Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

sábado, 31 de diciembre de 2011

Per favor ... by Laia

Podem aguantar un altre any amb dificultats econòmiques, amb polítics que no ens agradin, amb preus massa cars, amb poques oportunitats professionals, puc passar un altre any amb mal d'esquena i amb les cervicals donant pel sac, podem anar tirant... anar fent... podem intentar seguir endavant tot i les malalties que de vegades atrapen a la gent que estimem, i que són una merda i ens preguntem per què?,  podem seguir vivint en aquest món tot i moltes petites (o no tan petites) coses que no ens agradin però no podem seguir vivint en un món on la gent es pega, es maltracta i es mata. Això sí que depèn de nosaltres. PER FAVOR PROU VIOLÈNCIA.

... estaré preparada... By Laia

A les 11:30h. començava la classe d' spinning a la que jo, hiper motivada, he decidit anar aquest matí per acabar l'any "en forma"!. Clar que sí, ole per mi!. Només seure a la bici aquella friki m'he adonat que el cul encara em feia mal de la última sessió fa un parell de dies, òstia quin mal que em feia!. Tenia ganes de plorar i no havia començat a pedalejar! Flipa!. Molt bé Laia, ole per mi? ole per mi... i una merda! més mona si et quedaves a caseta... La profe majareta cridant: "¡venga chicos, último día del año! Hoy vamos a hacer una sesión de intensidad ALTA ¡eh!.. ¡No es una pregunta, es una afirmación!. Aquí a mi se'm ha posat cara de pànic. Alta?. Per favor nooooo!. He begut una miqueta d'aigua mentre sonava la música aquella maquinera xumba xumba... i la veu de la tia de fons "¡Venga! ¡Ese turrón y ese polvorón que lo vamos a quemar todo!. Jo pensava "yo sólo he comido un par de trozos de Suchard y ningún polvorón... lo juro!. Estava traient el fetge per la boca quan he mirat el rellotge:
11:34h.
No comments.
Al costat hi havia una nena d'uns 17 anys amb una samarreta super tirada i unes bambes velles, semblava que li era tot igual i que no feia cap esforç. Jo bevia aigua i suava com una loca quan la terrorista de la profe ha dit: ¡EQUIPOOOOOO - Jo tenia por - vamos a empezar yaaaaaaa!.
Laia cara atónita.
¿A empezar? I què fotiem fins ara?. Miro el rellotge: 11:39. HO JURO. La nena impasible seguia amb la cueta igual de ben feta que al principi (la molt guarra) i pàlida com una nena de "Los otros" mentre jo semblava recent sortida d'un manicomi i vermella com un chili picante. Maldita niña inalterable. A partir d'aquí jo ja no sabia què fer ni què pensar... "que sea lo que Dios quiera", si sobrevisc a això el 2012 ja pot venir com vulgui que ESTARÉ PREPARADA.

jueves, 29 de diciembre de 2011

FELIÇ 2012, i 2013, i 2014.... by Aru

Nadal , Nadal..

Ahir surto del despatx. Camino cap a Pl.Universitat. Fa fred. Passo per davant la castanyera del carrer Aribau. Mmmm...quina oloreta. Encara no he menjat castanyes aquest any. Bueno, a casa la iaia sí. Però vull dir... castanyes de castanyera. D´aquelles tan grosses i bones, i que es pelen tan ràpid.

Ple de gent comprant. Ple de llums.

Els promotors de l´Avantcar allà plantats, com cada dia, repartint flyers amb el gorret verd de Papa Noel. "¿Tienes coche?? No tengo carné! Yo te llevo donde quieras. Jeje. Gracias.

Penso que al meu cor... no és Nadal.

Entro al metro d´Universitat. Vaig cap a l´andana de la línia 1 direcció Hospital de Bellvitge. Està tancada amb la porta metàl.lica. Veig bastants seguratas. Penso que potser és una broma, una inocentada. Vaig cap un d´ells. Hi ha molta gent queixant-se. "¿Qué pasa???¿Está cerrado?¿Tardarán mucho? Pués creo que sí señora. Hay para un ratito, mejor coja el bus, o otra línea."
Val. Molt bé. Però... Què ha passat?
"Qué ha pasado?" Li pregunto a un tiu molt grandot. Se´m queda mirant un segon abans de contestar, com si no esperés aquesta pregunta. "Pués... que se ha tirado uno" Em diu amb cara de qué quieres que te diga.
"Sí?" No sé per què ho torno a preguntar. "Sí... pués claro". I segueix fent que sí amb el cap.

Intentes no pensar-hi gaire... total, no el coneixies, no saps qui és, realment no t´importa. Cada dia mor molta gent al món.
Però... pfff... et deixa tocat. No sé per què.
Perquè algú s´acava de matar, allà mateix, no fa gaire. Perquè ho ha decidit. Perquè totes les altres opcions... no li semblaven prou bones. Suposo.

Perquè de repent ni és Nadal ni és res de res.

Perquè penses que hi ha gent... que realment té problemes molt grossos.

Axí que, encara que soni superficial... s´ha d´anar endavant. Que... ja ho sabem i bla bla bla... però de tant en tant va bé que et fotin una òstia i t´ho recordin. Que la vida és curta, i S´HA  D´APROFITAR. Que el què t´importa... ho has de cuidar.
I si ho has perdut... intentar recuperar-ho.
I el que no t´agrada ho has de canviar. Ja.
I si hi ha gent que et fa sentir molt bé... estigués amb ells. Que sinó els dies són un desperdici!!

Que tingueu TOTS un any 2012 molt bò. Que serà millor que aquest. Per mi segur. Però que tampoc ha sigut taaaaaaaan dolent. Que sempre es pot treure algo bò. Jo aquest any he conegut molta gent nova, he fet windsurf (més o menys), he anat a Cannes!...he vist al Brad Pitt!! jejeje. M´he conegut més a mi mateixa. I als que em rodegen també. He après que la rutina, si l´esculls cada dia, pot ser algo fantàstic. He vist que hi ha algunes persones que no et fallen MAI.
I que ningú és perfecte. Que TOTS, TOTS... la caguem... però que... com deien a aquella peli tan nadalenca " Ningú és un fracàs... si té amics. "
O familia. O gent que t´estima i està allà, quan ets feliç, quan tens ganes de festa, quan estàs trista... i també quan la cagues...MOLT.
I com més gran l´has feta... més grans són els que et perdonen. I t´ajuden.

Feliç any, feliç vida.
(I gràcies... jo sola...no me´n hagués sortit)

viernes, 16 de diciembre de 2011

... carregada per Portal de l'Àngel... BY Laia


Avui tinc el primer sopar nadalenc, amb les companyes de la feina, i a partir d’aquí ja aniran venint tots els altres, pim pam pim pam, i els vestits de festa i els tacons, i les llums del carrer mentre passejo per portal de l’Àngel carregada de paquets, a última hora, com sempre, amb els histèrics que compren a l’últim moment, igual que jo... I l’olor a “muérdago” pels carrers propers a Santa Llúcia... i els nens petits als cotxets enfundats en anoracs amb caputxa, que no se’ls hi veu casi la cara, les ganes de prendre’t una xocolata calenta quan passes pel carrer Petritxol, les parades de la Gran Via, ... els dinars familiars amb molta gent, molt de soroll i molt de cava... I a mi que m’agrada tant el Nadal, què voleu?... M’encanta el Nadal, les vacances, estar tots junts, l’ambient de festa i tothom tan guapo i arreglat... i els galets i el caldo de l’àvia, i veure’ls contents... i desitjar-nos Bon Nadal i Bon any nou... i els petons... i les copes que s’alcen...
 
I quants records aquesta foto de Concòrdia... suposo que l’has posat tu Aru... Hi ha coses que passen però en vindran de noves i de millors.

lunes, 12 de diciembre de 2011

... un petit privilegi... by Laia


He somiat que no anava a primera hora. Us ho explico; quan anava a “l’insti”, algunes vegades que tenia son o em feia molta mandra... feia campana (sí, ho confesso) i per la nit pensava: “demà no aniré a primera hora”. Doncs he somiat que podia permetre’m aquest petit luxe, que només dura una horeta, i que em quedava al llit dormint sota la colxa durant 60 preciosos i llargs minuts. Com de fet i si m’haguessin deixat triar jo el que hauria volgut avui (perquè avui ha sigut molt i molt dur llevar-se), hauria sigut no anar al primer dia de la setmana, més que només a primera hora... doncs no m’hauria servit de gaire. Quan m’he llevat he pensat... “mi reino por un día de cama”. Hauriem de tenir el privilegi de poder-ho fer això ni que fos un cop a l’any... com si un geni de la làmpara màgica ens concedís un desig...

 -          JO EL QUE VULL ÉS QUEDAR-ME TOT EL DIA AL LLIT (sense conseqüències negatives, sense que a la feina pensis que sóc una vaga o una mentidera... quedar-me al llit i que no passi res, com si fos un dret... què li passa a la Laia avui?... no res, que és el dia que s’ha agafat per quedar-se al llit... ah molt bé molt bé...)

 Res, no em feu massa cas... son pequeños delirios de un lunes matutino...

Molt bona setmana a tots i a veure si lliutem per aquest petit privilegi que us comentava... donem-hi un parell de voltes a veure com ho podem fer, ok?
Mil muassssss

viernes, 9 de diciembre de 2011

Avui és divendres i es surt! ... By Laia


Divendresssssss i vaya divendres gent!. Que hem tingut una setmana de bojos!. Que és millor currar 3 dies que no pas 5, sí, ok, però ha sigut un caos. Jo no he sabut ni un sol dia en quin dia estàvem. Cada matí em llevava i m’havia de repetir unes quantes vegades el dia que era i com estava el panorama, tipus: “dimecres, ok, avui és dimecres Laia, dimecres, avui treballes, demà és festiu, ok... avui es pot sortir...” El següent: “dijous, avui és dijous, hem quedat per dinar amb el papi, ... és festa, demà treballem, aquesta nit a dormir d’hora Laia, ... avui a dormir d’hora... demà no és festa...” BUAH!. Però ¡Qué locuraaaaaa!. He vist clarament que som animals de costums... i que necessitem un mínim d’ordre a les nostres vides, ... que la rutina (encara que enemiga en moltes ocasions, la sucia rutina com diria el Sabina) de vegades és bona.  

Jo soleta ja poso prou desordre i caos a qualsevol setmana normal, no necessito que la setmana també es torni boja...

Així que avui és divendres, i es treballa, i per la nit es surt, com a mínim un ratet, i com ha de ser, que cada dia té les seves coses... i sinó perden la gràcia.

jueves, 1 de diciembre de 2011

Nadal... a un pas de pardal... BY LAIA


1 de desembre de 2011. Ho pensava quan he sortit del metro aquest matí i venia cap a la feina... 1 de desembre... del 2011.. deu ni do. Fa uns quants anys si m’haguessin preguntat què estaria fent o quina seria la meva situació al 2011 no hauria dit la que estic vivint, però suposo que ni millor ni pitjor... diferent, no? ;)

Joder com passa el temps, semblo una iaia però és que és veritat. A mi de vegades em fa por que passi tan ràpid. I amb totes aquestes reflexions comencem desembre... bufff, mes de reflexions també. Nadal, les llums, els Reis, que només ens portaran regals si ens hem portat bé. A mi aquest any segur que em porten alguna cosa molt molt xula. L’any nou s’apropa i ens fem propòsits... tot i que de vegades se’ns passin les ganes, després d’uns quants anys de fer-nos-en i que no serveixin per massa. Així i tot m’agrada el desembre, m’agrada el fred de Barcelona (que no és fred de veritat) i m’agraden les llums, m’encanten, i passejar pel centre i ficar-me dins del “barullo” de gent de Sta. Llúcia, i els paquets molt adornats i sobretot els dinars familiars amb molta gent, molt caliu, tothom parlant a la vegada, tots molt guapos i arreglats... m’agrada la meva gent. Quina sort que tinc.



Què demanaríeu per aquest Nadal que està a un pas de pardal?... a part de salut i pau al món (com les Miss).