PASA EL OTOÑO... by Aru

...y el color ocre se funde a gris...

El dijous va ser un dia horrible.
El matí va començar gris. Ni fred ni calor. Ni pluja ni sol.
Un altre cop a disfressar-se amb samarreta de tirants, pantalons llargs, xancles, foulard i jaqueta a la mà per si de cas.
Ja a l´escola, al´hora de la siesta (el meu torn), un nen es va donar un cop al costat de l´ull i se li va obrir i vam haver d´avisar als pares. Pobret, estava tan adormit que ni va plorar! No passa res, els nens es fan mal, ja ho sabem. Però sempre hi ha algú que et mira amb cara de "però què has fet, cruella de vil, és culpa teva que no tens 50 mans!".
Al ferrocarril, una parella de la meva edat ens van amargar el viatge a tots els ocupants del vagó enrient-se de tothom, començant pel noi que cantava cançons amb una guitarra i demanava una ayuda para la música. Quina ràbia. La cançó que cantava era molt bonica, per cert, i a mi em va alegrar una mica el dia.
I després vaig parlar amb una amiga que està amb un tio d´aquests intermitents, que dic jo. Ara tot, ara res. Un dia és brutal, a l´altre no dóna senyals de vida. Últimament n´he sentit uns quants eh d´aquests.
Però aviam, que no veus que li farà menys mal saber que no penses en ella que el fet de creure que no ets com es pensava?!
Ai... i per acabar-ho d´adobar, al metro, em quedo mirant, sense adonar-me´n, a una parella d´uns 30 llargs. Ell li passa la mà per l´esquena. Somriuen. Semblen tranquils i feliços. Llavors ell em somriu i em pica l´ullet!!!

Veient que, com diu l´Aute, lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo, me´n vaig de compres.-l´altre dia, per cert, vaig sentir que anar de botigues aporta dopamina, la substància que ens fa sentir bé-. Entro a Bershka buscant uns texans baratets. Miro la talla...32, 34, 36... (joder, se suposava que això m´havia d´animar!! Qui vé a comprar aquí??La Nancy?) ..38!! gràcies!

Però ja ho dèia la cançó..."Y por si fuera poco siempre sale el sol para poder pedir perdón"...o para lo que haga falta.
I el divendres al matí efectivament surt el sol, i em poso els meus texans nous i surto al carrer creuant la meva porteria plena de gent, desde fa 3 mesos, perquè hi fan obres. "Bon dia!" dic en general. "Booooon dia!" diu somrient un dels obrers amb tò de tu sí que fas bò el dia!

Això si que aporta dopamina!! Ja s´hi poden quedar 3 mesos més.

En fí, que avui ja és dissabte, i al principi feia un dia tot trist, i ara fa un sol brutal, y pasa el otoño en Madrid, i a tot arreu... per això us deixo el link d´aquesta cançó que m´agrada tant, de l´Antonio Vega. Potser alguns ja teniu la sort de conèixer-la, pels que no...aquí va: (el video no és el de la cançó, però és igual)
http://www.youtube.com/watch?v=ytLtHBYpDZU