Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

jueves, 27 de septiembre de 2012

Una mica d'empatia porfa please... BY LAIA


Que de vegades no ens en fem a la idea del que hi ha darrera, de la organització prèvia, ... Que fàcil dir “ai nena, com et poses!”. Que fàcil. Manda huevos.

Us ho explico; posaré un exemple d’un sopar, per dir alguna cosa, com podria ser qualsevol altra història eh!. Doncs bé, posem que jo organitzo un sopar per un dia D, amb unes 3 setmanes d’antelació. Informo de la data, de l’hora aproximada i de la zona del restaurant, encara pendent de confirmar. Passats uns dies envio mail recordatori, whatsups recordatori, amb algunes de les persones hi parlo per telèfon o cara a cara inclús, en alguna trobada. Quan falta una setmana publico un avís al “face” informant dels detalls. A la gent que no té face li envio mail. Als que tenen whatsup lo pertinente...  Demano confirmació definitiva en un parell o 3 de dies: puntualitzo CONFIRMACIÓ ABANS DE DIMECRES QUE HE DE DE DIR EL NOMBRE EXACTE DE PERSONES AL RESTAURANT. Arriba dimarts, sembla que més o menys tothom ha confirmat. Envio recordatoris varis a la gent pendent, demano confirmació. Demà (dimecres) he de saber-ho. OK. Cap problema. El senyor Pepito em diu que està pendent de no sé quina història, “t’ho puc dir demà”. Sí, ok. Cap problema. El senyor Menganito em diu que sí, tot i que havia dit que no. Modifico. OK. Dimecres tarda, no news. Dimecres nit em truca el noi del restaurant, confirmo, som tants i estem pendents d’aquests 2... bla bla bla ble ble ble. Dijous matinada: whatsup del senyor Jaimito que al final ve amb 2 més. OK. Dijous matí: whatsup del Menganito, que al final no ve, que ho sent molt. Jo també, joder. La senyora Maria, que em va confirmar dimecres que sí, ara diu que no, que l’ha atropellat una bici, que no ha sigut res, però que no podrà venir. I què li has de dir?. Doncs res de res. Efectiviwonder. El senyor Fermin diu que té un sopar d’empresa... joder que no sabia res, que quina putada. Quina putada, ya te digo yo la putada. No t’enfades, no?. No, ... i ara!. Faltaria!. Al final el senyor Pepito no dóna senyals de vida, el senyor Jaimito anula assistència i informa que ell i els +2 vindran a copes.  No et fa res, no?. Collons. I m’ho dius ara?. Però sobretot... sobretot i més important que res... NO T’ENFADIS EH!, NO T’ENFADIS QUE DESPRÉS ETS TU QUE TENS MALA LLET I ET POSES HISTÈRICA PER UNES TONTERIES QUE DEU NI DO.
SIN COMENTARIOS.

DE BON ROTLLO EH PEOPLE... PERÒ... ALGÚ HO HAVIA DE DIR :)

28 DE SETEMBRE Dia Internacional per la Despenalització de l'Avortament

feu click a:
CCOO de Catalunya - CCOO es suma als actes en commemoració del 28 de setembre, Dia Internacional per la Despenalització de l'Avortament - www.ccoo.cat

viernes, 21 de septiembre de 2012

AL METRO... by Aru

Ahir vaig escoltar una conversa, al metro (no és raro ja que cada dia m´hi passo una bona estona), total...que la conversa en sí era per gravar-la. Hi havia una dona, d´uns 40 anys, asseguda al meu costat, vestida bastant clàssica, amb pentinat carrincló, i les dues filles dretes al seu davant, amb uniforme de col.legi. La petita, d´uns 7 anys, era la Rut, la que òbviament era un desastre i sempre se li havia d´explicar tot, l´altra, la Sofia, d´uns 9, era Sofia-carinyo, Sofia-princesa, i era la bona nena estudiosa. La cosa va anar així:

RUT: Mama ara els obrirem ? (referint-se a un pack de 8 paquets de kleenex amb diferents estampats de la Hello Kitty)
MARE: No Rut!!!...clar que no...! trobem aquesta ... freakada..i et penses que els farem servir?
RUT: Però és que són molt xulos....joooo
M: Per això mateix filla meva...
SOFIA: Rut...els col.leccionistes no obren res eh. RES.
M: Exacte Rut, els col.lecionistes no obren res. Molt bé Sofia. (Oh Déu meu, un Oscar per la Sofia. O una hòstia millor.
R: (Amb cara típica de nena enfadada) jolin... però mira aquest ...jo vull aquest.
M: Per què et penses que la mama i el papa no obren cap dels seus còmics ni ninots, i els tenen allà amb el paquet i les caixes?? (Perquè són uns feakis de la òstia?????????) Doncs per conservar-los Rut. (Fins quan, dona??? Fins que siguis un cadàver??? per deixar-ho, com un gran tresor, per l´eternitat?)
Aquí la Rut es va adonar que vivia en la família equivocada i va anar a seure a un altre seient que hi havia més enllà.
S: Mama...
M: Diga´m princesa...
S: és que no em sortirà mai la peça de blablablabla de Wagner.... (Oh...quina ràbia, jo a aquesta nena la tiro a la via).
M: Sí Sofia, si la practiques sí. Si la practiques cada dia...et sortirà. Si vols la mare, ara quan arribem t´ajudarà...(La mare?en 3a persona??...aiiiiiiii!! Sí Sofia, filla meva, si no fas res més a la vida seràs una crack de la puta peça de Wagner reieta!!!)....

Aquí vaig  decidir que ja en tenia ben bé prou, i em vaig posar a jugar al Tetris (l´original eh!! el meu mòbil nou és molt guai!) per distreure´m i no sentir-les més.

martes, 18 de septiembre de 2012

SEGUEIX ENDAVANT by Aru (o...by FUN)

Avui fa un dia gris gris gris eh...haurem de trobar cadascú el nostre sol particular...
que segur que en teniu algun. O molts . Qui sap. Jo...per començar escolto FUN,
i aquesta cançó tan maca...que ens diu...QUE SEGUIM ENDAVANT. QUE PODEM AMB TOT.
Aqui teniu el link de la versió acústica...
De debò que jo, si fos vosaltres, gastaria 4 minuts en això:

http://youtu.be/eQ_y-WQOU-Q

..Ensenya´m com ningú podrà aturar-nos ara.
Perquè ho som.
Som estrelles brillants.
Som invencibles.
Som qui som.
En el nostre dia més fosc,
quan som milles enllà,
vindrem.
Trobarem el camí cap a casa.
Si estàs perdut i sol,
o t´enfonses com una pedra...
Segueix endavant.
El teu passat pot ser el so dels teus peus sobre la terra
segueix endavant .

viernes, 14 de septiembre de 2012

DOS DELS GRANS by Aru

21:19
Palau St. Jordi
S´apaguen les llums. Sona la música. Comença el show.

00:35
La gent pica de peus al terra del palau. Saluden un altre cop després de varis bises. Tots donats de la mà. S´obren les llums. Això ja està.

I entre mig?
Doncs Sabina i Serrat. I Serrat i Sabina. Sabina cantant sol les cançons de sempre, Serrat cantant vells èxits, tots dos junts cantant cançons de l´últim disc, golpe a golpe, verso a verso... un cantant cançons de l´altre, un Boulevard de los sueños rotos... per Chavela, Serrat cantant a La Magdalena, els dos cantant Paraules d´amor, gent de peu, mans enlaire, milers de veus cridant "Yo... nací en el Mediterráneo."... Ells dos, parlant, entre ells, i amb nosaltres, com si estiguéssin al saló de casa... fent broma, trencant tensions entre catalans i espanyols, rient de tot el que es pot i més.
Dues veus tan diferents.... i tan plenes de vida, de històries, de records.
Un altre d´aquests concerts que dius..."Jo hi vaig ser, vaig viure aquell moment. Estava allà."




















Hoy...puede ser un gran dia....
Ahir va ser una gran nit.

miércoles, 12 de septiembre de 2012

ESTEM TRONATS????????? by Aru

No sé si heu llegit la notícia de la gran frase de la Super Espe Aguirre "habría que matarlos":
http://www.lavozdegalicia.es/noticia/gente/2012/09/06/esperanza-aguirre-habria-matar-arquitectos/00031346929840061633601.htm
O la de la Olvido Hormigos, concejala i professora...que segons alguns hauria de deixar la seva feina i amagar-se sota una pedra...
http://www.lavozlibre.com/noticias/ampliar/636130/olvido-hormigos-carpio-el-video-porno-venganza-de-su-amante-futbolista
Jo penso que desde l´exterior es deuen enriure d´Espanya i de les coses que fem, i les notícies que els arriben sobre el nostre rei, els nostres pol.lítics,...en fi...
Lo bò que té Espanya és que es pot fer el que vulguis..i després demanes perdó i punto.
Que mates als elefants: "Lo siento, no lo volveré a hacer mas". Que dius que "Habría que matar a los arquitectos"...dius que el què has dit és lamentable i que demanes perdó.
Eh que bé???

lunes, 10 de septiembre de 2012

Por los hombres que derrochan simpatía... By Laia

Brindo por los hombres que te dicen cosas bonitas por la mañana, cuando sales de casa, con resaca, cansada, además es lunes y para más inri la mayoría de tus amigos no curran hoy porque hacen puente. Que un piropo vale más que cualquier imagen si se hace bién. Un piropo que te hace sonreir cuando lo creías imposible... porque no puedes hacer otra cosa, porque no eres de hielo y porque ¡qué mínimo leñe!, que regalarle una sonrisa al que te regala palabras bonitas...que no eres más dura por ir de estirada por esta vida. 

Son las 8 de la mañana y sales de casa, nublado, lunes...  Pasas por delante de dos hombres jóvenes que hablan... frente un portal. Uno interrumpe al otro y dice "oye, mira que vecina más guapa que tenemos". "Pués sí, preciosa".
Sonríes... ¡claro!.
"Y encima simpática".
No chico no, simpático tú... que me das unos momentitos de alegría en este lunes gris (sí, he dicho gris, me da igual que esté soleado).

HOY PUEDE SER UN GRAN DÍA (J.M.Serrat)


Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.

No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.

Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.

Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.

Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.

Hoy puede ser un gran día
duro, duro,
duro con él.

                                  (Joan Manuel Serrat)

 
 
 

                                        

viernes, 7 de septiembre de 2012

SORT QUE ÉS DIVENDRES by Aru

Avui és un d´aquells dies que només és suportable... perquè ja és divendres, i perquè ja són casi les 3 de la tarda... que sinó, ara mateix...pffff...!!!
Fa dies que no escric... perquè no sé què escriure. Estic fent el casal dels peques, i cada dia em passen coses... però tal i com està el panorama... Pues no tinc ganes d´escriure.
Perquè penso que realment hauria d´escriure sobre coses potser..més importants.
Però són coses tan grans... que no en sé.
No sé escriure sobre la merda de càncer que tanta gent pateix, ni sobre ictus i residències, ni sobre  àvies que estan soles. No sé escriure sobre aquella dona Siria a la que van castigar, matant-la,  pq l´havien violat. Em queda gran. No sé escriure sobre les 60 i pico persones (30 dels quals nens) que van morir en una patera intentant arribar a Turquia per trobar una vida millor. Ni sobre un amic que em vaig trobar amb el cap rapat per la quimio...i somrient tota l´estona. Em queda gran tot això. No en sé tant. No tindria paraules prou bones.
No en sé prou.
Només sé dir que hi ha coses que no les podem canviar... que som petits, nosaltres, els humans, i  pel què veig... dèbils, davant de monstres com les malalties, la fam, la pobresa, el poder... el temps.

Però hi ha coses que sí que les podem canviar.

I la gent es seguirà morint de càncer durant molt de temps, em temo. Alguns lluitaran i es curaran.
Alguns no. Però si el temps que hem viscut és INCREIBLEMENT BRUTAL.. no creieu que serà menys dolent?
"S´ha mort... pobre... però ha tingut una vida!!!! ... Quina vida que va tenir!!!Va ser taaaan feliç!!!!!"
Aviam si ens ajudem, i fem, sinó un món millor, almenys un barri millor, una casa millor, un entorn millor.
I com que avui és 7 de setembre... un dia qualsevol, i tan bò com qualsevol altre...vull dir-vos que... us estimo.
Laia, Aina...que sou les millors. Al Ginés...als papis...que sou grans cadascú en coses diferents. En moltes coses!  A l´Anneta, per ser una amiga en majúscules. A la Salat, la Nebot, la Gis i la Sònia, nenes fantàstiques. Al Roger. A la Mire i l´Anna que fa com 25 anys q les conec i no ens veiem gaire. A l´Àlex, como siempre. Al Jordi, sol de les meves nits. a  A la meva germana-cosina Patty-Pat,  i a  tots els que ho sabeu però no us ho dic mai. A tota la familia tan gran ( familia i amics, s´entén). Que us estimo i que estic aquí si us fa falta algo.

I no us preocupeu que no em passa res... i estic molt bé, i d´aquí 3 horetes me´n vaig de finde.
És només que no vé cap dia especial, ni aniversari...ni dia de l´amor mundial... per això ho dic avui.
I punto.

Que les coses...si no es diuen, es van fent transparent. Les hem de dir. Perquè es facin fortes i en negreta.

U S     E S T I M O

Que tingueu una nit de divendres brutal, fent el que sigui.


lunes, 3 de septiembre de 2012

els divendres... han tornat :) BY LAIA

Avui... hem tornat. A la feina, a la rutina, a llevar-se a hores que durant les vacances ens en anàvem a dormir, a preparar tuppers la nit abans, a mirar a quina hora s'acaba la peli, a passar hores davant l'ordinador (jo que durant aquestes últimes setmanes pràcticament no n'he tocat cap). Hem tornat però, també, a l'ordre, a no "poder" sortir nit sí nit també, a anar al gimnàs , a tenir uns horaris una mica normals, que potser ja tocava. No és tot dolent, ni tot bo, mai, això ja fa temps que ho sabem. Avui he tornat a la feina i quan he agafat el metro aquest matí he pensat que ho portava prou bé, arribava fresca i somrient, que no n'hi ha per tant, que hi estic a gust al cap i a la fi.

Quan he arribat els companys em saludaven i em deien, "que dur eh", "ho porto fatal", i jo els mirava i feia cara de "bueno, no n'hi ha per tant", i somreia. Una companya m'ha dit: "que ho portes força bé? que rara que ets!".

Ara són les 6 de la tarda i em queda una horeta per plegar i tinc ganes de fotre el cap en un forat molt fosc i que em deixin en pau... TOTHOM COLLONS!. M'explota el cervell de tanta trucada, tanta informació, tants casos frikis i tanta tonteria. Estic cansada i ara aniré cap al gim... perquè clar, hi he d'anar, manda huevos, ... i després cap a casa a preparar el tupper per demà... i a sopar amb l'Aru i a dormir no gaire tard.

Però sabeu què? Que d'aquí 4 dies tornaré a sentir aquella felicitat que sents quan és divendres i que les vacances no et donen, perquè ja no els valores els divendres; que jo ja ara al final ni sabia en quin dia vivia... i serà genial que torni a ser divendres i ens torni a fer il·lusió.

I sabeu una altra cosa? Doncs que hi ha, de vegades, algú, un dia, que fa d'un ratet qualsevol una estona especial, així, enmig de la setmana i perquè sí.

Brindo per convertir petites estones de rutina en moments especials i també pels divendres... que han tornat! :) 

I pel nostre germanet, que et vagi molt bé per England. Good luck!. T'estimem. MUA.