Hoy comienza el verano.

Y lo primero que me viene a la cabeza es una canción que le gustaba a mi madre (que supongo que le sigue gustando, aunque mis recuerdos son de hace tiempo ya), que decía algo así como que "cuando llegue el verano y el sol entre antes en mi habitación, olerá a café ese viento cálido de un mar al que yo quería llevarte" (thanks pequeña RuRu).

 

Quando l'estate verrà
e quando il sole entrerà
più presto nella mia stanza.
Profumerà di caffè
quel vento
caldo di un mare
dove io ti devo portare

 

El olor a cloro de la piscina de casa de mis abuelos, el césped aún húmedo, recién cortado. Eso sí que es un recuerdo de verano en mayúsculas; la piscina de la calle Doctor Ferran de Barcelona. Con mis primos saltando encima de una toalla que otros 4 sujetaban por cada unos de sus extremos. Los días que avanzaban entre gritos y pelotas hinchables; subir a comer rápido rápido todos a la sexta planta, en esa mesa tan larga (que ella aún conserva aunque en un piso más pequeño), volver al agua -esperando lo justo y necesario hasta que los mayores decidían que habíamos ya, por fin, hecho la digestión. Las tardes que iban cambiando de color igual que nuestra piel. Las meriendas con sabor a albaricoques y a galletas "príncipe"; los anocheceres que nos pillaban felizmente agotados y con los labios morados...

 Luego me aparecen otros finales de junio más untados de amor que de crema protectora... "y el verano llegará y podremos ir a bailar...".

 

E l'estate verrà...

potremmo andare a ballare così

 

De esos os hablo ya otro ratito...

Pero los veranos en la piscina con mis primos... son un recuerdo casi inmejorable. Es que eso fue enorme.

http://www.youtube.com/watch?v=lz_qgnCIjsY
Escuchadla.
Yo cuando lo hago me parece que oigo a mi madre cantarla entre dientes mientras plancha, en un piso antiguo de techos altos, con uno de sus kaftans traídos de algún viaje a algún lugar muy exótico.

 

 

Ni una mica de mi ... BY LAIA

Ahir vaig escriure una entrada pel blog però la vaig deixar en "esborranys" perquè estava liada i no tenia massa temps de fer-ho bé. Avui entro, la llegeixo i anava a esborrar la part "negativa" perquè hi ha coses que em dóna la sensació que potser no cal ni mencionar-les, però no, la deixo i la rebato després, ok?.

"Sembla que per fi és "estiu". Volíeu calor, doncs tindreu calor, però recordeu que mai ve sola. Que amb la calor venen aquells éssers tan simpàtics que ens marquen la cara a mitja nit i fan que ens llevem amb una ronxa vermella al mig de la galta.
És dilluns, hem dormit poc aquest cap de setmana i ahir va costar agafar el son; de vegades com més cansat estàs més et costa sembla. És una d'aquestes coses que no podré entendre mai. Com tampoc podré entendre que hi hagi gent que faci coses tan lletges, que no se'm acudeix un altre adjectiu més apropiat... Que mira que és dolenta l'enveja i hi ha persones que no saben dissimular i es retraten, ... i que poc elegants!. Tampoc no puc entendre que hi hagi gent que no digui les coses, o que les digui a tothom menys a qui les ha de dir de veritat. Que parlant la gent s'entén, ... i és així.

Ja sé que la meva vida és mooooolt interessant però, feu-vos un favor, ocupeu-vos de la vostra, potser així aconseguireu que sigui menys avorrida.

Però deixant a banda totes aquestes coses desagradables que no entenc també n'hi ha de bones, que no comprenc però que passen, sense tenir una explicació o una raó. Com que amb algú tinguis feeling, o que et faci riure així perquè sí, sense ser massa graciós inclús, o que ens doni tan bon rollo un somriure, una mirada de complicitat, que hi hagi dies que ens pensem que ens podem menjar el món, que hi hagi nits que ens il·luminin tot i la foscor, que unes frases impreses en un paper ens puguin emocionar, que una cançó ens posi la pell de gallina, o una mà."

Avui és dimarts. I recordo que ahir us deia algunes d'aquestes coses perquè hi ha gent dolenta i l'enveja és molt perillosa, sí que és veritat, però avui decideixo que no els hi faig ni cas, que em dedicaré a intentar fer feliç a la gent que em rodeja, donar-lis bons moments almenys els minuts que comparteixin amb mi durant aquest dia. Que a les persones que no em volen bé (com dirien els italians) no els hi dedicaré ni una mica de mi i que seré feliç encara que estigui núvol i que em piquin els mosquits, ... que és el que passa quan tenim la sang massa dolça o la pell molt fina (que ens piquen per tot arreu).

RESPOSTA ...by Aru

El 30 de maig us explicava que havia enviat un mail al CAP les Corts, queixant-me de la seva mala atenció al públic.
Bé...ahir la meva mare em va portar una carta (encara hi ha correspondència que m´arriba a casa la mama) , era una carta del CAP i deia lo següent:

"Benvolguda,
en resposta al seu correu electrònic del passat 30 de maig de 2013, (fan bé d´especificar l´any, perquè tenint en compte com va la seguretat social...bé podria ser una mail del 2009), lamentem sincerement el que ens manifesta sobre el tracte telefònic rebut per part d´un professional del nostre centre, li notifiquem que es prendran les mesures oportunes per millorar l´atenció telèfonica i reiterem novament les nostres disculpes.
Cordialment..."

...Què?
Lamentem sincerament???No ho sé eh. Potser ho dieu perquè així ja estic contenta.
Professional del nostre centre??? questionable.
Mesures oporunes PER MILLORAR L´ATENCIÓ TELEFÒNICA???? Fareu un curset de simpatia??

Algú pot pensar "almenys t´han contestat"... Sí. Clar. Almenys m´he sentit escoltada.no?
Però realment algú pensa que han fet alguna cosa? No, oi?

Bé, no té més importància, em va semblar indignant i vaig voler dir-ho. Com a mínim ens podem queixar. I ja que us havia informat de la primera part, m´ha semblat just informar-vos de la 2a part de la història.

Que tingueu un bon dia. Però avui... li haureu de posar vosaltres el sol
 :-)

AVUI M´HAN FET UN REGAL by Aru

Aquest matí m´ha caigut de  l´estanteria de l´habitació el dibuix que em va fer la Miranda.
Me´l va donar amb aquell ram de flors taaaaaan gran (comparat amb ella) l´últim dia que vaig treballar a l´escola d´anglès.
Al darrera del dibuix el seu pare m´hi havia escrit el seu e-mail per si volia saber com li anava a la Miranda. Així que, aprofitant els 10 minuts de metro, i que ja soc una persona completa i tinc internet al movil ;-), he escrit al pare de la Miranda.

Fa una estoneta m´ha contestat. Em deia que tenir notícies meves li havia alegrat el dia. Ell me l´ha alegrat a mi sens dubte.

Un cop més m´he adonat que el què fem per la gent és molt important. Ens fa sentir bé. I el que fan per nosaltres també. Que som animals socials. Que estem fets per compartir. Per donar, per rebre.Que és això el què ens fa grans: (Hi ha un anunci que ho pregunta ,oi? Què et fa gran??)
El què fem pels altres ens fa grans.
El pare de la Miranda m´ha fet sentir bé perquè parlava bé de mi. I això també el feia gran a ell. Ser tan generós. Dir-me tot el què m´ha dit.
Hi ha persones a qui els hi costa molt dir coses maques als altres. Tirar floretes. Dir allò que veuen que fas bé.
Els el.logis diuen algo bò d´aquell de qui es parla..i de qui els diu també.
.
"La vida passarà i la Miranda es farà gran, però tot en la vida s´aprèn abans dels 3 anys. Es quan ens fem la idea de com és el món exterior, si és un lloc feliç per viure o un lloc amenaçador, si es pot confiar en les persones,... i en aquest temps durant un any i mig, els dilluns, la Miranda es trobava a una persona que li transmetia tot això en positiu, que el món és un lloc feliç on viure, on t'abracen, aprens i cantes i jugues,.... Ella no ho sabrà però tu hauràs sigut important pel seu desenvolupament. Jo sempre et tindré present."

veo veo... BY LAIA

Señoras que cruzan en rojo mientras empujan un cochecito de bebé, chicos que se piden un café en el bar y sacan de la bolsa un bocata envuelto con albal, perros que se frotan la espalda con el calor del asfalto, señoras rumanas que piden por todas partes, niñas pequeñas con las uñas pintadas, niños que pegan a su madre en el metro, guiris en tirantes cuando hace frío y con las piernas rojas; gente que camina cabizbaja mirando una pantalla en lugar de hacia adelante, ... muchas embarazadas, gemelos por todas partes. Compañeras de hace poco que se preocupan mucho, cosas que vuelven... gente que se va, masajes un lunes por la tarde, sorpresas en el whatsapp, gente que no tiene nada que canta por la calle.

Abuelitas que sonríen sentadas en una silla de ruedas, en una residencia jugando al domino; amigos que te dicen palabras bonitas cuando bajas por las escaleras.

El sol, ahora sí, ahora no. La lluvia los otros ratos.

Cosas que vemos en primavera...