Avui és 28 de gener... ja fa dies
que el veig venir pel calendari. És el cumple de la iaia. Quan m'he
llevat i he pensat "ja ha arribat el 28 un altre cop", m'he
posat trista un segon, però després he recordat quan dormiem a la
seva habitació, amb el plegatin, escoltant "Parlar per parlar".
I he començat a recordar moltes altres
coses, ...que a ella li agradaria que la recordéssim rient, segur!
Quan érem petites sempre sèiem
malament per tot arreu, com tots els nens. Sèiem a les cadires i ens
gronxavem només recolzades en les potes del darrera, o sèiem damunt
del raspatller del sofà i ens tiravem cap enrera... fèiem aquestes
tonterietes tan divertides. I un dia la iaia va seure al raspatller
del sofà amb els peus penjant, com si la veiés... tan mona, amb la
seva faldilla per mitja cama i les seves mitgetes finetes... i les
sabatilles, bé, doncs es va enfilar allà com un canari i es va
caure cap endarrera i es va fotre una òstia al clatell amb la taula
de vidre, pobreta! Crec recordar que es va fer sang i tot... Després
rèiem però! Vam riure tantes vegades recordant-ho!
I quan anàvem a la platja, a Badalona,
que abans de marxar ella ho deixava ja tot a punt pel dinar. Alguna
cosa fresqueta generalment, que no donés molta feina; una amanida de
pasta, uns ous farcits... ensaladilla només si era sense mayonesa i
sense pèsols (que a l'Aina els pèsols no li agraden). Hi anàvem
amb ella i la Maria, la seva amiga, i ens ho passavem molt bé totes
cinc. I per la tarda anàvem a patinar per la Rambla i la iaia seia
en un banc i saludava a la gent que coneixia i ens donava diners
perquè anéssim a buscar un gelat o unes patates a la xurreria
aquella del Carrer de Mar. Un dia, patinant per la Rambla de Badalona
vam fer-nos amigues d'una nena i quan ens va preguntar els noms i
l'Aruna li va dir el seu, la nena va respondre: "Ah, yo también
me llamo Aruna". I va seguir patinant i nosaltres no ens la vam
creure i vam córrer a explica-li a la iaia que va riure i ens va dir
"no li feu cas...".
I recordo la cara de la iaia el dia que
l'Aru i jo fèiem la comunió (sí, vam fer la comunió, tonterietes
d'aquestes que es fan quan ets petita... i vols una festa i ser el
centre d'atenció), quan ens va veure arribar amb els cabells
sueltos! Havíem anat a la pelu, que es deia "Pelitos",
allà al carrer Lluçà, i ens havíen fet un monyo de puta mare però
nosaltres dues vam anar corrents cap a casa perseguint-nos i quan hi
vam arribar ja no portavem el recollit sinó uns cabells despentinats
amb 4 clips penjant. I ella que volia que anéssim sempre peninades i
no hi havia manera... Pobra dona! Quan el capellà ens va dir i
repetir "el cos de Crist" i nosaltres no sabiem que havíem
de dir "Amén" no li vaig veure la cara a la iaia... però
casi que millor.
Era molt carinyosa i molt divertida,
sobretot quan ens explicava que s'havia trobat una veïna i que li
havia dit allò o allò altre i la imitava fent veus i cares... i
nosaltres ens pixàvem. Que bona que era!
Encara que l'enyoro cada dia, és igual
el temps que passi, em quedo sempre amb els somriures i amb la imatge
aquella d'ella ballant amb un Ginés molt petit al menjador de casa
seva, tan feliç!
