Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

jueves, 31 de mayo de 2012

... hombres encantadores y mujeres valientes - BY LAIA


Pido perdón, igual que Orozco en su canción, a nuestro blog por tenerlo abandonado desde hace tantos días. ¡La culpa es del taller de escritura que me tiene monopolizada!,  en lo que a escribir se refiere, se entiende.

Los culpables con cara y ojos de mi abandono a “les arrugues”, abandono temporal y pasajero -lo juro y perjuro- son un grupo más que interesante y variopinto capitaneado igual que nuestros queridos “poetas muertos” por una profesora anárquica, que nació con un espejo en lugar de cara, y que nos refleja, con la primera palabra de cada jueves, su estado anímico, que varía bastante dependiendo del día (aunque lo disimula o lo intenta bastante bién). Tenemos desde una mujer con cara de niña y nombre de actriz, que esconde más de lo que habla, a un heavyata con fondo demasiado romántico para parecernos “duro”, o una mami con mucho pasado (y mucha guerra), algún obseso del tiempo verbal que siempre me arranca una sonrisa, timidísimos novelistas que no siempre tienen palabras que mostrarnos, aunque lo bueno se dosifica por supuesto; jamoneros, médicos, psicólogos y algún pirata cojo seguro que también... y por supuesto escritores (no todos con suficiente edad para frustrarse, la mayoría con demasiada esperanza como para rendirse).
Ahora han llegado “los nuevos”, que parece que no son tan intrusos como siempre nos parecen los recién llegados y que tiene leña para echarle a la hoguera del “Aula” ... leña de buenos árboles.

A parte del tema éste del taller tengo que confesar que con la primavera tengo la mente algo dispersa, que los colores me distraen y el sol me calienta... sí, también la cabeza y me cuesta pensar, aunque por las noches estoy pletórica eh! ¡eso sí! Por las noches venga a dar por ahí, que ésta pasada, aunque me acosté más tarde de lo habitual, pués mira, que la niña no tenía sueño, y sí demasiadas cosas en las que pensar como para ponerse a dormir, ¡que no estoy yo para dormir!. Mi cabeza se pone como loca con el roce de la almohada y no hay quien la pare. Manda huevos, esta mañana por descontado quería estampar el despertador contra algún sitio muy duro  que lo destrozara por completo.

Normalmente escribo en catalán pero como tengo la suerte de ser bilingüe y algunos amigos que lo preferiran hoy he cambiado, que es bueno de vez en cuando cambiar algo de nuestra rutina.  

Y ya que me siento inspirada y me he lanzado de nuevo a la aventura de "les arrugues", aprovecharé esta entrada para, al igual que en los Goya, hacer unos agradecimientos, que hoy me siento afortunada, ¡ándele guey!, a los hombres que te dejan muda (taréa ratito complicada) con un piropo precioso, con una sonrisa sincera y una mirada fogosa, con un abrazo al llegar al bar y también gracias a las amigas que aún estando lejos ESTAN, gracias a las que han vuelto, a las que siguen allí.  A ellos, hombres encantadores y mujeres valientes GRACIAS DE CORAZÓN.

 

jueves, 24 de mayo de 2012

CRÒNICA DE CANNES by Aru

Dijous. 8 del matí. Estem sortint de Cannes. Fa un dia preciós. No hi ha ni un núvol, i fa caloreta. M´he posat una samarreta d color negra, de mitja màniga, i ja veig que passaré calor. Bueno, a la primera parada els hi faré obrir el maleter rollo domingueros, i treuré una samarreta de màniga curta.


M´agrada aquesta calma que hi ha al matí, tan d´hora. Quan fa bon temps eh, això sí. Que aixecar-se aviat a l´hivern… em fa deprimir. Quan encara és fosc, i se´t gelen els dits, i el nas…

Quan estàvem de gira de teatre, i teniem bolos a les 8… Ens aixecavem a les 6 i pico, a vegades eh, no sempre , i ens abrigavem força, sobretot quan estavem a Madrid, els guants, el gorro, la bufanda, les botes… arribavem a la furgo…i treiem el gel dels vidres, i entravem… i estaba tan freda!!... trigava una estona a escalfar-se. I era fosc. I durant una estona anavem callats, mirant les llums dels carrers encara enceses.

En canvi a l´estiu… recordo quan obriem el xiringuito de Garraf…. I no hi havia ningú a la platja. I l´escalfor encara suportable et tocava la cara, suau. I tancaves els ulls… i era com… mmmm…gràcies. Que bé. I muntaves les coses… però treballar, llavors… no semblava una paraula tan dura.

O aquest estiu passat, a la platja de Pals. Quan arrivaba… i posava els peus a l´aigua. I estava tan freda. I em quedava allà una bona estona fins que els peus ja no tenien fred, i anava entrant… molt poc a poc… i encara no hi havia ningú a l´aigua… i pensava… quin luxe! Quina passada poder disfrutar d´això. Quina calma.

En fí, que aquí estic, al cotxe, amb el solet que entra per la finestra i no em deixa veure bé algunes lletres del teclat, pensant en aquests dies a Cannes, i en les pel.lícules que he vist, per explicar-vos les que encara no us he explicat. Per si algú m´està seguint.

Les 3 són pel.lícules de les grans. De les que es projecten al “grand theatre Lumiere”, el de les escales vermelles. On es fan les pel.lícules de la selección oficial, algunes a competició i altres no.

Dimarts a la nit vaig conseguir una entrada per la premiere de “The Angel´s share”, del Ken Loach. Així que em vaig posar ben guapeta (a les premieres de la nit s´ha d´anar amb vestit de nit, les dones, i amb esmoquin i pajarita els homes), i me´n vaig anar jo sola cap allà. Tenia por de trobar-me una típica peli de Ken Loach, que tot i ser molt bones, acostumen a ser de societat marginal, o si més no… tristes, decadents, grises…no? Bé, doncs aquesta no. Vaig disfrutar moltíssim. És una historia original i plena d´esperança. Rius, t´emociones… em va encantar. I ademés, al final, quan ell es va aixecar, i els 4 joves protas tb…tothom va aplaudir moltíssim. Durant molta estona. I va ser molt guai estar allà.

Ahir vam veure dues pelis. La primera era “Holy Motors” de Leos Carax: Buffff… per on començo? Jo no he vist cap peli anterior d´ell. Aquesta en concret és…rara. És una paranoia. Molt surrealista. Una historia sobre un home que fa diferents papers a la vida. Que té diferents vides. Una crítica, crec, a la societat actual, a la recerca d´un mateix… una… pfff…de debò que no sé ni com explicar-ho. Als que els hi agradin les pelis sense un fil conductor típic, les pelis abstractes i metafòriques… pot ser que us agradi molt.

L´altra peli que vam veure ahir, aquesta fora de competició, és “ Io e Te” de Bernardo Bertolucci. Una llegenda del cine italià. A la projecció hi era el mateix Bertolucci, amb tot l´equip de la pel.lícula, i els dos nois protagonistes. És emocionant perquè tothom aplaudeix molt, i els hi veus les cares d´emoció, i com donen les gràcies… i tot el públic va ben vestit… és bonic. I la peli… doncs em va agradar molt. És una historia senzilla, però molt humana, molt maca. I molt ben feta. Amb una fotografía molt currada, i els detalls molt ben escollits. La llum… la música… Un gust de peli.

miércoles, 23 de mayo de 2012

DE VERITAT By Aru

Aqui seguim; a Cannes, treballant; disfrutant...i avui gaudint del solet.
A part de les pelis de competicio,o del festival, també es poden veure pelis de productores, en sales petites, aue es volen vendre;
I en aauesta seccio hem pogut veure dos documentals molt molt interessants; un sobre un noi que va escapar d' un camp de treball a Korea del Nord. Molt ben fet. Molt dur. Tot el que explica és brutal; Brutal de debo? vull dir; No com sempre que jo dic "brutal"; No, no, brutal de...bèstia;
Vaig estar tot el dia feta pols;
L altre docu va ser com una baferada d'aire fresc. Es l'historia d' un noi filipi; aue passa de viure a una chavola de Manila... a convertir-se en estrella del rock. Un exemple de que, a vegades, els somnis SI que es fan realitat;

domingo, 20 de mayo de 2012

DESDE LA CROISETTE by Aru

Dimecres cap a les 4 de la tarda vam arribar a Cannes. Ja ple de gent, els carrers adornats, flors que pengen dels arbres, glamour per tot arreu, …un sol espectacular…I allà davant les grans escales vermelles amb el poster de la Marilyn. Com el decorat d´una peli.


Vam tenir bon temps fins ahir, que va ploure una mica, però després va fer un sol espatarrant un altre cop. Aquí és molt normal això, el temps canvia com la gent de traje…que és mooooolt sovint. Et pots vestir com vulguis que no cridaràs l´atenció.

El dimecres a la nit em vaig posar la meva faldilla de seda llarga de color a conjunt amb les escales, el top negre…i em vaig disposar a veure la primera pel..lícula. A les sessions de les 8 del vespre, quan s´estrena la peli, s´ha d´anar de gala. Total…que vaig veure “Moonrise kingdom”, del director de "meet the tenembaumbs”, No sé si us enrecordeu. Em va agradar molt. Vaig disfrutar, vaig riure… Ës com un conte, amb sentit de l´humor, amb moments bonics…amb parts molt surrealistes. Val molt la pena.
Ademés surt la gran Frances Mcdormand, el Bruce Willis, l´Eduard Norton...

Ahir vaig veure “Lawless”, de John Hillcoat. Amb guió i música de Nick Cave. Peliculón. Passa als anys vint, l´època de la llei seca. El Shia labeuf fa un paper brutal Ho fa molt bé. Tots ho fan molt bé. I el Guy Pearce fa de malo cabrón ...i també s ho curra moltíssim. I surt la Jessica Chiestan ( crec que s´escriu així) ...sempre tan perfecte. Molt molt maca, la veritat.

A part d´això... doncs algun cocktel al pavelló txec, algun a Macedonia, una copeta de vi a l stand d´Equador... i ahir vaig anar a la festa de Colombia. A la platja. Amb el vaixells allà davant, les estrelles, el soroll del mar, les llums de Cannes...i  barra lliure, que tampoc està malament,oi?
Ara vaig a veure un documental que promet.
Seguiré informant.

Petons desde la cote d´azur-

Aruna Ruiz
telefestival.
Cannes.


viernes, 11 de mayo de 2012

El Pol Nord enganxat a les cuixes


Aquest matí m’he posat el “gel efecto frío” que em vaig comprar l’altre dia al Mercadona. A veure si per una vegada me’l poso amb una mica de continuïtat o constància, que sóc la pera i sempre que em compro una cosa d’aquestes m’ho poso un parell de dies seguits i després només quan m’il·lumino (un cop al dia cada 3 o 4 dies), i encara m’estranyo quan no noto res de res, .. i em miro i dic “vaya merda de gel que no fot res, tots aquests productes són una p _  _ _ presa de pèl”.

Avui m’he posat el “gel efecto frío” doncs com us deia i sí, “he tenido mucho frío”. Te’l poses, et fas un massatget (circular y ascendente, of course), i poc a poc vas notant el fred que puja per les teves cuixes. El rollo del gel és que l’efecte congelant no dura uns minutets sinó que s’allarga jo diria com un quart d’hora o fins i tot una mica més. Així que he sortit de casa vestida amb el Pol Nord enganxat a les cuixes i pensant si no estem una mica torrades de fer aquestes coses tan frikis... però bé, com diuen les àvies: “para presumir hay que sufrir”.  Anava de camí al metro, amb aquest temps casi estiuenc que ens ha arribat, la gent anava més fresca que ahir, algunes noies portaven sandàlies i els que no s’havien tret encara el jersei suaven. Jo tenia un fred de la òstia, de cintura cap avall.

jueves, 10 de mayo de 2012

"...Creo en los fantasmas terribles
de algun extraño lugar
Y en mis tonterías
para hacer tu risa estallar..."

de Lucha de gigantes d´ Antonio Vega.