Roses sota la pluja... BY LAIA

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, en alguns casos l'hauríem de perdre una mica abans. No et pots passar la vida esperant. Perquè, no sé si ho sabeu, però també diuen que qui espera, desespera. No es pot tenir tanta esperança perquè tot el temps en què allò que esperes no arriba, fa mal.
I et lleves un dia i penses que avui és especial i que potser... qui sap... I vas cap a Gràcia i està tot ple de gent i de roses i penses que encara queda tot el dia per endavant.
I veus la família i els amics i firmes llibres,
I somrius i estàs contenta i fa sol, quan ningú s'ho esperava.  I mires al teu voltant...
I dines rodejada dels que t'estimen i no tens dret a desitjar res més.,, i mires l'hora. Queda encara temps per esperar. I passeges i et regalen un llibre per sorpresa! i et sents feliç i penses "que guay tenir gent així amb mi".
I el sol se'n va i comença a ploure i les últimes parades de roses t'ofereixen 2 x 1 perquè tot això ja s'acaba. I, tot i així, encara te'n queda una mica d'esperança. Però tornes a casa i no hi ha ningú a la porteria, esperant-te sota la pluja amb una rosa a la mà, com a les pelis.
I agafes l'ascensor, esgotada, que ha sigut un dia llarg i tan meravellós! i t'hi han acompanyat tantes persones, tan bones... i et repeteixes a tu mateixa que no pots estar trista, que tens tanta sort.

Però l'esperança, quan te l'arranquen, fa molt mal.
De vegades, l'hauríem de perdre abans.
No et pots passar tot el dia de St. Jordi esperant una rosa d'algú que no vindrà.

CAU LA PLUJA, QUE MULLARÀ... by Aru

"... les paraules que t'escric i fondrà la neu del teu país. 
uoooo, Mentre jo t'escric cartes d'amor.  Uoooo, Avui t'escriuré cartes d'amor."

Miro al carrer des de la meva taula i em ve al cap aquesta cançó que m'agradava tant. És curiós com recordem les lletres de cançons que fa tantíssims anys que no cantem. Oi? Segur que tots podeu seguir la lletra si dic : "Oliver , Benji...los magos del balón". O si dic: " Bailar pegados no es bailar..." o: "Los diminutoooos, (nadie sabe donde están).." o: " Tonto el que no entienda...  (cuenta la leyenda)". En fí, que m'embalo i no paro.
La memoria és un fenòmen extrany. Sovint no recordo un nom, quan m'acaben de presentar a algú i em fa cosa demanar que me'l repeteixin, i en canvi recordo noms de persones que em van presentar fa molt de temps, com el Nil i l'Alexi, de l'Almadrava, o la seva amiga Núria que feia aquell pas de "la bola grandeee...la bola pequeñaaa", mentre movia les mans com si tingués una bola mágica entremig.
Aquest matí mentre caminava cap al metro he notat una olor...de pluja, de mullat, de tancat, no sé com explicar-ho, i m'ha vingut al cap la galeria de casa la iaia: Nosaltres a la cuina mirant com ella feia un sofregit, mentre la pluja ressonava sobre les cortines de la galeria, i feia aquesta mateixa olor. La memoria, que ens sorprèn de sobte.
Els dies com avui ens porten records d'altres dies plujosos, que potser pensavem que havíem oblidat:
Jo dins d'un cotxe llogat, amb el meu pare, a Santiago de Compostela, escrivint missatges (encara no hi havia whatsap).a un noi que havia conegut;
Calella de Palafrugell, un dia d'agost que semblava que s'acabava el món, i els socorristes no havíen de treballar;
Una tarda al sofà, aquest hivern, tapadets amb la manta i amb escusa per no sortir.
Una casa a Banyoles, amb amigues que es feien massatges a la cara;
La Romina i jo, al pati de l'escola, saltant sota la pluja per posar-nos malaltes i poder faltar a classe.



...Així que, avui, m'agrada que plogui.