Sento unes veus que diuen algo així com "mira que mona con el perrito...dile algo...tírale algo..." Perdó?? Tírale algo? Aviam si em volarà una cartera pel cap...
Miro cap a la classe però amb el ressol no veig res. M'assec disposada a prendre'm el te que tenia preparat a la taula..quan un bolígraf vola per sobre el meu pati fins aterrar al terra, bastant a prop meu. Collons, penso, sort que no m'ha anat a parar a l'ull. Miro el boli, jeje, em fa gràcia, quina xorrada tirar un boli nens. I ara què? Miro cap a la classe again amb els ulls rollo xineta. "lo ha cogido tiooo....ualaaaaaaa". Els nens de 15 anys són molt còmics, de debò.
El bolígraf es queda a la taula del pati i al cap d'un parell de dies em torno a asseure a fora, al solet, i l'agafo...i veig que hi ha UN NÚMERO DE TELÈFON APUNTAT AMB PERMANENT!!!! jajajaja. Me parto.
Aix... quina bona època l'institut, quan el problema més gran era que no et deixéssin sortir el finde. I ens preocupàvem de què ens posariem, o de si ens creuaríem amb el Nico pel passadís, o de posar-nos ben morenes per la festa de fí de curs encara que això impliqués deixar-se literalment la pell i que ens caigués a trossos dos dies després.
Jo hi passo sovint, per davant del meu institut, i cada dia em sorprenc quan recordo alguna cosa nova, un dia que havia oblidat, i les anècdotes de sempre també, és clar. M'agrada viure al meu barri, al de sempre.
