Sempre, les persones... BY LAIA

El 12 de febrer vam fer per primer cop el nostre semi-cercle. Era el dia del meu sant i ho recordo bé perquè vaig venir volant amb un taxi, per no arribar tard i no començar havent de donar explicacions sobre la meva vida i d'on venia (que al grup li era igual si jo venia del metge o de Honolulu ;), però jo hauria preferit venir del segon. Feia una setmana que m'havien detectat càncer de mama. Jo no sabia massa bé per on caminava però la vida em va portar aquí; quan em vaig inscriure no en tenia ni idea encara del que em passava però després vaig decidir que intentaria que no canviés res.

No faré un discurs massa "pastelón", ho prometo, només volia compartir unes línies amb vosaltres, perquè en certa forma (uns més directa i d'altres més indirecta), heu compartit amb mi estones dels mesos més difícils de la meva vida i així i tot m'heu donat molt bons moments; donar-vos les gràcies, recordar que els prejudicis sovint ens enganyen (que no sempre), que algú que a primer cop d'ull o a primer cop d'orella ens pot caure com una patada a l'estomag, després veurem que probablement tingui les seves coses però que és DE PUTA MARE, que penso que tots ho som fins que es demostri el contrari. I que tots arrosseguem els nostres "lastres". Que algú molt "dur" després no és ningú, que algú distant després se t'apropa i t'abraça quasi sense conèixer-te, que algú pesat de collons és capaç d'escoltar-te una mica... o d'intentar-ho... i que també necessita que l'escoltis, que s'ha de donar veu als que els hi costa més parlar, que hi ha profes que te'ls imagines més com amics i que... potser...  resulta que seus al costat, així de casualitat, d'algú que pot arribar a ser molt important... i això sí que és un bon regal de sant!. La vida, de vegades, té cada cosa... :).

Estic veient que volia parlar de cultura i no gaire, oi?. Però bé, tot dependrà del que entenguem per "CULTURA", que si és tot el bagatge que anem acumulant doncs llavors... potser ¿aceptamos barco como animal acuático?.

Estic fent un repàs mental de punta a punta del semi-cercle i no hi ha ningú a qui no li trobi virtuts i a qui no li pugui agrair alguna aportació, alguna paraula, un gest. EM REAFIRMO EN QUE SEMPRE, SEMPRE, EL MILLOR DELS VIATGES SÓN LES PERSONES AMB QUI ELS FAS.

AVUI FA UN MES by Aru

"Avui fa un mes que es va morir la iaia", m'acaba de dir l'Aina per telèfon.
Ja ho sé. Ja hi pensava.
Diuen que ningú es mor del tot mentre algú el recordi, i a la iaia la recorda molta gent.
Tots els seus amics, tants. I tota la seva familia, i les noies de la perfumeria, que sempre ens deixaven jugar i remenar-ho tot, i l'Albert i la Dolors de la perruqueria, i els de Can Margenat... (quins frankfurts més bons! si algun dia aneu per Badalona...)
La recorda cada dia, segur, la Maria. Amb qui de tant en tant se'n anava a menjar peixet al O'peregrino, o anaven a ballar, o a passejar per La Rambla; i el noi del Sal i Pebre que sempre deia que se l'estimava tant: "Jo me l'estimo molt a la vostra àvia eh" I jo pensava ja ho sé, tothom que la coneix se l'estima.
La recorden la Cati i el Joaquim, que vivien amb ella a la residència, i jugaven al domino, i despotricaven del personal i del menjar, i berenaven cada dia pastissets (passant-se les normes de la dieta pel forro).

Jo la recordo asseguda al sol, menjant ous ferrats amb patates i cantant "Rosó".Estava feliç aquell dia.
 I posant-se guapa per anar a passejar, i remenant el moneder per donar-nos diners per comprar gelats, i donant-me la mà assguda al sofà. I la recordo fent-me una vora dels pantalons, i estirada al llit del costat escoltant "Parlar per parlar",i remenant la cassola de terrissa mentre deia "Vine, prova com està de sal" , tot i que ja sabia que sempre li deia que estava boníssim..."Però li tiro una miqueta més, no?" deia. I jo feia que sí.
Som molt salades nosaltres.
I la recordo dient que disfruteu ara que sou joves.
I preguntant-nos si necessitavem res, que si ella ho tenia ens ho donava. I sabíem que ho deia de debò.
I sobretot la recordo dient que ens estimava tant.
T'estimo iaia guapa, i et trobo a faltar.

Història d'un balcó... BY LAIA

Quan teniem uns 10 o 11 anys ens vam fer molt amigues dels veïns del balcó del costat. Éren l'Esteve i la Isabel, germans, i tenien la nostra edat.
Els nostres balcons estaven separats per una distància d'un metre i poc i vam lligar una corda, de balcó a balcó, que donava la volta i tornava, hi vam penjar una bossa i la feiem córrer passant-nos coses a dins: uns cromos de picar, un nino que volíem que veiéssin, una canica... jo què sé, ... xorrades. Un dia ens vam enfadar i ells els hi van explicar als seus pares i els seus pares van córrer la cortina verda, separant-nos així i limitant la nostra comunicació i el nostre intercanvi de mercaderies. (Ara estic pensant que crec que un dia l'Aruna ja la va explicar aquesta història, aquí al blog, però bé... és igual).
D'això fa uns 20 anys i la cortina segueix allà, separant, limitant, marcant frontera... VAYA TONTERIA I QUE FORT QUE ELS PARES S'HI FOTÉSSIN, PENSO ARA.


Fa una estona esmorzava al balcó de casa la mami i he sentit una veueta de nen petit, d'aquelles que et fan somriure diguin el que diguin.
He mirat cap al balcó del costat i he vist uns peuets dins d'unes sabatetes amb cibella i unes cametes despullades... No he vist gaire més perquè hi ha la cortina "que todo lo tapa". Sí senyors, allà segueix. La veueta sense sexe identificat parlava amb la "iaia". "Ostres" he pensat "és el fill (o filla) de l'Esteve, ... o de la Isabel", i m'ha fet molta gràcia. Potser d'aquí uns anys la Isabel, un diumenge que vingui a dinar a casa els seus pares, decideix córrer la cortina i ... qui sap, potser els nostres fills i els seus es passen cromos de picar dins d'una bossa de super que penja d'una corda...
(és més romàntic que pensar que no necessitaran corda ni bossa i que la cortina no impedirà res, que s'ho passaran tot per la tablet, el i-phone 134555 M de merda, el puto mail o el wup dels pebrots...).

QUE FLUEIXI L' INTERCANVI I... com sempre, ja sé que sóc molt pesada, LA COMUNICACIÓ. SI US PLAU.