Quitando espinas By Laia

 Avui reactivo, després d'uns anys, l'activitat en aquest espai que tant m'agrada i amb aquest nom que ens recorda tant a la iaia. Aquest espai en el qual som lliures de dir el que vulguem i de barrejar idiomes, i dir coses que s'entenen, de vegades del tot, de vegades a mitges.

Aquest cop, m'ha sortit en castellà, això va com va.

Cuando voy a la pescadería siempre busco los boquerones, a veces los encuentro y miro el precio, no suele ser mucho, pocas cosas cuestan tan poquito en los carísimos pasillos del supermercado.

Me encantan los boquerones en vinagre, pero me da mucha pereza prepararlos, así que, normalmente, no los compro. O lo hago, pero los cocino rebozaditos que también están ricos. 

Ayer me quedé medio quilo. "Mañana los prepararé", me dije, toda orgullosa yo de la capacidad que tengo para superar mi gandulería. Y hoy he cogido el paquete de la nevera y he resoplado. Me los limpiaron, sí, pero la espinita me la tengo que quitar yo misma. Me he puesto las gafas, porque si no voy a quedarme sin pescado intentando quitar las espinas -de cerca no veo, me lo regalaron mis cuarenta, ¡qué detalle!.

En medio quilo entran muchos pescaditos...

He buscado en Spoty una canción de Perales que me gusta mucho -"me llamas, para decirme que te marchas"- y luego la parte más melancólica de mi cerebro ha ido guiando a mi dedo escogiendo algunas canciones que me recuerdan a la cocina y a mi madre, muy joven, escuchando a Mocedades mientras nosotras jugábamos a Pin y Pon.

Mis padres ponían música en casa. Siempre. Mi madre, cuando se metía con las manos en la masa, solía escuchar a Aute, Silvio, Pablo, también a Bosé y a Battiatio, y a Mocedades. Nosotras, por la casa, un sábado nublado, cantando "y los muchachos del barrio le llamaban loca". 

He limpiado los restos de sangre del pescado con un fino chorrito de agua, para no romperlos, con cariño y cantando a viva voz: "ayer se fue, cogió sus cosas y se puso a navegar", y "amor de hombre", feliz de regresar al pasado y de convertirme durante un ratito en mi madre. 

Y he ido quitando, una a una, las espinas. 

y pintó estelas en el mar

Ni pestanyes ni hòsties

Obviaré el fet que escric en aquest blog en el que fa dos anys que ningú hi escriu. Mirem endavant.

La setmana passada el Sergi i jo vam fer 4 anys de casats. No els vam fer literalment, ja m'enteneu, són aquestes expressions rares que fem servir sovint. Vam celebrar el nostre aniversari de casats, seria el més correcte però jo, com que el que vull és que m'entengueu i que el meu missatge sigui sincer i espontani, m'oblidaré dels formalismes i dels castellanismes i col·loquialismes, i parlaré tal qual. Vull dir que escriuré com parlo, com he fet sempre.

AVANTI.

La setmana passada vam fer quatre anys de casats i cinc junts. Perquè ens vam casar que feia onze mesos que sortiem. Que sortiem com a parella, perquè com a amics... haviem sortit des de molt abans, i fins molt tard. 

Fa un mes que vaig reservar el restaurant on vam sopar, abans no em deixaven, un lloc davant del mar, que tant m'agrada i em fa sentit lliure i respirar. Vaig imaginar que em posaria alguna cosa bonica, però no massa arreglada, mona, sexy, no pretenent tenir vint anys però tampoc fer-me més gran del que sóc. Vaig imaginar que potser em posaria uns pantalons pitillos negres, amb un tacó i un top rosa claret de tirants una mica brillant, potser, discret però especial. 

Vaig imaginar que em pentinaria una mica, que no ho faig mai. Bueno, pentinada pentinada tampoc, però que aniria a la pelu, que agafaria hora al Pódame, perquè el meu amic Sergi (Sergi l'amic perruquer, no Sergi el marit) em sap pentinar així que sembla que no vaig pentinada, però que quedo guay, no com una bruixa. De fet, vaig agafar hora, per tenyir-me i pentinar-me el mateix dia del nostre aniversari per la tarda, per anar ben guapa a sopar. Amb un secat així suelto amb volum i tal...

També vaig imaginar que aniria un altre cop al lloc aquell de les extensions de pestanyes, que l'ocasió s'ho valia i que em veig super fantàstica amb les extensions de pestanyes. 

Després, uns dies més tard vaig imaginar que em fotia de lloros amb els tacons, baixant cap a Port Bo i vaig decidir que potser una sandalia més planeta seria millor opció.

També vaig decidir que no em faria "lo" de les pestanyes, que és un pastizal, com diria la meva amiga Anneta. Potser pel meu cumple.

La data s'acostava i jo no m'havia fet rica i, a més a més, la reserva per la pelu era pel dia 30, últim dia del fabulós mes de setembre. No hauré cobrat, és una pijada, no et va bé... vaig anul·lar la pelu. 

No passa res, em secaré el cabell amb una mica de ganes i me'l planxaré, que la planxa crema el cabell, sí, sí, ja ho sé, però per un dia tampoc em passarà res.

No portaré pestanyes postisses ni el cabell sexyvolum made by Pódame, però aniré ben guapa, que em sé treure molt partit quan vull. 

Vaig començar a mirar, amb intenció, el que em posaria per anar a sopar. Vaig remenar l'armari, ON TINC MIL COSES PER POSAR-ME, però res m'acabava de convèncer. Vaig trobar uns pantalons negres, molt xulos i elegants, del Massimo Dutti (que no em paga ni res, però eren del Massimo Dutti, i ho dic i punto). Estaven casi nous i em van semblar molt bona elecció. Tinc vestits però 30 de setembre, prop del mar, era com raro... no podia saber si faria fred o calor o massa humitat, passant de vestit. Pantalons i un top. Vaig buscar un top, en tinc de tirants, brillants, transparents, ... res, no m'agradava res. Una brusa? ai no sé, massa serio tot plegat, semblarà que me'n vagi a currar a l'oficina. Ja ho decidiré. Vaig posar 4 o 5 parts de dalt a la maleta per triar a l'últim moment. 

Quatre cosetes de maquillatge, unes arrecades per si m'animo (que sempre m'acaben sobrant), uns tacons tancats, unes sandalies obertes molt altes, unes albarques... mai se sap.

Quan vam arribar a l'hotel (sí, em queixo de moltes coses però vam marxar a un hotel, amb piscina, dues nits, i l'àvia i els tiets van fer de meravellosos cangurs), vam desfer maletes i ens vam arreglar força ràpid perquè la reserva era molt d'hora i no hi havia temps de provar-se mil modelitos. Però me'ls vaig provar. Em vaig posar els pantalons negres, les sandalies altes i un top negre "palabra de honor" que feia com cinc anys que no em posava, o quinze. Quedava bastant resultona. Em poso una mica de rimmel i a triomfar, vaig pensar. Però no. No tenia rimmel. I no passa res? HOME! sí que passa, perquè sense extensions puc tirar, però sense rimmel... JODER, de veritat que m'he deixat el puto rimmel?!

Què passa amor, deia el Sergi. Res, el rimmel, m'he deixat el rimmel. No m'ho puc creure, no me'l deixo mai. Puc sortir abans sense tacons que sense rimmel.

I vaig sortir despentinada i sense rimmel.

I en un segon que em vaig oblidar de no respirar em va petar el botó del pantaló negre sexy del Massimo Dutti casi nou. JO DER.  I em vaig posar els texans.

Estàs guapíssima, amor, tu sempre estàs bé. (EL MARIT QUE M'ANIMA)

Vaya merda. Despentinada, sense rimmel i amb texans.

I vam baixar al restaurant i ningú va vomitar quan em va veure ni res. 

Vam sopar de conya i vam prende un vinet molt bo. I vaig respirar olor de mar, molt fort molt fort, perquè em durés quan tornés a Barcelona. Com quan abraço al Teo i li dic que molt fort molt fort que em duri tot el dia.

Les expectatives, un cop més, em van jugar una mala passada. Les del meu físic, només. Després jo, era la mateixa, inclús més relaxada perquè amb els texans anava comodíssima i sense rimmel no hi havia perill de fer cara de cansada a la una de la matina. Perquè el rimmel, sí, és molt guay, però a mi, personalment, em fa cara de cansada al cap d'unes quantes hores.

I vaig sopar amb el Sergi davant la caleta més bonica del món. Com diria el George Clooney, WHAT ELSE? 

JO TENIA UN BLOG!

Buscant informació sobre gimcanes pel casal d'estiu he anat a parar a un blog d'activitats per nens... JO TENIA UN BLOG! he recordat.
Si si, tal cual.
Al escriure la direcció a la barra..ni tan sols s'acabava d'escriure sola...del temps que fa que no escric res. Ni ho sé. Ni idea. Des d'abans que nasqués el Marley, segur.
Abans tenia molt de temps per mi. Molt. Però no me'n adonava. Però en tenia molt.
Ara ... no.
Mes d'abril, comença el bon temps, les ganes de terrassetes i de solet. De màniga curta, encara que sigui amb una caçadora al damunt, de combinacions estranyes de roba, vaja, perquè ja sabem que la primavera és fantàstica, i tant, però també és una època hortera. La gent s'atreveix a posar-se coses que no peguen ni amb cola. Jo també eh. Vull dir... un dia porto leotardos i l'endemà faldilla llarga d'estiu amb botes.
Abril...el mes de Sant Jordi, de dies més llargs, de tantes cançons que en parlen...
En fi, el mes de tornar a tenir temps per les coses que fa temps que no fem... i que ens agrada fer. Perquè no, oi?
El mes...del que tu vulguis.
Diuen que sempre hi ha una mica de temps... per escollir què en fas, però tot és una qüestió de prioritats. Proposo que les repassem, les prioritats, i veiem si els hi estem dedicant aquesta mica de temps lliure que tenim...en algun racó del nostre dia.
(O si per al contrari l'estem dedicant a veure sèries que no ens interessen una merda, encara que el prota estigui molt bo)
Que tingueu un bon dia... i un bon abril (per si no ens llegim fins al mes vinent)

El teu record, per tot arreu... By Laia

Avui fa 4 anys que se't va emportar la vida... no diré que ens vas deixar perquè tu no ens haguéssis deixat mai. T'estimo iaia i penso en tu, cada dia del món. No hi ets però et trobem per tot arreu; en l'olor del forn quan fem castanyes, o en la del detergent "bo" quan obrim la rentadora, o quan trio la roba per colors, o a la cua d'una tocineria de barri on pots parlar amb el xarcuter, a la merceria de les noies simpàtiques, en unes mans petites amb olor a crema hidratant, o en una cavalcada de Reis, somrient sota els carmels... és fantàstic tenir el teu record per aquí molt aprop. SEMPRE, IAIA, ALLÀ ON SIGUIS, T'estimem molt.

El viajar es un placer... o créixer al seient del darrera... BY LAIA

Oye, me dio una fiebre el otro día. Avui canturreaba aquesta cançó, i m'he recordat de quan anàvem amb cotxe amb els meus pares. A mi m'agradava molt fer viatges amb cotxe, em semblava molt emocionant anar d'aventura. Perquè encara que anéssim a casa els avis i prou, els nostres viatges amb concursos radiofònics  i estirades de cabells i patades voladores i balls de la Bilirrubina, sempre eren una aventura.

De molt petites, el Ginés encara no hi era, clar, ens barallàvem al cotxe. Els meus pares, molt joves, anaven davant i nosaltres tres darrere, matant-nos. Ens pegàvem perquè una volia un joguet que tenia l'altra o perquè volia seure al mig, o no volia seure al mig i li havia tocat, o perquè ens feia ràbia... ho dèiem així tal qual i ens quedavem tan amples "és que m'està fent ràbiaaaaa!". El meu pare es posava una mica nerviós si fèiem el show mentre conduïa i de tant en tant podia deixar caure una mà voladora, sense massa mala hòstia... però voladora i descontrolada, al cap i a la fi. Podia caure al cap d'algú, que segurament seria la que menys culpa tenia, típic. També podia ser que la mà voladora agafés una nina pel ganyot i que la llencés volant per la finestra. La meva mare posava música, cantava, s'inventava jocs... per evitar que ens llencés a nosaltres, per la finestra. 

Jugàvem a "Ràdio Puerto Rico", on la meva mare era una locutora de ràdio que ens trucava i ens feia preguntes i qui l'encertava guanyava... "100 grams de cafè Únic!". Ens encantava jugar a Ràdio Puerto Rico, encara que no ens agradés el cafè, això ningú s'ho plantejava... (les preguntes eren de l'estil: "qui és el President de la Generalitat", o "com es diu "el què fos" en anglès", així que ella intentava ser molt didàctica. Molt bé, mami.).

Una vegada vam anar a la Borgonya amb cotxe, (bueno, moltes vegades, però us n'explico una). Era un viatge d'unes 7 hores, això sí que era AVENTURA-AVENTURA de les guays. Anàvem carregats com mules, com us podeu imaginar i el  meu pare ens va demanar que no agaféssim trastos, que el maleter anava a tope i ja era prou merder tot plegat. Segur que la meva mare portava als peus una bossa amb kikos, xocolates, ametlles i mil marranades per distreure-ns quan estiguéssim molt "rabioses" i apunt d'assassinar-nos les unes a les altres.  Vivíem al carrer Anglesola i vam carregar el cotxe i vam decidir que els cistellets-cunes dels nenucos no eren un trasto, així que els vam baixar D'AMAGAT i els vam posar als peus, davant nostre i vam seure com bones nenes. El meu pare va acabar d'ubicar les maletes i bosses i bossetes i intentava posa-ne als peus de la part del darrera i no podia i s'ajupia i no veia què hi havia... jo no sé com és que no ens va matar aquell dia. Però què és això?! i les cunes van sortir volant... per la porta, aquest cop vam canviar la via de sortida. I nosaltres "noooooo", rotllo "no sin mi hija". Al final els ninos i les cunes van quedar-se a Barcelona, però a casa, no al carrer tirats, clar. Crec que no vam fer gaire drama, més aviat devíem riure una mica de nosaltres mateixes, ja ho fèiem bastant llavors això... 

Quan érem més grandetes vam deixar de donar pel sac amb les baralles per fer-ho amb una meravellosa BSO que els meus pares aguantaven estoicament, pobrets, mai van dir res... o no els sentíem? 

El repertori era ampli i completet i anava des de Sopa de Cabra "sobre, sota, al llit o drets, o millor anem a algun lloc on potser algú ens pugui veure", "uo uo uo uooo obre les portes, si estàs calenta...", també tenien cançons en castellà, per aprendre idiomes ja que a l'escola no ens en ensenyaven, "no podría estar ni una noche más sin chupar tu sexo... el sexo que me hace feliz", i seguia una frase preciosa que deia "penetrar tu sexo, penetrar tu sexo, penetrar tu sexo...ahhhhh por delante y por de, por delante y por de, por delante y por detrás!" taxánnnn :)  Això de "penetrar tu sexo" ho repetia tres cops per si no ho havíen entès bé els teus pares.

També ens agradava SAU, que deien coses més suaus... com "tu encens el meu foc, tu em fas tornar el més gran del pecadors", però clar, això els hi devia sonar a nana per anar a dormir després del "por delante y por de...".

Abans del Rock català, però, he de dir que vam tenir també una època en la que fèiem de "coros" amb coreo inclosa d'un disc, bé, no, d'un K7, que li encantava a la meva mare de 4.40, del Juan Luis Guerra. Anàvem a passar els caps de setmana, per aquella època, a Sant Quirze de Safaja i posàvem l"Ojalá que llueva café" i "La Bilirrubina" i cantavem tots i nosaltres al darrera fèiem coros i ball i tot. Una decidia els "passos" (passos que només tenien braços i no peus) i les altres la copiàvem. Unes artistes de la revista, vaya. 

Jo crec que la nostra etapa musico-viajera va arribar al seu punt màxim quan vam ensenyar a les nostres cosinetes (de 4 i 6 anys més o menys) una bonica cançó de Gossos. Vam anar de vacances prop de Sant Carles de la Ràpita, amb la meva mare, la meva tieta i les 5 nenes. Un assolellat matí d'agost ens dirigíem a una caleta quan sonava el nostre jo diria que ja CD, de Gossos. I cantàvem... i les nenes també van cantar... "Cada matí, em sembla una nit, sento que el temps passa i tu no ets amb mi". fins aquí tot bé. Però seguia així: "cansat de jugar... tot sol amb la mà...malgastant vides que tu no voldràs". No comments. Pobre tia Mima... ;)

Bon cap de setmana a tothom i, si viatgeu amb cotxe... poseu molta música!

LA SUPER GENERACIÓ QUE NO TÉ FRED by Aru

Estic aquí asseguda a la meva cadira del despatx, amb 2 leotardos, un xal d'aquests que més aviat semblen una manta, i l'estufa encesa, of course. Estic bé ara, no tinc fred; fa bon dia avui.
Ara d'aquí una estoneta sortiré a dinar i em posaré el meu abric rollo anorac, per sota el cul, amb caputxa peluda, i els guants també.
M'agradaria haver-me posat unes mitgetes mones, amb el vestit, i una caçadoreta així mig descordada com si fos d'un aparador de zara jo. Però jo...tinc fred.
Quan arribi a casa em treuré la roba i em posaré uns pantalos de xandal molt calentets que tinc, les sabatilles peludes, una samarreta de màniga llarga..i un jersei peludet molt mono amb un cor al davant.  Estaria molt bé posa-me una samarreta llarga i uns shorts amples d'aquests de floretes super comodos...que se't veu tot per tota arreu... seria més moneta, segur. Però és que tinc fred jo, mira.

Potser és perquè sóc de lletres, que no sabia que la temperatura corporal canviava amb les generacions. Sabia que abans la gent era molt baixeta... i que eren més peluts. no? i...mmm... que cada cop vivim més anys... Però es veu que la generació que té ara uns 20 anys... NO TENEN FRED TU! QUINA SORT! QUINA ENVEJA!!

Veig noies cada matí amb uns texans i una jaqueteta només! Avui n'he vist una només amb sudadera! Us ho juro! També he vist una noia que portava una camisa fineta i una americana oberta..tan mona ella!!  i una noia al metro amb un top per mitja panxa!!!Flipant. Són super forts o algo. També veig nois i noies que porten pantalons per mitja cama, amb mitjonets d'estiu i bambetes d'estiu. I jo amb els descansos i els texans per dintre perquè no m'entri corrent d'aire. Vaya carnaval!!

Avui tinc un sopar i em pensava posar una camisa de màniga llarga i una americana...sota l'abric. Però...no sé...i si tothom va amb tirants i pantalons curts? I si em menjo unes guindilles per entrar en calor i busco a la maleta d'estiu? ... Ara que hi penso, crec que no caldrà perquè són tots de la meva edat més o menys...
En fi, sempre puc portar 10 capes i anar traient... segons convingui. no? tirants, samarreta de màniga llarga...jersei...abric....xal-manta...

Els clauers de l'avi Didac... BY LAIA

Quan jo era molt petiteta jugava amb els clauers del meu avi. Tenia una estructura de ferro, molt molt "pro", on hi havia anat penjant tots els clauers que col·leccionava, els que la gent li regalava i els que ell comprava quan viatjava. Els ordenava per temes, els que eren records de llocs, mapes, productes de casa (menjar i neteja), escuts, armes, càmeres fotogràfiques a les quals els hi apretaves el disparador i t'anaven ensenyant imatges d'algun poble o d'alguna església... les càmeres eren dels meus preferits. Càntirs, canons, girafes, ... garrafes de vi i caixes de Dixan. Era un món realment emocionant aquell racó de l'habitació que et permetia imaginar tot el que volguessis; que eres una exploradora famosa, una esquiadora pels Alps francesos, una soldat molt valenta... o la botiguera d'un "colmado", ... sí, a mi m'agradava jugar a que venia tomàquets i patates, sóc així.

La col·lecció va quedar allà però no es va anar seguint, el meu avi es va morir que jo tenia 4 anys. Sempre estava allà i la nostra iaia estimada deia que era un niu de pols, però mai va deixar de netejar-la. I de vegades, amb ella, ens els miràvem una estona i ens explicava la història d'algun. Sempre deia "quan jo em mori això ho foteu a mar"... ho deia de moltes coses, ho deia per dir crec, però jo sempre li deia que jo me'ls quedaria els clauers i que els penjaria a casa meva... I que no volia parlar de quan es morís.

Quan vam buidar el pis de la iaia vaig guardar l'estructura de ferro al magatzem i els clauers també, dins de bosses antigues de pell, amb totes les meves coses que anaven de casa la mami a casa el papi, les meves caixes que han anat tan amunt i avall... algunes encara estan per les cases de la família desperdigades. Me'n vaig anar a Camprodon a un pis minúscul i de forma temporal, després me'n vaig tornar a casa la mama, després... no sé què vaig fotre després... ah sí, me'n vaig anar a Sant Cugat on tampoc vaig acabar de desembarcar del tot... i una mica més tard, molt poc, vaig fer d'okupa a casa l'Aru i el Jordi. Els clauers, evidentment, no em van poder acompanyar en cap d'aquests destins però seguien allà guardadets.

Finalment, vaig aterrar a casa del que avui és el meu marit, un pis petit, molt molt petit, on, ni de conya, hi cabien els meus clauers (amb prou feines hi cabien les meves calcetes). Però... coses de la vida, hi havia la caseta de fusta. Una casa a Port del Comte que el Sergi i la seva família fa molts anys que tenen. Fa uns mesos el meu amor (i amic) em va dir que hi portéssim els clauers de l'avi, que estaven, "por aquel entonces" repartits entre el garatge de Vilassar i l'habitació de convidats del carrer Felipe de Paz.

I vam pujar-los i el Sergi va penjar l'estructura de ferro, sota la meva mirada enamorada. I el cap de setmana que l'Aru i jo fèiem 37 anys, vam penjar els clauers, amb el meu pare... que ens deia com havíem d'ordenar-los com ho feia el seu pare (ell que feia veure que li era igual tot això dels clauers). I ara estan allà. I quan baixo les escales i els veig, m'hi aturo i somric i penso que no saps que guay que ets Sergi Penya i com em fas de feliç i... que és fantàstic que els clauers de l'avi estiguin allà, per fi, fora de les maletes i que ja li vaig dir a la iaia que me'ls quedaria i que algun dia els penjaria... La iaia estaria contenta i, suposo, que l'avi també.

Diego, els teus clauers encara viuen i pengen d'una paret de la caseta de fusta més bonica del món. Una casa plena d'amor, ara encara una mica més...
I cada cop que els miro et recordo al menjador del carrer d'en Prim, a Badalona, quan et despentinàvem i la iaia ens deia que això no li deixaves fer a ningú més. A mi tampoc m'agrada gens que em toquin els cabells.

Gràcies avi. Gràcies amor per deixar-m'ho compartir amb tu, això també.