De molt petites, el Ginés encara no hi era, clar, ens barallàvem al cotxe. Els meus pares, molt joves, anaven davant i nosaltres tres darrere, matant-nos. Ens pegàvem perquè una volia un joguet que tenia l'altra o perquè volia seure al mig, o no volia seure al mig i li havia tocat, o perquè ens feia ràbia... ho dèiem així tal qual i ens quedavem tan amples "és que m'està fent ràbiaaaaa!". El meu pare es posava una mica nerviós si fèiem el show mentre conduïa i de tant en tant podia deixar caure una mà voladora, sense massa mala hòstia... però voladora i descontrolada, al cap i a la fi. Podia caure al cap d'algú, que segurament seria la que menys culpa tenia, típic. També podia ser que la mà voladora agafés una nina pel ganyot i que la llencés volant per la finestra. La meva mare posava música, cantava, s'inventava jocs... per evitar que ens llencés a nosaltres, per la finestra.
Jugàvem a "Ràdio Puerto Rico", on la meva mare era una locutora de ràdio que ens trucava i ens feia preguntes i qui l'encertava guanyava... "100 grams de cafè Únic!". Ens encantava jugar a Ràdio Puerto Rico, encara que no ens agradés el cafè, això ningú s'ho plantejava... (les preguntes eren de l'estil: "qui és el President de la Generalitat", o "com es diu "el què fos" en anglès", així que ella intentava ser molt didàctica. Molt bé, mami.).
Una vegada vam anar a la Borgonya amb cotxe, (bueno, moltes vegades, però us n'explico una). Era un viatge d'unes 7 hores, això sí que era AVENTURA-AVENTURA de les guays. Anàvem carregats com mules, com us podeu imaginar i el meu pare ens va demanar que no agaféssim trastos, que el maleter anava a tope i ja era prou merder tot plegat. Segur que la meva mare portava als peus una bossa amb kikos, xocolates, ametlles i mil marranades per distreure-ns quan estiguéssim molt "rabioses" i apunt d'assassinar-nos les unes a les altres. Vivíem al carrer Anglesola i vam carregar el cotxe i vam decidir que els cistellets-cunes dels nenucos no eren un trasto, així que els vam baixar D'AMAGAT i els vam posar als peus, davant nostre i vam seure com bones nenes. El meu pare va acabar d'ubicar les maletes i bosses i bossetes i intentava posa-ne als peus de la part del darrera i no podia i s'ajupia i no veia què hi havia... jo no sé com és que no ens va matar aquell dia. Però què és això?! i les cunes van sortir volant... per la porta, aquest cop vam canviar la via de sortida. I nosaltres "noooooo", rotllo "no sin mi hija". Al final els ninos i les cunes van quedar-se a Barcelona, però a casa, no al carrer tirats, clar. Crec que no vam fer gaire drama, més aviat devíem riure una mica de nosaltres mateixes, ja ho fèiem bastant llavors això...
Quan érem més grandetes vam deixar de donar pel sac amb les baralles per fer-ho amb una meravellosa BSO que els meus pares aguantaven estoicament, pobrets, mai van dir res... o no els sentíem?
El repertori era ampli i completet i anava des de Sopa de Cabra "sobre, sota, al llit o drets, o millor anem a algun lloc on potser algú ens pugui veure", "uo uo uo uooo obre les portes, si estàs calenta...", també tenien cançons en castellà, per aprendre idiomes ja que a l'escola no ens en ensenyaven, "no podría estar ni una noche más sin chupar tu sexo... el sexo que me hace feliz", i seguia una frase preciosa que deia "penetrar tu sexo, penetrar tu sexo, penetrar tu sexo...ahhhhh por delante y por de, por delante y por de, por delante y por detrás!" taxánnnn :) Això de "penetrar tu sexo" ho repetia tres cops per si no ho havíen entès bé els teus pares.
També ens agradava SAU, que deien coses més suaus... com "tu encens el meu foc, tu em fas tornar el més gran del pecadors", però clar, això els hi devia sonar a nana per anar a dormir després del "por delante y por de...".
Abans del Rock català, però, he de dir que vam tenir també una època en la que fèiem de "coros" amb coreo inclosa d'un disc, bé, no, d'un K7, que li encantava a la meva mare de 4.40, del Juan Luis Guerra. Anàvem a passar els caps de setmana, per aquella època, a Sant Quirze de Safaja i posàvem l"Ojalá que llueva café" i "La Bilirrubina" i cantavem tots i nosaltres al darrera fèiem coros i ball i tot. Una decidia els "passos" (passos que només tenien braços i no peus) i les altres la copiàvem. Unes artistes de la revista, vaya.
Jo crec que la nostra etapa musico-viajera va arribar al seu punt màxim quan vam ensenyar a les nostres cosinetes (de 4 i 6 anys més o menys) una bonica cançó de Gossos. Vam anar de vacances prop de Sant Carles de la Ràpita, amb la meva mare, la meva tieta i les 5 nenes. Un assolellat matí d'agost ens dirigíem a una caleta quan sonava el nostre jo diria que ja CD, de Gossos. I cantàvem... i les nenes també van cantar... "Cada matí, em sembla una nit, sento que el temps passa i tu no ets amb mi". fins aquí tot bé. Però seguia així: "cansat de jugar... tot sol amb la mà...malgastant vides que tu no voldràs". No comments. Pobre tia Mima... ;)
Bon cap de setmana a tothom i, si viatgeu amb cotxe... poseu molta música!
Bon cap de setmana a tothom i, si viatgeu amb cotxe... poseu molta música!
