Mujer al borde de un ataque de nervios (o cómo ir a Ikea y no morir en el intento) BY LAIA

Ahir vaig anar a Ikea. Sí, ahir dilluns, amb la tarda de pluja preciosa que feia. Per començar la setmana de bon humor, sortint de la feina... a les 7 de la tarda i cansadeta... Cap a Ikea falta gent!. Venga!. Vaig arribar a Ikea i vaig buscar la porta d’entrada, perquè hi ha portes que només són de sortida, i n’hi ha d’altres que són per entrar a “la exposición” i d’altres per entrar al parking, i d’altres per transportistes I PROU!!! SI NO ETS TRANSPORTISTA ON VAS???!!!.
Vaig buscar un carro d’aquests grans, enormes, tan fàcils de conduïr, i vaig pujar amb l’ascensor fins a la 1a planta- EXPOSICIÓN. Quan anava a entrar en el meravellós circuit de les fletxetes em van dir que NO! CON ESTE CARRO AQUÍ NO!. Ah, molt bé, resulta que per entrar a LA EXPOSICIÓN, o el país de las maravillas suecas, pots entrar amb carro d’aquests oberts, especials per caixes grans, o amb el carretó petit groc, però no amb el carro tipu “super” diriem, ... no em pregunteu perquè que no estic d’humor. Si quiere puede dejármelo a mi, em va dir el noi aquell molt amablement, ok, muy bien, aquí te lo dejo. Vaig entrar en el circuit de les fletxetes, que és pitjor que el joc de la oca, sempre endavant, no pots saltar-te ni una casella, encara que no t’interessi per res del món el mobiliari de cuina , o les làmpares infantils amb formes i colrs variats, allà, obligada, tot el recorregut... com que són les 8 del vespre d’un dilluns i no tinc res millor a fer...
Quan vaig haver superat la cursa d’obstacles i vaig arribar per fi a la part aquella tipu magatzem, plena de passadissos, i de caixes, i de números i lletres... jo tenia més ganes de tirar-me per un barranc que de començar a buscar referències i carregar caixes que pesen més que jo... Així que em vaig acostar a un noi, amb cara de simpàtic, que estava darrera d’un mostrador i li vaig preguntar si algú em podia ajudar... i si hi havia alguna opció per la que jo no hagués d’agafar els mobles. Llavors una noia es va acostar amb cara de gos rabiós i em va dir ESTAVA JO EH!!, jo amb cara condescendent li vaig dir: NO, ESTAVA JO, FA ESTONA QUE M’ESPERO A QUE ACABESSIN AQUELLA PARELLA QUE ACABA DE MARXAR, PERÒ NO PENSO DISCUTIR-ME AMB TU ARA, A AQUESTES HORES.
Manda huevos la nena que es vol colar.
Total, el noi em diu que hi ha un servei “picking” que tu demanes allà a la caixa el què vols i ells ja t’ho busquen i t’ho agafen tot, tu no has de fer res, ... por el módico precio de 30€, transporte y montaje aparte, EVIDENTEMENTE!.

Mira, vaig pensar, fes un picking, un poking o un salting-banquing, però tinc una hèrnia que amb la humitat que fa avui m’està donant pel sac i com comenci a fer-me la forçuda em quedaré garrativada i veuràs quin show més divertit que et monto. No li vaig dir, tot això, és clar, només li vaig dir: FES UN PICKIN, FES.

Us estalviaré l’escena del taulell de transport... és más de lo mismo i tampoc voldria avorrir-vos. Bàsicament va ser una escena plena d’ironia on la noia m’anava dient preus i jo anava rient (sarcàsticament) i dient: ESTO VA APARTE, CLARO, no? i ella amb cara de por em feia que sí amb el cap...

Bon dimarts a tots i... si no esteu preparats psicològicament... no aneu a Ikea un vespre de dilluns plujós... FA MOLTA POR.